Núm. 263 Març 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIII

Quarta època

εsglésiade τarragona

Quaresma, camí de la Pasqua

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona

εsglésiade τarragona

Amb motiu del Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu del Claustre, una rèplica de la imatge està visitant deu

escoles de la ciutat de Tarragona. El pelegrinatge, que va començar el dia 2 de novembre de 2011 a l’escola Mare de Déu del Carme, finalitzarà el mes de maig d’aquest any.

A Centenari de la Coronació Canònica

Pàgina 8

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 4), Portada (p. 5), Arxiprestat de l’Alt Camp (p. 6), Reflexió (p. 12), Museu Bíblic Tarraconense (p. 14), Grups de vida cristiana (p. 16), Quaresma (p. 18), La veu de Càritas (p. 23), Música (p. 25), Dia del Seminari (p. 26), Notícies (p. 30), Pastoral de la Salut (p. 32), In Memoriam (p. 33) i Laics amb Missió pastoral (II) (p. 34).

Durant la Setmana Santa són molts els actes populars que s’organitzen arreu de l’arxidiòcesi. En destaquem dos: el via crucis de la Selva del Camp

que té lloc cada Divendres Sant a trenc d’alba, i Pàgines de Passió, a Albinyana, amb una trajectòria de vint-i-tres anys que ha refermat la identitat de tot un poble.

A Setmana Santa Pàgina 21

SUMARI 263Març 2012

3

Núm

ero 263 - Març 2012

www.arquebisbattarragona.cat

una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep SabatéAnna Robert

SecretariaMontse Sabaté

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.catPàgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

εsglésiade τarragona

La Quarta d’εdτEl debat d’OxfordAntoni Coll Gilabert, periodista

«Sóc un ateu no practicant», va dir amb un somriure Gorbachov a Joan Pau II durant la seva històrica visita al Vaticà l’any 1989.

Richard Dawkins no podria dir el mateix. Aquest biòleg, que té la naturalesa per Déu i Darwin pel seu profeta, ha fet de l’ateisme i la seva propagació la raó de la seva vida. Va ser el promotor principal de la vistosa campanya dels autobusos «Probablement Déu no existeix…».

A finals de febrer, l’ateu va tenir l’oportunitat d’un debat públic a Oxford amb el cap de l’Església anglicana, l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams. El moderava un agnòstic que, amb humor britànic, es va presentar a ell mateix en el paper de representant de la ignorància.

A Anglaterra aquests debats recorden els que van tenir Chesterton i Bernard Shaw, un convers al catolicisme, contra un

bon escriptor descregut.

Com és natural, ni Dawkins no va poder fer canviar d’opinió a Williams ni a l’inrevés. Es van tractar amb respecte i el debat va deixar la sensació d’una conversa entre dos personatges de signes completament oposats.

L’Arquebisbe va dir que la creació va ser una barreja d’amor i matemàtiques. El seu interlocutor hi veu solament les matemàtiques.

Dawkins es presenta sempre com respectuós, però se li nota l’animadversió. La vigília del debat va concedir una entrevista a un periodista que conec, Eduardo Suárez, corresponsal de El Mundo a Londres, i va dir, parlant de Teresa de Calcuta: «Era una dona malvada. Ella creia que era molt bona, però no li importava el sofriment de les persones. L’únic que volia era convertir-les.»

Una persona que diu una calúmnia tan gran (centenars de milers de persones en poden acreditar la falsedat) és poc de fiar. Sense Déu, la caritat no es pot mantenir tota l’estona. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Portada

La Missió Metròpolis ha començat a caminar. Aquesta experiència de la nova evangelització constitueix el

punt de partença mitjançant el qual, a dotze ciutats, se celebra, de manera simultània, aquesta singular iniciativa evangelitzadora. Barcelona, Budapest, Brussel·les, Dublín, Frankfurt, Lisboa, Liverpool, París, Torí, Varsòvia, Viena i Zagreb acullen les diverses activitats que volen donar un nou impuls a la recerca d’aquells cristians que, per diverses raons, s’han allunyat de la fe.

La convocatòria de la Missió Metròpolis es fonamenta en cinc aspectes: la proclamació de l’Evangeli de Marc; el bisbe, primer evangelitzador; la misericòrdia, l’amor i el perdó de Déu; la conversió cultural i la presentació del projecte Joves en Atur. En realitat, es tracta d’una proposta per la fe, sense cap imposició. Per una banda, per als creients, és una manera d’aprofundir-hi, i, per l’altra, es tracta de posar els catòlics en estat d’evangelització, tenint en compte el greu procés de descristianització que pateix el continent europeu.

De moment, la Missió Metròpolis es concentra a dotze ciutats mitjançant una unitat d’actuació, tot i respectant les peculiaritats de cadascuna d’elles. Amb tot, es preveu que l’any 2013 siguin setanta-dues les ciutats d’arreu del món que s’incorporin a aquesta missió evangelitzadora. Setanta-dues noves ciutats? Sí, com els setanta-dos deixebles que van difondre la doctrina de Jesús pertot arreu…

Recentment, Mn. Armand Puig Tàrrech, degà de la Facultat de Teologia, ha manifestat que hi ha un únic missatge: l’evangeli de Jesús és urgent i necessari a tot Europa. I Mn. Armand Puig ha definit, molt clarament, la situació del continent europeu: «Europa viu una crisi

trifàsica: la provocada per l’absència de Déu, que la deixa sense paternitat; la provocada per la secularització, que li buida l’ànima, i la provocada pel materialisme, que enfonsa, a molts, en la pobresa.»

Davant aquesta situació, apareix aquesta Missió Metròpolis, en uns moments de reflexió per a tirar endavant moltes iniciatives que comencen a fructificar.

De moment, aquesta proposta inicial del Consell pontifici per a la promoció de la nova evangelització constitueix el primer pas per anar a l’encontre d’aquelles persones que viuen moments de crisi de fe que les ha allunyat de l’Església.

En aquest context, els teòrics de la nova evangelització parlen de dues tendències. Uns consideren que l’evangelització que es fa a nivell de carrer és insuficient i que cal anar a la recerca d’un treball més pastoral. Altres diuen que cal sortir al carrer i evangelitzar. Són dues opcions, dues propostes que poden complementar-se. En qualsevol cas, s’ha començat un camí amb un horitzó ple d’esperança. Aquest és el camí que toca aquí i ara.

La Missió Metròpolis representa una innovació en la tasca evangelitzadora. L’Església ha d’ajustar-se als nous temps que estem vivint i, per això, ha d’utilitzar nous sistemes, nous mètodes, a través del diàleg i el respecte a les persones. I tot això passa en el marc de l’Any de la fe que començarà el proper 11 d’octubre. De moment, la Missió Metròpolis és aquí, a prop, a Barcelona. Però el seu esperit també es pot aplicar aquí, a casa nostra, en el context de l’Any de la fe… εdτ

MetròpolisJosep Sabare, periodista

5

Núm

ero 263 - Març 2012

5

Arxiprestat de l’Alt camp

Clausura de la visita pastoral del Sr. Arquebisbe a l’Alt CampLa visita per l’arxiprestat havia començat el 18 de setembre a la Parròquia de la Mare de Déu del Lledó de Valls.

El diumenge dia 29 de gener va tenir lloc la clausura de la

visita pastoral del Sr. Arquebisbe a les trenta-dues parròquies de l’arxiprestat de l’Alt Camp, la qual havia començat el 18 de setembre a la Parròquia de la Mare de Déu del Lledó de Valls. La clausura va coincidir amb la 25a Trobada arxiprestal de cristians, a Alcover, amb el lema «Camí, Veritat i Vida… per a tots», i va fer augmentar la participació d’assistents.

La jornada es va iniciar a les deu del matí amb l’acolliment i l’esmorzar al pavelló de les escoles d’Alcover. A continuació, va començar l’animació de Pau Tarruell i Carmina Mas de Bufanúvols, amb l’espectacle El Secret del Pelegrí. Tot seguit, es van formar grups per a preparar i treballar la representació de diferents històries bíbliques.

En acabar el dinar de germanor, que va aplegar unes dues-centes cinquanta persones, es van representar danses d’arreu del món amb la col·laboració de petits i grans.

Tot seguit, a l’església parroquial de l’Assumpció d’Alcover, plena de gom a gom, es va celebrar l’eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada per Mn. Josep Bofarull, vicari episcopal i arxiprest de l’Alt Camp; Mn. Josep Maria Gavaldà, rector de la parròquia, i tots els preveres de l’arxiprestat. En la seva homilia, el Sr. Arquebisbe va subratllar el sentit de la visita pastoral «com un temps de gràcia que m’ha ajudat a conèixer millor els pobles i les comunitats cristianes, les seves vides, dificultats i esperances». «He

vingut per escoltar-vos, dialogar, pregar, per ajudar-vos en la vostra vida cristiana, per desvetllar totes les vocacions cristianes en el si de la comunitat cristiana i enfortir lligams eclesials», va afegir. Mons. Jaume Pujol va recordar la importància de les nostres arrels cristianes marcades per la vinguda de sant Pau i per la vida i martiri

Foto: MCSAT

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

dels protomàrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, i va dedicar unes paraules als malalts, els quals tant ha pogut visitar durant aquest temps. «Els malalts són un tresor per a l’Església i per a la societat. M’emociona veure com els cuideu.» Finalment, el Sr. Arquebisbe va donar gràcies a Déu i a tots els fidels de l’arxiprestat per la visita pastoral. «Aquí em teniu sempre a la vostra disposició», va concloure.

Mn. Josep Maria Gavaldà, rector de la Parròquia, es va adreçar al Sr. Arquebisbe agraint-li la dedicació i treball intens durant aquests mesos, i també va dirigir unes paraules als col·laboradors i assistents a la jornada arxiprestal. Mn. Josep Bofarull, arxiprest de l’Alt Camp, va fer especial menció al fonament del lema de la jornada: «Camí, Veritat i Vida», convidant a ser testimonis d’una fe ferma i creïble i a enfortir els llaços de comunió i treball pastoral conjunt arreu de l’arxiprestat. En acabar la celebració, es va lliurar una creu pectoral al Sr. Arquebisbe, obsequi de les parròquies de l’arxiprestat com a record de la visita pastoral. Finalment, aquells qui ho van desitjar, van poder visitar les voltes de l’església parroquial o el Museu d’Alcover. εdτ

Fotos: MCSAT

7

Núm

ero 263 - Març 2012

La Mare de Déu del Claustre de Tarragona peregrina per les escoles

La rèplica de la Mare de Déu del Claustre està visitant durant aquest curs escolar deu escoles de la ciutat de Tarragona.

Són diversos els actes o celebracions que s’han

programat amb motiu del Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu del Claustre des del seu inici, el dia 9 de juliol de 2011. Un dels actes celebrats —l’itinerari de la rèplica per les escoles— ha reunit milers de nens i nenes, adolescents i joves, al voltant de la imatge de la Mare de Déu. Aquest itinerari va començar el dia 2 de novembre de 2011 amb la visita al Col·legi Mare de Déu del Carme coincidint amb la celebració del seu Any Jubilar Palautià (del beat pare Palau). El peregrinatge de la imatge, beneïda pel Sr. Arquebisbe el diumenge 14 d’agost durant l’eucaristia d’enviament dels joves a la Jornada Mundial de la Joventut, pretén apropar als més

petits la Mare de Déu per a venerar-la i estimar-la encara més. Un dels elements importants d’aquest Centenari és l’encàrrec de 20.000 rosaris de fusta amb una medalla de la Mare de Déu i de la Catedral que, juntament amb un petit manual, reben tots els alumnes de les escoles per on va passant.

La talla policromada de la Mare de Déu —obra de l’escultor Joan Montero— ha anat peregrinant, des que va començar el curs escolar, per les següents escoles de la ciutat de Tarragona: el Carme, Sant Domènec de Guzman, l’Ensenyança-Lestonnac, Sagrat Cor de Jesús, Turó, La Salle i Santa Teresa de Jesús. Els darrers col·legis pels quals passarà la imatge serà l’Escola Aura, durant

la primera quinzena d’abril, i, finalment, el Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona, de l’1 a l’11 de maig. En total, uns 10.000 alumnes veneraran la Mare de Déu del Claustre al seu pas per les escoles.

La solemne coronació de la Mare de Déu del Claustre, l’any 1911, es va celebrar sent arquebisbe de Tarragona Tomàs Costa Fornaguera durant el pontificat a Roma del sant papa Pius X. La coronació és la màxima distinció que la Santa Seu concedeix a les imatges de Maria per diversos motius, com ara l’antiguitat, la devoció popular o els favors rebuts. La celebració del Centenari es prolongarà fins al mes de novembre de 2012. εdτ

Col·legi El Carme

Cεntenari de la Coronació Canònica εs

glés

ia d

e τa

rrag

ona

8

Col·legi La Salle

Col·legi Lestonnac-L’Ensenyança

Col·legi Mare de Déu del Carme

9

Núm

ero 263 - Març 2012

Glòria Chopitea Presidenta de la Confraria

de la Mare de Déu del Claustre de Tarragona

— Com va sorgir la idea que la rèplica de la Mare de Déu peregrinés per diferents escoles de la ciutat de Tarragona?

L’objectiu principal de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre és promoure el culte, devoció i veneració de la Mare de Déu als tarragonins. Des de l’any 2000, els alumnes de sisè de primària dels col·legis concertats són convidats per la Confraria a celebrar una eucaristia a la Catedral dins els actes de preparació de la festa de l’advocació del Claustre, que té lloc el segon diumenge de novembre, aprofitant que la imatge de la Mare de Déu es troba a l’altar major. Pensant en els preparatius del centenari i tenint en compte que en els dos darrers anys no va ser possible la convocatòria dels alumnes per raó de les obres de la Catedral, va sorgir aquesta idea que fos la Mare de Déu del Claustre qui anés a visitar les parròquies i els col·legis. Donat que la talla original és del segle XII, no es va considerar viable aquesta sortida a no ser que fos amb una rèplica.

— Quina ha estat la rebuda per part dels alumnes, del claustre de professors, dels pares…?

Molt bonica i participativa tant a nivell dels alumnes com dels professors, directius i familiars. Des del primer moment la idea de la visita va ser molt ben acollida per part de tothom. Alguns centres ho han fet coincidir amb celebracions importants a les seves congregacions. També cal destacar l’agraïment dels centres a la presència del nostre Sr. Arquebisbe Jaume Pujol, que ha fet el possible per a poder participar en

els actes d’inici o de comiat. Ens ha produït a tots un sentiment de tendresa comprovar com els nens i nenes admiraven i els cridava l’atenció la maternitat representada en la nostra imatge de la Mare de Déu del Claustre que dóna el pit.

— De quina manera els alumnes participen en la visita de la Mare de Déu?

Cada col·legi hi ha posat la seva pinzellada particular. El dia de la recepció de la imatge els alumnes hi participen portant-la en processó fins a les seves capelles, acompanyant-la amb timbals, amb les bandes de música del col·legi, entonat tots els goigs de la Mare de Déu del Claustre i també altres cants marians com la Salve. Els alumnes han fet manualitats, com ara les flors per a les ofrenes florals, molt boniques i variades segons les edats, també corones, un rosari escrit amb peticions i versets, representacions dels misteris del rosari amb escenificacions, etc.

Els alumnes també han rebut el rosari beneït del Centenari amb el manual i un punt de llibre amb la pregària de consagració. A més, tots els alumnes —uns 10.000 aproximadament— de les deu escoles concertades participen en un concurs d’auca, redacció, poesia, dibuix i fotomuntatge sobre temes de la Mare de Déu del Claustre. El lliurament de premis serà el dia 11 de maig amb la participació de

L’ENTREVISTA

Col·legi Turó

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

totes les escoles i la presència del Sr. Arquebisbe en la celebració de clausura de la visita als col·legis que estem preparant.

— Què significa la visita de la Mare de Déu per a les nostres vides?

Una trobada especial amb ella que ens ofereix la possibilitat d’estimar-la més, de fer-la estimar i de posar-nos sota la seva intercessió en aquest temps especial del Centenari de la coronació. Significa també una invitació a la conversió personal per a posar Déu al centre de la nostra vida.

— La benedicció de la imatge durant l’eucaristia a la Tàrraco Arena Plaça, l’agost passat, va ser un gran moment viscut entre molts joves d’arreu del món. Com ho recordeu?

Va ser una experiència inoblidable que perdurarà per sempre en els nostres cors. És un moment històric per a la nostra arxidiòcesi en el marc de la visita del sant pare Benet XVI per a la JMJ i providencial per a la Confraria i la ciutat, que tan sols feia un mes que en celebrava la commemoració. La benedicció de la imatge va ser un acte viscut en l’amor i la presència de la Mare de Déu, en què amb gran solemnitat es reconeixia, amb el joves d’arreu del món, la mare d’una Església universal de la qual formem part i estimem. εdτ

Col·legi Sagrat Cor de Jesús

Col·legi San Domènc de Guzman

11

Núm

ero 263 - Març 2012

Reflεxió

La solemnitat de la Conversió de Sant Pau retorna anualment. I

sant Pau és patró de l’arxidiòcesi de Tarragona, juntament amb santa Maria, la Mare del Senyor, en la seva nativitat. Deixem-nos guiar per aquests alts patrons i celebrem amb joia llur solemnitat. La capella de Sant Pau, estotjada en un dels claustres del Seminari és el símbol preciós i entranyable de la relació de sant Pau amb Tarragona. Jo l’anomenaria la capella de la predicació de l’Apòstol, fonamentada sempre damunt de la roca, que és el Crist. La roca és el punt més alt de la ciutat, i allí, significativament, els vells cristians van recollir la tradició, avalada pel desig de l’Apòstol, expressada a la Carta als Romans, de la predicació

paulina a la ciutat, en el seu darrer viatge apostòlic, i hi van aixecar la capella a manera de memorial.

Sant Pau és anomenat, ja en el llibre dels Fets dels apòstols, vas d’elecció. Vas significa que conté l’elecció de Crist. I l’elecció de Crist és per a la missió, per a ser portador de la Bona Nova de la seva resurrecció. El do de ser apòstol és una gràcia del Ressuscitat en l’Església, una gràcia de l’Esperit Sant. Només podem ser apòstols en la mesura que deixem actuar l’Esperit de Crist en nosaltres, que fa que l’evangelització sigui incansable, sempre nova, imaginativa, comunicada amb un ardor nou, apassionadament. L’apòstol es presenta pobrament,

portant en el seu cos les marques de la creu de Crist i dient: només tinc el Crist ressuscitat per anunciar-vos. Només vull que cregueu en ell i formeu part del seu poble pel baptisme. I això serà la vostra salvació en aquest món i en l’altre. Perquè la gràcia de la fe us fa fills de Déu i, per tant, hereus. És així que l’Apòstol va obrir la porta de la fe a tants pobles, també al nostre. Ell és una porta oberta per la qual els no creients passen a la condició de creients. És porta per la seva predicació i pel seu testimoniatge. El sant pare Benet ha convocat per

Una reflexió que gira a l’entorn de la solemnitat de la Conversió de l’apòstol Pau, la qual vam celebrar el dia 25 de gener, i la proclamació pel papa Benet XVI de l’Any de la Fe amb la carta apostòlica Porta Fidei, ‘Porta de la fe’.

Sant Pau i la Porta de la feRafael Serra, prevere

Foto: MCSAT

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

a l’any vinent l’Any de la fe. I ha titulat el primer document referent a aquest any amb el títol de Porta Fidei, ‘Porta de la fe’. Vol que a tot el món els creients esdevinguin no subjectes passius de l’evangelització, sinó actius. On hi ha un creient en Jesucrist hi ha un apòstol, un vas d’elecció.

I el Papa ha encertat en el diagnòstic de la situació eclesial a la vella Europa on el cristianisme és viscut (fins i tot pels mateixos catòlics) com extenuat de si mateix, com incapaç de donar vida, i ha apuntat en el problema: no són les reformes eclesials que s’han de fer, sinó la fe. La crisi és crisi de fe en Crist. I qualsevol reforma en l’Església és inútil si no hi ha una renovació de la fe en Crist. Això és que els creients visquin la gràcia del Ressuscitat com un esdeveniment en la seva vida, esdeveniment en el sentit que el Crist és aquell que forma part de la meva vida, com aquell en qui crec, espero i estimo. I això és joia i vitalitat nova en les existències cristianes i en la vida de l’Església. I entendre que el Crist es fa realment trobadís en els sagraments. Cal retornar a l’essencial. El cristianisme no és portador d’idees, sinó que comunica una vida, la vida del Crist.

El propòsit de ser tots apòstols, i que, per tant, esdevinguem porta de la fe per a molts, no ve de nosaltres, ve de l’obertura a la gràcia de Crist que es fa present en

la pregària i en l’eucaristia, que crea una comunitat eclesial acollidora, que no té cap altra pretensió de comunicar al món que Crist és el vivent i que el cel en ell està obert i fa que l’Església sigui realment

catòlica perquè acull a tots. I que cada comunitat cristiana, cada parròquia, sigui una casa oberta, on hi ha l’escalfor dels germans que s’estimen i volen estimar.

Si sant Pau va ser el vas de l’elecció, cada Església local és també una elegida (electa mea) per a comunicar el do de Crist. I cada Església local, també la nostra arxidiòcesi, hauria de dir: «Ai de mi si no evangelitzo! Ai de mi, perquè no acompliria la voluntat del Crist. Ai de mi, perquè l’Església moriria en aquell lloc.» I ens podríem quedar amb grans edificis, amb grans documents, amb grans estructures, però sense la vida de Crist en nosaltres. Preguem, germans, perquè la missió de l’apòstol Pau sigui participada per nosaltres, amb la mateixa passió, amb el mateix ardor. L’evangelització és sempre nova, perquè cada temps és nou. La primera condició per anunciar la fe és que nosaltres la visquem plenament,

intensíssimament, car ningú no pot donar allò que no té, car ningú no pot ser convincent per als altres si la fe no és una certesa plena dins seu. εdτ

Foto: MCSAT

13

Núm

ero 263 - Març 2012

Museu Bíblic Tarraconense

L’exposició «Theotokos: La Mare de Déu del Claustre de

Tarragona. 100 anys de la seva coronació canònica» s’emmarca dins les activitats de la celebració del centenari de la coronació canònica de la Mare de Déu del Claustre. Ha estat organitzada conjuntament pel Museu Bíblic Tarraconense i la Confraria de la Mare de Déu del Claustre.

La mostra conté elements d’iconografia, de pietat popular i manifestacions literàries relacionades amb la Verge del Claustre. El recorregut comença amb un audiovisual de curta durada que ens aproxima a la figura bíblica i teològica de la Verge. Inicialment un plafó ens il·lustra la imatge de la Theotokos a través del temps, on es pot veure com la història de l’art ha anat representant la Mare de Déu en els diversos períodes de la història. S’hi troben representades diferents imatges dels nostres arxiprestats.

La cultura material arqueològica es troba representada en un conjunt de peces d’èpoques paleocristiana, bizantina, medieval i contemporània. Entre elles destaquen dues enkolpia (creus-reliquiari) d’època bizantina; una ampulla de pelegrí dels segles VI-VII, que servia per a transportar aigua miraculosa o beneïda; una moneda del tipus Aspon trachy, amb la representació de l’emperador bizantí Manel I Commè (1143-1180) al revers i la Mare de Déu a l’anvers, un aplic bizantí amb la Theotokos i una Verge amb l’Infant, d’ivori, dels segles V-VII.

A nivell de documentació històrica sobre la capella de la Mare de Déu del Claustre i de la seva confraria s’exposen diferents llibres de comptabilitat i llibres d’actes des d’inicis del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. Aquests documents han estat cedits temporalment per l’Arxiu Històric Arxidiocesà.

La història i devoció a la Mare de Déu del Claustre està representada materialment per les publicacions de novenes i septenaris des del segle XIX i publicacions de la felicitació sabatina, una pràctica devocional consistent a oferir un temps de pregària a la Mare de Déu els dissabtes a la seva capella, i són exposats juntament amb rosaris, records i altres objectes devocionals, com per exemple un càntir. Aquestes manifestacions

van acompanyades per explicacions que fan intel·ligible al visitant aquestes pràctiques religioses, algunes molt antigues i venerables, com la novena mateixa, que troba els seus orígens en el cristianisme primitiu.

Un altre apartat porta el títol Maria Mater Gratiæ et Misericordiæ. S’hi recullen tota la col·lecció d’extraordinaris favors que la Mare de Déu del Claustre ha concedit, juntament amb petits díptics de reflexió mariana, publicats pel Foment de Pietat Catalana, amb comentaris del Dr. Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe i intel·lectual d’una gran talla i amb una ingent activitat apostòlica i literària. Es presenten també diferents recordatoris de baptisme, comunió, noces o exèquies, que marquen el camí de la vida del cristià

Theotokos: La Mare de Déu del Claustre de Tarragona. 100 anys de la seva coronació canònicaJohn López i Míriam Ramon, Museu Bíblic Tarraconense

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

al voltant de la devoció de la Mare de Déu del Claustre. Finalment, una litografia de l’any 1863-1864, que porta per títol Els set patrons de la diòcesi de Tarragona, emmarca la Mare de Déu del Claustre, amb una iconografia atípica.

Una altre tema tractat per l’exposició és un apartat dedicat als goigs, les publicacions i l’auca de la Mare de Déu del Claustre.

La Coronació de la Verge del Claustre, la seva capella i la seva imatge ocupen l’última part del discurs expositiu. D’aquesta manera es pot veure la rèplica de la Mare de Déu del Claustre, obra de l’artista olotí Joan Montero, que la Confraria va fer l’any passat, un vestit dels segles XVII-XVIII, de quan la imatge era vestida, i un conjunt de rèpliques en miniatura de la Mare de Déu que mostra el fervor devocional del poble a la Verge. Algunes d’elles són de

factura anònima anteriors als anys 1930 o d’artistes com Lluís Maria Saumells, Eustaqui Vallès, Solé o Joan Montero.

L’exposició ha estat concebuda amb l’objectiu de donar a conèixer els valors espirituals i culturals que graviten al voltant de la devoció a la Mare de Déu del Claustre, i de descobrir el paper de Maria en el marc de la història de la Salvació. εdτ

15

Núm

ero 263 - Març 2012

Grups de vida cristiana

El segon objectiu de l’actual Pla pastoral diocesà 2010-2013

es proposa «urgir en els cristians i cristianes laics el compromís social pel Regne en la nostra societat d’avui i d’aquí.» «És un objectiu cabdal», afirma Mn. Jordi Vila, delegat diocesà d’apostolat seglar, «perquè la nova evangelització que necessita el nostre món només es podrà dur a terme si els laics n’assumeixen el protagonisme.» Els homes i dones d’avui només es poden trobar amb Jesús si algú els en parla amb un llenguatge actual, i, sobretot, si el veuen encarnat de nou en el testimoniatge de les persones que es mouen en els seus mateixos ambients, explica Mn. Vila.

«Avui dia, gràcies a Déu, hi ha molts laics i laiques que col·laboren en tasques i serveis eclesials. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que passin de sentir-se col·laboradors del mossèn a coresponsables de la missió de l’Església, i, en el si d’aquesta missió, protagonistes de la tasca evangelitzadora en el món familiar, laboral, cívic, etc.»

Els Grups de Vida Cristiana són les petites comunitats de laics i laiques que es troben en una parròquia i que, acompanyats pel mossèn, fan un camí de creixement en formació, espiritualitat i compromís.

Tot seguit els presentem un testimoni de la Núria i la Mar Margalef, del grup de joves de

la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.

Una proposta als joves des de la Parròquia: «Llença-t’hi!»

«Molts cops una pregunta, una idea, un compromís pot obtenir una negativa, però el que està clar és que si aquest camí no es planteja, és impossible que algú pugui acceptar-lo i dir sí. El setembre de 2004, després de confirmar-se al juny, a tots els joves se’ls va fer una proposta des de la Parròquia: iniciar un grup de joves. Ja s’havia intentat anys enrere, però cap jove no s’hi havia quedat. La Mar va ser una de les que va dir que sí. Eren unes tres noies i el responsable era el jove que havia estat el seu catequista de confirmació. Ben bé no se sap el perquè d’aquell sí, però s’hi estava bé, sentint-se acollida i començant a prendre consciència que una noia de 16 anys podia actuar.

»El responsable, amb el mossèn com a consiliari, preparava les dinàmiques i les reflexions que es feien setmanalment tenint el document Mirada Nova, la proposta del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i les Illes Balears (SIJ) com a referència. Durant el primer any hi va haver molts dies que només hi era ella mateixa i el responsable, tot i així no es va deixar de fer.

»El grup, any rere any, va anar creixent amb joves que s’acabaven de confirmar i alguns que eren

més grans i buscaven allò que nosaltres estàvem creant. Quan es va confirmar, per exemple, s’hi va afegir la Núria, dos anys més petita. Vam començar a programar sortides de cap de setmana per aprofundir temes i promoure la convivència entre els joves, activitats trimestrals per als joves de confirmació i ajudar en allò que poguéssim a la comunitat. A poc a poc vam anar veient com el grup ens aportava molt. A mesura que alguns dels membres van anar a estudiar a altres ciutats, alguns dies érem pocs a les sessions, i la veritat és que això ens desanimava una mica, però igualment continuàvem, ja que si ho deixàvem, com podríem esperar que un jove vingués?

«Els grups ens aporten a tots un moment per a compartir experiències, dubtes, crítiques i reflexions.»

»A partir de 2009 les sessions i la responsabilitat sorgia del propi grup, tenint sempre com a consiliari el mossèn. Vam crear unes fitxes de treball per als altres joves que les vam anomenar

Joves compromesos en la tasca evangelitzadora Són molts els laics que presten un servei a les parròquies, però cal fer un pas més. És necessari que infants, joves i adults esdevinguin protagonistes de la missió evangelitzadora de l’Església, des de la parròquia i en els diferents àmbits de la vida.

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Llença-t’hi. La idea va sorgir arran d’una conversa amb el primer consiliari del moviment Hora 3, el P. Pere Codinachs. L’objectiu és arribar amb aquest tríptic a les preguntes que es plantegen els joves, i acompanyar-los en la reflexió. Fins al moment n’hem publicat tres els quals es poden veure al bloc del nostre grup de joves (http://jovesspautarragona.blogspot.com/).

»La nostra Parròquia ofereix als adolescents de 14 anys dos anys de formació en sessions setmanals d’hora i mitja guiades per monitors de l’esplai. És el que anomenem Esplai de Joves. Les dinàmiques s’intercalen amb jocs, reflexions i activitats més de grup de joves. D’aquesta manera el pas d’adolescent a jove es fa més fàcil, i la persona es comença a introduir en activitats diferents. Als 16 anys s’ofereix començar en els grups de joves com a tals. Són dos anys d’iniciació en què el grup té un responsable, el qual pertany a un dels grups de joves grans. La idea és que el grup s’iniciï en les dinàmiques d’una manera guiada i acompanyada, i al cap d’aquesta iniciació pugui dirigir-se per ell mateix, amb l’ajuda del consiliari. Actualment, de grups de joves de grans n’hi ha dos, les sessions són d’una hora a la setmana i s’hi intercalen debats de temes escollits pel grup, estudi d’Evangeli, sortides…

»La formació en els grups de joves queda complementada per l’opció del voluntariat en diferents serveis de la Parròquia: Càritas, ajuda al Tercer Món (Finestra al món), acompanyament dels malalts i l’Esplai. Aquest últim és el més enfocat a joves.

Cap a on anem: present i futur

»Cal anomenar, en especial, el nostre rector. És ell qui va fer la proposta inicial, qui ens guia i creu

en nosaltres. És qui més manté i valora el nostre esforç fent-nos sentir útils i estimats, de manera que nosaltres pretenem transmetre el mateix als altres. Els grups ens aporten a tots uns moments per a compartir experiències, dubtes, crítiques i reflexions. Escoltant-nos i aprenent a actuar en conseqüència amb les nostres creences i continuant el nostre coneixement en Jesús, sabent que no estem sols en el que fem i pensem.

»El treball amb joves, com amb les persones, no es pot estandarditzar, continuem sent persones que tenim el nostre creixement únic en la fe i la vida. La nostra feina com a responsables consisteix a acompanyar-los, preocupar-nos per ells, fent-los avançar al seu ritme mentre es fan grans. Donant-los la confiança i seguretat que tots necessitem, aquella que permet ser un mateix i adonar-se que, com tothom, tenim alguna cosa a fer en el món, aconseguint, a cada pas, millorar-lo i canviar-lo.

El nostre repte en aquest moment és iniciar-nos personalment i comunitàriament en la metodologia i l’esperit de l’Acció Catòlica. Pensem que així pren forma l’Acció que el pla pastoral de l’arxidiòcesi 2010-2013 proposa per a la pastoral de joventut. Ajudem

perquè en la nostra Parròquia adquirim un projecte de formació que ens serveixi per a concretar el que ha estat exposat en aquest escrit, el nostre projecte.»

Partint d’aquesta experiència explicada per dues joves de la Parròquia de Sant Pau, Mn. Jordi Vila, delegat diocesà per a l’apostolat seglar, planteja algunes pistes de cara a la creació de grups de vida cristiana.

Com posar en marxa un Grup de Vida Cristiana?

— Es pot partir d’un grup que ja existeix: equip de catequistes o de Càritas, grup d’estudi bíblic, catequesi d’adults o de postconfirmació, grup de pares d’infants… o bé començar un grup nou.

— La iniciativa pot sorgir del mossèn o d’algunes persones, amb el vistiplau del mossèn.

— És molt convenient que de bon començament el grup es vinculi a una parròquia.

— Cal que el grup tingui un o dos representants/secretaris.

— Cal posar-se en contacte amb la Delegació diocesana d’apostolat seglar o amb la Delegació diocesana de pastoral de joventut, que ofereixen materials, formació i suport per als grups. εdτ

17

Núm

ero 263 - Març 2012

Celebració quaresmal del Dimecres de Cendra

Dimecres, dia 22 de febrer, Dimecres de Cendra, el

Sr. Arquebisbe va celebrar la missa estacional d’inici de la Quaresma. Aquesta, convocada per l’arxiprestat de Tarragona Centre, se celebra habitualment a la Catedral, tot i que en aquesta ocasió, per raó de les obres que s’hi estan fent, es va celebrar a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona. Van ser nombrosos els fidels que s’hi van congregar per a rebre la imposició de la cendra, un símbol de la fragilitat de la vida però també d’humilitat i penitència que se’ns convida a fer en aquesta Quaresma. Amb el Sr. Arquebisbe hi van concelebrar els preveres de l’arxiprestat de Tarragona Centre.

El cant va ser sostingut per la Schola Cantorum i el Cor de Joves dels Amics de la Catedral.

En l’homilia, el Sr. Arquebisbe es va centrar en algunes idees que el sant pare Benet XVI aconsella en el seu missatge per a aquesta Quaresma, centrat en la caritat. «En efecte, aquest és un temps propici perquè, amb l’ajuda de la Paraula de Déu i dels sagraments, renovem el nostre camí de fe, tant personal com comunitari.» Mons. Jaume Pujol va remarcar que «durant aquest temps quaresmal se’ns concreta la necessitat de fer

bones obres en les tres línies que eren típiques en la pietat jueva: de cara a Déu, l’oració; de cara als germans, l’almoina, el compartir, i, de cara a un mateix, el dejuni.» El Sr. Arquebisbe va concretar, finalment, que aquesta atenció cap a l’altre implica desitjar el bé en l’aspecte físic, moral i espiritual, afegint que mai no hem d’anteposar els nostres interessos i preocupacions a tota la resta. «Els nostres problemes mai no han d’absorbir el nostre cor fins al punt de fer-nos sords al crit del pobre.» εdτ

Quaresma

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Predicació quaresmal de Mn. Xavier Morlans sobre «una nova etapa de l’evangelització»

«Una nova etapa de l’evangelització» va ser

el tema de la primera predicació quaresmal del dilluns dia 27 de febrer, a l’església parroquial de Sant Francesc d’Assís de Tarragona, organitzada per l’arxiprestat de Tarragona Centre, a càrrec de Mn. Xavier Morlans, professor de teologia fonamental de la Facultat de Teologia de Catalunya i consultor del nou dicasteri per a la promoció de la nova evangelització dirigit per l’arquebisbe Rino Fisichella.

Després d’un breu recorregut per les grans etapes de l’evangelització d’Europa i de definir el terme evangelització, Mn. Xavier Morlans va explicar l’expressió nova evangelització tal i com ha anat constant en els documents eclesials al llarg del temps. En paraules de Joan Pau II, a Redemptoris missio (1990), la nova evangelització es dóna en tres situacions: en els països on el Crist no és conegut, en comunitats cristianes sòlides, i en

els països d’antiga cristiandat que han perdut el sentit viu de la fe. Així doncs, la nova evangelització —va destacar— seguint la Lineamenta del Sínode 2012, «no és cap desqualificació a la tasca pastoral que s’ha realitzat fins aleshores, ni és un rellançament proselitista del catolicisme versus altres confessions, ni un canvi d’actitud vers els qui no creuen transformats en objectes de persuasió i no com interlocutors ni com un intent de recuperar la cristianització de la societat a base d’aliances amb els poders del món.»

«La novetat de l’etapa actual de l’evangelització té a veure amb la novetat del context sociocultural en què vivim i actuem els cristians» —va descriure—, «on es defineixen sis nous escenaris, com la secularització com a cultura de fons, el gran fenomen migratori, la importància dels mitjans de comunicació social, una economia marcada per una gran crisi, el poder de la ciència i la tecnologia i la

política, on resta pendent la pau, el desenvolupament i la defensa dels drets humans i les minories.»

«Com fer néixer, doncs, la primera fe o revifar la fe adormida?», va compartir amb tots els assistents. «Primer de tot cal donar testimoni i amor, i després cal acompanyar-ho amb el diàleg. Quan arribi el moment, després d’un discerniment previ, caldrà passar a l’anunci. Hi ha un temps per a cada cosa.» Per a desvetllar aquesta fe adormida o engendrar la primera fe «necessitem mètodes pastorals de temps breu i concentrat que més tard es complementaran amb els mètodes llargs com són l’estudi d’evangeli, la revisió de vida o la formació bíblica», va afegir. Durant la seva predicació, Morlans va remarcar que el primer anunci ha de suscitar l’obertura a la transcendència a partir de les noves formes d’expressió i els nous llenguatges. «Es tracta d’un anunci que parli de Jesús amb naturalitat, aquest és el repte.» εdτ

Foto: MCSAT

19

Núm

ero 263 - Març 2012

«La Paraula de Déu en l’experiència de la fe»

La segona predicació quaresmal de dilluns, dia 5 de març, a l’església parroquial de Sant Francesc

d’Assís de Tarragona, organitzada per l’arxiprestat de Tarragona Centre, va ser impartida pel Sr. Joan Ferrer Costa, biblista i doctor en filologia semítica (hebreu i arameu).

Amb el tema «La paraula de Déu en l’experiència de la fe», el Sr. Joan Ferrer es va centrar en el mètode de l’estudi d’evangeli basat en la lectura, l’escolta, la contemplació i la pregària per aprofundir en la paraula de Déu. Sobre aquest darrer punt, la pregària, va destacar que l’home és pregària, és a dir, que prega sempre, posant com exemple santa Teresa de Jesús quan diu: «Dios anda entre los pucheros», referint-se al fet que la persona que prega ho fa constantment i en tot lloc.

Durant la predicació es va fer referència al moment en què Déu actua, a l’avui. «L’ahir és la misericòrdia de Déu i el demà la seva providència», va remarcar. El Sr. Ferrer va destacar la idea que Déu ens parla en el silenci. Encara que sembli un concepte oposat ens hem d’acostumar a escoltar el silenci.

Citant el passatge de Zaqueu (cf. Lc 19), el biblista Joan Ferrer va parlar de Jesucrist com la salvació, «avui ha entrat la salvació en aquesta casa.» En la prèdica va transmetre un gran entusiasme per llegir la Bíblia, però fent-ho d’una manera intel·ligent, contextualitzant sempre el que es llegeix en la història. Responent a la pregunta de si la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) és una bona traducció, el Sr. Joan Ferrer va respondre que és la millor per a aquest temps, i que a cada generació li cal una nova traducció per arribar millor a la paraula de Déu. εdτ

Predicació quaresmal del Sr. Arquebisbe sobre ‘L’esperança dels cristians’

El Sr. Arquebisbe va impartir la tercera i última predicació quaresmal, organitzada per

l’arxiprestat de Tarragona Centre, sobre «L’esperança dels cristians», a l’església parroquial de Sant Francesc d’Assís de Tarragona

El Sr. Arquebisbe va iniciar la prèdica constatant que «vivim temps difícils, de desesperança i dificultats de tipus econòmic, moral i espiritual. Per aquest motiu vull parlar de la virtut de l’esperança». «El camí de la Pasqua és en realitat el camí de l’esperança», va afegir. Mons. Jaume Pujol va constatar que l’home no pot viure sense esperança: «L’esperança és la profunda nostàlgia de Déu que pocs han sabut expressar com sant Agustí.»

Aquesta nostàlgia tan arrelada a la persona, segons el Sr. Arquebisbe, «serà la nostra companya de viatge, l’amiga de les hores alegres i tristes de la nostra jornada terrenal. Això no obstant, pot ser alleujada per la virtut de l’esperança». En la predicació va destacar que els cristians ens recolzem en la fe i en l’esperança, i que aquesta virtut teologal, per la qual confiem que aconseguirem la vida eterna, és «estar segurs que assolirem l’eternitat amb Déu i que amb la mort no s’acaba tot». Mons. Pujol, a través de cinc punts, va anar desglossant la qüestió relativa a les raons per les

quals confiem en Déu. «Ho fem perquè Déu és un pare bo, ens estima de tal manera que vol el millor per a nosaltres; perquè ens ha creat i és el nostre Pare, mai no ens oblida; perquè el seu amor és infinit, el més gran que hi pugui haver; perquè Déu és totpoderós, tot ho pot i té el domini de totes les coses i, en darrer lloc, perquè Déu és fidel, sempre compleix el que promet.»

Finalment, va dedicar unes paraules a Maria, «la qual personifica tot el que hem parlat». El Sr. Arquebisbe va descriure Maria com l’estrella de l’esperança. «Jesús ens la va donar com a mare, va acompanyar als Apòstols i primers deixebles, i ara és la nostra esperança», va concloure. La predicació quaresmal va finalitzar amb una pregària. εdτ

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Sεtmana Santa

Fe i tradició de tot un poble Són molts els actes que, any rere any, se celebren per Setmana Santa arreu de l’arxidiòcesi. En destaquem dos: el Via crucis de Divendres Sant a la Selva del Camp i ‘Pàgines de Passió’ a Albinyana.

L’any 2010, la Setmana Santa de la Selva del Camp va ser declarada

Festa tradicional d’Interès Nacional, reconegut així el via crucis del Calvari com un Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una tradició molt arrelada a la vila d’una força plàstica extraordinària que té lloc cada Divendres Sant a les set del matí des de l’església parroquial de Sant Mateu Apòstol de la Selva del Camp.

El Sr. Camil Ferrater, escriptor selvatà, relata així l’experiència viscuda en el via crucis:

«Encara negra nit, a cavall de les primeres clarors de l’alba del divendres, trompeta i tabal d’armats resseguint cantonades desvetllen el veïnat. Presses per carrers i carrerons enfilant pujada amb esbufec de vell o gambada jovençana, que també n’hi ha. La capella aixopluga la primera pregària personal del dia mig endormiscat. Al defora, bellugadissa de gent endegant la corrua d’improperis —els trofeus—, armats i gamfarons que precediran el poble. La venerable imatge del Crist de la Sang sostinguda pel braó jove de cristers ja és a la porta del temple. Tot és a punt…

»Primera estació… Us adorem Senyor… Crist s’ha fet obedient per nosaltres… la pietat popular va desgranant les sofrences del Just, fites d’un camí de fidelitats. Les veus entonen complanta… Iesu o Miserere dels Borràs o Torrents. La corrua travessa la riera i enceta

camí cap a la muntanyola del Calvari portant —pelegrins com els de la colla de Moisès enllà del desert—, preocupacions, atur, malalties pròpies o d’altres, i alguna mica de joia incipient. Feixuga, la corrua s’ho emporta calvari amunt… L’aire fresc d’una natura respectuosa asserena el pensament. El Crucificat, acomboiant ramada, arriba al cim. El vol d’una oreneta primerenca talment sageta esquinça el silenci cel enllà. A vegades penso que aquí dalt fins i tot als més enfredorits d’esperit se’ls escapa un rajolí de parenostre de tendresa après anys enllà a la falda de l’àvia. Que el Senyor en sigui beneït… I la prèdica del mossèn reblant claus, fent-nos tocar de peus a terra, animant a treballar pel Regne, animant a donar un cop de mà als qui ho necessiten tot. Tot és Pasqua per gràcia d’aquell diumenge únic del Ressuscitat.

»El retorn en silenci convida a rumiar, silenci només trencat per l’Stabat de Torrents als peus de la Dolorosa que espera el Crist de la Sang als environs de Sant Pau. És l’altra fita obligada. L’Stabat, avui, com ahir, segueix sotragant l’interior dels vilatans amb les veus de quatre infants, dues flautes i un fiscorn. És que és una mica de tots.

»Els homes de la Confraria de la Sang, procuradors i vint-i-quatrena, que cuiden de l’organització de tots els actes externs d’aquests dies respiren cofoisme. Que nostre Senyor també en sigui lloat. Bona Pasqua!» εdτ

21

Núm

ero 263 - Març 2012

23 anys de ‘Pàgines de Passió’

Cada Setmana Santa, des de l’any 1990, Albinyana, a l’arxiprestat del Baix Penedès, compta amb una representació de la Passió que amb el temps ha conformat la identitat del poble. Mn. Jordi Figueras, autor del text i rector d’Albinyana des de l’any 1987 fins el 2005, explica com va sorgir la idea d’escriure Pàgines de Passió. «Ens vam trobar que havíem de restaurar l’àngel del campanar i tenia un cost de divuit mil euros. La iniciativa, doncs, va sorgir per recollir diners per a aquesta finalitat.» «En el moment de constituir l’obra es va tenir present a tots els qui formen el poble: els més petits, per a fer unes processons que emmarquen les escenes, els joves, per a representar-les, i els més grans, per al cor. I, amb el pas dels anys, aquells que van començar sent infants fent les processons després passaven a representar el paper dels apòstols i altres personatges.» «Sens dubte, Pàgines de passió ha esdevingut una representació generacional que el poble s’ha fet seva», afirma Mn. Figueras.

Després de més de dues dècades de representació, Mn. Jordi Figueras destaca que el text continua sent actual perquè l’evangeli és el missatge universal de plenitud que arriba tant al qui el representa, al qui l’escolta i, especialment, a

l’autor. Mn. F i g u e r a s explica que l’obra «descriu la mort injusta del Fill de Déu que trobem en les pàgines del Nou Testament, i això també ens fa recordar les

moltes pàgines, no escrites, dels qui avui dia moren injustament, de molts germans nostres i fills de Déu.»

La nostra Passió és la vostra

Quim Nin, alcalde del poble, representa Ponç Pilat des de la primera representació, l’any 1990.

«Cada vespre de la vigília del Diumenge de Rams i la tarda del mateix diumenge els tinc ocupats des de fa més de vint anys. Participo, fent el paper de Ponç Pilat, en la representació teatralitzada de la Passió, mort i

resurrecció de Jesús, sota el nom de Pàgines de Passió, a l’església de Sant Bartomeu d’Albinyana. L’obra combina l’actuació dels actors amb comentadors situats entre el públic i la presència d’un cor i un acompanyament musical en directe.

»Què ens ha motivat a una bona part dels veïnat albinyanenc, des d’aquell ja llunyà 1990, a fer cada any la nostra Passió? Ben segur que cadascun de nosaltres té el seu còctel de motius per a prendre-hi part: el sentit religiós, participar en un projecte col·lectiu o un compromís personal amb el nostre poble.

»Potser el secret del vigor d’aquesta consolidada tradició l’hem de buscar en el missatge que traspua el text que va escriure Mn. Jordi Figueras, actual rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, i que ens va deixar de la seva dilatada estada entre nosaltres com si fos un regal per als sentits.

»Allí hi trobem reflexions que són ben actuals, que no envelleixen amb el pas del temps. Que rebroten cada any i perduren més enllà de l’estona que es passa als bancs de l’església. Són sentiments profunds per a viure de manera personal i intransferible.

»Això fa que la nostra Passió sigui ben vostra. La fem amb totes les ganes, il·lusió i dignitat. És sòbria i suggerent. Veniu i tasteu-la. Us agradarà!

Enguany, la 23a edició de Pàgines de Passió, es representarà els dies 31 de març, dissabte, a les 22.00 h, i diumenge de Rams, dia 1 d’abril, a les 20.00 h. εdτ

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

La vεu de Càritas

Relleu a Càritas Interparroquial de Reus El nou director, Antonio García, substitueix a Maite Múrria

Càritas Interparroquial de Reus ha experimentat un canvi en

la seva direcció. Després de vuit anys, Maite Múrria Pons ha deixat la direcció de Càritas de la capital del Baix Camp, que inicia, ara, una nova etapa sota la direcció d’Antonio García. És moment de fer balanç d’una etapa i oferir els trets principals del nou director. Maite Múrria i Antonio García ens exposen el seu balanç i el seu projecte de futur.

«Han estat més de vuit anys intensos al llarg dels quals he dedicat tot el meu esforç i coneixement al propòsit de dur amb dignitat el càrrec que se m’havia confiat, amb la intenció de desenvolupar una bona tasca en bé dels més febles de la nostra societat. Agraeixo amb tot el meu cor la col·laboració de les persones que han estat al meu costat, perquè per a mi ha estat un plaer treballar amb ells i poder dur a bon port tots els projectes.

»En el moment del meu adéu voldria fer un balanç de la meva

tasca realitzada al llarg d’aquest temps. S’ha iniciat una xarxa informàtica entre les diferents entitats d’Església per a treballar per un repartiment eficient de l’ajuda d’aliments que es realitza a les persones amb necessitat de la ciutat. La xarxa ha tingut el suport de l’Ajuntament de Reus i actualment s’està treballant per a donar cabuda a altres entitats que també tenen interès a participar-hi.

»Amb el mateix objectiu de dignificar el suport a les famílies en el cobriment de les necessitats bàsiques, s’ha iniciat un nou sistema de repartiment d’aliments, el SDA, servei de distribució d’aliments. Aquest projecte es basa en una coresponsabilitat de les famílies beneficiàries en la seva ajuda mateixa, ja que es fixa a partir d’un barem econòmic, una quota econòmica simbòlica de contribució al servei.

»Una de les prioritats del meu mandat ha estat treballar per donar suport a l’acolliment i acompanyament que les parròquies

fan a les persones amb necessitat. Per aquest motiu s’ha treballat d’una manera conjunta i s’ha potenciat la feina de la treballadora social, que actua com a suport en l’atenció i seguiment dels diferents casos, atenent les diferents realitats de les zones on estan ubicades les diferents parròquies.

»Una de les coses que més he valorat durant aquests anys ha estat constatar l’estima que la gent de Reus té a Càritas i la seva disposició a donar suport a l’entitat perquè pugui continuar desenvolupant la seva tasca.

»Hem de ressaltar també que l’Ajuntament de Reus i Càritas han tingut una bona entesa, i s’ha treballat d’una manera conjunta per a atendre els ciutadans més necessitats de la ciutat. Una bona mostra ha estat l’oportunitat d’obrir el Menjador Social, que atén les persones que estan en l’últim esglaó de la nostra societat. εdτ

Maite Múrria Pons

Foto: MCSAT

23

Núm

ero 263 - Març 2012

Per la seva banda, el nou director de Càritas interparroquial de Reus, Antonio García, ens avança alguns aspectes del seu programa d’actuació.

Fa aproximadament un parell d’anys, Maria Teresa Múrria em va

oferir la possibilitat de participar en dos dels projectes que en aquell temps Càritas Interparroquial de Reus tenia en marxa. Un d’ells era com a voluntari del Menjador Social, i l’altre era fer classes als nouvinguts.

De classes, ja n’havia fet com a voluntari de la Fundació Pont i Gol. Havia estat una experiència molt positiva i satisfactòria i, la veritat, em vaig apuntar al projecte amb il·lusió i esperança de tornar a viure i compartir moments inoblidables amb persones d’una cultura tan diferent a la nostra i amb un sentit tan elevat de l’hospitalitat i de l’amistat. Això em va deixar un grapat d’amics amb molts dels quals encara avui dia tinc relació. Pel que fa al menjador, vaig tenir l’oportunitat de comprovar més de prop la pobresa, la manca d’amor, d’amistat i de reconeixement que tenen la majoria dels usuaris

d’aquest establiment.

Dos anys més tard, els capricis de la vida m’han portat a substituir la persona gràcies a la qual avui sóc voluntari d’aquesta Institució, persona que ha dedicat vuit anys de la seva vida a Càritas i per la qual sento un gran respecte i admiració. Són molts els qui m’han manifestat el seu suport i m’han encoratjat a tirar endavant aquesta Institució, i a tots agraeixo el seu encoratjament.

Càritas com a institució té una llarga vida a través de la qual s’ha anat forjant una reputació sòlida d’entitat ben gestionada i totalment orientada a combatre la pobresa i les desigualtats que genera la nostra societat, i tot això, en bona part s’ha aconseguit gràcies al treball desinteressat de moltes persones que han posat el seu esforç perquè tots el projectes que s’estan duent a terme puguin ser una realitat. Per tant, l’objectiu prioritari per a aquest any, i també per als propers, ha de ser estimular el voluntariat actual, recuperar alguns dels que, per diferents causes, hem perdut i procurar tenir-ne de nous. Des del meu punt de vista, no podrem aconseguir que

cap projecte funcioni, ni tampoc podrem començar-ne de nous, si no comptem amb personal motivat i disposat a sacrificar una part del seu temps lliure per a treballar pels altres.

Aquests dies he assistit a diferents assemblees, consells i reunions diverses en les quals he pogut veure l’alt grau d’implicació de totes les persones d’aquesta institució, he pogut comprovar maneres, programes i solucions d’afrontar els reptes que ens planteja el nostre temps. Alguns d’ells ja els estem duent a terme a la Interparroquial de Reus, i d’altres serà convenient que els posem en marxa, si pot ser aquest any. Però res no serà possible si no comptem amb voluntaris disposats a treballar. Per això hem de ser capaços de convertir aquest treball en quelcom agradable per a tots, hem de ser capaços d’aconseguir que el fet d’anar a Càritas sigui atractiu per als voluntaris, ja que només si ho és per a nosaltres, ho podrà ser per a les persones a les quals estem ajudant. εdτ

Antonio García Bautista

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El cant litúrgic en les celebracions eucarístiquesUna reflexió per animar les parròquies petites… i les altres Miquel Barbarà Anglès, prevere i director del Secretariat diocesà de música sacra

(Article publicat en el setmanari Catalunya Cristiana del 18 de desembre de 2011)

A què treu cap això? Doncs molt senzill: quan parlem de cantar

la litúrgia, moltes vegades ho fem de manera que sembla que desanima les parròquia petites. Tractem d’un repertori ampli, d’una varietat de cants d’entrada, de diferents cants de l’ordinari… i moltes parròquies, sobretot les petites, però també moltes altres, més aviat es desanimen perquè són conscients que no disposen de tants recursos ni humans ni materials. Parlem-ne.

En primer lloc, hem de tenir molt clar que no és el mateix cantar la litúrgia que cantar durant la litúrgia. En molts centres de culte els sembla que és més fàcil cantar durant la litúrgia que cantar la litúrgia. Per a cantar durant la litúrgia, només cal tenir un grup o un cor que en certs moments intervé a l’estil de qui fa un concert. Tenen unes peces assajades més o menys religioses i les intercalen a l’entrada, a l’ofertori, a la comunió i al final. Amb això sembla que han acomplert la seva feina. Aquesta manera de fer és encara més fàcil i és més palesa si el centre de culte té capacitat econòmica per a pagar els intèrprets. Es paga, canten i se’n van, i els assistents, com si haguessin anat a un concert, comenten si ho han fet bé o no o si els han agradat o no tant. Es pot muntar una celebració com si fos un concert i mentre, intermitentment, es va celebrant l’eucaristia. En resum, això pot semblar una caricatura i ben segur que ningú no reconeix que ho faci d’aquesta manera. Però… cal pensar seriosament si moltes vegades no ens acostem

més o menys a aquesta caricatura. Quan fem una celebració, el temple no s’ha de convertir en una sala de concerts i tampoc en una discoteca. És el lloc sagrat de la celebració.

És molt diferent cantar la litúrgia. En aquest cas, els que canten no canten qualsevol cosa, sinó que procuren expressar amb el cant el sentit del que celebren amb els textos propis d’aquella litúrgia adients al que estan vivint. És molt important cantar la litúrgia. Els textos litúrgics, amb el cant, prenen força, expressivitat, ajuden a interioritzar el que es canta i inviten a endinsar-nos en el misteri, en la transcendència i en la vivència de la fe. Naturalment que, per a fer això, hi ha uns requisits mínims que han de tenir els cants de la celebració de l’eucaristia.

En cada època es deuen anar repetint unes certes expressions. No caldria fer la llista gaire llarga per a veure com expressions que han estat de moda en certs moments s’esvaeixen abans que no se n’hagi copsat bé el sentit i molt més abans que s’hagi viscut el contingut. Em fa por que passi una mica amb la paraula comunitat, que se’ns hagi gastat bastant abans de viure-la gaire.

Però anem a la música de la celebració de l’eucaristia. Avui dia és fàcil sentir parlar de l’ars celebrandi ‘l’art de celebrar’ i de la via pulchritudinis ‘el camí de la bellesa’. És bo que el Papa empenyi en aquest sentit, però no és tan bo que només es repeteixi perquè

ho diu el Papa i es continuï fent el mateix que es feia abans que ho digués. La celebració s’ha de fer com un art. Aquí hi hauria moltes coses per comentar. No es tracta que els diferents ministeris facin «comèdia», sinó que realitzin el propi del seu ministeri amb unes expressions ben fetes artísticament. Aquest pot ser un camí, una manera d’expressar la bellesa de Déu i que l’expressió de la bellesa ens porti cap a Déu. I això està a l’abast de les parròquies més petites i, no cal dir-ho, també de les altres.

Però per això cal que entenguem en primer lloc què és el primer que s’ha de cantar de la litúrgia de l’eucaristia i que s’ha de fer com un art i amb bellesa. Quan ens disposem a cantar la litúrgia de l’eucaristia el primer que hem de cantar és el Sant, sant, sant. A partir d’aquí podem cantar el Senyor tingueu pietat, la col·lecta, una antífona pel salm responsorial, un al·leluia, els diàlegs que posa el Missal com a bàsics, la introducció al prefaci, la doxologia del final del cànon, el parenostre, l’anyell de Déu… I, a partir d’aquí, es pot anar ampliant, segons possibilitats. Cantant això, cantem el més important de la litúrgia de l’eucaristia. Quina parròquia hi ha que no pugui cantar això? Potser n’hi ha alguna per circumstàncies especials, però la immensa majoria de les parròquies petites ho poden cantar. Per tant: poden cantar la litúrgia. Animeu-vos, parròquies petites. I, no cal dir, també les altres. Us ajudarà perquè l’eucaristia sigui més viscuda. εdτ

Música

25

Núm

ero 263 - Març 2012

Dia del Sεminari

«En el si de la familia neix la primera llavor de la vocació»Mn. Norbert Miracle, rector del Seminari Major Interdiocesà de la Tarraconense

Sota el lema «Passió per l’evangeli», l’Església celebra,

per Sant Josep, el Dia del Seminari. La celebració d’aquesta diada permet centrar la nostra atenció sobre la formació dels nous preveres. Per aquest motiu, hem demanat al rector del Seminari de Tarragona i del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Norbert Miracle Figuerola, que ens expliqui quina és la situació actual de la formació dels nostres senminaristes.

Mn. Norbert Miracle, en primer lloc, quin és el moment actual del Seminari Major Interdiocesà, integrat pels seminaristes de les diòcesis de la província eclesiàstica Tarraconense?

—El proper curs s’escaurà el vint-i-cinquè aniversari de la constitució d’aquest Seminari. Va ser la Santa Seu qui va suggerir a l’arquebisbe de Tarragona, llavors el Dr. Ramon Torrella, la necessitat i conveniència que, per al bé dels seminaristes de les diòcesis de la Tarraconense, s’erigís un seminari interdiocesà, on poguessin formar-se els candidats al ministeri sacerdotal. Es va fer a Barcelona, ja que allà hi ha la Facultat de Teologia de Catalunya, que és on els nostres seminaristes estudien. Actualment, encara que no són tants com voldríem, hi ha seminaristes de les set diòcesis de la Tarraconense: Tarragona, Girona, Vic, Solsona, Urgell, Lleida i Tortosa, i atenem la comunitat un servidor, com a Rector, Mn. Jaume Casamitjana, de Vic, com a vicerector, i el jesuïta Jesús Renau com a director espiritual. A més, col·laboren amb nosaltres els rectors dels seminaris de les altres cinc diòcesis. Justament, fa poques setmanes,

el papa Benet XVI s’adreçava als seminaristes i formadors d’uns seminaris interdiocesans italians, i entre d’altres coses els deia: «En l’actual context històric i eclesial l’experiència dels seminaris interdiocesans continua sent molt oportuna i valuosa. Gràcies a la connexió amb facultats i instituts teològics, permet tenir accés a itineraris d’estudi de nivell elevat, afavorint una preparació adequada al complex escenari cultural i social en què vivim. A més, el caràcter interdiocesà es revela com un «gimnàs» de comunió eficaç, que es desenvolupa en la trobada amb sensibilitats diverses que cal harmonitzar en l’únic servei a l’Església de Crist.»

Quin és el paper de la família en el foment de les vocacions?

—L’Església afirma que la família és l’Església domèstica, per tant cal dir que és en el si de la família on neix la primera llavor de la vocació. El pare i la mare poden fer molt de bé per la vocació dels seus fills amb l’exemple i amb les paraules. Joan Pau II afirmava que els pares cristians estaven cridats «a preparar, conrear i defensar les vocacions que Déu suscita en la seva família».

Com es desenvolupa la formació dels seminaristes?

—D’una banda, el seminarista rep la formació intel·lectual bàsicament a través dels cursos que s’imparteixen a la Facultat de Teologia de Catalunya, on estudien un bienni filosòfic i un trienni teològic. A més, durant el temps de Seminari, el seminarista també

rep una formació específica per a la preparació del seu futur ministeri presbiteral, en la qual es tenen en compte tant les dimensions humanes com les espirituals i pastorals. En aquest darrer apartat té un paper molt important la dedicació a les activitats de la parròquia en la qual el seminarista viu.

Els seminaristes també mantenen una presència a les seves diòcesis d’origen. Com es materialitza aquest contacte?

—Tots els seminaristes del Seminari Major Interdiocesà els caps de setmana van a les seves respectives diòcesis i participen en la vida parroquial i diocesana, alhora que han de continuar amb el seu estudi com tot bon estudiant…

Quina significació té el lema del Dia del Seminari?

—El lema del Dia del Seminari d’enguany diu «Passió per l’evangeli». Certament que el prevere ha de ser un home apassionat per l’evangeli de Jesús, i aquesta paraula seva ha de guiar el nostre ministeri com la vida de tota l’Església. Amb una autèntica passió per l’evangeli es pot respondre afirmativament a la crida que el Senyor continua fent a molts joves avui: «Vine amb mi i et faré pescador d’homes.» εdτ

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

27

Un testimoni de vida: la vocació sacerdotal

«Vaig entrar al Seminari el dia 13 de febrer de 2012. Jo,

concretament, feia quatre anys que estava preparant-me per al diaconat permanent. Però en el meu cas, pel fet de ser cèlibe, alguns sacerdots ja feia temps que m’insistien que entrés al Seminari per a ser prevere. Però jo responia que ja era massa gran, encara que sentia quelcom que em cridava. Ho vaig meditar i ho vaig posar a la pregària, estava quasi decidit, solament faltava dir el sí definitiu. Va ser un bon dia, després de parlar amb el Sr. Arquebisbe, que em va demanar per què no entrava al Seminari. Llavors vaig dir-li: “Ara sí, ho accepto, vull entrar-hi.”

»Aquestes setmanes que hi porto estic molt content d’haver fet aquest pas tan important en la meva vida, d’haver estat sincer i haver dit sí a la crida que el Senyor em feia des de feia molt de temps. D’experiència a la parròquia en porto molta, perquè ja fa quasi trenta anys que sóc el sagristà i col·laboro també en gairebé totes les activitats que s’hi desenvolupen.

»Els estudis els porto bé, ja que tenia l’experiència de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós. La convivència entre els companys és molt bona. Jo crec que els anys a la parròquia

i el contacte que he tingut amb els mossens també ha estat una font i una experiència molt valuosa per a mi. M’agradaria dir als joves que siguin valents i decidits, que almenys un cop a la vida es posin davant Déu i li demanin amb generositat què vol ell per a les seves vides. I, si senten la seva crida, que no ho dubtin, que li diguin: «Sóc aquí, Senyor, que es faci la teva voluntat i no la meva.» No us en penedireu mai. εdτ

Són quatre els seminaristes de l’arxidiòcesi que es formen al Seminari Major Interdiocesà. L’Albert Fortuny, l’Aldin Martínez, el Víctor Mosquera i el Joan Maria Anglès han sentit la crida al sacerdoci, cadascun d’ells d’una manera en particular. Així ens ho expliquen...

Joan M. Anglès Batet, curs pont

Aldin Martínez, 1r curs de Filosofia

La meva atracció vers el sacerdoci va començar

quan tenia 13 anys i servia com a escolà a la meva parròquia, a les Filipines. Ajudant el mossèn en les diferents celebracions litúrgiques i involucrat com a voluntari en els diferents serveis parroquials, vaig sentir nodrit i encoratjat el meu desig d’esdevenir un dia mossèn. Eventualment, després del batxillerat vaig decidir entrar al Seminari Franciscà de Manila, però vaig deixar-ho, i vaig decidir continuar amb els meus estudis universitaris a la meva ciutat fins acabar el grau de mestre de primària. La meva vida com a professor era plena de sentit, però va arribar un punt en què tot era rutinari, i em vaig adonar que realment volia una altra cosa per

a viure. Afortunadament, durant aquests anys de discerniment, el meu company de formació a Manila, i ara seminarista d’Urgell, em va parlar del Seminari de Tarragona, i vaig posar-me en contacte amb el seu rector.

La vida de Seminari és molt enriquidora, en el sentit que estem rebent un adequada formació humana, espiritual i intel·lectual per a preparar-nos per a esdevenir futurs ministres de l’Església. Tenim formadors molt qualificats que ens ajuden a crèixer en la nostra resposta vocacional. Malgrat que som de diferents països i de diferents diòcesis, som capaços de construir autèntics llaços de fraternitat i solidaritat. Per l’altra banda, durant els caps de setmana, resideixo amb la comunitat

rogacionista de Tarragona, al santuari de Loreto, per conèixer les experiències pastorals d’aquella Parròquia i sobretot per conèixer la llengua, la cultura i la gent a la qual estic cridat a servir en el futur. Aquestes experiències m’ajuden molt en els diferents aspectes d’aquest cami vocacional.

Tots tenim una crida particular, i si penses que el sacerdoci és el teu camí, no tinguis por d’intentar-ho i descobrir que Jesús dóna sentit veritable a la vida, com ho deia el beat Joan Pau II: «No tingueu por, Crist no us treu res, i en canvi us ho dona tot.» El valor autèntic de l’existència es pot trobar només en Déu, que mai no passa, i no pas en les coses d’aquest món, que passen. εdτ

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Albert Fortuny Llaveria, 5è de Teologia

La meva vida abans de decidir entrar al Seminari era la

d’un jove estàndard. Estudiava enginyeria industrial i tenia la il·lusió de formar una família, com la majoria. En la meva experiència no hi ha un moment puntual de canvi. L’exemple de bons capellans, també de l’exemple de família cristiana que he rebut dels pares i els germans (sóc el gran de 4), i sobretot la pregària i la missa dominical i també d’algun dia entre setmana, que em van permetre intuir quina era la voluntat de Déu en la meva vida: ser capellà. Després de prendre consciència de la missió només va restar seguir la

crida de Jesús que em demanava, i em demana: «Vine i segueix-me» (Mt 19,21).

La vida de Seminari té cinc dimensions fonamentals: la formació humana, la formació espiritual, la formació intel·lectual, la formació comunitària i la formació pastoral. Sobre aquests cinc pols es desenvolupa una vida d’estudi i pregària durant tota la setmana, amb el complement de l’experiència pastoral que fem el cap de setmana. En el meu cas, després de col·laborar a la meva parròquia d’origen durant tres anys, ara col·laboro a la Parròquia

de Sant Pau de Tarragona.

Ser cristià avui per a un jove passa per fer-se una pregunta fonamental en la seva vida: «Senyor, què voleu de mi?», Seguint amb l’exemple del jove ric que ens relata Mateu, cal preguntar: «Què em falta encara?» (Mt 19,20). En la pregària, i amb l’acompanyament del capellà, del catequista, d’aquelles persones que Déu posa al nostre costat perquè facin camí amb nosaltres, podrem respondre un sí generós, com el de Maria (cf. Lc 1,38); un sí incondicional al que se’ns demani, sigui a la vida sacerdotal, matrimonial o consagrada. εdτ

Víctor Mosquera Ramos, 1r de Filosofia

Sempre he estat un noi de parròquia, he col·laborat en la

catequesi, l’esplai i, per suposat, en les celebracions eucarístiques dels diumenges. Tot i això, feia un temps que sentia una buidor per dins. Pensava que podria deslliurar-me’n comprant-me coses o sortint contínuament de festa, però res més lluny de la realitat. Va ser llavors quan vaig començar a fer un camí de reflexió personal i, posteriorment, li vaig demanar a un mossèn amic si em podia acompanyar espiritualment, ja que sentia que Jesús em demanava quelcom més. És així com al cap d’un any vaig entrar al Seminari.

La vida al Seminari és un goig molt gran, ja que tinc l’oportunitat de compartir amb 22 nois la mateixa vocació. Són nois que, com jo, també van donar aquest pas de voler servir el que el Senyor els demana. L’ambient és familiar, tots estem pendents de tots, de les nostres preocupacions, de les nostres alegries, i de fet el tractament que ens donem és el de germà. Al Seminari, una de les parts més importants de la nostra formació per a ser sacerdots és la formació acadèmica que fem a la Facultat de Teologia de Catalunya. Normalment són cinc anys, dels quals els dos primers les

assignatures són filosòfiques i la resta són assignatures teològiques.

Per a qualsevol noi que pugui estar pensant fer aquest pas, el que li diria és el següent: El primer és que reflexioni molt i, si pot, que li ho comenti a un sacerdot per tal que el pugui ajudar a fer el discerniment. I segon, si ja ha fet aquest discerniment i veu clar que el Senyor l’està cridant, llavors li diria que es llenci, com diu la cançó dels Lax’n Busto. És normal tenir por, però si fa el pas podrà experimentar l’alegria de sentir-se omplert per Jesús. εdτ

29

Núm

ero 263 - Març 2012

El diumenge dia 26 de febrer, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va beneir la capella de l’Hospital

Universitari de Sant Joan de Reus, acompanyat per Mn. Jordi Sánchez, capellà de l’Hospital, tot coincidint amb la Jornada diocesana de pastoral de la salut que havia tingut lloc el dia abans, dissabte dia 25, al mateix Hospital. En acabar la benedicció es va celebrar l’eucaristia a l’auditori del mateix centre hospitalari. L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde de Reus, Sr. Carles Pellicer, de regidors i regidores del consistori reusenc i de l’equip directiu i personal sanitari de l’Hospital Sant Joan de Reus, entre d’altres.

En paraules del Sr. Arquebisbe, la capella recent beneïda de l’Hospital «esdevé un lloc de pregària i, sobretot, un lloc on tenir amb nosaltres Jesús sacramentat.» «El Senyor dóna pau i serenor, i ens diu: jo he patit, he participat en el vostre dolor, amb sofriment del cos i de l’ànima.» Mons. Jaume Pujol va convidar els fidels a trobar en Jesús suport i consol, a no perdre mai la confiança. «No ens cansem d’invocar, de sortir a trobar Jesús. En la prova i en la malaltia, Déu ens visita misteriosament. Si ens abandonem a la seva voluntat podem experimentar la força del seu amor.» El Sr. Arquebisbe també va adreçar unes paraules als metges, infermers i a tot el personal sanitari que treballa a l’Hospital dient-los que en cada malalt, sigui qui sigui, reconeguin i serveixin Crist mateix, «feu que en els

vostres gestos i les vostres paraules es percebin signes del seu amor misericordiós».

En aquesta capella, situada a la planta 0 de la zona B (color blau) del mateix Hospital, s’hi oficiarà missa cada dissabte i vigílies de precepte a les 18.00 h. εdτ

Notícies

Benedicció de la capella de l’HospitalUniversitari Sant Joan de Reus

Presentació del llibre ‘Un perro verde entre los jóvenes del Papa’

El periodista i publicitari Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) va presentar el seu darrer llibre

publicat, Un perro verde entre los jóvenes del Papa, dimarts, dia 28 de febrer, al Centre Tarraconense El Seminari. El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va ser l’encarregat de presentar l’autor del llibre definint-lo com «una persona que explica històries de la vida quotidiana, plenes d’anècdotes i bon humor, com les d’aquesta obra narrada amb gran agilitat».

Segons l’autor, el llibre, que és una crònica del viscut en la Jornada Mundial de la Joventut, intenta ser subjectivament objectiu amb l’Església i amb els joves.

Amb agudesa irònica, San Agustín va explicar que no havia estat cap encàrrec ni del Vaticà ni del Sant Pare, «simplement és un exercici de llibertat personal i professional».

Fent referència als joves catòlics, Arturo San Agustín va explicar que la frase que més va escoltar durant aquells dies feia referència a la «normalitat» dels joves. «Això explica, per si sol, que quan es parla de catolicisme s’associa amb un seguit de valors que disten molt de la realitat, com l’avorriment, entre d’altres.» «Els joves que em vaig anar trobant per Madrid, simplement, amb la seva actitud, milloraven l’ambient, aportaven

Foto: MCSAT

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

esperança.» Com a anècdota, va constatar que l’educació amb què es movien aquests joves per Madrid fins i tot va cridar l’atenció dels conductors del transport públic.

A la pregunta que li van fer relacionada amb el sentit del títol del llibre, va afirmar que «volia posar l’accent en el fet que jo era un ésser estrany entre aquells joves, fent referència a l’expressió castellana Eres más raro que un perro verde». En acabar l’acte, l’autor va poder dedicar els llibres dels assistents, els quals es van endur de record la revista monogràfica Església de Tarragona dels Dies d’Acollida i de la JMJ εdτ .

Trobada arxiprestal de catequesi de confirmació de Reus

El dia 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, a l’arxiprestat de Reus es va organitzar

per primera vegada la Trobada arxiprestal dels infants que fan la confirmació entre els 9 i els 12 anys amb el lema «Coneixem la Prioral».

Després de les presentacions i els jocs, els diversos grups es van endinsar en una ruta enigmàtica per la Prioral que organitza des del mes d’octubre Còdol Educació. Els infants van conèixer de més a prop els secrets de la Prioral, els noms de les difernts capelles, com es construeixen els creuers i els arcs d’una església gòtica, així com també conèixer els noms de personatges importants, com el del seu constructor, Benet Otger. Cal destacar que enguany es compleixen els 500 anys de la col·locació de la primera pedra de la Prioral, que va ser el 31 de març de 1512. Tot seguit van pujar al campanar per a descobrir com es toca i volteja un campana i com funciona el rellotge manual del campanar. Al final de la trobada, infants i pares es van reunir de nou per donar gràcies a Déu a la capella del Santíssim i compartir junts l’alegria i la joia de seguir el camí de Jesús.

Per altra banda, dissabte, dia 4 de febrer, un grup de nois i noies d’entre 14 i 16 anys de les parròquies

de l’arxiprestat de Reus van participar en la trobada arxiprestal de confirmació d’adolescents al Col·legi Mare Moles. εdτ

Foto: MCSAT

Fotos: MCSAT

31

Núm

ero 263 - Març 2012

«Acompanyar el malalt fent extensió a la força curativa dels sagraments»

D’aquesta manera, la Delegació diocesana de pastoral de la

salut s’uneix al tema proposat des del Consell pontifici per a la pastoral de la salut per a la Jornada Mundial del Malalt d’aquest any 2012: «La gràcia especial dels sagraments de guarició.»

La jornada es va dividir en dues ponències a càrrec del P. Miguel Martín, germà de Sant Joan de Déu i delegat diocesà de pastoral de la salut del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. En la primera ponència, el Gmà. Miguel va parlar

de l’acompanyament del malalt partint de la seva experiència quotidiana, fent especial menció en el que significa acompanyar, en la importància del sofriment, així com també en l’acompanyament des del punt de vista de qui acompanya fent referència a l’exemple dels deixebles d’Emmaús. Per

altra banda, la segona ponència del matí es va centrar en la gràcia especial i la guarició m i t j a n ç a n t s a g r a m e n t s com l’eucaristia i la unció dels malalts, no tant des d’una visió t e r a p è u t i c a sinó des d’una d i m e n s i ó

positiva per a donar sentit a la vida humana.

El Gmà. Miguel Martín va destacar el grau d’importància que té l’acompanyament en qualsevol procés de malaltia. «Penso que

és el que té més a veure amb l’experiència pròpia de Jesús. Si ens hi fixem, veurem que part de la vida pública de Jesús es va envoltar de malalts i d’atendre’ls. Ha estat constant.» El germà de Sant Joan de Déu va explicar que l’evangeli «és saludable, guaridor, no perquè ens doni vida, sinó perquè ens orienta. No és cap antibiòtic, sinó que és un referent que ens fa capaços de viure en plenitud, fins i tot la malaltia», va afegir. «He estat un cop a Lourdes» — va explicar— «i allí vaig percebre “un clima de salut”, un clima de persones que servien, que acompanyaven, i ho feien, malgrat tot, amb alegria. L’evangeli és una font de sentit, ens orienta a la vida.»

Segons el P. Miguel Martín, l’evangeli com a font de salut entronca amb la força dels sagraments, que són vehicles fonamentals en la transmissió de la gràcia, no els únics però sí els fonamentals per a l’Església. «Concretament, el sagrament més referencial, com la unció dels malalts, l’hem de recuperar. Benet XVI, en el seu missatge per a la Jornada Mundial del Malalt d’aquest any, així ho diu. L’hem de recuperar per al moment de la debilitat i no tant per al moment previ a la mort», va afirmar. εdτ

Amb aquest lema, el dissabte dia 25 de febrer es va celebrar la Jornada diocesana de pastoral de la salut al nou Hospital universitari Sant Joan de Reus.

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

Pastoral de la Salut εs

glés

ia d

e τa

rrag

ona

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Mn. Antoni Virgili Ferrer i Mn. Xavier Piqué Gelonch, a la casa del Pare

Dissabte, dia 11 de febrer, va morir Mn. Antoni Virgili Ferrer, a l’edat de 83 anys. Actualment

era vicari judicial i jutge del Tribunal Metropolità de Tarragona, canonge responsable d’afers judicials del Capítol de la Catedral, prevere adscrit a la Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus i capellà de la Comunitat de Missioneres Claretianes de Reus.

Llicenciat en Dret canònic i Teologia, va ser ordenat prevere el dia 31 de maig de 1952 durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Tot seguit va iniciar el ministeri sacerdotal com a rector de la Parròquia de Sant Roc de l’Argilaga i encarregat de la de Santa Llúcia de Renau. Més endavant va ser nomenat vicari de les parròquies de Sant Pere de Reus, l’any 1954, i, tres anys més tard, de Sant Francesc de la mateixa ciutat. L’any 1961 va ser nomenat encarregat de l’església de Santa Maria de Bonavista, l’any 1983 se li va encarregar la Parròquia de Sant Miquel d’Almoster, i l’any 1984 la de Santa Maria d’Aguiló. El 25 de març de 1985 se li van encarregar in solidum amb un altre prevere les esglésies de Santa Maria i de Sant Ramon de Salou, i el dia 6 de setembre de 1994 va ser nomenat rector de la Parròquia de Santa

Caterina Verge i Màrtir de Vinyols i els Arcs, fins al 2008.

A part dels càrrecs parroquials, al Tribunal Metropolità de Tarragona havia estat viceprovisor, vicejutge, fiscal substitut, defensor del vincle, vicari judicial i jutge. I també havia format part del Consell d’Administració de l’Arquebisbat, del Consell del Presbiteri i del Col·legi de Consultors. L’any 1995 va ser membre del concili provincial Tarraconense en representació del Capítol Catedral de Tarragona.

També havia estat consiliari de la FRATER i professor de la Universitat Laboral, de l’Escola de Teologia i després de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós.

El funeral, presidit pel Sr. Arquebisbe, va tenir lloc dilluns, dia 13 de febrer, a la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral. εdτ

Mn. Xavier Piqué Gelonch va morir

dilluns, dia 20 de febrer, a l’edat de 75 anys. Actualment era rector les parròquies de Sant Llorenç Màrtir de Botarell i de Sant Joan Baptista de Vilanova d’Escornalbou, i encarregat de l’església de Sant Joan Baptista de l’Arbocet. Ordenat prevere el dia 13 de setembre de 1959 a la Catedral de Tarragona, havia estat ecònom de la Parròquia de Sant Llorenç de Gratallops, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de l’Argentera

i professor de religió de l’Institut d’Educació Secundària Baix Camp de Reus. El funeral, presidit pel Sr. Arquebisbe, va tenir lloc dimarts, dia 21 de febrer, a l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Montbrió del Camp. εdτ

In mεmoriam

33

Núm

ero 263 - Març 2012

«Una altra forma de servei i vocació en l’Església»Rosa Maria Secall Bauló, laica amb missió pastoral

Fent un repàs a les resolucions del concili provincial Tarraconense de 1995 podem veure què diu sobre el servei i la figura dels laics amb missió pastoral (lmp) en l’àmbit de la parròquia.

Sembla, doncs, arribats a aquest punt, que defineixi, segons ho entenc jo i també les altres laiques amb missió pastoral, en què consisteix la peculiaritat de la missió pastoral dels laics i laiques.

El lmp és un fidel laic que s’ha ofert personalment, o bé ha estat cridat a exercir una tasca de cura pastoral global, en una o més parròquies —a vegades a tot un arxiprestat, amb coresponsabilitat plena al costat del rector, i per enviament exprés del seu bisbe.

El lmp té també un sentit diocesà marcat per la seva disponibilitat que posa en mans del bisbe per a servir allí on sigui més necessari.

No es tracta, doncs, que el lmp faci totes les funcions que no són específiques del prevere, si és que hi ha persones que en aquell lloc puguin assumir-les. Però sí de fer-les en el cas que la comunitat sigui realment pobra, i no ens referim als mitjans materials. Això sí, sempre al costat del rector i comptant que aquest farà també la seva part.

A més, una de les tasques del lmp és ajudar a descobrir o suscitar entre els fidels d’una determinada parròquia el gust per fer algun servei determinat i per al qual estan especialment dotats, però pel motiu que sigui, no s’han ofert ells mateixos a fer-lo, i confrontar amb el rector la possibilitat de

demanar a aquestes persones que puguin desenvolupar —si és del seu grat— aquests serveis a la pròpia parròquia, en d’altres parròquies o a l’arxiprestat.

Per altra banda, i donada la gran importància que té per a tota l’Església l’eucaristia, destacarem el que es diu la resolució 65.

Es tindrà cura de no suprimir l’eucaristia en els pobles petits, encara que a tal fi calgui reduir el nombre de celebracions en les grans ciutats. Si el nombre de preveres no permet d’assegurar de cap manera l’assemblea dominical eucarística en totes les comunitats, el bisbe de cada Església, amb el seu presbiteri, estudiarà la conveniència d’aplicar el «Directori per a les celebracions dominicals en absència de prevere».

En aquest cas i per a no confondre ningú o per a aclarir termes, ens cal dir que a la nostra arxidiòcesi hi ha determinats laics i laiques que exerceixen aquest servei en diferents parròquies o llocs de culte. Aquest fet, però, no significa automàticament que aquestes persones siguin lmp. Aquest servei és molt important, ja que en el cas de no poder-se reunir els cristians en l’assemblea eucarística, almenys ho poden fer per escoltar la paraula de Déu i combregar en comunitat el dia del Senyor. Però, tanmateix, és una activitat pastoral més, que també és una de les que formen part dels serveis pastorals de les lmp que hi ha actualment en la nostra arxidiòcesi, però com es veu en la realitat, no és exclusiva d’aquestes.

Finalment ens referirem a d’altres resolucions en les quals els lmp

també tenen implícitament una crida especial, per raó de la responsabilitat i el compromís que han assumit, ni que sigui de forma temporal, segons consta en l’acta dels seus nomenaments.

Per exemple assumir com a pròpia la tasca de tot batejat d’evangelitzar de paraula i amb el testimoni de la pròpia vida. També el que s’afirma en la resolució 48 ho haurien de fer seu de manera molt ferma:

L’Església escolta la paraula de Déu i la proclama com a paraula de salvació (cf. DV1). El concili provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant, a l’interior de la gran Tradició de l’Església (cf.DV9) i de la interpretació autèntica del Magisteri (cf. DV10).

Contemplem la necessitat de formar part del Consell Pastoral Parroquial, de poder manifestar la seva opinió, d’aconsellar, dialogar, intercanviar opinions amb els diferents membres que formen l’Església i participar en els temes econòmics de la parròquia.

Com a resum diré que en el concili provincial Tarraconense es parla dels lmp en tant que necessaris en temps de crisis de vocacions al ministeri ordenat, alhora que es recomana que aquesta figura aparegui a les diferents diòcesis de la Tarraconense.

Però el que veig jo com a més

Laics amb Missió Pastoral (i II)

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

significatiu és la realitat que tenim a la nostra Església de Tarragona des de fa més de vint-i-nou anys, en què hi ha una presència, petita però constant, de lmp a diverses parròquies, i el gran repte que això suposa en tant que pioneres d’aquesta realitat d’Església, d’aquest carisma que contemplo com a resposta als signes dels temps, més que com una solució a una necessitat funcional. Les lmp, entre les quals m’incloc, tenim voluntat de servir, d’atendre les necessitats individuals i col·lectives dels membres d’una parròquia en plena coresponsabilitat amb el servei que té encomanat el rector, enviats com som —tots plegats— pel pare i pastor de la diòcesi. εdτ

Fra Eulogi i Auguriper Bernabé

Auguri, porta’m el paperper liquidar elsmosquits tigre! Esperi una mica

que l’estic provant

35

Núm

ero 263 - Març 2012

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona