Núm. 267 Juliol 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

εsglésiade τarragona

bon estiu!

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona

εsglésiade τarragona

Amb motiu de la VII Trobada Mundial de les Famílies que va tenir lloc a Milà (Itàlia) amb el lema «La família: el treball i la festa»,

dues famílies de l’arxidiòcesi aporten el seu testimoniatge a partir del que van viure amb els seus fills i altres famílies a la Trobada, celebrada del 30 de maig al 3 de juny.

A Família

Pàgina 5

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 4), Capçalera (p. 5), Congregació (p. 11), Tradició (p. 13), La Veu de Càritas (p. 15), Joventut (p. 21), Radiografia dels arxiprestats (p. 22), Pastoral del lleure (p. 24), Nova evangelització (p. 28), Seu Metropolitana (I) (p. 30), Notícies (p. 32) i Cinema (p. 35).

Tenir cura de tot allò que fa referència al camp del patrimoni artístic i documental a l’arxidiòcesi, com la seva conservació, protecció i valoració, és una

de les tasques de la Delegació diocesana del patrimoni artístic i documental i l’art sacre. Aquest mes donem a conèixer la seva història i el seu treball.

A Parlem amb...

Pàgina 17

SUMARI 267Juliol 2012

3

Núm

ero 267 -Juliol 2012

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

www.arquebisbattarragona.catuna finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

La Quarta d’εdτεsglésiade τarragona

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep SabatéAnna Robert

SecretariaMontse Sabaté

Assessorament lingüísticRosalia Gras

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.catPàgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

La Quarta d’εdτLa religió del reciclatgeAntoni Coll Gilabert, periodista

Les famílies cristianes tenim davant un repte. És com un

experiment de física, una prova de capacitat: agafem un nen que és a punt de fer la primera comunió o de rebre el sagrament de la confirmació. És un nen, per tant, que ha sentit a parlar més de Lady Gaga que de Moisès; coneix millor la parella de Piqué i Shakira que la formada per Adam i Eva; es passa bona part del dia navegant per Internet, o per 50 canals de televisió, o per 50 jocs de Nintendo, o connectat al Facebook. El waka waka li resulta familiar. Un rosari ha de preguntar per a què serveix.

La capacitat d’aprenentatge dels nens és molt gran, així que hi caben moltes més coses: el curs escolar, l’anglès, la música, l’esport… i fins i tot tenen lloc per a posar-hi valors. Però quins valors? Segons l’escola

on van, els valors seran la pau, la tolerància, el respecte al medi (no caçar animals, no contaminar rius) i, sobretot, fer reciclatge: les restes de menjar en un lloc, els plàstics en un altre; no barrejar el vidre amb els papers.

El Papa ha comentat que molts batejats no coneixen els continguts essencials de la nostra fe; redueixen el regne de Déu a alguns gran valors, que certament tenen a veure amb l’Evangeli, però que no es refereixen al nucli de la fe cristiana.

Així doncs, haurem de fer les coses millor. La religió del waka waka i el reciclatge no poden ocupar, en el terreny de l’Esperit, la importància i dedicació que mereix el Crist. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Capçalεra

Perdoneu, però algú ho havia de dir!Didac Bertran, periodista

Als periodistes de vocació i amants del rigor informatiu

ens horroritza contemplar com n’ha caigut, de baix, la nostra professió. Contemplem ara, com a espectadors humanament impotents, l’hegemonia de la mentida en tots els terrenys, mentida convertida en dieta obligatòria de les poblacions occidentals.

Això és especialment evident per a aquells que coneixem una mica l’Orient Mitjà i hi tenim bons contactes. Pot servir com a exemple la imposició d’aquesta versió falsària dels successos de Síria, on un govern tolerant amb les minories cristianes i amb el suport de la població ens és presentat pels mitjans servils com a responsable de crims horribles… quan aquests horrors estan sent provocats i executats directament pels suposats «alliberadors», que són, en realitat, mercenaris terroristes llançats sobre aquesta nació pels aparells occidentals.

No sabem com haurà evolucionat la situació quan llegiu aquestes ratlles; però, mentrestant, el testimoni valent i reiterat dels líders cristians del lloc com ara Ignasi IV Hazim, patriarca ortodox d’Antioquia; Antoine Audó, bisbe caldeu-catòlic d’Alep; Abdò Arbach, arquebisbe catòlic grecomelquita d’Homs; Jean-Clément Jeanbart, arquebisbe catòlic d’Alep, etc.) és silenciat sistemàticament pels mitjans ensinistrats, mentre s’inocula a les masses la calúmnia al règim sirià.

El que s’aconsegueix és, en realitat, un consens embrutit per a justificar l’agressió armada contra un estat sobirà —al president del qual els referits líders religiosos qualifiquen d’«un bon home»—, la deposició dels seus governants i la confiscació de les seves riqueses naturals (enormes jaciments de gas) per l’oligarquia mundialista. Tot això, naturalment, maquillat

per un «procés democràtic» que lliuri un govern merament gerencial als grups salafistes, compromesos a perseguir de manera sagnant el cristianisme. I això ens fa pensar a quina deriva pot portar la caòtica situació d’Egipte i de Tunísia

El de Síria, per tant, no és un cas aïllat, sinó una mostra més del programa global: Reflecteix el menyspreu del dret internacional i l’arrogància dels poders que

impulsen la unificació del planeta. És només qüestió de temps que aquest engranatge es torni contra l’Església catòlica amb una agressivitat inimaginable, si no aconsegueixen abans sotmetre-la. Per alguna cosa Benet XVI ha denunciat públicament (a Sant Joan del Laterà, el passat 13 de juny) la cultura de la mentida i la calúmnia. Recordem, per exemple,

que arran de la condemna, per part de Joan Pau II, de la invasió de l’Iraq, la Secretària d’Estat dels EUA —dirigida en aquell temps per l’inefable Colin Powell— va ordenar a les seves ambaixades escampades per tot el món que «llancessin tota la brossa possible sobre l’Església catòlica». Ho estem veient: qualsevol argument és bo per atacar l’Església, fins i tot a escala local. εdτ

No sé pas si els guionistes del programa televisiu Polònia m’acusaran de plagi pel títol d’aquesta reflexió, però em crec amb l’obligació d’imitar l’imitador del Sr. Joan Tardà. En uns temps en què sembla que visquem una edat daurada de la comunicació, ens trobem absolutament mediatitzats.

5

Núm

ero 267 -Juliol 2012

5

VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà

Família

La VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà, organitzada

pel Consell pontifici per a la família, va destacar la importància de la família en la societat actual i la necessitat de conciliar el treball amb la vida familiar. Entre els principals actes de la Trobada destaca el congrés teològic i pastoral que es va celebrar els primers dies, en el qual, experts de diferents països van intercanviar propostes i experiències en relació amb el lema de la Trobada. La nit del dissabte dia 2 de juny es va celebrar una festa amb presentació de testimonis de famílies d’arreu del món, i el diumenge dia 3, al matí, va tenir lloc la celebració solemne de

l’eucaristia presidida pel sant pare Benet XVI.

Després de la seva arribada a l’aeroport, el Sant Pare es va desplaçar fins a la plaça Duomo per a saludar els milanesos i pelegrins participants d’arreu del món en la VII Trobada de les Famílies. A l’inici del seu discurs, Benet XVI va recordar amb afecte «les persones soles o en dificultat, els aturats, els malalts, els presos, tots els que no tenen una casa o no tenen el necessari per a viure una vida digna», i va demanar «que no manqui a cap d’aquests germans i germanes nostres l’interès solidari i constant de la col·lectivitat». Juntament amb

aquest propòsit va lloar l’acció de l’arxidiòcesi de Milà per ajudar les famílies més afectades per la crisi econòmica, i va recordar les poblacions d’Emilia Romagna, que han patit recentment terratrèmols diversos.

Seguidament, el Pontífex va subratllar «el profund sentit eclesial i l’afecte sincer de comunió amb el successor de Pere que formen part de la riquesa i de la identitat de l’Església milanesa al llarg de tot el seu camí, i que es manifesten de manera lluminosa en les figures dels grans pastors que l’han guiat». Entre ells, va destacar els sants Ambròs i Carles Borromeu, els beats Andrea

Del 30 de maig al 3 de juny es va celebrar a Milà (Itàlia) la Trobada Mundial de les Famílies, amb el lema «La família: el treball i la festa».

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Carlo Ferrari i Alfredo Ildefonso Schuster, i els dos arquebisbes de Milà que van esdevenir papes, Pius XI i Pau VI.

En acabar el rés de l’àngelus, Benet XVI va anunciar que la propera Trobada Mundial de les Famílies 2015 tindrà lloc a la ciutat de Filadèlfia, als Estats Units d’Amèrica.

Què són les Trobades Mundials de la Família?

Són una iniciativa de la Santa Seu, posada en marxa l’any 1994 per Joan Pau II, el qual, conscient de la importància decisiva de la família per a la l’Església i per a tota la societat i davant els desafiaments que se li presenten, va voler promoure el valor i la necessitat de la família.

7

Núm

ero 267 -Juliol 2012

El dissabte dia 2 de juny el Sant Pare va participar en la

festa vespertina dels testimonis al Parc Nord de l’Aeroport de Bresso, un gran esdeveniment dedicat a la família i promogut per la Fundació Milà Famílies 2012. En presència de Benet XVI, amb la participació de famílies dels cinc continents, el programa va comptar amb diverses actuacions artístiques de gran rellevància, com la israeliana Noa, la portuguesa Dulce Pontes, l’estrella de gospel britànic Lois Kirby, entre d’altres. La festa va comptar amb moments d’oració, de reflexió, i amb la conversa del Sant Pare, que va respondre les preguntes que se li van fer.

Algunes famílies de la nostra arxidiòcesi també hi van participar, com és el cas de l’Adolf Blanco i l’Esther Morales amb els seus fills Sergi i Leyre; i la Rosa Duran i el Narcís Vidal amb els seus cinc fills Elsa, Adrià, Miquel, Marta i Jaume. Tots ells són testimonis d’aquesta gran festa de les famílies.

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

8

EL TESTIMONIUn Món, una Família, un Amor

Famílies Vidal-Duran i Blanco-Morales

Aquest era el lema que va acompanyar la festa dels

testimonis durant la Trobada Mundial de les Famílies a Milà, i aquest és un bon resum del que hem sentit tan intensament en aquesta Trobada.

S’hi respirava un ambient d’universalitat i d’unitat, milers i milers de persones amb els mateixos sentiments i expressant el mateix, tots escoltant al successor de Pere amb alegria i devoció.

Una família, una gran família de tots els països i a la vegada

una família Schönstattiana en la qual ens hem sentit acollits i cuidats, guiats i protegits.

I, finalment, l’amor. Aquest amor comú per Jesús, que ens ha portat a participar en aquesta Trobada i que ens ha acompanyat durant tots els dies. Ell estava present en les celebracions eucarístiques i en les adoracions —només ell pot transformar una sala d’un hotel en un íntim oratori— i, com no, la Mare, amb el seu intens amor que ens va fer costat pels carrers de Milà, ha estat la protagonista de moltes fotografies i, com a bona mare, ha fet possible que la família es mantingui unida.

Aquest és un petit resum del que hem viscut amb els nostres fills, per als quals també ha estat una experiència de les que no s’obliden i de les que s’expliquen.

Donem gràcies a Déu i a la nostra Mare per haver-ho fet possible. εdτ

9

Núm

ero 267 -Juliol 2012

PARAULES DEL SANT PARE A LES FAMÍLIES

A continuació reproduïm alguns fragments de l’homilia

pronunciada pel Sant Pare durant la celebració eucarística al parc de Bresso, el diumenge 3 de juny al matí.

«Benvolgudes famílies, demaneu amb freqüència en la pregària l’ajuda de la Mare de Déu i de sant Josep, perquè us ensenyin a acollir l’amor de Déu com ells el van acollir. La vostra vocació no és fàcil de viure, especialment avui, però l’amor és una realitat meravellosa, és l’única força que pot transformar veritablement el cosmos, el món. Davant vostre hi ha el testimoni de tantes famílies que assenyalen els camins per créixer en l’amor: mantenir una relació constant amb Déu i participar en la vida eclesial, conrear el diàleg, respectar el punt de vista de l’altre, estar disposats a servir, tenir paciència amb els defectes dels altres, saber perdonar i demanar perdó, superar amb intel·ligència i humilitat els possibles conflictes, acordar les orientacions educatives, estar oberts a les altres famílies, atents amb els pobres, responsables en la societat civil.»

«Voldria dirigir unes paraules també als fidels que, tot compartint els ensenyaments de l’Església sobre la família, estan marcats per les experiències

doloroses del fracàs i la separació. Sapigueu que el Papa i l’Església us sostenen en la vostra dificultat. Us animo a romandre units a les vostres comunitats, alhora que espero que les diòcesis posin en marxa iniciatives adequades d’acollida i proximitat.»

«Per a nosaltres, cristians, el dia de festa és el diumenge, dia del Senyor, pasqua setmanal. És el dia de l’Església, assemblea convocada pel Senyor al voltant de la taula de la paraula i del sacrifici eucarístic, com ho estem fent avui, per alimentar-nos d’ell, entrar en el seu amor i viure del seu amor. […] És el dia de la família, en què es viu junts el sentit de la festa, de la trobada, del compartir, també en la participació de la santa missa. Benvolgudes famílies, tot i el ritme

frenètic de la nostra època, no perdeu el sentit del dia del Senyor. És com l’oasi on aturar-se per assaborir l’alegria de l’encontre i calmar la nostra set de Déu.»

«Privilegieu sempre la lògica del ser respecte a la del tenir: la primera construeix, la segona acaba per destruir. Cal aprendre, abans de res en família, a creure en l’amor autèntic, el que ve de Déu i ens uneix a ell i precisament per això «ens transforma en un nosaltres que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que al final Déu sigui “tot en tots” (1Co 15,28)» (Enc. Deus caritas est, 18).» εdτ

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Les Carmelites Descalces de Tarragona compleixen 300 anys de presència a la ciutat de Tarragona

El carisma de la congregació es fonamenta en la pregària i la fraternitat.

El silenci i la pregària es fan gairebé tangibles en

l’únic monestir de monges contemplatives que hi ha a Tarragona ciutat. Es tracta de la comunitat de les germanes carmelites descalces, a la Part Alta de la ciutat. Al centre del puig Sarrier, és a dir, el barri musulmà de Tarragona, tan oblidat, hi ha el carrer del Carme, on s’aixeca el monestir de Sant Josep i Santa Anna, entre els carrers de la Guitarra i de Misser Nogués, el carrer major de l’aljama sarraïna.

Aquí, a l’Estudi Vell, es va establir la comunitat de les carmelites descalces, no sense problemes. El primer d’ells va ser l’oposició de l’arquebisbe de l’època a l’alçada de la torre del monestir,

perquè li impedia contemplar la panoràmica de la ciutat des del palau arquebisbal.

La seva història es remunta a finals del segle XVII i començaments del XVIII i va ser una fundació difícil, subjecta a les guerres i a les persecucions de l’època. Les religioses que van arribar a Tarragona procedien de Lleida, d’on van haver d’escapar el juliol de 1707. Algunes eren novícies que havien pres l’hàbit de santa Teresa al Monestir de la Puríssima Concepció de Reus l’any 1685. La comunitat de les monges contemplatives es va establir a Tarragona l’any 1712, primer als carrers de la Nau i de Granada fins arribar a l’actual carrer del Carme.

Són 300 anys de presència a la ciutat d’una comunitat integrada, actualment, per catorze monges d’edats compreses entre els 42 i els 93 anys, que amb motiu d’aquesta celebració han programat alguna activitat com la que es va dur a terme durant els set diumenges del temps pasqual. Les germanes carmelites descalces van programar dos concerts i un seguit de conferències amb intervencions de Mn. Gaspar Móra; fra Lluc Torcal, prior de Poblet, i el P. Joan Badia, carmelita prior de Barcelona, entre d’altres.

La priora del monestir, la germana Àgueda Alomar, obre de bat a bat les portes del monestir junt amb dues germanes més.

Congrεgació

11

Núm

ero 267 -Juliol 2012

—La manca de vocacions també és un problema per a les carmelites descalces. Quin és l’origen d’aquesta situació?

La família és el fonament de tot. Falten famílies que eduquin els seus fills en l’àmbit de l’oració. A més, no es facilita que els fills puguin seguir una vocació religiosa. Per altra part, s’observa un buit a les persones que viuen en soledat quan, realment, es necessita tan poc per a viure… A nosaltres, un vestit ens dura vint anys.

La bogeria de Déu

La germana Maria del Carme Virgili destaca la importància de la pregària personal que, amb la vida contemplativa, apropa a Déu. Per la seva part, la germana Maria Dolors Rodríguez manifesta que, per a ella, «el temps de Nadal és la gran bogeria de Déu, perquè és una mostra del seu amor envers la humanitat. Déu està en tot, malgrat que el món el desconegui».

Tot i que recloses al monestir, amb el seu claustre i el seu hort, la comunitat de monges carmelites descalces no viuen aïllades de la societat.

—Germana Àgueda, també estan afectades per la crisi econòmica?

Efectivament, un dels nostres ingressos mensuals estables era el treball que realitzàvem per a Caixa Tarragona ensobrant la correspondència de l’entitat.

Amb la fusió amb Caixa Catalunya ens han retirat la maquinària i hem perdut uns ingressos que per a nosaltres eren molt importants. Ara vivim de les pensions de les monges al marge del poc que recollim per la venda de formes o per l’estada de persones que vénen a passar uns dies de recés a la nostra hostatgeria.

La comunitat segueix l’actualitat del dia a través de la premsa o d’Internet. En el moment d’acomiadar-nos, la priora, la germana Àgueda, es lamenta: «La gent està trista, falta pau…» Quan es tanca la porta del monestir, es deixa enrere un silenci, una felicitat i, també, una alegria gran. εdτ

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El Misteri de la Selva, una joia del teatre medievalEnguany la representació del Misteri, datat del segle XIV, arriba a la 33a edició.

Tradició

Aquest proper mes d’agost, l’església de Sant Andreu

Apòstol de la Selva del Camp acollirà de nou la representació del Misteri de la Selva, una autèntica joia del teatre medieval a través de la qual s’accedeix a un important llegat literari, teatral, musical i religiós. Es tracta del drama sacre assumpcionista més antic d’Europa en llengua romànica conservat en un únic manuscrit de finals del segle XIV que es troba a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Actualment, el Misteri de la Selva es troba en procés d’aspirar a ser Bé d’Interès Cultural Nacional per la Generalitat de Catalunya.

El Misteri recull les tradicions que envolten la Festa de la Mare de Déu d’Agost. El tema central de l’obra, l’Assumpció de Maria al cel en cos i ànima, prové dels primers segles del cristianisme. El fil argumental del Misteri porta Maria des de casa seva, lloc de la seva mort, fins a l’indret on és sepultada i, finalment, fins a la glòria celestial. Aquesta tradició venerable, de la qual ja es té documentació en els segles IV i V, va ser divulgada al segle XIII per Jaume de Voràgine en la seva Llegenda àuria. La consueta amb el text de la representació, trobat en una llibreta de censals pagats a la Senyoria de Prades i Mont-ral, és d’autor anònim. La primera notícia del Misteri la va donar l’historiador selvatà Mn. Joan Pié i Faydella a finals del segle XIX.

A part d’alguns fragments dialogats, la major part de l’obra és cantada a capella, és a dir,

sense cap acompanyament instrumental, la qual cosa contribueix a ressaltar la qualitat de la versificació i la riquesa lèxica del text original. Tota la música pertany al repertori gregorià o polifònic dels segles XIII i XIV, amb la particularitat que la majoria dels cants són interpretats amb la mateixa tonada que indica la consueta del manuscrit. Amb el pas dels anys, el Misteri de la Selva s’ha anat consolidant com un esdeveniment cultural de primer ordre a Catalunya. Molt probablement la redacció del Misteri ha de vincular-se amb la ciutat de Tarragona. En primer lloc, per les referències tarragonines que hi ha a les estrofes de la croada contra els musulmans, text copiat després del Misteri, i per la referència a Santa Maria del Miracle, nom de l’església medieval que hi havia dins l’amfiteatre i de la platja adjacent.

En el Misteri hi participen de manera desinteressada més de cent persones, una desena de les quals hi forma part des de la primera representació, l’any 1980, entre actors, cantors, músics, escenògrafs, maquilladors, tècnics de llum, directors i ajudants de vestuari, entre d’altres. Durant aquests trenta-tres anys d’història, més de tres-centes persones hi han participat.

Al llarg dels anys, el Misteri ha rebut diferents premis, entre els quals destaca el Premi Nacional de Cultura Popular a la millor iniciativa artística popular ex aequo l’any 1994. També ha anat incorporant millores a nivell artístic i tècnic. Les principals han estat la il·luminació, donat que els efectes lumínics són determinants en la successió de les diferents escenes, i la incorporació de directors escènics i musicals, que duen a terme assajos personalitzats amb els diferents actors. El Misteri ha traspassat en diverses ocasions l’àmbit local i s’ha representat en llocs com Poblet (1990), Montserrat (1996) o Jerusalem (2007).

Les representacions es faran el dia 14 d’agost, a les 22.00 h, i el dia 15 d’agost, a les 20.00 h, a l’església de Sant Andreu Apòstol de la Selva del Camp. El telèfon de contacte i reserva d’entrades és el 636 541 532.

13

Núm

ero 267 -Juliol 2012

L’ENTREVISTAJoan Massana i Cabré,

codirector escènic del Misteri de la Selva

«Les mostres d’entusiasme i d’agraïment es multipliquen al final de cada representació»—L’any 1980 comencen les representacions, però com sorgeix la idea de representar-la?

A la Selva del Camp sempre hi ha hagut una gran inquietud cultural i, específicament, musical i teatral. Feia temps que es tenia coneixement de l’existència del text del Misteri, de fet va ser un prevere selvatà que es va venir a retirar al poble, Mn. Joan Pié, qui va descobrir-lo a l’arxiu parroquial, a finals del XIX, però no va ser fins a finals dels anys 70 del segle XX que un grup d’activistes culturals selvatans de reconeguda trajectòria van aconseguir reunir els esforços i les voluntats necessàries per tirar-lo endavant. Estem parlant de Camil Ferrater i Mn. Armand Puig, que juntament amb moltes altres persones i gràcies a l’experiència i el savoir faire de la coral Schola Cantorum i el grup de teatre Moixera de la Defensa Agrària van aconseguir, l’agost de 1980, tirar endavant el primer cicle de representacions.

—Què té de singular la representació del Misteri?

El text del Misteri constitueix el drama assumpcionista en llengua romànica que es conserva sencer més antic d’Europa; és a dir, la primera obra teatral en llengua diguem-ne moderna, justament en català, i això no és poc.

Pel que fa a la representació, d’una banda té la voluntat de recordar-nos l’època en què va ser escrit el Misteri, és a dir, l’Edat Mitjana, per exemple amb la música de què se serveix; però, al mateix temps, també vol ser actual, perquè fa gala d’una austeritat i una estilització que no són precisament medievals, sinó que permeten que el text, que és allò més valuós i genuí de la representació selvatana, passi per davant de tot

i arribi més directament al públic d’una manera nítida, sense artificis ni distraccions.

—Quina resposta té per part del públic any rere any?

Si parlem de quantitat, molt bona. Cada vegada més el nombre de persones assistents es consolida. Si parlem de qualitat, excel·lent. Les mostres d’entusiasme i d’agraïment es multipliquen al final de cada representació i, a més, per part de persones de totes les edats i de totes les procedències socials, culturals i geogràfiques.

—Enguany, hi ha alguna novetat en la representació?

La novetat és que no hi ha novetats: és a dir, el Misteri es manté inalterable tal com ho ha fet els darrers trenta-dos anys, i això és bo, no? La veritat és, però, que el Misteri és un ens viu i, com cada any, hi ha una gran quantitat de moviments: actors que canvien de paper, noves incorporacions, priorització per a superar una determinada dificultat, millores tècniques… Per tant, no cal patir, perquè el Misteri té una «salut» magnífica: sap en cada moment trobar l’equilibri entre el que cal conservar i el que cal renovar. εdτ

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

La vεu de Càritas

Càritas Diocesana de Tarragona presenta la Memòria 2011Anna M. Mairal, periodista.

El director de Càritas Diocesana de Tarragona, Francesc Roig,

va informar que l’entitat està reaccionant amb rapidesa i que ja s’està treballant en nous projectes per adaptar-se a la complexa realitat social.

Els col·lectius més afectats per la crisi han estat els aturats i les famílies joves d’entre 20 i 40 anys. Són persones, nuclis familiars de baixa formació acadèmica que fa uns anys no s’adreçaven a Càritas però que amb l’actual conjuntura econòmica ja no poden arribar a final de mes. Són els nous pobres, de classe mitjana-baixa, que han de triar entre pagar una hipoteca o alimentar-se.

Segons el secretari general de Càritas Diocesana de Tarragona, Josep Maria Castrillo, cada cop s’atenen més persones i alguns centres parroquials s’han arribat a desbordar. Castrillo va informar

que les Càritas parroquials de la diòcesi han realitzat 86.369 atencions en necessitats bàsiques i han ofert ajuda a 16.672 persones en alimentació, roba, farmàcia, desplaçaments o habitatge, entre d’altres.

Als menjadors socials s’han donat 31.960 àpats a persones desprotegides que busquen superar la situació de desemparament, i s’han atès 1.353 persones. Pel que fa als robers Filigrana, s’han realitzat 42.818 atencions i s’han venut 126.655 peces de roba. En relació amb la demanda de treball, el Projecte Orla ha pogut donar resposta a 734 persones i ha fet formació laboral a 1.206. Finalment, des del Programa de persones sense sostre, Càritas i la Fundació Bonanit conjuntament van atendre 442 persones, amb un total de 3.290 pernoctacions.

El delegat diocesà de pastoral social, Mn. Santiago Soro, va explicar que cada vegada arriben més famílies sense cap ingrés. «No podem solucionar tots els seus problemes però almenys tenen un espai on poder parlar, on sentir-se acollits», va explicar. «Ens trobem amb casos molt angoixants: hi ha nens que no poden sopar i que l’únic àpat que fan és el del menjador escolar, mentre que altres famílies no poden pagar l’habitatge.» Mn. Santiago Soro va fer una crida perquè s’abordi aquest darrer problema i s’aposti pel lloguer social.

Fons d’ajuda a les parròquies

L’any 2011 Càritas va tenir uns ingressos d’1.496.578 € i unes despeses de 1.478.374,68 €, per tant hi va haver un superàvit de 18.204,04 €, i «enguany disposem d’un fons d’ajuda de 100.000 euros per a cobrir les necessitats

de les Càritas parroquials», va assenyalar el director de Càritas Diocesana, Francesc Roig.

Finalment, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol va destacar la tasca que estan fent els voluntaris i va assenyalar que l’any 2010 Càritas comptava amb 1.058 voluntaris i actualment en té 1.215. «S’ha comprovat que quan la crisi s’accentua, és més gran la solidaritat», va concloure

Durant aquest any, Càritas Diocesana ha atès 16.672 persones amb necessitats bàsiques.

15

Núm

ero 267 -Juliol 2012

Manel Fontanilles va començar la seva experiència a

l’Església amb la Congregació mariana, a la secció de catequesi. Després va participar en els equips de matrimonis per a la formació de la fe i des de 1998 portava a terme la tasca de responsabilitat de la Càritas Arxiprestal de l’Alt Camp, càrrec que va ser renovat pel Sr. Arquebisbe el setembre de 2007. Fontanilles va deixar el càrrec com a responsable durant l’Assemblea anual de Càritas arxiprestal de l’Alt Camp celebrada el 7 de juny.

—Amb una feina que s’ha viscut amb tanta passió, és difícil dir adéu?

La decisió de deixar el càrrec no ha estat fàcil. Catorze anys conforma un gran espai de temps per a gaudir de l’amistat de moltes persones voluntàries de dins de l’organització i també d’altres de l’exterior.

—Però se’n va amb la satisfacció d’haver fet una gran tasca.

Tots podem estar contents de la feina que hem fet plegats. Dic contents i no satisfets, perquè la satisfacció comporta a vegades la temptació de caure en la relaxació i oblidar-nos de la feina que ens hem imposat i que, doncs, ens pertoca fer pensant en el futur, feina que és molta i que malauradament cada dia que passa n’hi haurà més.

—La Memòria 2011 de Càritas diocesana informa, com un dels fets més destacables, de l’ampliació dels nous locals de Valls. Com ha canviat la imatge física d’aquesta Càritas?

Quan vaig entrar a l’entitat, la Càritas Arxiprestal disposava d’uns petits despatxos a la rectoria de Sant Joan. Actualment disposem d’un local on concentrem totes les activitats de Càritas, amb 1.500 metres quadrats per a la botiga i el magatzem d’aliments, on atenem 90 famílies cada setmana, les que repeteixen i les noves. A més, hem dignificat les aules d’aprenentatge, el nou programa d’acolliment, i hem descongestionat el Projecte Orla. En definitiva, hem pogut donar resposta a les persones i a la vegada facilitar el treball del voluntariat.

—Pel que fa al voluntariat, en concret els 140 voluntaris, què en destacaria?

Per a mi el més important ha estat l’equip de voluntaris que tots plegats hem sabut consolidar, la bona convivència, la relació i la comunicació que ha cercat solucions als problemes que en el transcurs del temps han aparegut. Finalment demanaria disculpes a

totes les persones a qui hagi pogut ofendre.

Mai no ha estat la meva intenció molestar ningú, això no obstant reconec que quan prens decisions no sempre agraden a tothom. Ara bé, podeu estar segurs que la meva intenció era buscar el més convenient per a Càritas.

—Què cal revisar de cara al futur?

Tot el que acabo de dir ja és història i cal mirar i treballar pel futur, perquè, com he dit abans, no podem estar satisfets, ja que el treball que podem fer és molt.

—Pot dir que la responsabilitat la deixa en bones mans?

I tant! La nova responsable, Carme Turull, ja formava part de l’equip de voluntaris de la Càritas des de fa molts anys. És una gran voluntària que coneix perfectament l’entitat i farà molt bé aquesta tasca. εdτ

Manel Fontanilles, un veterà de Càritas, deixa el càrrec després de catorze anys

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Parlem amb…

La Delegació diocesana per al Patrimoni Artístic, Documental i l’Art Sacre

El cardenal Vidal i Barraquer va crear la primera comissió diocesana per a l’art sacre l’any 1928.

La custòdia i conservació del patrimoni artístic ha estat

sempre una de les principals preocupacions de l’Església perquè, sota el seu mecenatge, ha anat acumulant al llarg dels segles una ingent col·lecció d’obres d’art de gran valor artístic que s’han vist disminuïdes pel desgast ocasionat per l’ús, pel pas del temps i per la deixadesa dels seus administradors. En arribar el segle XIX, la Guerra del Francès va començar a fer estralls en el volum patrimonial dels nostres temples, però van ser les desamortitzacions de Mendizábal, l’any 1835, motivades per un sentiment antireligiós —o almenys anticlerical— les que van acabar de devastar el nostre patrimoni artístic i arquitectònic. Les poques obres de valor que es van salvar de la destrucció decimonònica van ser arrasades cent anys després amb una nova Guerra Civil (1936-1939). El balanç de peces desaparegudes va ser desolador, però el patrimoni salvat constitueix un testimoni de la devoció dels nostres avantpassats i del talent dels seus artistes.

L’Església, que durant segles va fomentar el desenvolupament de les belles arts, no va deixar al marge la seva activitat, i, conscients dels valors que la humanitat havia deixat a les seves mans, es va veure obligada a la custòdia i revalorització d’aquesta herència del passat. Les cartes circulars publicades al llarg de l’últim segle pels diferents arquebisbes de la seu metropolitana i

primada rebel·len la preocupació dels prelats per la defensa i conservació del patrimoni no sols en un sentit passiu, prohibint la venda d’objectes artístics de valor, sinó també en un sentit positiu, creant el Museu Diocesà, l’Arxiu Històric Arxidiocesà i la Comissió Diocesana per al Patrimoni Artístic i Documental, que tenen com a principal objectiu la vigilància i conservació dels tresors de l’art de l’arxidiòcesi.

El cardenal Francesc d’Assís Vidal Barraquer, seguint les instruccions dictades per la Santa Seu, va crear la primera Comissió Diocesana per a l’Art Sacre el 15 de desembre de 1928. Tenia com a objectiu la defensa i conservació del patrimoni artístic de l’arxidiòcesi i procurar el compliment estricte de les lleis de l’Església sobre patrimoni regulant l’alienació d’objectes sagrats mitjançant la realització

dels inventaris, esperonant els rectors a la vigilància dels temples, assessorant els rectors en matèria artística, formant el gust i vetllant per les noves realitzacions d’acord amb la litúrgia sagrada.

Després de l’estiu de 1936, i per a conèixer l’estat en què van quedar els nostres temples, el llavors vicari general, Dr. Salvador Rial Lloveras, el 24 d’octubre de 1939, va sol·licitar a tots els rectors la situació real de les esglésies i parròquies després de la persecució religiosa. Davant l’allau d’apropiació d’objectes antics per part d’institucions i antiquaris es va atorgar a la Comissió Diocesana per a l’Art Sacre poder per evitar la dispersió del nostre patrimoni artístic. En la reconstrucció dels nostres temples es va convertir en l’òrgan d’assessorament dels rectors en les diferents intervencions dictaminant sobre els nous

17

Núm

ero 267 -Juliol 2012

projectes. La seva aprovació davant qualsevol projecte era la condició sense la qual els rectors no podien decidir i l’Ordinari així ho respectava.

El 31 de març de 1972, en temps de l’arquebisbe Dr. Josep Pont i Gol, la primigènia Comissió Diocesana per l’Art Sacre va ser revalorada i ampliada en la seva comesa contituint-se la Comissió Diocesana per al Patrimoni Artístic i Documental. La nova comissió, a nivell diocesà, es va convertir en l’òrgan tècnic i legal d’assessorament, ajuda i vigilància d’acord amb la finalitat de l’art religiós, del servei pastoral i de les lleis canòniques. No es limitava a la defensa del tresor artístic sinó que també havia de vetllar per les noves realitzacions abraçant el paper de la Comissió per a l’Art Sacre i treballant d’acord amb la comissió de litúrgia i música.

A rel de la carta circular de Federico Marchisano, el 8 de desembre de 1999, l’arquebisbe del moment, Dr. Lluís Martínez Sistach, signa, el 31 de maig de 2004, el nomenament d’un delegat episcopal per a l’inventari de béns mobles del patrimoni artístic de les parròquies de l’arxidiòcesi. El 16 de març de 2010, l’arquebisbe Jaume Pujol Balcells decreta la fusió de la Delegació per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre i la Delegació diocesana per a l’inventari de béns mobles del patrimoni artístic de les parròquies de l’arxidiòcesi conformant una única Delegació per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre, amb un únic delegat que és el president de la Comissió d’Art Sacre i de la Comissió d’Inventari.

La Delegació està formada pel Delegat i una documentalista llicenciada en història de l’art. Com a voluntaris hi ha un assessor jurídic, un arquitecte i un restaurador. Del Delegat depèn la Comissió d’Art Sacre i la Comissió per a l’Inventari i la Catalogació. En ambdues comissions hi ha persones especialitzades i formades en el món de l’art que assessoren el Delegat a l’hora de prendre decisions sobre projectes de nova creació i sobre intervencions.

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

L’ENTREVISTA

«El patrimoni de l’Església és un camí privilegiat d’accés a Déu com a veritat, bondat i bellesa»

—Quins són els objectius d’aquesta Delegació?

La Delegació per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre té tres objectius. El primer, pretén conservar, protegir i posar en valor tot el que fa referència al camp del patrimoni artístic i documental arxidiocesà ubicat a les parròquies i altres llocs de culte. El segon, consisteix a assessorar i orientar el Sr. Arquebisbe i els rectors que ho demanen sobre les intervencions que afecten estèticament i artísticament els béns patrimonials, i sobre tot el que es refereix a les noves creacions de caire religiós. Finalment, el tercer, és prosseguir pacientment l’inventari i la catalogació del nostre patrimoni respectant el mètode prescrit per la Comissió pontifícia per als béns culturals de l’Església amb l’ajut inestimable dels rectors de les parròquies, a qui expresso el meu agraïment.

—Com es du a terme aquesta tasca d’inventari i catalogació?

Per conèixer el que hem de conservar i mantenir, primer cal saber el que tenim. L’inventari és l’instrument tècnic que ens permet identificar un determinat bé mitjançant la seva fitxa de dades i la corresponent fotografia. Així se’n garanteix la singularitat i, en cas de robatori, se’n pot reclamar legalment la propietat. Evitar, doncs, la desaparició i dispersió del nostre patrimoni és tasca primordial de la Delegació. La catalogació és l’estudi científic de cadascun dels béns inventariats de cara a la seva publicació. Actualment resta acabat l’inventari de l’arxiprestat de Reus i estem corregint i completant la redacció del catàleg. Tota la informació que tenim està recollida en una base de dades elaborada per la mateixa Delegació.

—Quin serà el contingut d’aquest catàleg de l’arxiprestat de Reus. Hi ha alguna data concreta per a la seva publicació?

Serà un catàleg que recollirà la història constructiva de les parròquies i altres llocs de culte de la ciutat de Reus i Castellvell del Camp. Cada edifici és representat pel corresponent plànol, més l’estudi descriptiu dels objectes artístics, notables pel seu art i per la seva història, acompanyats de fotografies d’alta qualitat. No podem dir quin serà el nombre final d’objectes catalogats ni anunciar amb exactitud la data possible de publicació, car la recerca de documentació en arxius és constant i, darrerament, aquesta consulta ha tret a la llum notícies inèdites desconegudes que cal incloure, fet que ens obliga, a la vegada, a inserir alguna nova manufactura artística no prevista en un principi.

—Amb quins organismes i entitats es relaciona la Delegació per a dur a terme la seva tasca?

Des de l’esperit i la lletra dels documents oficials de la Santa Seu, de la Conferència Episcopal Espanyola i de la Conferència Episcopal Tarraconense, les Delegacions diocesanes per al patrimoni cultural són considerades els organismes encarregats d’exercir la coordinació entre les diferents institucions diocesanes relacionades amb el patrimoni artístic.

A nivell arxidiocesà es treballa amb la Secretaria General i Cancelleria, des d’on es remet a la Delegació els nous projectes i intervencions; també amb el Departament de béns immobles, el Capítol Catedral, els arxius, museus i biblioteques de titularitat diocesana.

Antonio P. Martínez Subías, prevere i delegat diocesà per al patrimoni

artístic, documental i l’art sacre

19

Núm

ero 267 -Juliol 2012

A nivell civil hi ha contactes amb els Serveis Territorials de Cultura, la Diputació Provincial, els Ajuntaments i els Consells Comarcals. Pel que fa a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, s’han recuperat, sortosament, les negociacions de l’anomenada Comissió Mixta Generalitat-Església, que és un instrument de gestió que afecta el patrimoni moble i immoble de l’Església. Les sessions de treball són presidides

pel Conseller de cultura i per un bisbe delegat pels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, que en aquests moments és Mons. Francesc Pardo, bisbe de Girona. A més del Conseller hi assisteixen cinc alts directius de l’esmentada Conselleria. Les deu diòcesis catalanes estan representades per cinc delegats; els delegats diocesans de Tarragona i Barcelona, per decisió col·legiada del SICPAS, són membres permanents de la Comissió Mixta, mentre que els altres són rotatoris.

—Quin protocol se segueix a l’hora d’intervenir en el patrimoni artístic? Com és la comunicació o gestió entre la Delegació i els rectors de les diferents parròquies?

Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. En compliment del deure que ens afecta, he de recordar la responsabilitat comuna que tots tenim en aquest camp. El protocol estableix que, abans d’iniciar qualsevol intervenció sobre un bé artístic, és preceptiu presentar, com ja hem dit, el corresponent avantprojecte a Secretaria General i Cancelleria, des d’on es deriva tot seguit a la nostra Delegació. Intentem que el clergat conegui aquest protocol, però és un procés lent i a vegades difícil d’assolir. Nosaltres no pretenem imposar un determinat criteri estètic, sinó que les intervencions estiguin d’acord amb les directrius que proposa la Santa Seu.

—Quina valoració fan de l’estat del patrimoni tant documental com artístic de l’arxidiòcesi?

El patrimoni documental —Arxiu Arxidiocesà i Capitular, fons bibliogràfics de la Biblioteca del Seminari Pontifici— està en molt bones mans gràcies a l’acurada gestió de l’arxiver diocesà i capitular i el seu equip. Em preocupa, com a coresponsable del patrimoni documental, la tutela i accés a la consulta dels arxius parroquials que encara resten en determinades parròquies. Seria partidari, per bé dels fons i de la seva funció específica, que es complís el desig del cardenal Vidal i Barraquer: que tots els arxius parroquials fossin dipositats a l’Arxiu Històric Arxidiocesà per tal de garantir-ne la conservació i oferir un millor servei als usuaris. Respecte al patrimoni artístic, crec que les col·leccions del Museu Diocesà, patrimoni artístic de la Catedral i Museu Bíblic es gestionen amb la deguda responsabilitat. Tanmateix, em preocupa molt l’estat de conservació i seguretat dels béns parroquials per raó, principalment, de la manca de preveres.

—La bellesa plasmada en l’art és un camí que apropa a la transcendència?

Sortosament, des de l’art de les catacumbes fins als nostres dies, els monestirs i convents, les nostres esglésies i ermites han estat els llocs privilegiats on la pietat popular i el culte litúrgic ens han deixat una gratificant petjada artística. Sens dubte, la bellesa que atresora aquest patrimoni de l’Església ha esdevingut, i pot continuar sent així, un camí privilegiat d’accés als valors transcendentals i, en últim terme, a Déu com a bondat, veritat i bellesa. En aquest sentit considerem paradigmàtica la sessió de l’Atri dels gentils celebrada a Barcelona els passats 17 i 18 de maig sota el lema «Art, bellesa i transcendència» εdτ

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

I Congrés de Pastoral Juvenil a València Marisa Jiménez, delegada diocesana de pastoral de joventut

Jovεntut

València acollirà, de l’1 al 4 de novembre, el primer Congrés

Nacional de Pastoral Juvenil organitzat pel Departament de joventut de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), en l’equip organitzador del qual el Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears (SIJ) ja des d’ara hi col·labora, dins la comissió preparatòria dels actes culturals i lúdics que es plantejaran aquests dies.

Aquest Congrés, inclòs en l’anterior Pla pastoral de la CEE i que es va decidir ajornar fins després de la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid de 2011, portarà com a lema «També vosaltres sereu testimonis» (Jn 15,27).

El Congrés està pensat per a dos mil participants, adreçat a agents de pastoral juvenil, monitors, animadors i catequistes que ja treballen amb joves o que s’hi preparen per a fer-ho. Les inscripcions al Congrés es realitzaran a través de les delegacions diocesanes de pastoral de joventut i, en breu, des de les mateixes delegacions de joventut es convocarà els agents de pastoral per a veure com podem participar-hi plegats i com ens podem implicar tots els assistents al Congrés més plenament en la pastoral diocesana amb joves.

L’objectiu general del Congrés és descobrir nous camins per a evangelitzar els joves i que a la vegada aquests joves siguin testimonis de l’evangeli en la cultura d’avui. El seu contingut girarà entorn de tres eixos principals: el primer anunci, l’encontre amb Jesucrist i els itineraris de formació. Serà un congrés que vol remarcar tres

aspectes de fons com la formació de la fe dels joves, el reforç del sentit de comunió eclesial i el foment de l’acció i el testimoni cristians a la societat. El Congrés comptarà amb ponències, conferències i taules rodones amb testimonis, els participants analitzaran els reptes i projectes de la pastoral juvenil a Espanya. El Congrés també tindrà moments de pregària, una vetlla d’adoració, una proposta d’evangelització urbana, un festival musical, activitats culturals i lúdiques. Tanmateix, s’estudiaran iniciatives per a promoure la participació en la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) de 2013 que tindrà lloc a Rio de Janeiro, al Brasil.

Serà un Congrés on es podran veure les diferents línies de treball que s’estan duent a terme arreu de les diòcesis de l’Estat i també on es podran compartir experiències i inquietuds sobre el món juvenil al servei del qual ens trobem. εdτ

El Congrés està adreçat a agents de pastoral juvenil, monitors, animadors i catequistes que ja treballen amb joves o que s’hi preparen per a fer-ho.

21

Núm

ero 267 -Juliol 2012

L’arxiprestat del Tarragonès Ponent aplega un conjunt de localitats de la plana del Camp

de Tarragona, moltes de les quals han crescut intensament durant les darreres dècades a causa del turisme, la indústria i la proximitat de les ciutats de Tarragona i Reus. L’arxiprestat té una població d’uns 67.000 habitants i una superfície de 115,80 quilòmetres quadrats.

L’arxiprestat està format per nou parròquies ateses per vuit preveres, un dels quals també té parròquia a Tarragona Perifèria, i dues laiques amb missió pastoral. Mn. Jordi Vila Borràs és l’arxiprest del Tarragonès Ponent.

—Mossèn, quantes agrupacions hi ha a l’arxiprestat?

Hi ha dues agrupacions. Una engloba les dues parròquies de Salou: la principal que és Santa Maria, i Sant Ramon Nonat, que té cura també de l’església de Sant Jordi al cap de Salou. L’altra agrupació aplega les parròquies de Sant Martí Bisbe del Morell, Sant Joan Baptista de la Pobla de Mafumet, Sant Martí Bisbe de Vilallonga del Camp i Sant Pere del Rourell. Són parròquies no agrupades la de Sant Sebastià de la Canonja, que també té cura de l’església de la Mare de Déu de l’Esperança de Masricart, la de Sant Feliu Màrtir de Constantí i la de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca, que també té cura de les esglésies de Sant Joan Baptista de la Plana i de l’Esperit Sant de la Pineda. Dins el terme parroquial de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca, encara que dins els límits municipals de Reus, es troben el Sanatori de Villablanca i el Mas Calbó, casa natal de Sant Bernat Calbó, que obre les portes el diumenge d’octubre més proper a la festa del sant, per a la celebració d’una missa solemne a l’aire lliure i d’un aplec popular.

Mn. Jordi Vila explica també que són llocs de forta devoció mariana l’ermita de la Mare de Déu del Roser de Vilallonga del Camp i el santuari de la Mare de Déu de la Pineda de Vila-seca, punt de partida de les festes quinquennals de la Portada de la Mare de Déu a la Parròquia de Sant Esteve.

—Quantes comunitats religioses hi ha a l’arxiprestat?

Dues comunitats religioses: les Germanes de la Caritat de Santa Anna a Vila-seca i les Carmelites de

la Caritat Vedruna a Constantí són signe de presència fraternal i compromesa enmig de les nostres comunitats. La Fraternitat de Natzaret té la seva seu a Vila-seca des de fa pocs mesos. També cal destacar la presència del Camí Neocatecumenal a Masricart i els col·legis Turó i Aura, tots dos de la Institució Familiar d’Educació, a Constantí i a la Canonja.

—Quines són les activitats conjuntes de l’arxiprestat?

Els preveres i laiques amb missió pastoral ens reunim cada segon dimarts de mes als locals de Santa Maria de Salou. Després de resar tèrcia i de tractar els punts de l’ordre del dia, compartim la taula fraternalment a l’hora de dinar. També hi ha reunions periòdiques del Consell Pastoral Arxiprestal i de les comissions de catequesi i de Càritas. Pel que fa a les activitats, cal destacar el pelegrinatge anual a Montserrat, el recés de Quaresma al santuari de la Mare de Déu de la Pineda, els cursos de preparació al matrimoni que s’alternen entre Salou, Vila-seca, la Canonja i Constantí, la trobada d’infants de segon curs de catequesi a l’església de l’Esperit Sant, la trobada de final de curs dels consells parroquials i dels col·laboradors en els diversos serveis…

—Com s’articula l’aplicació de les prioritats del Pla pastoral diocesà?

L’arxiprestat del Tarragonès Ponent, entre la indústria i el turisme

Radiografia dεls arxiprestats

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El principal punt de reflexió dels darrers temps en el nostre arxiprestat ha estat el segon objectiu del vigent Pla pastoral diocesà: «Urgir en els cristians i cristianes laics el compromís social pel Regne en la nostra societat d’avui i d’aquí.» En aquesta línia cal destacar el curs Trobar-se en la fe que l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós ha dut a terme a les parròquies de Salou i Vilafortuny, així com el Grup de vida cristiana que ha començat a caminar amb reunions quinzenals a Vila-seca.

Mn. Jordi Vila destaca, també, l’esforç que les parròquies costaneres fan cada estiu per tal d’atendre el gran nombre de turistes que arriben a Salou i a la Pineda. Això implica un increment important d’oferta de misses, sobretot en llengua castellana. A més, recentment s’ha signat un conveni pel qual la comunitat ortodoxa russa pot fer ús del santuari de la Mare de Déu de la Pineda els diumenges al matí, per tal d’atendre tant els turistes com els immigrants russos que s’instal·len en nombre creixent al Camp de Tarragona. εdτ

Vila-Seca

Centcelles - Constantí

VilallongaLa Canonja

23

Núm

ero 267 -Juliol 2012

L’evangelització en el lleure

A l’arxidiòcesi, la Fundació Santa Maria de Siurana vetlla perquè als esplais s’eduqui en la fe.

És possible educar en la fe i evangelitzar en el lleure? Al

nostre Arquebisbat la Fundació Santa Maria de Siurana, presidida pel Sr. Jordi Sardà, és l’aixopluc que promou i vetlla que l’esplai sigui l’expressió de la proposta pastoral de l’Església per a l’educació en el lleure i l’evangelització del temps lliure des del bon servei que és per als infants, adolescents i joves. És per això que, integrada en la Delegació diocesana de pastoral de joventut, viu el repte d’acompanyar i impulsar un treball pastoral il·lusionant on la voluntat que eduqui per al testimoniatge cristià (cf. 1Pe 3,15) és alhora un repte i un compromís. El Patronat és qui coordina i vetlla l’impuls que cal donar als tres serveis que l’integren:

— La Federació de Centres d’Esplai Cristians

— El Servei de Colònies de Vacances

— L’Escola de l’Esplai

Federació de Centres d’Esplai Cristians

La Federació integra els centres d’esplai que en són membres i concreten propostes educatives en el temps lliure per als infants, adolescents i joves. Es tracta d’un espai idoni per a la comprensió de l’esplai com una acció pastoral de l’Església i les accions com a propostes que eduquen la fe. Els esplais es poden informar dels elements tècnics i pedagògics relacionats amb l’acció que els és pròpia i utilitzar-los per a la seva millora.

La Federació és membre del Moviment de Centres d’Esplai Cristians juntament amb d’altres diòcesis de la Província Eclesiàstica Tarraconense, d’aquesta manera es promou tant la relació amb les realitat pastorals de l’arxidiòcesi com a nivell interdiocesà per tal d’avançar de manera coordinada.

Actualment, a l’arxidiòcesi, hi ha vint-i-vuit centres d’esplai amb una mitjana de 15 monitors i uns 40 nens i nenes per a cada centre.

«La Federació facilita amb recursos tècnics, formatius i econòmics la tasca diària dels centres d’esplai»

Silvia Baglietto, promotora de la Federació de Centres d’Esplais Cristians

—Quines són les tasques i les finalitats de la Federació?

Com a federació, li correspon agrupar aquells centres i grups d’esplai cristians que formen part

de l’arxidiòcesi de Tarragona. La funció que se li atribueix és la de satèl·lit vertebrador, informador, assessor i gestor dels possibles recursos tècnics, formatius i econòmics que facilitin la tasca diària dels centres d’esplai. Totes les activitats que es realitzin des de la Federació són i seran sempre sense afany de lucre.

La Federació de Centres té com a finalitats treballar en l’educació integral de la persona des del temps lliure d’acord amb les finalitats i opcions de la Fundació Santa Maria de Siurana, assegurar que les accions realitzades des de la Federació i els centres federats quedin emmarcades dins l’àmbit d’actuació general de la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai, entitat a la qual la Federació de Centres d’Esplai Cristians està federada, mantenir i preservar la bona obra i continuïtat dels centres que la conformen que vulguin dedicar-se a l’activitat pastoral i educativa cristiana i promoure la relació amb altres realitats pastorals i/o juvenils de l’arxidiòcesi, tant a nivell d’infants com de joves animadors.

—Quines activitats es proposen des de la Federació?

Des de la Federació es proposen les reunions i assemblees de centres, les reunions del Consell Permanent, la participació en les trobades de monitors com la que es va fer a Lleida, en la qual hi vam participar 110 monitors/es; el servei d’orientació i assessorament als centres que

Pastoral del llεure

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

ho sol·liciten, com mantenir una bona relació i col·laboració amb el Servei de Colònies i Vacances i l’Escola de l’Esplai, amb la Delegació pastoral diocesana de joventut, amb la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai (CCCCCE) i amb les entitats que hi formen part, i proporcionar informació als mitjans de comunicació.

El Servei de Colònies de Vacances (SCV)

Aquesta branca de la Fundació ofereix serveis, bàsicament, pensant en l’ús que poden fer-ne els grups de les parròquies i entitats de l’Arquebisbat, com són les cases de colònies o la informació que pot donar-se dels serveis de colònies que s’ofereixen des d’altres diòcesis, amb un bon esperit de servei des de l’Església. Entre els seus objectius generals prioritaris per a aquest any hi ha continuar amb la millora dels equipaments i gestionar-ne algun de nou.

«La demanda d’aquest estiu és més bona que en els darrers anys»

Carlos Baglietto, encarregat del Servei de Colònies de Vacances

—Quantes cases de colònies gestiona el SCV?

Actualment el SCV gestiona dues cases de colònies propietat de l’Arquebisbat de Tarragona i un altre equipament propietat de l’Ajuntament de Blancafort. Es tracta de la Casa de Colònies Rector de Vallfogona situada al municipi de Vallfogona de Riucorb, comarca de la Conca de Barberà. La casa té una capacitat de seixanta places i no està adaptada per a persones discapacitades. En segon lloc hi ha la Casa de Colònies Sant Joan de Vallclara, situada a la comarca de la Conca de Barberà i ubicada al mig del poble, que consta d’un edifici de quatre plantes. La casa té una capacitat de cinquanta-quatre places i tampoc està adaptada per a persones discapacitades. Per últim, hi ha la Casa de Blancafort. L’edifici, que és municipal, va ser edificat com un allotjament de temporers que està actiu durant els mesos de setembre i octubre. D’acord amb aquesta premissa, la Fundació Santa Maria de Siurana gestiona l’allotjament durant la resta de l’any amb la finalitat d’acollir grups de joves i infants, i famílies. L’alberg consta de vint places.

—Quina és la situació d’aquest estiu pel que fa a la demanda?

La situació d’aquest estiu és força més bona que la dels últims anys. Les nostres cases històricament han estat cases d’hivern, ja sigui per la seva dimensió o per la manca de piscina pròpia, i això ha fet que no hàgim tingut grans ocupacions a l’estiu. Últimament aquesta dinàmica està canviant, degut a diversos factors, com la notable millora de les nostres instal·lacions, uns preus més assequibles, la millora de les piscines municipals, etc. Enguany, aquest mes de juliol hem tingut un parell de

setmanes ocupades a cada casa, i per a l’agost també tenim força demanda.

L’escola de l’Esplai

Aquest és un espai on formar-se com a educadors en el temps de lleure. Els cursos de monitors i directors són l’eix central de l’Escola, que ofereix formació i acompanyament, com també la iniciació al voluntariat i a la formació permanent amb els cursos monogràfics i els serveis d’assessorament i biblioteca.

«Si l’educació en la fe no es treballa o s’oblida deixa de tenir sentit allò que fem»

Ricard Gallego, director de l’Escola de l’Esplai de la Fundació Santa Maria de Siurana

—Quina proposta de formació s’ofereix des de l’Escola de l’Esplai i quins objectius es pretenen assolir?

L’Escola de l’Esplai de Tarragona ofereix tot tipus de formació encarada al lleure educatiu. Els cursos que oferim són: cursos de monitors de lleure, directors de lleure, monitors de menjador i transport, cursos d’iniciació en l’educació en el lleure per a joves de 15 a 17 anys, cursos de vetlladors escolars i tot tipus de cursos monogràfics

25

Núm

ero 267 -Juliol 2012

especialitzats en temes i aspectes diferents de l’educació en el lleure. El curs vinent encetarem un nou curs de coordinació de menjadors escolars.

Els cursos de monitors ofereixen els coneixements bàsics, recursos i tècniques que s’utilitzen educant en el temps lliure, capacitant per a un millor coneixement dels infants, adolescents i joves, mentre que els cursos de directors ajuden en la descoberta de recursos que facilitin la tasca personal i de l’equip de monitors i monitores en l’elaboració del projecte educatiu i en la planificació i avaluació de les activitats.

Amb la nostra formació pretenem fomentar l’educació en el lleure al nostre país, inculcar els valors des d’una vessant educativa i de lleure, conscienciar els nostres alumnes de la importància d’aquest tipus d’educació. Aquests són els principals objectius. L’educació en el lleure no és només un grup d’infants que s’ho passen bé, sinó que al darrere de tot això hi ha

una intenció educativa. Aquesta intenció és la que volem fer saber als nostres alumnes en la formació que oferim.

—De quants professors disposeu per als cursos?

Nosaltres tenim un claustre amb vint-i-cinc professors. Alguns professors només fan alguna sessió molt concreta d’un curs i d’altres tenen continuïtat en el nostre claustre.

—Quin perfil ha de tenir un monitor del lleure?

Aquest aspecte el treballem molt als cursos. De perfils i característiques que ha de tenir n’hi ha moltíssims. Podríem parlar de responsabilitat, de dinamisme… però sempre prioritzem que sigui vocacional i que li agradi la seva tasca i els infants. També diem molt que ha de saber treballar en equip i ha de tenir empatia. Com a característica important, també, ha de tenir compromís amb el seu centre. Un monitor sense compromís no treballa en equip,

i per tant, si un de l’equip no compleix, l’equip queda coix.

—Com es treballa l’educació en la fe en un esplai i des de la vostra Escola?

L’educació en la fe és molt difícil de treballar des d’aquesta vessant. En l’esplai o en la formació de l’educació en el lleure costa molt trobar un racó per a motivar els monitors a treballar aquest àmbit. Sempre s’ha de tenir present que en l’educació en el lleure hi ha una vessant educativa clara i que un dels objectius és l’educació en la fe. Quan aquest objectiu no es treballa o s’oblida deixa de tenir sentit allò que estem fent.

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Joan Antoni Cedó, prevere i consiliari de la Fundació Santa Maria de Siurana

L’esplai és la proposta d’educació de la fe en el temps lliure, ajuda a l’encontre amb Jesucrist

i a trobar els valors que tenen la seva arrel en l’Evangeli, a partir del qual es comprèn la finalitat dels esplais i els objectius de les seves accions i les seves dinàmiques que les concreten.

A l’Arquebisbat de Tarragona, la Fundació Santa Maria de Siurana, integrada a la Delegació diocesana de pastoral de joventut, coordina els diferents serveis que ajuden els esplais en aquesta voluntat evangelitzadora, des de la pedagogia pròpia de l’educació en el lleure, perquè puguin oferir-la als joves, adolescents i infants.

Des de la Federació de Centres d’Esplai Cristians, el Servei de Colònies de Vacances i l’Escola de l’Esplai es dóna suport als esplais i s’ajuda també que en l’Església diocesana es pugui trobar allò que cal en el treball pastoral d’educació en el lleure.

Un projecte educatiu cristià inclou la dimensió aevangelitzadora. Ens correspon a tots saber-nos-en impulsors: monitors i directors de l’esplai amb el seu consiliari, rectors de les parròquies que ho promouen o els que hi ajuden des de la Fundació Santa Maria de Siurana, entre d’altres. εdτ

«L’esplai ajuda a l’encontre amb Jesús i a trobar els valors arrelats a l’Evangeli»

27

Núm

ero 267 -Juliol 2012

Nova εvangelització

«El nostre anunci ha de ser personal, de tu a tu»Enric Mateu, prevere

Ja fa uns mesos vaig participar en el 1r Congrés de Nova

Evangelització que es va celebrar a Manresa. Volia viure personalment aquesta experiència: escoltar, compartir, dialogar, observar i, sobretot, deixar-me absorbir per la força de l’Esperit Sant que habitava en aquelles persones que, des de les seves realitats comunitàries, molt semblants a les nostres, ni el desànim ni la por no els han impedit anunciar la Bona Notícia a tothom.

Vaig compartir l’experiència d’un grup de joves que evangelitzen al carrer, Sentinelle del mattino. És una iniciativa engrescadora que cerca tocar el cor dels joves, des del diàleg distès i personal. La seva primera missió: «Que els joves evangelitzin els joves.» Per tant, els nostres joves cristians han d’estar ben preparats i formats en la paraula de Déu i la vida de l’Església, perquè puguin sortir pels carrers de la seva ciutat a anunciar l’amor de Déu i la persona de Jesús, amb el llenguatge sempre entenedor i engrescador. Aquest grup, que no és cap moviment ni cap fundació, sinó que és un mètode que pot ser utilitzat per qualsevol grup parroquial o diocesà, s’ha escampat per tot Itàlia, França i Bèlgica.

Vist des de fora és un mètode interessant, però necessita la voluntat i sobretot la consciència, per part dels joves, de sentir-se missioners de la Bona Nova. Cal que en l’evangelització hi hagi una proposta concreta i preparada. No

podem anar a convèncer ningú, ni tampoc a debatre si l’Església o… No és un mecanisme de propaganda ideològica, sinó que el jove evangelitzador dóna la notícia a qui l’escolta: «Déu t’estima, Jesús t’espera, vol compartir amb tu la teva amistat, a tal hora pots venir a tal parròquia i trobar-te amb ell.» I és en l’espai de la parròquia on es desenvolupen els equips d’acolliment, d’animació musical i d’acompanyament espiritual, sempre envoltats d’un ambient distès i modern. Allí el jove trobarà un ambient de pregària i serenor, necessari en les seves vides.

Tots aquests noms (Curs Alpha, Tornar a Creure, Sentinelle del Mattino, Oratori…) són mètodes, recursos per a ajudar i acompanyar aquelles persones que no han experimentat l’amor de Déu en les seves vides, o que per circumstàncies familiars

o personals s’han allunyat de Jesús, o pel mal testimoniatge de cristians, i per a les persones que no han trobat el camí de la fe.

Cada membre de la parròquia s’ha de sentir cridat a donar testimoni de l’amor de Déu.

Cada taller va expressar aquesta idea: aquest projecte de nova evangelització ha de néixer com una missió personal de cada batejat. Cada membre de la parròquia s’ha de sentir cridat a anunciar i donar testimoni de

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

29

l’amor de Déu. I el més important, Déu no crida grans masses, sinó particularment la persona, i, per tant, el nostre anunci ha de ser personal, de tu a tu. Només cal trobar altres mecanismes per a fer-ho, altres propostes que per ara encara no tenim.

Cal que en l’evangelització hi hagi una proposta concreta i preparada.

Actualment, la paraula nova evangelització s’està utilitzant molt, i sembla que hagi de ser la solució als nostres problemes. Però podríem caure en l’error d’utilitzar la nova evangelització només per a equilibrar les estadístiques. Molts diuen que la nova evangelització ha de servir per a combatre la secularització de la societat. Personalment, em sembla que és un error si s’utilitza aquesta idea. Penso que és bo que en la societat hi hagi una vàlvula d’escapament que ajudi a oxigenar el cervell, perquè serà així com les persones, des de la distància,

podran valorar el que tenen a casa. En realitat hi ha set de Déu, i el procés de vida, coneixement i experiència de la persona té els seus alts i baixos…

La nova evangelització ha de néixer d’una necessitat de tots els batejats d’anunciar la Bona Notícia del Crist que en pròpia pell hem experimentat i no podem deixar de donar-ne testimoni amb la vida: paraules i obres. El bisbe Dominique Rey, en una de les seves conferències, va dir: «Necessitem actualitzar les nostres estructures eclesials, i això vol dir canviar coses que funcionaven en temps de la “cristiandat” però que actualment no funcionen. La persona que acull el missatge del Crist, el kerygma, no la podem portar directament a missa, perquè allí

esdevindrà un número més; necessita un grup, una cèl·lula que l’ajudi a créixer en l’experiència cristiana, en l’aprofundiment de la Paraula i la pregària, per després unir-se a la comunitat parroquial.»

Els nostres joves cristians han d’estar ben formats per anunciar l’amor de Déu i la persona de Jesús.

Hem de seguir l’exemple dels nostres missioners i missioneres, que amb el seu testimoni toquen el cor d’aquells amb qui comparteixen les seves vides i desperta en ells l’interrogant: «Qui és aquest Jesús, que tant els estima?» εdτ

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

29

Núm

ero 267 -Juliol 2012

Seu Metropolitana (I)

Catedral, la casa pairalMn. Miquel Barbarà, degà-president del Capítol

de la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona

Estem en un període intens d’obres a la Catedral de

Tarragona. Moltes vegades hem dit que potser estem en un moment d’un volum d’obres que no s’havia donat des que es va construir. Potser és una exageració. Però només vol expressar que estem en uns anys, ja més de dotze, en els quals s’han fet moltes coses.

No em proposo fer un balanç exhaustiu. S’haurà de fer en una altra ocasió, com també s’haurà de fer un reconeixement a totes les persones i institucions que ho han fet possible. Com que ho faig immers encara en la preocupació del final d’una etapa, no posaré noms ni de persones ni d’institucions, ja que no vull córrer el risc de ser injust amb algú, i això em sabria molt de greu. Tampoc no hi posaré quantitats, que això sol mereixeria un balanç exhaustiu i potser no seria just per la informació de què disposo en fer aquest article.

Doncs què vull fer? Vull fer, senzillament, una mirada a la Catedral, com a casa pairal que és de tots els diocesans; una mirada feta amb amor. Tant de bo fes créixer en tu, estimat lector o lectora, aquest amor per aquesta llar que voldria que tots i cada un dels diocesans se la miressin com a pròpia i realment s’hi sentin com a casa, com la casa comuna que és.

La Catedral és la casa paterna i materna, on el pare i pastor hi té la seva càtedra —d’aquí el nom de catedral—, des de la qual ha de fer —realment i simbòlicament— el seu guiatge

eclesial i ha de presidir en la caritat tota l’Església diocesana, presidint el memorial del Senyor, font i cimal de tota la vida de l’Església i de tota la pastoral, com ens ho ha ben recordat el concili ecumènic Vaticà II, de l’inici del qual celebrarem aviat els 50 anys, convocat per l’inoblidable papa beat Joan XXIII.

La nostra Catedral, iniciada el segle XII i consagrada el segle XIV, l’any 1331, per l’arquebisbe Joan d’Aragó, des del seu començament és un testimoni de fe, de devoció, d’eclesialitat i de santa dignitat, com correspon a una seu metropolitana i primada. Per què dic això? Perquè amb la seva magnitud, grandesa, sobrietat —és una Catedral «senyora»— manifesta que no es va fer un temple per a una població petita ni per a una província eclesiàstica que llavors no era petita, sinó que els que la van fer eren conscients de la importància d’aquesta seu, que es pot gloriar d’haver tingut com a sufragànies Pamplona, Burgos, Zaragoza, Valéncia i, fins fa pocs anys, Barcelona.

El dia 4 de juliol se celebra l’aniversari de la consagració de la Catedral. Aquest any en fa 681 anys. Des de llavors totes les generacions hi han deixat la seva petjada. Cada imatge, cada pintura, cada retaule, cada altar, cada campana, cada moble —com el preciós de l’orgue— són un testimoni d’amor de tantes generacions, tantes persones i tantes institucions que se l’han estimat i hi han aportat el millor que han sabut, moltes d’elles

amb molt d’esforç i de treball. Fins i tot és un testimoni de les persones que la van salvar de tantes malifetes com es van fer en el setge de la guerra del francès o de la desgraciada guerra civil de 1936, que tants desastres va causar en persones i en patrimoni artístic i cultural.

Només com uns petits exemples de testimonis de fe i de devoció podem evocar l’altar romànic, el Sant Crist de la Salut, el retaule major (que en tenir la Mare de Déu al centre —com correspon— i santa Tecla a la dreta, n’hi ha que es pensen que la Catedral està dedicada a la Mare de Déu, quan en realitat està dedicada a santa Tecla), la tomba de Joan d’Aragó, la capella dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi, amb la cripta amb les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer, de l’arquebisbe Pont i Gol, i la memòria del bisbe màrtir Manuel Borràs… i així podríem seguir en una llista molt llarga.

Però si bé les consideracions fetes fins ara ens evoquen el testimoni de fe, de devoció, d’espiritualitat i d’eclesialitat, també la Catedral es pot mirar com un gran patrimoni artístic i cultural, que és molt interessant conèixer i poder admirar.

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

A la Catedral hi tenim dos mil anys d’història, des dels murs romans i els fonaments d’un gran temple romà amagats sota la nau central, que amb una alta probabilitat es pot parlar que poden ser del temple d’August, que Roma va concedir a Tàrraco a fi que servís d’exemple per a les altres províncies romanes.

Amb un bon itinerari per la Catedral es pot fer un bon recorregut per molts estils artístics que les diferents generacions hi han anat deixant com un testimoni de les diferents èpoques fins als nostres dies.

Cal fer un reconeixement a totes les generacions que ho han fet possible, com tot el que han fet per a conservar aquest patrimoni artístic i cultural. S’hi han invertit molts esforços, molt de treball i molts diners.

A meitat del segle passat, després del trasllat del cor de la nau central al presbiteri, es va anar prenent consciència que la Catedral necessitava un gran esforç de restauració. Amb l’ajuda d’alguns espònsors es va poder restaurar la façana principal, el retaule major, el moble de l’orgue… i es va haver de restaurar el cimbori, que estava molt malament. En plena celebració de la vetlla pasqual va caure un ull del cimbori —metall i vidre molt pesats—, que per «miracle» no va matar ningú, just al lloc on havia confirmat l’arquebisbe Torrella feia uns instants. L’ensurt va ser majúscul. Aquella restauració, però, el Capítol encara la deu. Sort d’una bona persona que millor no es podia portar.

La situació era de moltes necessitats i poques possibilitats. Va ser per això que molts capitulars vam dir que en la situació en què estàvem no podíem invertir un cèntim que no estigués ben

emprat, i que per això el millor que podíem fer era elaborar un llibre blanc que seria el full de ruta de qualsevol diner que es pogués invertir en restauració. I això ens va salvar. De manera que, quan el Govern Central, inesperadament, es va obrir al Plan de Catedrales, vam ser dels primers que vam poder posar damunt la taula un pla director amb tota regla. Gràcies a això estem al final de la quarta fase, que és la restauració de tot l’interior de la Catedral, excepte algunes capelles laterals que queden per a la fase següent, la cinquena, junt amb el claustre i l’església de Santa Tecla la Vella. Això és un gran projecte que s’ha realitzat amb molts anys i que esperem poder acabar tan aviat com es pugui.

A més d’aquest gran projecte, fa anys que s’ha treballat en el projecte de Museu Diocesà, amb l’obra civil molt avançada, gràcies a l’Arquebisbat i a les administracions públiques que s’hi ha implicat. De tota manera farien falta molts diners per a tirar-lo endavant, i en aquests moments sembla impossible. El que és més necessari és poder tenir un bon magatzem per al Museu, per a poder conservar en bon estat les peces que hi tenim. Esperem que almenys això sigui possible.

El que sí que ha pogut fer possible el Museu Diocesà, amb el suport de l’Arquebisbat, és l’exposició de pintura gòtica restaurada Stella Matutina, que es va inaugurar el proppassat dia 4 de juliol i es podrà visitar a la capella de la Immaculada Concepció d’aquesta Catedral fins al dia 2 de febrer de 2013.

El Sr. Arquebisbe, Jaume Pujol —a qui hem d’agrair tot el que ha fet per la restauració de la Catedral—, sota la seva responsabilitat, ha fet restaurar la capella del Santíssim Sagrament, seu de la parròquia, que és una autèntica joia del Renaixement.

Quan s’hagin acabat les obres de restauració de l’interior, que vol dir deixar de fer pols…, es podrà començar a col·locar el nou orgue. Gràcies a les administracions civils implicades, i sobretot a l’Arquebisbat, es pot pagar l’instrument, però quedaran per pagar tots els complements, que pujaran molts diners. Esperem que tinguem aportacions que ens ajudin a fer-hi front.

Ja veus, amic lector o lectora, la casa pairal està quedant més bonica i acollidora. Esperem que tots ens hi trobem més bé i estiguem joiosos de tenir la nostra casa més ben preparada per acollir les celebracions eclesials que li corresponen i per a ser contemplada i admirada amb tota la riquesa artística i cultural que tindrà molt més relleu. Això ho explicarà amb més precisió el Dr. Antonio Martínez Subías, canonge responsable del patrimoni de la Catedral.

Esperem que tot el que s’està fent ens faci estimar una mica més la nostra casa pairal. εdτ

31

Núm

ero 267 -Juliol 2012

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va ordenar diaca el

seminarista Albert Fortuny Llaveria, el diumenge dia 1 de juliol a l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Cambrils, en una celebració que va comptar amb la presència del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el rector del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Norbert Miracle; el rector de la Parròquia, Mn. Josep Maria Font; el rector de la Parròquia de Sant Pau de

Tarragona, on exerceix la seva tasca pastoral, Mn. Joan Antoni Cedó, i altres preveres, diaques, seminaristes, familiars i amics.

Mons. Jaume Pujol va manifestar que era una alegria molt gran per a l’Església de Tarragona i per a ell, el seu pare i pastor, celebrar aquesta eucaristia d’ordenació i, tot seguit, va explicar que el nou diaca va sentir la crida de Jesús al sacerdoci un 26 d’abril, en què el nou diaca va donar un sí decidit i va entrar al Seminari Major al curs següent.

«Sigues, Albert, un home d’oració, no deixis mai la pregària personal ni la litúrgia de les hores, no cal dir l’eucaristia diària i la confessió freqüent, continua estudiant i aprofundint en la teologia i tingues sempre una tendra devoció a la Mare de Déu perquè només així podràs ser un home per als altres, un servidor, que és el que vol dir diaca.» Durant

l’homilia també va agrair el servei i l’entrega dels preveres al servei de l’Església de Tarragona tot demanant una pregària insistent per les vocacions sacerdotals.

Finalment, Mons. Jaume Pujol, va agrair i felicitar la família del nou diaca «perquè la vida familiar juga un gran paper en el sorgiment i desenvolupament de la vocació».

Un cop acabat l’acte litúrgic el nou ordenat va adreçar unes paraules d’acció de gràcies dirigides al Senyor pel do de la vida, la fe i l’educació rebuda. Mn. Albert Fortuny va agrair el paper dels seus pares, germans, avis i de totes aquelles persones que l’han acompanyat en el seu camí de fe, especialment els padrins i institucions com el col·legi Turó, l’Opus Dei i l’Agrupament de Cambrils Gent de Mar. També va agrair especialment el testimoni orant i silent del seu tiet Mn. Joaquim i de les persones que el van acompanyar en la celebració. Seguidament, el rector de la Parròquia, Mn. Josep Maria Font, va encoratjar el nou diaca en la seva tasca, i una catequista, en representació de tota la Parròquia, el va felicitar i li va fer entrega d’una alba, un joc d’estoles i un pixis per a portar la comunió als malalts. El cant dels goigs en honor a Sant Pere va cloure la celebració. εdτ

Ordenació diaconal del seminarista Albert Fortuny

El nou diaca va donar gràcies pel do de la vida, la fe i l’educació rebuda.

Notícies

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Cent vint-i-vuit escolans acompanyats pels rectors de les seves parròquies i els responsables

de litúrgia van participar, dilluns dia 25 de juny, en la trobada d’escolans organitzada pel Secretariat diocesà de vocacions, que té lloc cada any a principis d’estiu. El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va acompanyar els escolans durant tota la jornada.

Amb el lema «Serviu el Senyor, amb alegria!», els escolans, procedents de vint-i-una parròquies de l’arxidiòcesi, es van aplegar a primera hora del matí a la plaça de les Escoles, on hi va haver animació i cants per a donar-los la benvinguda. Tot seguit van pujar a peu fins a l’ermita de Sant Gregori, on Mn. Josep Maria Alegret, arxiprest del Priorat, va explicar als nens i nenes la vida d’aquest sant. Després de la pregària del matí es van organitzar jocs de cucanya amb l’objectiu d’aprendre a servir tot seguint l’exemple de Jesús, i després tots es van poder refrescar a la piscina.

A mitja tarda es va celebrar l’eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada pels preveres de l’arxidiòcesi que hi van participar, a l’església parroquial de Santa Maria de Falset. εdτ

Més d’un centenar de nens i nenes participen en la Trobada d’Escolans a Falset

In mεmoriam

Trobada diocesana de catequistes

Més de 450 catequistes i acompanyants de tota l’arxidiòcesi es van aplegar, el diumenge 17

de juny, a la basílica de la Sagrada Família per a participar en la tradicional trobada de catequistes organitzada per la Delegació diocesana de catequesi i catecumenat de l’Arquebisbat. Durant el matí els catequistes i acompanyants van visitar la basílica per grups, i a la tarda, a la cripta de la Basílica, Mn. Lluís Bonet, rector de la Sagrada Família, va fer una explicació del caràcter simbolicoteològic de l’obra projectada per l’arquitecte Antoni Gaudí. εdτ

La celebració de l’eucaristia, acte central de la trobada, va ser presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada per nombrosos preveres de l’arxidiòcesi. Mons. Jaume Pujol, en la seva homilia, va fer referència al temple i també a la tasca dels catequistes, als quals va encoratjar a no defallir en una tasca importantíssima i molt vocacional.

33

Núm

ero 267 -Juliol 2012

Els germans Maristes s’acomiaden de l’Escola Joan XXIII

Els germans Maristes, que durant vint-i-un anys han gestionat l’Escola Joan XXIII de Bonavista i

han col·laborat activament al barri, es van acomiadar dijous passat, dia 28 de juny, en un acte que va comptar amb la presència del vicari provincial dels Maristes, el Gmà. Pere Ferré; el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; els directors que han estat al capdavant de l’Escola durant aquests anys, professors, antics alumnes i membres de la congregació, entre d’altres.

Durant l’acte de comiat es va homenatjar la tasca dels germans Maristes durant tots aquests anys amb una placa i plantant un arbre al pati de l’escola, un gimkgo biloba, que és l’única espècie d’aquest gènere. El Sr. Arquebisbe va agrair la gran tasca educativa i pedagògica que els germans han fet durant aquests anys a l’Escola.

A partir del proper curs l’Escola serà gestionada directament per la Fundació Sant Fructuós de l’Arquebisbat de Tarragona. εdτ

En Tarso ya no suenan las campanas

En Tarso ya no suenan las campanas és

el títol de l’obra del periodista i escriptor Arturo San Agustín que recull el pelegrinatge del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, per terres turques. L’obra va ser presentada el dia 25 de juny a la llibreria La Capona, de la mà del periodista Rafael Nadal. El Sr. Nadal va remarcar

la valentia de Mons. Pujol en acceptar la invitació del govern turc per tal d’establir ponts entre ambdues cultures.

Per part seva, Arturo San Agustín va incidir en el fet que la importància d’aquest viatge no ha estat ben compresa aquí, indicant per exemple el diferent ressò mediàtic que va tenir al nostre país i a Turquia. Va recordar també que, amb iniciatives com aquella, el Sr. Arquebisbe —a més del diàleg intercultural

i interreligiós— havia propiciat un llançament de Tarragona a l’altra banda de la Mediterrània que podria donar molt bons fruits si s’aprofitava el camí obert. També va recordar que aquell viatge havia servit per a presentar el Centre Tarraconense El Seminari. εdτ

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

34

El retrobament de dues germanes separades pel temps, la distància i les circumstàncies serveix a Pedro Pérez Rosado com a eix central d’una bona pel·lícula: Wilaya (2012). Pérez Rosado torna a un dels seus temes més estimats: la causa sahrauí, la seva justícia i l’oblit en què està sumida. Això no obstant, l’espectador ha de descartar qualsevol idea de cinema de protesta. Hi ha, sens dubte, un rerefons reivindicatiu (el conflicte amb el Marroc, la pobresa, la discriminació de les dones) però no és el més important. Al contrari, aquest rerefons serveix com a marc de la relació de Fatimetu (Nadhira Mohamed) i Hayat (Memona Mohamed), que planteja debats tan profunds com l’ànsia de superació, l’amor i el compromís.

Wilaya m’ha agradat més que Contes de la guerra sahrauí perquè és menys esperable i més propera. En aquests personatges hi som nosaltres. Aquestes

mirades són d’alguna manera les nostres. Aquestes preguntes ens les hem formulat tots encara que no visquem en un campament de refugiats. Pérez Rosado no es delecta en el dolor dels sahrauís ni en els tòpics fàcils d’actors de pancarta. La fotografia és preciosa. Estigueu atents a la plasticitat del te sobre la duna i al jeep solitari pel desert infinit.

Aquesta pel·lícula és sòbria. Sap portar els silencis i s’assembla a vegades més a un documental que a una ficció. Tot ho deu als actors i als diàlegs. La música està ben escollida. En el fons, hi ha tot un debat antropològic sobre la felicitat, la vida i el futur. εdτ

‘Wilaya’Ricardo Ruiz, director del Departament de Cinema de la Comissió

Episcopal de Mitjans de la CEE

Presentació del llibre ‘Parròquia de Sant Joan Baptista. Reus. 1854/1911/2011-12. Voluntats, esforç i realitats’

L’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus va acollir, el passat 21 de juny, amb la presència

del Sr. Arquebisbe, la presentació del llibre Parròquia de Sant Joan Baptista. Reus. 1854/1911/2011-12. Voluntats, esforç i realitats, de Mn. Estanislau Figuerola Gual, diaca.

L’acte de presentació, que va comptar amb l’assistència de més de dues-centes persones, entre les quals s’hi trobava el Sr. Jordi Agràs, delegat de cultura de la Generalitat a Tarragona, va anar a càrrec de Mn. Francisco Giménez, vicari episcopal, que va fer una glossa del llibre tot apuntant el contingut d’alguns dels seus capítols. L’obra recull les diferents

etapes de la Parròquia, la motivació i decisió de la construcció de l’església, les seves dificultats en l’avanç de les obres, els diferents acabaments que encara avui no són definitius, la vida parroquial al llarg dels anys, les diferents activitats i els moviments parroquials, entre d’altres. εdτ

Cinema

35

Núm

ero 267 -Juliol 2012

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona