Església de Tarragona

24 de gener de 2010: un dia gran 24 de gener de 2010: un dia gran

Núm. 242 Gener 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εsglésia δe τarragona

Tarragona: ordenació presbiteralde Mn. Joan Maria Ferrer i de Mn. Antonio Rosario

Valls: Inici de l’Any Jubilar de la Mare de Déu de la Candela

Mateu Salvat

Mateu Salvat

El temple de Jerusalem, entemps de Jesús, era el lloc deculte més important del

món jueu i el centre de la vida polí-tica i religiosa. Els seus orígenscorresponen a l’època del reiSalomó, que el va manarconstruir, però l’any 587 aC foudestruït per les tropes babilò-niques del rei Nabucodonosor. Apartir del 538 aC, i gràcies al domi-ni persa, el temple fou recons-truït. Vers l’any 20 aC, Herodes elGran inicià grans obres d’amplia-ció i d’embelliment. Aquest ésdoncs el temple que va veureJesús de Natzaret.

Estava envoltat per un enormepati porticat amb columnates, de480 m. de llarg per 300 d’ample. Perl’extrem sud, el pòrtic havia estatsubstituït per una gran sala de reu-nions anomenada “Pòrtic Reial”. Al’extrem oposat de l’esplanadas’adossava la fortalesa Antònia, queestava destinada a controlar tota lazona del Temple. Al centre del patis’aixecava l’imponent temple, quequedava aïllat per una tanca depedra en la qual hi havia inscripcionsen grec i en hebreu que avisaven queel pas estava barrat al no jueu. Lainfracció d’aquesta norma suposavala pena de mort. La primera estançaera el “pati de les dones”, al qualtenia accés tot el poble com a llocd’oració. Seguia, passant per la “por-ta de Nicanor”, l’ atri “dels israe-lites”, on se situava el gran altar delssacrificis, les taules per a l’esquarte-rament de les víctimes animals i unestany de bronze per a les purifica-cions dels sacerdots. En aquest atrinomés hi podien penetrar els homesque participaven del sacrifici.Finalment apareixia amb tot el seuesplendor el Santuari: tenia unaalçada de 60 m. i estava decorat ambmotius vegetals en or. La planta de

l’edifici era en forma de T i teniadues cambres precedides per unporxo. La primera cambra era el san-tuari, on se situava la menorà (cane-lobre dels set braços), la taula de lesofrenes i l’altar dels perfums. A tra-vés d’una cortina es passava a lacambra més sagrada, el “Sant delsSants”, l’estança de Déu, buida total-ment en el seu interior, ja que l’Arcade l’Aliança havia desaparegut entemps de la invasió babilònica. A ellanomés podia accedir el summesacerdot una vegada l’any. El templefou destruït l’any 70 dC per lestropes romanes del general Titus ien el segle VII dC l’Islam vaconstruir en el mateix emplaçamentla bella mesquita de la Roca, que des-taca per la seva cúpula daurada.

La maqueta del temple deJerusalem que s’exposa en el MuseuBíblic, i que presentem en aquestcapítol, es tracta d’una maquetad’alabastre de Sarral, treballada a mài amb unes dimensions de 307 cm x200 cm (número d’inventari MBT-MAQ-1). Va ser encarregada i dirigi-da l’any 1929 pel Dr. Josep Vallés iexecutada pel mestre francèsMaurici Raud amb alabastre deSarral. La peça, inspirada en altrescèlebres maquetes com la del Dr.Schlik a Jerusalem, la de Marcelliania Roma i la dels Pares Benedictins deMontserrat, realitzada en terracota itambé inspirada en la de Marcelliani,en el seu moment, segons paraulesdel P. Fernández, s.j. (exrector delsPontificis Instituts Bíblics de Roma iJerusalem), va ser “única en el món”dins del seu gènere. Avui dia aquestaobra ha estat superada pels canviscientífics que la moderna arqueolo-gia ha anat introduint en els darrersdecennis. Amb tot, és indiscutible laseva extraordinària bellesa i finorartística.

Sens dubte aquesta peça consti-tueix un dels elements més bells delnostre museu i ens apropa a un delsescenaris més evocadors de la vidade Jesús de Natzaret.

Museu βíblic

La maqueta del temple de JerusalemMíriam Ramon i Mas, tècnica del Museu Bíblic Tarraconense

εδτ

La classe de religió és un bon element en lasuma de la cultura i la humanitat dels infantsque estan preparant-se per a ser els protago-nistes dels propers decennis.

A EnsenyamentPàgina 12La missió de la vida consagrada en el pre-

sent i en el futur de l’Església no fa referènciasolament a aquells que han rebut aquest caris-ma especial, sinó a tota la comunitat cristiana.

A Jornada Mundial de Vida ConsagradaPàgina14

SUMARI 242 Gener 2010

I, a més, La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Emergència (pàg. 6), Laics en mis-sió pastoral (pàg. 8), Jornada Mundial de la Pau (pàg. 10), Any Sant Jacobeu (pàg. 16),Ecumenisme (pàg. 18), Diàleg amb els no cristians (pàg. 21), Jornada sacerdotal (pàg.25), Dos nous preveres (pàg. 26), Any Jubilar de la Candela (pàg. 28), Tarragona mis-sionera (pàg. 30), Observatori (pàg. 31), En el món (pàg. 31), La veu de Càritas (pàg. 32)Cinema (pàg. 34) i Humor (pàg. 35).

En aquest número han col·laborat Míriam Ramon, Antoni Coll, Clara Herrán, Josep Sabaté, MariaRosaRoca, Xavier Bustamante,, Mn. Norbert Miracle, P. Pere Cardona, Òscar Messeguer, Mn. JoaquimClaver, GIEC, Pep i Cisco Targa, Caterina i Rosa M. Ballesta, Luis-José Baixauli, i Bernabé.


Amics i amigues lectors,

En primer lloc, acceptin les nostres disculpes pel retard en l’aparició d’aquest número 242. Hi ha hagut diversesraons que, mínimament, el justifiquen. Una d’elles és evident: el nou aspecte de la revista ha obligat a dissenyar unanova maquetació, mantenint alguns trets de les anteriors i amb una capçalera que ens recorda els orígens de la nos-tra Església (Pau, Tecla... D’aquí algunes lletres gregues). Una altra ha estar encetar la nova etapa amb la referènciaa diversos actes molt importants que han tingut lloc la segona quinzena del mesde gener.

Potser algú es preguntarà què significa —en temps de crisi— una presentació que pot semblar ostentosa. No ésaixò. Es tracta de donar un aire més atractiu a la nostra publicació i com venim fent els darrers anys hem mirat pos-sibilitats i demanat pressupostos i després d'estudiar-ho tot curosament podem oferir una millor publicació almateix preu que fins ara. Esperem que la nostra revista, en aquesta nova etapa, sigui del seu gust.

Atentament, Didac Bertran, director

4 εsglésia δe τarragona

La Quarta d’εδτ

εsglésiaδe τarragona

DirectorDidac Bertran

Consell de redacció:Mn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep Sabaté

SecretariaMontse Sabaté

FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica [email protected]àgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legalT-14-1988

Subscripció anual: (11 números): 14,52 €

Subscripció anual Europa: (11 números): 35,00 €

Preu unitari: 1,45 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

Els articles publicats aEsglésia de Tarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

L’Església no té cap interés en enfrontar-se a l’Estat ni en compa-rar-se a ell, ni viu pendent de debatre en qüestió de mèrits. En elterreny social fins i tot desitjaria que fos l’Estat qui portés les

regnes en l’atenció als més necessitats, encara que compleix amb moltde gust aquesta funció tan evangèlica.

Fa poc hemviscut la terri-ble tragèdia delt e r r a t r e m o ld’Haití, un paísno més granque Catalunya,un dels méspobres delmón. Aquestsdies tot hansigut laments ipromeses d’a-juda, però la

realitat és que fins ara ha estat un país abandonat. L’ONU va desplegarfa temps milers de soldats, però l’ajuda per al desenvolupament de lacomunitat de nacions ha estat molt insuficient.

En contrast amb això, les ONG no han deixat de treballar en un paíscastigat també pels huracans i altres calamitats naturals, a més de lespolítiques. I sobre tot l’Església, a través dels seus misioners i comu-nitats religioses. Han fet molt per la educació i per ajudar la gent méspobra, sobre el terreny i també auxiliant els centenars de milers d’hai-tians que es traslladen a la República Dominicana, en condicions peno-ses, per treballar en la collita de la canya de sucre.

En aquest punt no puc deixar de recordar el meu germà Jordi, al Celsigui, que tanta labor va fer com a sacerdot durant 25 anys a la RepúblicaDominicana, prestant atenció de manera especial als haitians. Per aju-dar-los a integrar-se més en el país amb qui comparteixen l’illa, va apen-dre kréyòl i va publicar el primer diccionari kréyòl-castellà, que ja ha tin-gut diverses edicions.

Què fa que l’Església sempre estigui a primera fila en l’atenció alsdesvalguts? Ho explica Chesterton parlant de l’atracció que tenia SantFrancesc d’Asís quan diu que ningú que el mires als ulls podia dubtarque sentia interés per ell, que no se sumava a una política social, sinò quel’apreciava, s’interesava per ell des del seu naixement fins la seva sepul-tura. L’estimació a cada persona explica que ningú guanyi l’Esglésiaquan es tracta de prestar un servei.

L’Església ajuda HaitíAntoni Coll Gilabert, periodista

εδτ

5Número 242- Gener 2010

Aquests dies als mit-jans de comunica-ció social es parla

molt de justícia. Es parlade “justícia” arran els cas-sos de corrupció queesquitxen la classe políti-ca. Es parla de justícia en elcas dels bombers que vanmorir a l’incendi d’Hortade Sant Joan. Es parla de“justícia” en relació a lacatàstrofe d’Haití...

La noció de justíciaestà lluny de ser tan sòlidaals nostres esperits comhauria de ser-ho. Calrecordar breument la sevasignificació radical. Lajustícia respon al reco-neixement per part decadascú dels drets delproïsme. No hi ha cap altra definició de la justícia engeneral que la d’una disposició de donar a cada perso-na el que li pertoca.

En aquest sentit, el cardenal Gabriel Garrone —queva ser proprefecte de la Sagrada Congregació deSeminaris i Universitats— va escriure fa molts anys que“a la base de la justícia hi ha el sentit de la persona i delsseus drets, la qual cosa dóna molta importància als judi-cis sobre el proïsme, i molta gravetat a les sospites; és adir, a un judici insuficienment fonamentat”.

Massa sovint emetem opinions o realitzem accionsen base a judicis poc ponderats i moguts per lesnostres “fílies” o “fòbies”. Massa sovint també judi-quem sense aturar-nos a pensar si podríem tirar la pri-mera pedra si ens preguntèssin si estem nets de pecat.Seguint el discurs del cardenal Garrone “la sospita ésen moltes ocasions una falta contra la justícia, i la pro-va d’un desig pervers que ha falsejat la visió: menys-preu, ira, enveja...”

Caldria fer consideracions de tot tipus sobre la justí-cia. Per exemple, en la seva homilia de la missa cele-brada en honor de sant Francesc de Sales, patró dels

periodistes, el Senyor Arquebisbe va recordar als pro-fessionals que assistiren a la celebració eucarística quecalia “fossin servidors de la veritat”. I això ve a tombperquè de la justícia depèn la veracitat, amb tot el queaquesta virtut exclou, des de la mentida, la hipocresia,la vanaglòria, fins a la ironia corrossiva. De la justíciadepenen també les virtuts que permeten a l’ésser humàviure bé amb el seu proïsme. En una paraula, tot allòque fa a l’ésser humà honrat.

I la justícia és consubstancial amb la caritat. És laplasmació d’allò de “feu als altres tot allò que voleu queells us facin” (cf. Mt 7,12). Si estimem la justícia no hemd’obtenir beneficis que vagin en perjudici de l’altri; nopodem fer accions que possin en perill l’altri; no podemmirar cap a un altre costat quan algú t’implora ajut.

La nostra vida, si fem un atent examen de conscièn-cia, n’està plena, de petites accions que poden constituirun atemptat contra la justícia, i un primer atemptat ésoblidar-nos de Déu. Com deia sant Francesc de Sales“l’home no pot ser just si dóna l’esquena a Déu”.“Estimar Déu —escrivia el Sant patró dels perio-distes— és la millor manera d’estimar el proïsme, per-què Ell ens indicarà com fer-ho”.

εditorial

Sobre la justícia

εδτ

El que ha passat a Haití és de tals dimensions que deixaglaçat el cor. I per això tots hem d’ajudar els damnifi-cats. En aquesta i altres ocasions, l’Església s’ha

convertit en —gairebé— un nom especialitzat en la tragè-dia: Càritas, Mans Unides, les parròquies... Tots s’han esfor-çat des del primer moment en portar ajut i consol als dam-nificats pel terratrèmol de l’illa caribenya, que tant d’impac-te ha produït en l’opinió pública mundial.

La realitat és que allà tot és un afegit permanent de des-gràcies i de deficiències que han anat sumant-se al llarg delsúltims temps. És com si la mala sort s’hagués acarnissat ambaquell poble. Els sentiments són contradictoris però els cris-tians sabem que el Déu de l’Amor és sempre al costat del quepateixen. Potser per això hi ha un sentiment d’esperança enel sentit de que aquesta gran catàstrofe serveixi , potser, depunt d’inflexió sobre les calamitoses i habituals condicionsde subsistència de la població haitiana. És veritat que els quehan perdut la seva vida no tornaran, però tant de bo es puguiorganitzar una millora substancial de les condicions ante-riors. I no us oblideu que l’amuntegament de la població i lamala qualitat de les construccions és el que ha incrementattan considerablement la pèrdua de vides humanes.

El treball de l’Església i de les ONGs no ocupa les pri-meres planes dels diaris ni obre els informatius radiofònicso televisius, però hi és. I això és el que els damnificats valoreni agraeixen. No n’hi ha prou en llençar des d’helicòpter unsquants fardells amb menjar. El veritable ajut —el que fantants i tants voluntaris— es fa en contacte amb els damnifi-cats, ajudant-los mentre se’ls mira als ulls i, encara quenomés sigui amb un somriure —hi ha la barrera de l’idioma—, es transmet al germà aclaparat per la desgràcia el missatgeque no està pas sol.

Demanem als nostres lectors oracions constants pelsufragi de les ànimes dels morts, per al consol de les sevesfamílies, per a l’atenció als ferits i damnificats i, sobretot,perquè el món sencer s’ocupi, d’una vegada, de la pobresaendèmica d’Haití i de tants països. Que s’obri un temps demillor futur per a aquest poble i per tot el món.


Ajudem Haití!Clara Herrán, periodista

(des de Port-au-Prince)

εmergència

De tots és sabut que el passat 12 de gener, un devastadorterratrèmol va sacsejar Haití, un dels països més pobresdel món, deixant Port-au-Prince, la seva capital, convertidaen un camp de runes i un immens cementiri, amb milers imilers de morts (més de 350.000 segons les darreresdades sobre estimacions).

εδτ

Com fer-hoNomés saber-se la tràgica notícia, Càritas Diocesana es va posar en marxa per sumar-se a l’ajut

internacional envers els nombrosíssims damnificats, moltíssims d’ells ferits, mancats de tot el neces-sari (habitatge, menjar, aigua, medicines, roba...). Les persones que vulguin col·laborar en paliar en lamesura del possible la dissort d’aquells germans nostres poden fer les seves aportacions econòmiques—tot indicant “Haití”— als següents comptes:

Caixa Tarragona 2073-0010-17-0110434486

BBVA 0182-1271-38-0010015617

La Caixa 2100-0272-39-0200105916

Caixa Terrassa 2074-0096-84-3218176207

Banc Santander 0049-2601-04-2716961420

Bancaja 2077-1138-10-3100142653

Caixa Sabadell 2059-0910-90-8000209015

IberCaja 2085-9507-89-0330290354

Caja Madrid 2038-9970-71-6000184263

Per la seva banda, la Delegació de Mans Unides a Tarragona, que l’any passat va finançar un projec-te de desenvolupament agropecuari en aquell país, també ha obert un compte per ajudar les víctimesd’aquesta catàstrofe natural. És la següent i també cal indicar la referència “Emergència Haití”:

Banc Santander 0049-1892-63-2210525246

Igualment, la Delegació diocesana de Missions i les diverses parròquies de l’Arxidiòcesi són tambéaltres tantes possibilitats de canalitzar les nostres aportacions per ajudar aquells dissortats germansnostres.


Després cada parròquia fa elque pot. De fet, aquest tre-ball arxiprestal és una bona

ajuda per a les parròquies perquèens motiva a viure i dóna vida a lacomunitat. A la vegada, ens permetque tots ens anem coneixent i hi hauna relació amb les persones delsdiferents pobles, comentem elnostre treball, els projectes, lanecessitat que tenim d’ajudar-nosper transmetre l’Evangeli, d’ani-mar-nos els uns als altres compar-tint les ganes que tenim tots de fer

present el Regne de Déu. El pas apas és lent i, potser, molt humil,però també és tal com ha de ser.Aprendre a fer bé el que cada cursens proposem és una cosa extraor-dinària, que ens ajuda tant demanera individual com comunità-ria.

Cal compartir

Però pel fet que algunes parrò-quies tenim el mateix rector, amb eltemps, es descobreix que, per

necessitat, cal compartir activitats.Això és el que va passar, fa aproxi-madament uns deu anys, a lesparròquies d’Albinyana, Bonastre iLes Peces. Hi havia de rector a lestres parròquies Mn. Jordi Figueras.Jo m’encarregava de la parròquia deBonastre com a Laica amb MissióPastoral, de manera que el Mossènpodia estar a les altres dues parrò-quies, sense deixar la de Bonastre.Per exemple, la Catequesi deBonastre me’n cuidava jo mateixajunt amb les catequistes.


Treball pastoralen l’agrupació de parròquiesM. Rosa Roca Gibert, laica amb missió pastoral

Laics en μissió pastoral

En la meva experiència coma Laica amb Missió Pastoral a laParròquia de Bonastre, tambépuc explicar com treballem deconjunt les tres parròquiesveïnes d’Albinyana, Bonastre iLes Peces. És un camí senzill, elque anem fent, però molt valuósa l’hora de fer-ne una reflexió.

Tot comença, en primer lloc, en el treball de conjunt de lesparròquies de l’arxiprestat pel que fa a :

✦ Objectius Pastorals✦ La Trobada de Cristians✦ Les reunions del Consell de Pastoral Arxiprestal✦ Les reunions dels preveres de l’arxiprestat✦ Les reunions de catequistes enllaç✦ El Recés d’Advent i Quaresma✦ L’Escola de Catequistes de Nadal, oberta a tothom✦ El curset de Litúrgia, al segon trimestre.

Més endavant, com que ja ensconeixíem més les persones de lestres parròquies, ens adonàrem queel fet de compartir algunes cosesens enriquia a tots, el mossèn vapensar que seria bo compartir mésactivitats, en primer lloc, perquè ellno s’havia de multiplicar i, en segonlloc, el més important, apreníem aestimar-nos la gent de les diferentsparròquies.

De manera que, vàrem passar deles dues celebracions que, ja he dit,

a fer les reunions de catequistes lestres parròquies juntes. Ho fèiemalternant els pobles. Després aixòva portar a compartir la catequeside Nadal i Pasqua pels infants. Enstrobem dues hores a la parròquiaque toca, Albinyana, Bonastre o LesPeces, amb tots els infants deCatequesi. La primera part és unacatequesi del temps litúrgic, peracabar amb una pregària i berenarjunts infants i pares.

Més coses a compartir

Una altra cosa que vàrem com-partir va ser la Romeria aMontserrat. La parròquia deBonastre feia alguns anys que anà-vem a Montserrat tres dies,marxant divendres els infants, elsjoves les catequistes i el mossèn; eldiumenge venia tothom qui voliaamb un autocar, per passar el diajunts i celebrar el fi de curs donantgràcies a la Moreneta. Era un diamolt familiar i festiu. Doncs bé, encompartir la catequesi decidíremque aquesta Romeria a Montserrattambé la podíem fer les tres parrò-quies juntes, cosa que sempre haanat molt bé. També fem junts laCatequesi d’Adults.

Tot això que va començar Mn.Jordi Figueras, ho han continuatMn. Xavier Reñé, Mn. Pere Casals i,ara, Mn. Ignasi Cabré.

Per a les tres parròquies aques-ta col·laboració és molt positiva,ens ajuda en les nostres responsa-bilitats. Ens ajudem fins i toteconòmicament, que això vol dirmolt. Jo en tinc una experiènciamolt rica per a mi. Sempre tens lesportes obertes, potser mentre hofem no ens adonem de la grandesaque té ajudar-nos, però, quan uns’atura a reflexionar sobre aquestfet, s’adona que fem Església, queno estem tancats només a casa nos-tra, que allò que a uns ens falta hotenen els altres, això ens i anima idóna coratge.

Mirant el futur

Queda, encara, molt de camí perrecórrer, però diu que el camí es facaminant i així ho fem, a petitespasses, però sense perdre mai elpas, no ens hi podem adormir per-què sempre és més fàcil treballar acasa.

Avui vivim un temps que lesparròquies, sobretot, petites que-dem més soles i si ens agrupem isabem ajudar-nos creixerem nonomés en nombre, sinó en la nostravida de fe.

Dono gràcies a Déu per aquesttreball de conjunt, que ens obrecamins nous de viure i proclamarl’Evangeli, de ser deixebles deJesús, de viure contents perquè noestem sols.

Dono gràcies a Déu perquè, a lespersones, les estimes quan més lesconeixes i més comparteixes ambelles.

Dono gràcies a Déu perquè Ellens parla a través de les necessitatsque avui tenim tant a l’Església coma la societat.

Aquest curs ens tornem a trobar,segur que farem nous passos, i així,ens sentirem recolzats i estimatsels uns dels altres. No cal dir que totaixò és gràcies als mossens que nos’adormen i que saben trobar solu-cions en moments de dificultats,solucions que serviran per sempre,perquè, sense saber com, hem aprèsa caminar junts i valorar cada lloc ipersones perquè tots tenim un tre-sor. Cada parròquia, sense deixar deser ella, és amb les altres parrò-quies. Gràcies Albinyana, Bonastrei Les Peces!

Gràcies per tot, Senyor!


εδτ

Els capellans cada vegadatenen més responsabilitats i, pertant, es feia molt complicat lescelebracions de la Missa del Gall ila Vetlla Pasqual. Com que els trespobles queden molt a prop, elmossèn va decidir fer-les un any acada poble, de manera que estraslladava la gent. Hi vàrem estard’acord perquè veiem que conve-nia fer-ho. Els primers anys, pot-ser, va costar una mica peròaquestes celebracions de conjuntens han ajudat a conèixer-nos mési a compartir. Avui ja és una neces-sitat trobar-nos.ns.

Sovint associem la pau ambtractats, amb lleis, ambdeclaracions. És clar, aquests

poden formar part d’un procés depau, però no són la pau. La pau ésun moviment continu, un anarfent camí, un aprendre a conviurei resoldre les qüestions de la vidade manera equitativa per a tots. Lapau no es té, es manté. És com unaamistat que es conrea. Dit ambaltres paraules, la pau és una obrad’art que s’està recreant constant-ment.

L’art, partint del vocable llatíars, es va definir originalment comtota producció humana i, per tant,s’aplicava a totes les disciplines ioficis. Per als grecs existia el seucorrelatiu en el terme techné (tèc-nica) i tenia a veure també amb totel que es produïa a nivell intel·lec-tual o pràctic. Amb el pas delssegles a l’art se’l va associar amb laproducció estètica, d’aquí vannéixer les belles arts. La tècnica vaquedar relegada a la creació detipus pràctic. És de destacar que en

l’origen d’ambdós vocables i lesrealitats que significaven, l’actecreatiu era el motor.

Actualment, les diverses disci-plines que requereixen de lesfacultats creatives del ser humà,com són l’art, les ciències, la tècni-ca, els oficis..., cada vegada s’inter-relacionen més entre si. Totesaquestes activitats són vehiclesd’expressió humana, són canalscomunicatius i serveixen tambéper a solucionar problemes oconèixer aspectes de la realitat.

Un descobriment de qualsevoltipus, és la interpretació de la tro-bada amb un aspecte de la realitatfins ara desconegut. Es necessitamolta creativitat, a més de talent,disciplina i altres facultats, perarribar a concretar un descobri-ment i després traduir-lo perquèsigui assequible a la resta de lahumanitat.

D’igual manera, la creaciód’una obra d’art, també és la inter-pretació d’una persona o grup depersones, d’un aspecte de la reali-tat, plasmat de manera estètica i através d’algun llenguatge concret.Tal és el cas d’una pintura, unaobra teatral, una peça musical...

Tant en el món de l’art com deles disciplines científiques hi ha unacostament a la realitat, un procéscreatius i, com a fruit, una produc-ció, ja sigui estètica, científica,objecte d’ús pràctic, etc.

En començar aquesta reflexiódèiem que la pau no és un fet


Creant pauA propòsit del missatge de Benet XVIXavier Bustamante Enríquez, psicòleg social

Jornada μundial de la Pau

La pau —com ha dit moltesvegades Benet XVI—no és unameta, un punt d’arribada o un idealal que s’hi arribi. Al contrari, la paués un camí o, matisant un poc més,una forma de caminar.

La pau és un bé mésaviat escàs al nostre món.Se li dedica el primer diade l’any i el Sant Pare fa públicel seu missatge sobre el temaen aquesta mateixa diada,la qual s’anomenaJornada Mundial de la Pau.

Agència Avan


consumat, una meta arribada, sinóun camí o una manera de caminar.En aquest punt és on la pau, comactitud humana, pot considerar-seun acte creatiu. Si sempre tingués-sim convivències pacífiques i har-monioses o estats d’ànim equili-brats, potser ni s’hagués inventat elconcepte de pau. Ara bé, com lahumanitat és diversa, complexa icom tot organisme viu, tendeix al’interès propi i a la supervivència,la vida és una alternança entre equi-libris i desequilibris. La pau és,doncs, la recerca i la trobadad’aquests equilibris que permetin acadascun ser qui és, tant en l’àmbitpersonal, com en el comunitari.

La pau com a acte creatiu, esnodreix dels elements de la realitat,no parteix del no-res, sinó de qües-tions com la història, les condicionsde vida, la cultura, l’economia, etc.Tots aquests elements formaranpart de les combinacions quereporten després en convivènciespacífiques. 1

La pau, igual que una disciplinaartística o científica, implica pro-

cessos, no és immediata. Requereixtambé de facultats, aprenentatges,disciplina per a desenvolupar el queen un moment es va començar.

Finalment, la creació i la pro-ducció de pau porta els seus fruits,que en si mateixos no són la pau,perquè com dèiem, aquesta és unaactitud, una manera de caminar, deconstruir societat. Els fruits de lapau són noves maneres de relacio-nar-nos entre els membres delsgrups als quals pertanyem i alsquals no pertanyem, d’assumir lanostra condició actual, de llegir iexperimentar el nostre passat i elnostre present.

Quan fem referència a l’acte decrear de vegades oblidem el seucomplement: l’acte de conservar.Crear i conservar van de la mà si novolem que es deteriori allò que ambtant esforç hem produït. Seria tristcrear un jardí i després deixar decuidar-lo, portant com a conse-qüència que s’ompli d’escombra-ries, que creixin les herbes que nodesitgem, que les flors i els fruitss’espatllin o s’omplin de plagues.

D’igual manera, seria trist propiciaruna convivència dintre d’una famí-lia, un grup escolar o un veïnat onels seus membres es coneguin, espreocupin uns per uns altres, esvetlli pels que estan més desfavo-rits... i després aquesta convivènciano es cuidi i es faci malbé per rela-cions de poder o ressentiments malafrontats, etc.

En el camí de la pau, els seusfruits han de cuidar-se. Hem de sercreadors de pau, però també bonsconservadors de pau.

1 En aquest sentit és altamentrecomanable llegir el missatge deSa Santedat Benet XVI per a lacelebració de la Jornada Mundialde la Pau d’enguany titulat Si volspromoure la Pau, protegeix laCreació.

εδτ

Butlleta de subscripció

Senyors, els prego que vulguin lliuraramb càrrec al meu compte/llibreta, els

rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona enconcepte de subscripció anual.

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal Població

Data: Signatura

Domiciliació bancària

Nom

Cognoms

Adreça

Codi Postal Telèfon

e-mail

Població

Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €)

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

εsglésiaδe τarragona

Entitat Agència d.c. Número de compte o llibreta

✄

La classe de religió és impartidaavui per un conjunt de profes-sionals (mestres o llicenciats)

que l’Església Catòlica proposa al’administració educativa per tal queexerceixin aquesta missió.

Els nostres mestres de religiótenen una reconeguda preparacióintel·lectual i una competènciapedagògica, formant-se perma-nentment, igual que seus companysdel claustre.

També els materials pedagògics,que s’utilitzen a la classe de religió ique les diverses editorials han tin-gut cura en preparar, estan al nivellque exigeix aquesta importantmatèria curricular.


La classe de religió:laboratori de culturai humanitatNorbert Miracle, prevere i delegat diocesà d’Ensenyament

εnsenyament

En els propers dies s’obrirà el terminid’inscripció dels alumnes a lesescoles, i serà també el momentoportú per a apuntar-se a la classe deReligió. L’ensenyament de la religiócatòlica forma part de la història del’educació a Catalunya.

La legislació actual, encertadament, reconeix el dret fonamental a l’educacióreligiosa, i per això ofereix la possibilitat de cursar aquesta matèria o de no fer-ho,respectant així la lliure decisió dels pares i mares dels infants i joves que, com sabem,són els primers i principals responsables de l’educació de llurs fills. Cal vetllar doncs,perquè aquest ensenyament de la religió sigui ofertat en totes les escoles com una opciólliure, evitant qualsevol tipus de discriminació als alumnes que decideixen cursar-la.


La dimensió religiosa és intrín-seca al fet cultural, i a casa nostraaquest fet, des de les seves arrels,està amarat de cristianisme. A més,aquesta dimensió contribueix a laformació global de la persona i per-met transformar els coneixementsque s’adquireixen a l’escola, ensaviesa per a tota la vida.

Fa pocs mesos, Benet XVI escri-via una carta als mestres de religióen la qual, entre altres coses, elsdeia: “Gràcies a l’ensenyament de lareligió catòlica, l’escola i la societats’enriqueixen amb veritables labo-ratoris de cultura i d’humanitat, enels quals, desxifrant l’aportaciósignificativa del cristianisme, escapacita la persona per a descobrir elbé i per a créixer en la responsabili-tat, per a buscar l’intercanvi afinantel sentit crític i per a recórrer alsdons del passat de manera que espugui comprendre millor el presenti projectar-se conscientment cap elfutur”.

Catalunya ha estat sempre unasocietat pionera en la promoció del’ensenyament integral ben fet. Enel si de l’Església, noms com Josepde Calassanç, Joaquima de Vedrunao Enric d’Ossó destaquen per laseva preocupació per l’ensenya-ment dels infants i joves. També enl’àmbit civil, el nostre país és capda-vanter en iniciatives pedagògiquesi en grans mestres, molts d’ells deprofundes conviccions cristianes.

La generació actual té el repted’aixecar el llistó de l’educació deles noves generacions en una èpocad’urgència educativa com la nostra,i per això cal sumar i no restar. Laclasse de religió és un bon elementen la suma de la cultura i la humani-tat dels infants que estan preparant-se per a ser els protagonistes delspropers decennis. εδτ

El cert és que l’ avui i el futurs’han de mirar amb fe, espe-rança i optimisme, perquè

malgrat les dificultats, hi ha moltsreligiosos i religioses que s’esforcena reproduir amb valor i audàcia la

creativitat dels fundadors i funda-dores. El valor i la audàcia sempreserà fruit de l’adoració, el silenci, lapregària personal i comunitària, elmantenir les tradicions pròpies decada orde i congregació, i altres

mitjans ascètics, que són un ajutper a la santedat de vida. La fidelitata la pròpia Regla i Constitucionspermet moure’s pels camins delmón essent testimonis de Jesucrist,sense desviar-se per falses dreceres.


La vida consagradaP. Pere Cardona, o.f.m.c., delegat diocesà de de Vida Consagrada

Jornada Mundial de la Vida Consagrada

El dia 2 de febrer, festa de laPresentació del Senyor, l’Esglésiacelebra la Jornada Mundial de laVida Consagrada, instituïda pel papaJoan Pau II. Es va celebrar per primercop el 2 de febrer de l’any 1997.

L’objectiu és ajudar tota l’Església avalorar cada vegada més el testimonid’aquells que han escollit seguir Crist

de prop practicant els consells evangèlics i, ala vegada, és una ocasió per a renovar elspropòsits i revisar els sentiments que hand’inspirar la seva entrega al Senyor.

La missió de la vida consagrada en el pre-sent i en el futur de l’Església no fa referèn-cia solament a aquells que han rebut aquestcarisma especial, sinó a tota la comunitatcristiana. El Papa Joan Pau II va escriure enla seva exhortació “La Vida Consagrada”,publicada el 1996:

; i més

“En realitat, la vida consagrada és al cor mateix de l’Església com a element decisiu de laseva missió, ja que fa comprendre la naturalesaíntima de la vocació cristiana i l’aspiració de tota“Església-Esposa vers la unió amb l’únic espòs (n.3)”

Mirar el futur amb esperança. Han passat tretze anys des que el papa Joan Pau II va escriure les paraules quehem citat. Hi ha, però, veritablement motius d’esperança, ja que a la nostra terra no hi ha hagut un creixementnotable de noves vocacions i que perseverin, i per l’altre costat la mitjana de l’edat, que no és massa jove, dels quiperseveren? És una realitat que molts cristians constaten i ho fan amb expressions com aquestes quan s’adrecena nosaltres els religiosos: “Avui no se’n fan gaires, oi?”, o bé: “Vostès, que en tenen gaires de vocacions? ”Com espot veure, i sense entrar en la qüestió, encara hi ha cristians que el do de les vocacions que el Senyor fa a l’Esglésiasembla que no els implica massa a ells, però, repeteixo, és una altra qüestió i motiu de reflexió.

endavant exhorta els religiosos a mirar el futur amb optimisme i esperançacomptant amb la fidelitat de Déu i el poder de la seva gràcia capaç d ‘obrar sempremeravelles: “Vosaltres no solament teniu una història gloriosa per recordar i explicar, sinóuna gran història per construir. Tingueu els ull fits en el futur vers on us impulsa l’Esperit percontinuar fent amb vosaltres grans coses (n.100)”.


La fidelitat a les sàvies normes per-met ser creatius sense estridèn-cies, perquè evita introduir en lavida consagrada elements que“són del món”, i hem de ser clarsdavant del món. El valor de la vida

consagrada no està en allò que esfa, sinó, en allò que significa i comse significa. εδτ

La vidaconsagradaés al cor mateixde l’Esglésiacom a elementdecisiude la seva missió

Joan Pau II

La Direcció general de Turismede la Generalitat de Cata-lunya ha finalitzat fa pocs

mesos la instal·lació dels senyals ver-ticals de tots els trams interurbans iconfia a donar un important impulsturístic a les comarques d'interior,com ara l'Alt Camp i la Conca deBarberà.

Com a molt cada 10 quilò-metres la ruta travessarà nuclis jaamb serveis turístics en funciona-ment o bé on es facilitarà la iniciati-va privada en aquest sentit, a travésde les ajudes del Departamentd'Innovació, Universitat i Empresa.

La ruta comença a la catedralde Tarragona, passa pels tresmonestirs de la Ruta del Cister, finsa Vallbona de les Monges, i despréses bifurca en dues opcions, una capa Bellpuig i l'altra cap a Lleida, enl-laçant en qualsevol cas amb el tram

que va de Montserrat a Alcarràs.L'empresa adjudicatària del tramtarragoní, Girod, ja ha fet la senya-lització de tots els trams interur-bans i, segons va confirmar eldirector dels serveis territorials delDepartament d'Innovació, Univer-sitat i Empresa al Camp de Tarra-gona, Àngel Xifré, està previst quela ruta sigui del tot operativa a prin-cipis d’aquest any, quan se n'edi-tarà la guia i els ajuntaments previ-siblement hauran instal·lat tambéels senyals urbans. Tot i que coin-cideix parcialment amb la Ruta delCister, «aquesta es diferencia per-què està més pensada per al turis-me familiar, amb passos més pla-ners i accessibles», explica Xifrè.

El recorregut s'ha dividit peretapes que es poden realitzar a peuen un dia. La més llarga és la prime-ra, de 34 quilòmetres, entre Tarra-gona i Santes Creus.

L'objectiu és consolidar unaxarxa de camins de pelegrinatge id'itineraris culturals per fer a peu,en bicicleta i a cavall, i que estiguiconvenientment dotada d'infrae-structures d'acollida per alsturistes.

Per això el tram entre Tarragonai Lleida del camí de Sant Jaume noevita els nuclis urbans de les setcomarques que travessa, i s'hi faci-litarà la implantació de nous ser-veis, segons el govern.

No hi ha cap estimació sobre elnombre potencial d'usuaris de lafutura ruta, però és una dada simp-tomàtica que prop d'un 10% delspelegrins que arriben a Santiago pro-vinguin de Catalunya. A més,Catalunya té una vintena d'associa-cions d'amics del camí de Sant Jaumei, institucionalment, ja ha entrat aformar part del Consell Jacobeu.


El Camí de Sant JaumeEnguany ja és operatiu el tramTarragona-LleidaÒscar Messeguer, periodista

αny Sant Jacobeu

En aquest moments ja s’hi pot passar,tot i que s’hi han d’acar d’instal·lar-hique en seran rajoles del terra de 20 per20 centímetres. Els 150 quilòmetres dela nova doble ruta del Camí de SantJaume, entre Tarragona i Lleida, estaranplenament a disposició dels senderistesd’aquí unes setmanes


La ruta per l’Arxidiòcesi

Primera etapa

Tarragona—Santes Creus (34 Km)Segona etapa

Santes Creus—l’Espluga de Francolí (32,5 Km)Tercera etapa

L’Espluga de Francolí—Vallbona de les Monges (21,3 Km)Quarta etapa

Vallbona-Juneda (26,5 Km)

per la Diòcesi de LleidaCinquena etapa

Juneda—Lleida (22,4 Km)Variant Vallbona—Castellnou de Seana (21,3 Km)

Butlleta de col·laboracióper lliurar a Càritas Diocesana

Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Domiciliació bancària

Nom

Cognoms

Adreça

Codi Postal Telèfon

e-mail

Població

Import de l’aportació: euros

❏ Per a activitatsgenerals de Càritas ❏ Altres

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Senyors, els prego que vulguin lliuraramb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts pre-

sentats per Càritas en concepte d’aportació

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ mensual

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal Població

❏ Interesa poder desgravar ❏ No interesa desgravar

Data: Signatura

Entitat Agència d.c. Número de compte o llibreta

✄

Un recorregut atractiu

El recorregut del camí de SantJaume a Galícia per Catalunyacomença a Sant Pere de Rodes. AVilabertran, on entronca amb labranca procedent de França i de laJonquera, continua cap a Girona i

per la Selva, Osona, Bages, Anoia,Segarra, Urgell, Pla d'Urgell iSegrià, fins a Alcarràs. El tramTarragona-Lleida és un dels bran-cals al qual s'han d'afegir altres comels trams entre Barcelona iMontserrat, entre Puigcerdà iMontserrat mateix o el camí de

Sant Jaume de l'Ebre. El governaugura que l'èxit del camí de SantJaume entre els catalans ha de tenirun efecte multiplicador enguany,amb la posada en funcionament detrams com el de Tarragona a Lleidai coincidint amb l'any jubilar deSant Jaume. εδτ

Benet XVI:“El diàleg interreligiós

ha de ser un itinerari

de fe”

El mes de gener es celebra lasetmana de la unitat delscristians, tot seguint lainiciativa sorgida, ara fa centanys, a la ciutat d’Edimburg,Escòcia. El lema de laconvocatòria d’enguany haestat “Vosaltres soutestimonis de totes aquestescoses” (Lc 24,28), segons elprograma elaborat entre elPontifici Consell per a lapromoció de la unitat delscristians i la comissió Fe iConstitució del ConsellMundial de les Esglésies.El moviment ecumènic vanèixer en el si de laConferència d’Edimburg al1910. Des d’aquell moment,s’ha anat treballant des dediversos aspectes com lainvestigació teològica,la col·laboració entre lesEsglésies o l’aprofundimentsobre la veu profètica.

Una Església i dos pulmons

El P. Nicolae Dura, de l’esglésiaortodoxa, vicerector de la universi-tat Ovidius de Constanta (Roma-nia), és teòleg i canonista, professorde dret internacional i dret canònic,rector d’una parròquia de Bucarest imembre de diversos organismesdocents. Recentment, ha visitat elSr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol,per establir contactes de col·labora-ció en matèria docent. El P. Duraatén el periodista amb una afabilitatextraordinària i amb la intervenciódel P. Vasile Baltaretu que fa de tra-ductor.

El P. Nicolae Dura és especialistaen ecumenisme, raó per la qual lipreguntem com veu les perspec-tives sobre la Unitat dels Cristians.

—Hi ha dues Esglésies ger-manes, d’Orient i d’Occident, quetenen un patrimoni comú, unsmateixos fonaments, tot i que, evi-dentment, hi ha particularitats. Ésun cos amb dos pulmons. Es peraixò que hem d’anar a les fonts perconèixer què ens uneix i què enssepara, tenint en compte que, evi-dentment, hi ha particularitatsespecífiques.

El P. Nicolae Dura considera queno es tracta de fer cap annexió ni detreure res de ningú perquè, perdamunt de tot, hi ha la fe.

—No hi ha diferències en la fesinó com la formulem. Per això ésimportant el treball dels canonistes.Hi ha un problema de jurisdicció: elCristianisme necessita un líder, undirigent, que és el Sant Pare. I


Pas a pasSignes d’esperançaJosep Sabaté, periodista

εcumenisme

Del 18 al 25 de gener s’ha celebratl’Octavari de pregària per a la unitatdels cristians. Hi ha molt camí perfer, però també hi ha signes que ensparlen d’esperança.

Passa a la pàgina següent ✑

La Teologia del diàleg: un sol cap, el Sant Pare,i Estatuts per a les Esglésies locals

La celebració de l’Octavari de pregària per a la unitat dels cristiansés una ocasió oportuna per millorar el coneixement sobre altrescomunitats religioses en el context d’un ecumenisme que vol

superar diferències. Per aquest motiu, hem establert contactes ambdirigents de diverses comunitats cristianes per conèixer els seus posi-cionaments pel que fa a l’ecumenisme.

l’Església de l’Est ha d’entendre queel Papa és el cap visible amb lacondició que les esglésies localscontinuin amb els seus estatutslocals, amb les seves autonomies…El cas és que ens hem de conèixermés. La ignorància és el pecat mésgran. Crec que hi ha grans possibili-tats de continuar el diàleg ecumè-nic. Es tracta d’avançar en la teologiadel diàleg.

Un diàleg que el P. Dura coneixmolt bé perquè, precisament, haviaarribat a Tarragona procedent deTel Aviv on havia participat en uncol·loqui sobre les tres religionsmonoteistes…

Un camí sense marxa enrera

La primera Església protestantde les comarques de Tarragona datade l’any 1876 i té la seva seu a la ciu-tat de Reus. Pertany a l’EsglésiaEvangèlica Espanyola que aglutinatradicions luteranes, reformades imetodistes. Aquesta Església vacomençar el camí ecumènic ambl’Església catòlica després del VaticàII. Narcís de Batlle, candidat alMinisteri i membre de l’EsglésiaEvangèlica de Catalunya, explica lesaccions que, des de Reus, es fan decara a l’ecumenisme.

—Un pioner de l’ecumenisme ales nostres contrades va ser el pas-tor Gabriel Cañellas, biblista i amicdels monjos de Montserrat. Va serpastor a Reus i va iniciar contactesamb catòlics, especialment ambMn. Asens. De mica en mica, altresesglésies també han iniciatcontactes. A Reus, la pregària per launitat té lloc a la Prioral pel gener icompta amb una bona participacióde protestants, anglicans, refor-

mats, baptistes i carismàtics. Tambécada segon dijous de mes ens aple-guem al voltant del campanar deSant Pere per pregar per la pau.L’ecumenisme espiritual, de pregà-ria, de les bases, és una realitat. Elsteòlegs van més a poc a poc, però elscreients de totes les esglésies estemen un camí que no té marxa enrera.

Anglicans

D’altra banda, l’ecumenisme és,també, un dels objectius de l’Esglésiaanglicana. Aquest és, precisament, eltestimoniatge del Rvd. RafaArencón, de l’Església Anglicana de laNativitat de Reus.

—El camí de l’ecumenisme éspart del nostre testimoniatge. Nosolament com a cristians anglicans,sinó, bàsicament, com a seguidors deJesucrist. Ell ens convida a estimar-nos els uns als altres, malgrat totesles dificultats i entrebancs. Això hoha dit, públicament, RowanWilliams, actual arquebisbe deCanterbury en la seva trobada, l’any2006, amb el papa Benet XVI: “ Socconscient que el camí vers la unitatno és fàcil i que les discusions sobrecom aplicar l’Evangeli als reptes dela societat moderna poden enfosquirels resultats del diàleg, testimoniat-ge comú i servei. Solament una sòli-da base d’amistat en Crist ens per-metrà ser honrats al parlar els unsamb els altres i trobar el camí futurper ser totalment fidels a la missióque se’ns ha confiat com a deixeblesde Crist”. Des d’aquesta amistat enCrist és que podem aixecar els fona-ments d’una Església unida, mésfidel a l’Evangeli i més compromesaamb el proïsme.El diàleg és, doncs,l’eix vertebrador d’aquest camí cap al’ecumenisme…

L’eix fonamental del camícap a la unitat dels cristiansés la fe comuna en Jesucrist.Precisament, el Sant PareBenet XVI, en el discurspronunciat a l’assembleaplenària del ConsellPontifici per el diàleginterreligiós celebrada el2007, deia que “el diàleginterreligiós ha de ser unitineriari de fe”. El Papaafirmava també que “l’amorurgeix a cada creient aescoltar a l’altre i a buscaràmbits de col·laboració”.

En aquest context,el Sant Pare manifestatambé que els elementscomuns existents entre lesesglèsies a nivell espiritualhan de portar cap aactuacions concretes enaquest procés cap a la unitat,com és el cas de l’educacióreligiosa a les escoles,la conversió, la reciprocitat ola llibertat religiosa.

Per això, durant l’octavari dela setmana d’oració per a launitat dels cristians, s’hanplantejat diverses qüestionsper a meditar com és,per exemple, compartir ambels altres la història de lanostra fe, agraïment perl’herència de la fe rebuda,fidelitat a la Paraula de Déuo creixement en la fe,en l’esperançai en la caritat…


Ve de la pàgina anterior ✑

εδτ


Al’església de Sant Antoni deTarragona va tenir lloc el 20de gener una celebració ecu-

mènica de la Paraula de Déu, presi-dida per l’arquebisbe metropolitàde Tarragona i primat, Mons.Jaume Pujol Balcells, i amb l’assis-tència del P. Vasile Baltaretu, pre-vere de l’Església ortodoxa roma-nesa; Rafael Arencon, prevere del’Església anglicana de Reus; iSalvador Villar, pastor de l’Esglésiaevangèlica baptista de Tarragona.

La cerimònia, dins l’octavari per launitat dels cristians, es va iniciaramb la processó d’entrada de lapresidència , precedida per la Creui un exemplar de la Bíblia. Durant lacerimònia es va intercedir per lareconciliació de tots els cristians iperquè siguin fidels a l’Evangeli idonin testimoni de Crist al món.La celebració d’aquest octavari depregària està promoguda per laComissió Interdiocesanad’Ecumenisme i de Relacions

Interreligioses de Catalunya i lesIlles, d’acord amb les directrius delPontifici Consell per la unitat delscristians a nivell internacional.

Per altra banda, el 22 de gener, al’església Prioral de Sant Pere deReus, va tenir lloc una trobada depregària on hi van ser presents,com en encontres precedents,representants de les Esglésiescatòlica, ortodoxa, anglicana ievangèlica de la ciutat de Reus.

Pregària per a la unitat dels cristiansUn pas necessari

Moltíssimes persones, pertanyents a diverses confessions cristianes, s’aplegaren tanta Reus com a Tarragona en sengles actes ecumènics

εδτ


Com sol passar amb certstemes que susciten debat opolèmica —i el religiós acos-

tuma a ser-ho sovint— el resultatd'aquesta votació ha polaritzat posi-cionaments encontrats, vull dir,favorables uns i altres desfavorables.

No considero d'especial grave-tat que els musulmans no puguinconstruir minarets. Com tampocno m'inquieta si els cristians nopoden construir campanars en paï-sos orientals de majoria islàmica.Sí, però, que sento una gran tristesai preocupació que els meus ger-mans en la fe —els cristians— enmés de vint països islàmics, a mésde tenir prohibit construir campa-nars i esglésies, siguin importunats,socialment marginats, coaccionatsa fer-se musulmans, desposseïts deles seves propietats, i en algunscasos, fins i tot assassinats i massa-crats (poblacions senceres). Iobservo amb admiració —potseringènua i ignorant— com alguns,ben propers, enarboren el dret delsmusulmans a la llibertat religiosa(per construir minarets) i, en canvi,no veig que reaccionin amb lamateixa decisió davant el clamdesesperat de tants cristians que esvan extingint mica a mica enaquells països (àrabs o no) de majo-ria islàmica.

Campanars, noReciprocitatJoaquim Claver Caselles, prevere

A finals del novembre proppassat, els suïssos es manifesta-ven contraris a la construcció de minarets, amb un resultatavalat amb el 58% dels vots dels participants en el referèn-dum. (El minaret és la torre adjunta a una mesquita, des d'onel muezí o pregoner anuncia —actualment ho fa una grava-ció amplificada per altaveu— les hores de pregària, cinccops al dia, segons la pràctica islàmica. En molts casos elminaret té simplement valor de símbol islàmic enmig de lapoblació, sense cap ús concret).

L’islamDiàleg

amb els musulmans

També en aquest àmbit del diàleginterreligiós, cal tenir en compteles relacions amb les comunitatsmusulmanes.En aquest cas con-cret, només cal recordar ladeclaració final de la reunió entreel Consell Pontifici per el diàleginterreligiós i el ComitéPermanent de l’Acadèmia Al-Azhar d’Egipte, celebrada el febr-er del 2009.Les conclusionsd’aquesta reunió constaten quecristians i musulmans consid-eren la pau com un do de Déu i unfruit de l’esforç,humà. Tambés’afegeix que els responsablescristians i musulmans han depromoure una cultura de pau queha d’afectar tots els aspectes de lavida. D’una manera especial, es fareferència als joves perquè són elfutur de totes les religions i alsquals s’ha d’educar per a la con-strucció de la pau al món.

En aquest diàleg amb les comuni-tats musulmanes, l’Església sem-pre ha posat de relleu la lluitacontra la pobresa que el SantPare, Benet XVI, divideix en dos,és a dir, una pobresa a combatre iuna altra a abraçar. Així, s’ha decombatre la pobresa de la fam, dela penúria assistencial o educati-va, de la falta d’aigua… I s’had’abraçar la pobresa que convidaa un estil de vida simple i essen-cial, que respectti els béns de laCreació...Segons el Sant Pare,aquesta pobresa és la que ens fasortir de nosaltres mateixos i,alhora, dilata el cor.

δiàleg amb els no cristians

Parlant del dret a la llibertatreligiosa, vull creure que per a uncreient, més important que poderconstruir un minaret o un campa-nar, ho és poder distribuir el propillibre sagrat, com els musulmanspoden fer amb l'Alcorà entre nosal-tres; o poder anunciar a d'altrespersones la pròpia fe, com podenfer els musulmans entre nosaltres;o poder moure's amb llibertat, elsseus dirigents religiosos, per pre-dicar i ensenyar la seva religió, compoden fer els seus imans entrenosaltres; o poder celebrar senseamagar-se'n les sevea pràctiquesreligioses en llocs habilitats (i avegades facilitats pels ajuntamentsi subvencionats amb generosesajudes d'Aràbia Saudita), compoden fer els musulmans entrenosaltres; o poder contraure matri-moni amb un cristià/cristiana, comho poden fer els musul-mans/musulmanes entre nosal-tres; o poder convertir-se a l'islamciutadans d'entre nosaltres quedecideixin lliurement donar aquestpas.

Aquesta és la llibertat religiosaque desitjarien tenir, en els païsosde majoria islàmica, els nostresgermans cristians, avui amb unapresència escassa, gairebé testimo-nial. A diferència dels musulmansque hi ha entre nosaltres, arribatsfa poc com a immigrats, els cris-tians d'aquells països (avui demajoria islàmica) han nascut allí, ihi han nascut com a cristians, és adir, al si de famílies cristianes: nos'han hagut de convertir al cristia-nisme per obra de missioners cris-tians arribats de l'estranger. Mésencara, la presència dels cristiansen aquests països és de molt abansque existís Mahoma i que s'hi fespresent l'islam (així a Iran, Iraq,Índia ...).

Per això, em semblà una ironia,ratllant al cinisme, que els diri-gents d'alguns països islàmicsdemanessin als musulmans que esmanifestessin —això sí, pacífica-ment, cosa que és molt d'agrair!—en contra del veto suís per poderconstruir minarets.

La rel d'aquesta situació provédel fet que l'islam és una religió que,en arribar a ser majoritària, esdevétambé política i societat, és a dir, lleid'Estat. En aquest cas, l'islam ésomnipresent, és a dir, present entotes les activitats, no sols les espe-cíficament religioses, sinó també al'escola, premsa, televisió, cinema,vestit, vida social, autobús, ràdio...

La xària és “la llei islàmica fona-mentada en l'Alcorà i complemen-tada amb altres normes jurídiques,que regula les activitats públiques iprivades de tot fidel musulmà.”Això porta els musulmans a l'errord'identificar cristià amb “europeu”o “occidental”. I com a conseqüèn-cia estimula els extremistes —que

de cada cop són més— a actes vio-lents contra els cristians: per a ellsés la manera de venjar-se dels euro-peus. Són molts els musulmans,però, que no s'identifiquen ambaquestes conductes.

Segons indica un coneixedor del'Alcorà, hi ha abundants referèn-cies al llibre sagrat musulmà favo-rables a la violència. Ell n'indica 75.D'això, cal prendre'n bona nota.

Ens ajudarà a conèixer la situa-ció real dels cristians en molts delspaïsos de majoria islàmica, saberque:

1) No és respectada la volun-tat de la persona a optar lliure-ment per la fe religiosa d'acordamb la seva consciència. Sónprou conegudes les dificultats,la incomprensió per part de lapròpia família, les amenaces demort, que han d'acarar elsmusulmans que s'han decidir ademanar el baptisme. Tingué unressò especial el cas de Jasmine,ciutadana britànica, filla de paremusulmà, decidida a fer-se cris-tiana. Segons la doctrina islàmi-ca, el musulmà que fa el pas auna altra religió ho ha de pagaramb la pena de mort, que pot sercommutada amb la presó.

2) Els cristians són tractatscom a ciutadans de segona cate-goria davant les ofertes de tre-ball, o en l'ocupació de llocs qua-lificats (per exemple, professio-nals de la medecina en hospitals,o militars d'elevada graduacióen l'exèrcit).

3) Si un cristià porta unacadena amb la creu penjada alcoll, s'exposa que algun fona-mentalista li arrenqui d'unaestrebada.


La rel d’aquesta situació prové del fet quel’islam és una religió que esdevé llei d’Estat

4) A l'Iraq, les dones cristia-nes són obligades a usar el hijab(vestit islàmic), les propietatsde cristians són destruïdes osaquejades, algunes esglésieshan estat atacades i cristiansassassinats.

5) A Egipte la construcciód'una església requereix l'auto-rització del mateix cap d'estat,sense rebre'n, és clar, cap ajudaeconòmica o facilitat de capmena. Els cristians són tingutscom a ciutadans de segona cate-goria.

6) A l'Aràbia Saudita, la pos-sessió d'una Bíblia o d'un crucifixés motiu per expulsar del país aun estranger. Si es tractés d'unmusulmà, se li aplicarien càstigssevers. Una policia “religiosa”especial vetlla perquè això nopassi, i si cal s'introdueix endomicilis “sospitosos”.

7) En alguns països, perpoder casar-se amb una noia dereligió islàmica, l'home s'ha de“convertir” a l'islam. Al Líban, si

una dona musulmana es casaamb un cristià, no pot abando-nar l'islam, i si una dona cristia-na es casa amb un musulmà potcontinuar essent cristiana, peròno pot heretar i els seus fills,encara que estiguessin batejats,oficialment són musulmans.

El testimoni directe d'aquestesconductes fa pocs anys vam poder-lo sentir directament d'un bisbecatòlic de Turquia, que és un paísamb una constitució que el defi-neix com a estat laic (!).

Aquest breu mostrari és sufi-cient per adonar-se que aquestesconductes no són valorades en totsaquests països de la mateixa mane-ra ni amb idèntica severitat. Ni totala població s'identifica amb aquestmodel religiós, social i polític.

M'adono que certes reaccionsdespectives i fins d'intolerància perpart de persones del nostre paísenvers la immigració d'origen islà-

mic provenen del tarannà a vegadesexigent amb què es captenen, bendiferent del que manifesten altrescol·lectius d'immigrats. Com haindicat algú —fins i tot de màximaresponsabilitat política— la nostrasocietat occidental no ha de renun-ciar, davant aquestes exigències, aallò que cal considerar com a dretshumans de valor universal o com avalors que configuren la història itradició del nostre propi país.

Algunes escoles a Itàlia i acítambé, s'han avingut a suprimir elcrucifix i els signes propis delNadal, per “respecte” a algun alum-ne musulmà. Aquests “signes” per-tanyen a una cultura identificado-ra, la del país on el musulmà ha vin-gut. Si ell exigeix que se suprimei-xin, el problema no el presenta lacultura d'ací (el santcrist o el pes-sebre), sinó la pròpia identitat delmusulmà, que li impedeix respec-tar els signes i costums propis delpaís d'acollida. Ací la violència no lapateix el musulmà, sinó el cristià.


El diàleg entre cristians i musulmans és útili fins indispensable

Les decisions en política interna-cional tracten de fer front a la violèn-cia del fonamentalisme islàmic ambmitjans igualment violents. Peraquest camí, però, no crec que se'npuguin esperar resultats gaire posi-tius i duradors. A la llarga, potseragreugen encara més el problema encomptes de resoldre'l. Com algú haobservat, cada vegada que l'islamfonamentalista i violent experimen-ta un revés, emergeixen nous grupsque permeten refer-se'n immediata-ment. Els protagonistes de la violèn-cia en aquells països pertanyen a unageneració preferentment jove. Elmés eficaç, encara que lent, és arri-bar a crear una pedagogia de la pau ide la tolerància, semblantment acom les organitzacions que fomen-ten la violència han aconseguit el seuobjectiu a base d'una pedagogia queeduca en la violència.

Un expert en temes de l'islamindica que a l'occident, la mateixaEsglésia catòlica s'ha prodigat a ofe-rir a la immigració islàmica unsuport en ajudes caritatives i socials(alimentació, habitatge, treball...),però no ha dedicat prou esforç a unaacció pedagògica que oferís infor-mació sobre la identitat del país d'a-collida i de la religió cristiana. Aquestdèficit es tradueix en un distancia-

ment ben visible a les nostres pobla-cions per part del col·lectiu islàmicrespecte del veïnat autòcton, i la sevaresistència a participar en la vida ciu-tadana (que no significa haver derenunciar a les pròpies arrels que elsdonen identitat).

Persones amb experiència iconeixedores d'aquesta realitatadverteixen de la dificultat d'un dià-leg “religiós” entre cristians i musul-mans. Això no vol pas dir que tot dià-leg sigui impossible, o que calguidesestimar-lo a la vista de tantes difi-cultats. El diàleg entre cristians imusulmans és útil i fins indispensa-ble, precisament per desfer elsmalentesos a què porta la identifica-ció, tan freqüent en els musulmans,entre cristianisme i vida política, unaconfusió que no té en compte la rea-litat actual dels països occidentals.

El diàleg és necessari per col·laboraren accions comunes que ajudin apacificar els ànims i afavoreixin laconvivència. Es tracta de deixar-nosde mirar amb hostilitat.

El dret requereix reciprocitat. Nofóra just que als col·lectius religiososminoritaris, vinguts de la immigra-ció, els fossin reconeguts en els nos-tres països uns drets que són negats

als cristians que viuen, de fa segles,en aquells països d'on provenenaquests grups. No s'ajusta al dret queels cristians siguin al seu propi paísmarginats socialment, empesos aabandonar els seus béns, obligats a“convertir-se” a l'islam i fins assas-sinats, per causa d'un règim totalita-ri i excloent que s'identifica amb uncredo religiós. Tampoc a Europa ensha estat fàcil aprendre a conviurepacíficament i amb respecte lesdiverses llengües, cultures, ideolo-gies, religions, models de societat id'organització política. Per no dirque, encara avui, sovint hi ha algunafrontissa que grinyola.

En un país oriental i de majoriaislàmica, durant la celebració deNadal en una església atapeïda decristians, de sobte s'adonen que hihavia una bomba. Un musulmà quehi era present, en adonar-se'n, idavant la creixent confusió ques'estava generant, es decideix a aga-far l'artefacte i fuig corrents capenfora, abans no s'amuntegués lagent a la sortida. Tot just traspassa-da la porta, la bomba li explotà a lesmans i li causà la mort. El fet, que ésverídic, és prou significatiu iexpressiu de l'actitud de moltsmusulmans disconformes amb lasituació opressiva que pateixen elscristians amb els quals semprehavien mantingut bona relació. Ésveritat que una flor no fa estiu. Peròuna flor —encara que només fosuna— anuncia l'estiu. Aquestmusulmà, de qui no en sé el nom nila identitat, no sé si per als musul-mans pot ser considerat “màrtir”,però per als cristians, ho és, sensecap dubte. “Perquè no hi ha amormés gran que el qui dóna la vida pelsaltres”, com ho féu Jesús. I, quèvoleu que us digui, sento un goigmolt peculiar de poder comptaramb un “germà musulmà” que haestimat fins a donar la pròpia vidapels altres, encara que no fossinmusulmans com ell. És l'exempleque va donar Jesús i que al llarg de lahistòria han imitat tants cristians (ino cristians).


εδτ


En el decurs de la JornadaSacerdotal convocada pels bis-bes amb seu a Catalunya, va

tenir lloc la beatificació d’un preveremàrtir. La celebració fou presididapel cardenal-arquebisbe deBarcelona, Lluís Martínez Sistach.Van concelebrar l’Eucaristia lárque-bisbe metropolità de Tarragona iPrimat, Mons. Jaume Pujol; el carde-nal Mons. Ricard Maria Carles,arquebisbe emèrit de Barcelona; elnunci a Espanya i Andorra, Mons.Renzo Fratini. els altres bisbes de lesdiòcesis catalanes, i altres bisbes vin-guts de la resta d’Espanya, així commés de quatre-cents preveres de lesdeu diòcesis de Catalunya.

Van assistir també a la cerimò-nia el President de la Generalitat deCatalunya i altres autoritats, entreelles els alcaldes d’Argentona,Mediona i Mataró, on el beat haviaexercit el seu ministeri sacerdotal.

.L’arquebisbe titular de Sila

Mons. Angelo Amato, s.d.b., pre-fecte de la Congregació per a lesCauses dels Sants, actuant com alegat pontifici, va llegir a línici dela celebració la Carta Apostòlica, eldecret de Benet XVI autoritzant la

beatificació del doctor JosepSamsó, qui va ser empresonat per laseva condició de sacerdot el 30 dejuliol de 1936. El seu captiveri acabàamb el seu assassinat al cementiride Mataró el dia 1 de setembre de1936. Morí perdonant els seus exe-cutors i amb una gran exemplaritatcristiana.

Durant l’homilia, Mons.Martínez Sistach va destacar que elnou beat “amb la seva vida sacerdo-tal exemplar i amb el testimoniatgede perdó i reconciliació de la sevamort, ofereix una aportació moltpositiva i molt necessària per talque la nostra societat avanci percamins de perdó i de reconciliació iassoleixi un present i un futur fona-mentats en els autèntics valors del’espiritualitat, de la fraternitat, de lajustícia i de la pau”.

Al final de la cerimònia litúrgica,Mons. Amato va dirigir un emotiumissatge als fidels assistents, des-tacant que “aquesta beatificació ésun signe de léstima i de lámor queBenet XVI demostra per la vostrapàtria, terra prolífica de sants i desantes" i demanant al Senyor "queel beat màrtir Josep Samsó i Elias,fill gloriós dáquesta terra, continuïinspirant pensaments i accions debondat, de solidaritat i de pau".

Els cants de l'assemblea van serdirigits per Mn. Miquel Barbarà,autor també dels Goigs a llaor delnou beat, compostos per a l’ocasió

La festa del nou beat se cele-brarà cada any l’1 de setembre, diadel seu naixement en el cel. Lesseves despulles reposen a la capellade les Santes, a la Basílica de SantaMaria de Mataró, on el Dr. Samsó haestat declarat beat.

Després de la celebració, els bis-bes, preveres i diaques assistents esvan reunir en un dinar de germanorque va cloure la Jornada Sacerdotalamb motiu de la beatificació del Dr.Josep Samsó.

ιornada sacerdotal

Mn. Josep Samsó,nou beat catalàGabinet d’Informació de l’Església a Catalunya

El proppassat 23 de gener de 2010, tingué lloc, a laBasílica de Santa Maria de Mataró, la beatificació delDr. Josep Samsó i Elias, prevere i màrtir, la primeracelebrada a Catalunya des del segle XII, seguint lesdisposicions que sobre les beatificacionsi canonitzacions ha donat el Sant Pare Benet XVI.

εδτ

L’arquebisbe metropolità deTarragona i Primat, Mons.Jaume Pujol Balcells, va

conferir el sagrament de l’ordesacerdotal als diaques Mn. JoanMaria Ferrer Calvo i Mn. AntoniRosario Jové que, fins ara, exercienels serveis propis del diaconat l’un ala parròquia de Sant Salvador delVendrell i l’altre a les de SantLlorenç de Gratallops, de SantMiquel de Torroja i de Santa Llúciade la Vilella Alta.

Mn. Joan Maria, de 27 anys, va estu-diar al Seminari Major Interdiocesà.Per la seva banda, Mn. Antoni , de 42anys, va cursar estudis a l’InstitutSuperior de Ciències Religioses SantFructuós de Tarragona.

El Sr. Arquebisbe, en la sevahomilia, va manifestar la seva granjoia per poder ordenar dos nous

preveres, precisamente en el decursde l’Any Sacerdotal. Entre altrescoses va dir que “els preveres són


Festa gran a la CatedralOrdenació sacerdotalde Mn. Joan Maria Ferrer Calvoi de Mn. Antonio Rosario Jové

El 24 de gener de 2010 , a les 5 de latarda, la Catedral de Tarragona vaacollir la solemne eucaristia en eldecurs de la qual va tenir llocl’ordenació de dos nous preveresdiocesans

δos nous preveres

Mateu Salvat

Mateu Salvat


els col·laboradors dels bisbes, i,com ells, són cridats al servei delpoble de Déu”.

A continuació va seguir el sempreimpressionant ritus de l’ordenació,amb moments corprenedors com —entre molts altres— el cant de les lle-tanies, amb els escollits prostrats a

terra; la imposició de les mans; l’un-ció de les mans o el bes de pau.

Després de ser ordenat Mn. JoanMaria Ferrer va exposar que l’orde-nació de prevere és el millor que lihagi pogut passar a la vida. Va expli-car també que és el final d’una etapade reflexió personal i una resposta

de seguiment a Déu. També va afe-gir que és l’inici d’una nova vida,més unida a Jesucrist per aquestnou servei a l’Església diocesana deTarragona. Va convidar també elsjoves a emprendre el camí de serveia l’Església.

Mn. Antoni Rosario va manifes-tar en acabar la solemne eucaristiaque, tot i que des de molt jove viviaintensament l’espiritualitat, consi-derant que rebre el do del sacerdociha estat el més important de la sevavida i va recordar amb agraïment elsonze anys que ha passat destinat ala comarca del Priorat en conceptede laic en missió pastoral. εδτ

Mateu SalvatMateu Salvat

Mateu Salvat

Mateu Salvat

El passat 24 de gener, diumenge,a Valls, va començar la solemnecelebració de lÁny Jubilar de laMare de Déu de la Candela, sota lapresidència de Mons Jaume PujolBalcells, arquebisbe metropolità deTarragona i primat, legat del Papaper a aquesta ocasió. A més de lamunió de fidels, hi va haver unadestacada representació d’autori-tats civils, encapçalades per la Dra.Montserrat Coll, directora generald’Afers Religiosos de la Gneralitatde Catalunya, i pel Sr. Albert Batet,alcalde de la ciutat.

A 2/4 d’12 del matí, a lésglésia dela Mare de Déu del Lledó es vainiciar la missa i es va procedir aléncesa de la llum de lÁny Jubilar.Posteriorment, es va formar unacomitiva que , que com una llargaprocessó d’entrada, va desfilar pelcentre de la ciutat, els carrers de laqual estaven guarnits.

La solemne i nombrosa pro-cessó va arribar a lésglésia de SantJoan, on, després de la lectura delDecret de concessió, el Sr.Arquebisbe va obrir la porta delÁny Jubilar, mentre repicaventotes les campanes de les esglésiesde Valls que, dáquesta manera, sesumaven a la joia de línici de lÁnyJubilar i de les festes decennals de laCandela.

A la gran església que acull lavenerada imatge de la Mare de Déude la Candela, va continuar l’euca-ristia concelebrada, durant la qualtambé séfectuaren ofrenes defamílies i d’infants de la ciutat. Al


Va començar a Vallsl’Any Jubilar de la Marede Déu de la Candela

αny Jubilar de la Candela

Hi ha ocasions ben joiosas en aquestmón com poden ser les celebracionsde fets més o menys reeixits en lahistòria d’una comunitat. La ciutat deValls no n’és pas una excepció.

Mateu Salvat


final, el Sr. Arquebisbe va impartirla benedicció papal als fidels queomplien el temple de gom a gom .

Cal recordar que des de l’any1.348 Valls té una gran devoció per laMare de Déu de la Candelaarrand´una epidèmia de pesta queva assolar la ciutat. Aquesta devo-ció es va incrementar amb la creacióde les festes decennals. El 28 generde 1791 es va signar el documentque establia que cada deu anys escelebraria la solemne processóvotiva en honor de la Candela.

A les festes decennals de 2011 escompliran també cent anys de lacoronació canònica de la Mare deDéu de la Candela, motiu d’unJubileu que es perllongarà desd´aquest 24 de gener fins el 6 defebrer de 2011, la finalitat principaldel qual és la preparació espiritualde les festes decennals de 2011. εδτ

Mateu Salvatt

Mateu Salvatt

Mateu Salvatt

És diumenge i la missa és unamica més tard que els diesfeiners. L'església està plena

de gom a gom i tothom participa enels cants i pregàries. Les primeresfiles i les grades del presbiteri estanplenes de nens i nenes que tambécanten i es mouen al ritme delscants de la celebració.

Una noia, l'Alfonsina, bonacol·laboradora de la parròquia, estàmolt a prop d'ells per mantenir uncert ordre i ajudar-los en la partici-pació.

Acabada la missa ens preparemper anar a una altra església de laparròquia i l'Alfonsina ha de veniramb nosaltres amb cotxe però almoment de marxar no hi és. Comque ens hem retardat una mica, elladecideix marxar a peu i quan hi arri-bem ja està amb els nens i nenes

també asseguts al voltant de l'altar.A Rwanda, caminar no és mai unimpediment per deixar de fer algu-na cosa.

Són les 3 de la tarda i tornem a sera la missió i un grup més reduït denens i nenes estan jugant,ballant i cantant. Mn.Cabayol ens comenta quesón els nens i nenes de laSanta Infància que, ambl'acompanyament d'uns noisi noies més grans, ocupen eldiumenge amb jocs i esbar-jo. La majoria, ens comentael mossèn, encara no hanmenjat res i hauran d'esperarel tard per fer l'únic àpat deldia que fa la seva família.

Un grup més petit entraa la capella de la missió i,altra vegada amb l'acompa-

nyament de l'Alfonsina, passen unahora de reflexió i pregària.

El dia abans, la Caterina haviafet uns flams. N'han sortit 15 i resul-ta que són 16 . Però a Rwanda aixòno és problema; es comparteix tot.El qui inicialment es queda sense enrep una mica de cada un dels altresi, al final, ens sembla que n'hauràmenjat més que ningú.

“Amb els nens d'Àfrica trobemJesús” diu el lema d'aquest any.Aquests nens i nenes de Kampangaben segur que el troben una micamés cada diumenge. I els nostresinfants? el troben? els grans elsensenyem a trobar-lo?.

Sense caure en maximalismes idemagògia sí que val la pena quereflexionem sobre la quantitat dejoguines que han rebut els nostresfills, nets i nebots aquest dies deNadal i Reis. Voleu dir que han tingutd'obrir-los i jugar-hi amb tots?


La Santa Infànciaa KampangaPep Targa, Caterina Ballesta, Cisco Targa i Rosa M. Ballesta

τarragona missionera

Hi ha moltes formes de celebrar laDiada de la Infància Missionera (31de gener). Heus ací una diumengequalsevol a la parròquia regida perMn. Cabayol, un missioner de casanostra

εδτ


Observaτori εn el món

Missioners

Josep Sabaté, periodista

L’agència de notícies“Fides” ha fet públicun informe segons el

qual, durant l’any passat, 37missioners van ser assassi-nats. La notícia ha passatpràcticament desapercebu-da pels mitjans de comunica-ció, més interessats adifondre informacions dis-torsionades sobre l’Església.Val a dir que la xifra de 37assassinats és el doble de lacorresponent a l'any 2008.Les víctimes són 30 sacer-dots, dues religioses, dosseminaristes i tres voluntarislaics, la majoria exercint elseu apostolat a l’AmèricaLlatina i a l’Africa.

Fins aquí, les xifres. Sónunes xifres que expressen eltestimoniatge d'uns missio-ners que porten el missatgeevangèlic als llocs més diver-sos i perillosos del món. Vana la terra de missió amb unaúnica arma: la de la fe amb lavoluntat de portar amor allíon hi ha odi, esperança on hiviu el neguit o el diàleg on hiha violència. Ells volendemostrar que hi ha un altremón on l’amor, la solidaritato la veritat són els eixos de lavida. Els missioners no dub-ten en posar en perill la seva

vida o deixar-la sotmesa a lesmés diverses privacions.

Certament, aquesta xifrade 37 missioners és preocu-pant per la seva tendència aincrementar-se. Segons lainformació de l’agència“Fides”, l’Amèrica Llatina ésel lloc més inquietant, espe-cialment el Brasil on elnombre de víctimes és de sissacerdots. Per aquest motiu,l'Episcopat d'aquell país hafet una declaració que mani-festa que “l’Església catòlicadel Brasil es sent colpejada iindignada davant la violènciacontra els seus fills que hanvist truncada la seva vida.Tornem a reiterar que res nojustifica la violència”. Entreles víctimes del Brasil hi figu-ra un sacerdot espanyol,Ramiro Ludeña, conegutcom “el padre Ramiro”, quedes de feia 34 anys treballavaen una associació que acolliajoves del carrer: un d'ells elva matar per a robar-li…

Els missioners: testimo-nis del missatge evangèlicque mai no dubten davantqualsevol perill per portarl'anunci de l’amor delSenyor, encara que sigui acosta de la seva vida…

Una relíquia ignorada de Sant Fructuós

Ha estat localitzada en unaparròquia dels EUA

En una parròquia de Massachusetts,als Estats Units, s'ha localitzat una relí-quia de Sant Fructuós, el bisbe màrtir tar-ragoní de l'època romana. La notícia supo-sa una novetat: és el primer cop que es ténotícia de la devoció per aquest sant aNordamèrica.

Andreu Muñoz, director del Museu Bíblicde Tarragona, va anunciar la troballa en eldecurs de la trobada anual que l'Arquebisbatfa amb els periodistes per celebrar el seu santpatró, Francesc de Sales. "Fa dos anys, unaparròquia de la població de Taunton, alsEstats Units, dedicada a la devoció de SantAndreu Apòstol, van comprovar que tenienuna relíquia de Sant Fructuós", ha informatMuñoz.

Es tracta d'una petita resta òssia que noidentifica de quin membre es tracta, almenysa partir de la fotografia rebuda al Museu.

Gràcies a Internet, la parròquia s'ha posaten contacte amb l'Arquebisbat de Tarragona-que en el seu web té un especial dedicat al'Any Jubilar de Sant Fructuós- i ha pogutanunciar la troballa a l'Arquebisbat. Fins araes tenia notícia de la presència de relíquies allocs com Cuba o Uruguai, però no als EUA.

Se sap que és una relíquia de SantFructuós perquè "totes les relíquies duen elnom del sant", va informar MuñozJustament aquesta duu la inscripció amb elnom, i, al seu costat, hi figura la lletra 'M.',que indica 'màrtir'.

Es desconeix com la relíquia va anar aparar als Estats Units. Només se sap que pro-cedeix de dues parròquies veïnes i faria centanys que eren allí. Es tracta de les parròquiesde Sant Josep i Sant Pau, que van ser tan-cades i de les quals va sorgir, fa un any, la deSant Andreu. El Museu Bíblic començarà arala indagació del periple de la troballa. Lahipòtesi inicial és que la podrien haver dutimmigrants italians, donat que a Itàlia hi hadevoció per Sant Fructuós. εδτεδτ

A TARRAGONA

La Casa d'Acollida Sant Auguri(CASA) va inaugurar el 23 dedesembre un nou servei de menja-dor social que donarà dinar a 120persones quan estigui funcionant aple rendiment a mig mes de genervinent. L'acte va estar presidit pel Sr.Arquebisbe, acompanyat pel Sr.Josep-Fèlix Ballesteros, alcalde deTarragona, i el Dr. Joan MariaAdserà, director general de la XarxaSanitària i Social Santa Tecla.També hi eren presents nombrosespersones vinculades a les diferentsinstitucions involucrades en el fun-cionament d'aquest equipament.

Va encetar el torn de paraules elSr. Roger Borrull, coordinador delmenjador social, que va explicarcom seria el seu funcionament.També va intervenir Mn. JoanAragonès, representant de la Xarxa,.Indicant les raons que han portat aposar en marxa aquest servei.

“El nou menjador -va dir el Sr.Ballesteros en la seva intervenció-s'afegeix a la resta de serveis que

estan a l'abast de les persones sensesostre, una oferta que en aquestesdates nadalenques i en època decrisi es fa més necessària que mai. “

El Sr. Arquebisbe, per la sevapart, en tancar l'acte, es va fer ressód'unes paraules de Mn. JoanAragonès en el sentit que “no enshem de sentir orgullosos pel quehem fet; ja que, al cap i a la fi és el queve fent l'Església des de fa 2.000anys”. També va agrair la sevacol·laboració a totes les persones iinstitucions que havien fet possibleaquesta realitat, entre les quals varecordar a la Fundació Bonanit i a laComunitat de Sant Egidi. Igualmentva indicar que hi ha moltes coses afer en un temps com l'actual per tald'atendre a les persones necessi-tades”.

Cal recordar que el menjador vaentrar en funcionament el passat 15de desembre i és un nou servei quecomplementa la tasca d'atenció apersones sense llar que es duu aterme la Casa d'Acollida Sant Auguri(més coneguda com “Casa delstranseünts"), que gestiona Càritas

Temps difícilsGna. Teresa Beà,responsable de CASA

Si tenim una mirada aten-ta al nostre voltant veu-rem, en caminar pels nos-tres carrers, que són mol-tes les persones que estanmancades del més ele-mental per a viure. Hoveiem en aquell o aquellaque va carregat amb bos-ses i una motxilla,d'aspec-te deixat , que la roba queduu també ho diu tot, quepotser fins i tot porta untetrabric de vi a les mans.Pensem que això nomésés la mancança que veiemdes de fora, però existeixuna altra pobresa moltmés fonda que no es veu,però tan real com la pri-mera i que colpeja les per-sones que es troben ensituació d'exclusió.Procurem no judicar i sipodem, fem allò que esti-gui al nostre abast perintentar alleujar la situa-ció que pateixen. El men-jador social és un pas mésde cara a afavorir elsexclosos de la nostrasocietat més propera.


Menjadors socialsInaugurats a Reus i a Tarragona

La veu δe Càritas

L'agreujament de la crisi econòmica que haproduït l'atur a tantes famílies fa que hi hagipersones al nostre costat a qui els és moltdifícil subsisitir.


en un edifici propietat del'Arquebisbat de Tarragona. L'inicidel menjador social és una realitza-ció fruit de l'acord a tres bandessignat pel Consistori tarragoní,Càritas i la Xarxa Sanitària i SocialSanta Tecla, la qual vetllarà per l'or-ganiització diària d'aquest servei.

En aquest sentit cal in dicartambé que “aquest no és un menja-dor públic en un sentit estricte-comva aclarir la Sra. Teresa VictòriaPelegrín, tinet d'alcalde i coordina-dora de l'Àrea Serveis a la Persona del'Ajuntament de Tarragona a pre-guntes dels periodistes-, perquètotes les persones destinatàriesd'aquest servei vindran derivades del'Àrea de Serveis Socials de l'Ajunta-ment i de Càritas Interparroquial, toti que, evidentment, a la Casad'Acollida hi ha professionals queavaluaran el que cal fer si es presentaqualsevol tipus d'excepcionalitat”.

A REUS

Càritas i lÁjuntament de Reushan treballat conjuntament elsúltims mesos per reobrir el menja-dor social -que va iniciar en el seudia, Mn. Jaume Macaya, diaca-, atésláctual context de crisi i les neces-sitats de les famílies. El passat 18 dedesembre es van inaugurar les ins-tal·lacions del carrer FrancescBartrina, tot i que no van entrar enfuncionament fins el dilluns dia 21.L'acte va estar presidit per Mons.Jaume Pujol, arquebisbe metropo-lità de Tarragona i primat, i pel Sr.Lluís-Miquel Pérez, alcalde de Reusi va comptar amb la presència denombroses autoritats civils i ecle-siàstiques, així com representantsde diverses institucions i entitatsreusenques i persones vinculades aCàritas.

L'acte va començar amb la bene-dicció de les dependències per partdel Sr. Arquebisbe. En el torn deparaules, la Sra. Teresa Murria,directora de Càritas Interparroquialde Reus, va dir, entre altres coses,

que aquesta inauguració era unaresposta solidària a una demandaplantejada pels temps actuals amblóbjectiu dátendre problemessocials detectats a la ciutat, com arales situacions de nova pobresa quefeien necessari accions dáquesttipus.

Per la seva part, el Sr. Arquebisbeva agrair tots els qui havien fet pos-sible la realització del projecte i vatenir paraules de gratitud i de recordenvers Mn. Jaume Macaya, la perso-na que va posar en marxa el menja-dor fa més de vint-i-cinc anys. Mons.Pujol va destacar també laimportància de la tasca dels volun-taris i voluntàries que treballaranaltruistament ajudant als mésnecessitats.

En la seva intervenció, el Sr.Alcalde va indicar que atendre lesnecessitats de totes les personesque necessiten suport i assistènciasempre havia estat una prioritat perl'Ajuntament. “Aquesta vegada -vadir el Sr. Pérez- i vistes les man-cances socials fruit de la situacióeconòmica per la qual passa la nos-tra societat, el suport es fa realitatmitjançant un conveni de col·labo-ració entre Caritas Interparroquial ilÁjuntament de Reus, recuperantaixí el funcionament dún menjadorsocial a la ciutat.” Igualment vamanifestar la seva satisfacció per-què aquesta iniciativa havia rebut elrecolzament de tots els partits polí-tics representats al Consistori.També va remarcar que “els serveis

socials són un dels pilars del nostremodel social de benestar i contri-bueixen, dúna manera cabdal, a laconstrucció dúna societat mésinclusiva. Un model que des de lespolítiques municipals lluitem cadadia.”

Preguntats els representats delsdiferents grups municipals alÁjuntament de Reus i d'institu-cions i entitats locals presents a l'ac-te tots van mostrar la seva satisfac-ció per la posada en marxa del men-jador social, tot considerant queamb el nou equipament es donaràresposta a necessitats pendents a laciutat des de fa anys en matèriadácció social, unes mancances queláctual situació econòmica encaraagreuja més.

Cal recordar que les obres derehabilitació del local i els costos delnou mobiliari i instal·lacions delmenjador social, molt funcional iben equipat pel que fa a cuina i l'àm-bit on es serveixen els menjars, hanestat sufragades per l'Ajuntamentde Reus, qui es farà càrrec de les des-peses de funcionament. CàritsInterparroquial tindrà cura de lagestió d'aquest equipament.

Per acabar aquesta crònica undetall simpàtic i entranyable: la peti-ta imatge de la Mare de Déu que pre-sidia l'antic menjador impulsat perMn. Jaume Macaya continuarà fent-ho al nou tot just inaugurat, simbo-litzant la continuitat i la vinculaciód'ambdues iniciatives. εδτ


El camí dels somnisUn documental corprenedorLuis-José Baixauli, radiofonista

Cinεma

Joan Soler, guanyador del Premi Goya2004 pel seu curtmetratge documen-tal Els nens del Nepal, ens ofereix un noudocumental especialment interessant,una pel·lícula preciosa sobre la voluntatd'ajudar i de créixer.

Sinopsi

Alba i Núria, dos joves invidents, mantenen una lluita quotidiana con-tra les limitacions que els imposa la seva discapacitat amb l'objectiu de

portar una vida normal. El seu esperit de superació i la seva generositatels permet aconseguir fites excepcionals i dedicar el seu temps i esforçosa ajudar als altres. No satisfetes amb ser acceptades en el nostre món devidents, Alba i Núria aconsegueixen fites que inclús per nosaltres serienexcepcionals.

Alienes al conformisme i portades pel seu afany d'explotar totes lespossibilitats que la vida els hi ofereix, viatjaran a l'Índia, a la FundacióVicenç Ferrer, per col·laborar en l'educació de nens cecs. Les experiènciesque allà viuran marcaran el recorregut d'un camí que porta a la realitzaciódels seus somnis.

Parla el director

En Joan Soler ens explicacom es va gestar aquest film:

“Un dels privilegis de quepot gaudir el documentalistaés el de veure's assaltat per

alguna de les histories que existeixen al seu voltant i que de sobte, comun llampec, se li fan presents amb tota la força del seu interès humà.

Quelcom així em va passar amb l'història d'Alba i Núria. El queva cridar la meva atenció fou el veure com aquestes joves invidentsintenten, no tan sols superar els obstacles que la seva discapacitatrepresenta per a la seva activitat quotidiana, sinó també desenvolu-par una vida rica i plena d'objectius i fites per assolir.

L'esperit d'Alba i Núria les empeny a convertir les seves limita-cions en noves oportunitats vitals, a construir un nou món en el qualels seus profunds sentiments i la seva alegria de viure els hi permetaccedir a aquelles realitats essencials que, com va dir el gran escrip-tor Antoine de Saint-Exupéry, s'amaguen a la vista, doncs només el corpot captar-les.

El camí dels somnis parla de superar límits il·lusoris i trencar falsesbarreres, de generositat, d'amor, d'esperança, de somnis complerts abase de fortalesa i tenacitat. Alba i Núria viuen, estimen, aprenen ireben el regal d'assolir la pròpia felicitat de l'única forma possible: pro-curant per la felicitat dels altres.Espero que aquest relat produeixi enels possibles espectadors el mateix efecte que em va produir a mi: elrenovat desig d'aprofitar les oportunitatsque la vida ens ofereix id'enfrontar els obstacles que ens presenta amb l'esperit de superaciód'Alba i Núria.”

Fitxa tècnicaDirector: Joan SolerGuió: Carmen Ávalos, Manuel Martínez,Carles M. Gómez-Quintero, Joan SolerMúsica original: Francesc GenerDirector de fotografia: Carles M. Gómez-QuinteroSo: Eva ValiñoMuntatge: Joan Soler, Carles M. Gómez-QuinteroDirectora de Producció: Antonia CasadoCap de producció: Manuel MartinezAjudant de càmera i so: Jorge CaballeroProductora: Cinefilms Productions, S.L.Distribuïda per Bartonfilms

La part dels beneficis generats per l’exhibiciód’aquest documental que corresponguin a laproductora, es destinaran a la construcció d’u-na escola a Anantapur (Índia), mitjançant laFundació Vicenç Ferrer


Fra Eulogi i Auguri Bernabé

Huμor

Uf, ja he acabat la carta!

Apa, afanya’t... Ja són aquí!Renoi, quina gent més rara!Enguany no ens demanendiners per a la catedral, sinó lacapitalitat de la vegueria!


Record de l’inici de l’Any Jubilarde la Mare de Déu de la Candela.Valls, 24 de gener de 2010

Mateu Salvatt

Església de Tarragona

Documents

Transcript of Església de Tarragona