BON ANY 2012!

Núm. 261 Gener 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIII Quarta època

εsglésiade τarragona

εsglésiade τarragona

εsglésia

εsglésiade τarragona

εsglésia

εsglésiade τarragona

Doble celebració. La comunitat de les germanes Dominiques de la Immaculada Concepció compleix 325 anys de presència pastoral i educativa

a la ciutat de Tarragona. Per aquest motiu, l’Escola de les Dominiques de Tarragona ha programat un seguit d’actes fins al mes de maig, quan tindrà lloc la festa patronal de l’escola. Ens fem ressò de l’acte inaugural de la commemoració i conversem amb el director de l’escola, el Sr. Marcel Pallejà.

A Sant Domènec de GuzmanPàgina 8

I, a més, La Quarta d’EdT (pàg. 4), Portada (pàg.5), Ara fa 100 anys (pàg. 6), San Domènec de Guzman (pàg.8), Radiografia de l’arxiprestat d’Urgell-Garrigues (pàg. 12), El Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor (pàg 14), El Centre Tarraconense El Seminari (pàg. 16), Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona (pàg. 17), Maria, Mare de les Vocacions (pàg. 18), La veu de Càritas (pàg.20 ), Notícies (pàg. 22), Tarragona Missionera (pàg. 23), Observatori (pàg.26), Estada a colòmbia (pàg. 27), Africae Munus (pàg. 29), L’apunt musical (pàg. 31), Museu Bíblic Tarraconense (pàg. 32), Jornada Mundial de la Pau (pàg. 34) i Joventut (pàg. 35)

L’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus fa un any de celebració amb motiu de la commemoració del centenari de la primera pedra

del temple. Són un seguit d’actes culturals, religiosos i musicals que es van iniciar el mes de març de 2011 i que conclouran aquest proper mes de març. En aquest número destaquem la conferència de l’arquebisbe Mons. Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, el concert de Nadal de l’Escolania de Montserrat al temple i la recent benedicció del columbari.

A Ara fa 100 anysPàgina 6

SUMARI 261Gener 2012

3

Núm

ero 261 - Gener 2012

www.arquebisbattarragona.cat

una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep SabatéAnna Robert

SecretariaMontse Sabaté

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.catPàgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

εsglésiade τarragona

La Quarta d’εdτ

La millor advocadaAntoni Coll Gilabert, periodista

Una senyora que viatjava en un funicular no amagava la seva por i preguntava al conductor:

– Que passaria si es trenqués el cable?– Posaria els frens.– I si els frens no funcionessin?– Tenim un doble fre de seguretat.– I si tampoc aquests funcionessin?–Senyora, llavors aniríem al cel o a l’infern segons els mèrits de

cada un.El conductor es volia treure del damunt la senyora pesada fent

referència al judici que acompanya la mort, segons la doctrina cristiana.

Aquesta anècdota em fa pensar en el que va passar fa poc temps en un funeral que es va celebrar a Barcelona, i que expressa molt bé que en el judici post mortem no mancarà la misericòrdia i la intercessió de la Verge.

El difunt era un jurista, i el seu fill, que també ho es, va dir unes paraules a l’acabament de la missa en què va manifestar la seguretat que el seu pare devia haver superat el judici diví. El seu argument va ser que tenia devoció a Maria i que ella li faria d’advocada.

«Es dóna la circumstància favorable» –va dir– «que l’advocada és a la vegada la mare del jutge. I això que faria nul un judici a la terra» –va acabar–, «és permès en el cel.» εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Porτada

Tot just fa pocs dies que ha començat l’any 2012 i se’ns invita a fer-li una mirada global per a tenir present les

efemèrides que val la pena de recordar, tot coincidint amb aquests aniversaris populars: noces de plata, noces d’or, noces de diamant, i centenari.

Començant per les més properes, aquest any ens toca recordar fets ocorreguts el 1987. Es compleixen 25 anys de la publicació de l’«Itinerari catequètic i sagraments de la iniciació cristiana», document normatiu que posava les bases de la nova catequesi i marcava el camí a seguir. El balanç és positiu. La catequesi està consolidada, i el conjunt de catequistes constitueix un voluntariat de primer ordre. Mai no agrairem prou la seva dedicació. Que el Senyor continuï donant-nos catequistes que transmetin la fe cristiana a infants i adolescents!

També es compliran 25 anys de la primera beatificació de màrtirs de la guerra civil espanyola, i de la canonització d’Edith Stein, carmelita d’origen jueu, màrtir del nazisme. Com agrairíem que arribés aquest any el pas definitiu per a la beatificació dels nostres màrtirs, el procés dels quals està força avançat! I, ni que sigui amb humilitat, també hem de recordar el 25è aniversari de l’aparició d’aquesta revista Església de Tarragona amb voluntat de ser un aparador de la vida de la nostra Església diocesana. Ben segur que estem lluny de penjar-nos medalles, però pensem que podria ser una avinentesa per a fer-ne un rellançament amb l’esforç de tots.

Tirant enrere, enguany celebrem les noces d’or de la inauguració del concili Vaticà II, aquell 11 d’octubre de 1962. Va ser una alenada d’aire fresc a una Església massa tancada en ella mateixa. Es tracta d’un dels esdeveniments més importants en la història de l’Església. Una assemblea de més de 2.000 bisbes d’arreu del món no s’havia vist mai. No va ser fàcil, però la intuïció i coratge del beat Joan XXIII i l’alenada de l’Esperit van representar un pas endavant decisiu per als cristians. El papa Benet XVI, aleshores teòleg consultor del Concili,

ens ha invitat a celebrar aquest esdeveniment amb l’any sant que començarà el mes d’octubre de 2012 i acabarà per la festa de Crist Rei de 2013. Tinguem-ho present.

I encara més enrere som a 75 anys d’una decisió compromesa, i per això mateix no sempre ben entesa, del cardenal Vidal i Barraquer, que va decidir no firmar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol amb motiu de la guerra civil, publicada el 1937. No devia ser una decisió fàcil, però cal valorar-ho des de la distància que donen els anys. Mai no serà fàcil el posicionament de la jerarquia davant fets polítics que afecten la vida dels creients. El respecte mutu, la col·laboració imprescindible i la llibertat necessària continuaran donant joc sempre.

I de centenari d’un fet religiós no n’he trobat cap de

remarcable. Només dos en l’àmbit polític, però que no van deixar de tenir molta influència en la vida de la nostra Església: el 1412, el compromís de Casp, i el 1812, la primera Constitució democràtica espanyola.

Ben segur que al tinter hauran quedat coses importants per recordar, però de moment les esmentades aquí són suficients. εdτ

Va passar fa uns quants anysFrancisco Giménez, prevere

5

Núm

ero 261 - Gener 2012

5

Ara fa 100 anys

Commemoració del centenari de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus

Amb motiu del centenari de la col·locació de la primera pedra de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus, s’han programat al llarg de tot aquest any passat diversos actes com exposicions, concerts o conferències. La commemoració es clausurarà aquest proper dia 12 dmes de març.

El passat 11 de novembre, l’arquebisbe Mons. Joan Enric

Vives, bisbe d’Urgell, va fer una excel·lent aportació a l’any del Centenari de la Primera Pedra sota el títol «El fonament de les pedres vives». Mons. Vives va subratllar insistentment que l’origen i l’especificitat de la parròquia rau en el fet del baptisme. A continuació reproduïm algun fragment de la seva intervenció.

«L’Església és el poble de Déu, ell eixuga les llàgrimes. L’Església és l’esposa de l’Anyell, és la ciutat santa, que ve de Déu, resplendeix, amb les portes obertes a tots els cantons. El seu temple és el Senyor. La glòria de Déu l’omple de claror. Les seves portes no es tancaran en tot el dia. De nits no n’hi haurà. No hi entraran els idòlatres.»

«La Parròquia és l’Església a l’abast de tothom. Hi ha espais per a l’acolliment, per a la caritat, per a la catequesi i especialment per a la celebració de la fe. La Parròquia som nosaltres. La vida espiritual és el cor de la fe: viure segons l’Esperit. Citant Benet XVI diu: Hem cregut en l’amor de Déu. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida. Som de l’Església pel trobament amb Jesús. Som els seus amics. Hi ha una espiritualitat a la Parròquia que la fa ser una

comunitat que ha rebut una gràcia i una missió pel baptisme.»

«Sant Agustí diu: “Amb vosaltres sóc cristià i per a vosaltres sóc el bisbe…” Vosaltres sou la meva glòria: “Sou un do.” Som els uns pels altres. L’espiritualitat baptismal ens porta a viure la vida en Crist a través de la vida sacramental. Només en la Parròquia trobem una vida sacramental completa; també té un servei de comunió i una exigència de missió. A la comunitat parroquial trobem l’amor de Déu que es vessa a tot el món. I citant el nou catecisme, el YouCat, ens recorda que pel baptisme “esdevenim membres del Cos de Crist, germans, Fills de Déu, alliberats del pecat, arrencats de la mort i som destinats a la joia dels redimits”. L’Església forma part d’un corrent en què estem immergits de l’amor de Déu. Tots som un poble. Déu ens coneix i ens crida pel nostre nom. Sentint-nos batejats, cridats pel nostre nom, i atenent la crida que diu “veniu els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar”. El baptisme és la marca distintiva, ens fa tastar la dimensió espiritual de la Parròquia.»

CONSEQÜÈNCIES

1. Som temples de Déu. Tenim l’Esperit Sant. Fem de parallamps davant moltes situacions. Som la veu del Senyor.

2. Viure el diumenge. Som gent del diumenge. No podem viure la fe cristiana sense el diumenge. Trobar-se per celebrar junts. Oients de la Paraula. Ens ajudem a pregar quan estem junts.

3. La conversió. Mirar de millorar. Som una casa de perdó.

4. Donar testimoniatge. Mirar de ser exemplar, no per mèrit personal; és Senyor que t’ha ajudat.

5. Estimar la comunitat. Com una família. També la diòcesi. Contemplar-la per estimar-la.

6. La caritat, més que un servei és donar-se… Sempre pots aprendre dels altres. Cal explicar més el que som, el que patim, el que vivim, el que esperem. L’experiència de l’altre ens fa bé.

7. Canviar el món. Transformar-lo amb els talents que Déu ens ha donat… Justícia. Risc de fer trampa per aprofitar-se de la crisi… Ser valents. Casa de la caritat i de la justícia.

8. La joia i l’esperança. Hem de ser alegres, amb l’alegria que ve del Senyor. Ens hi sentim a gust. Hem de regalar esperança. Dir el bé.

9. Complementarietat. Unitat en la pluralitat. No hi ha d’haver un grup que se n’apropiï. Treballem amb el que hi ha. Unir carismes

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

diferents. No n’hi ha uns primer que els altres.

10. Arrelament al país. Obertura a la vida política al país. Ha de vibrar amb el país. Assumeix els immigrants.

En resum podem destacar que la parròquia és un lloc de Déu que ha de tenir espais dignes i públics per a les

celebracions i la pregària, i també és un lloc obert que ha de crear comunió, estar al servei de la caritat i estar compromesa amb les necessitats que poden sorgir en

BENEDICCIÓ DEL COLUMBARI DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN

BAPTISTA DE REUS

El passat diumenge 18 de desembre va tenir lloc la benedicció del nou columbari situat a la cripta de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus. El columbari, lloc on es dipositen les restes

de la incineració dels difunts, ofereix un espai per a unes mil urnes entre personals i familiars, aquesta última per a quatre persones. Les imatges que ornamenten el columbari són de Fra Angelico i mostren l’encarnació, mort i resurrecció del Senyor, expressant així les tres dimensions bàsiques de la vida del Crist i de tot creient. A més, hi ha el gran mural del judici final, on la pietat de Déu acull amb benvolença els seus fills. Com a complement, hi apareix el baptisme del Senyor.

Mn. Pere Dalmau, rector de la Parròquia, ha explicat que ja hi ha feligresos interessats a dipositar les cendres d’algun familiar al columbari. «Els nínxols es venen per a un període de 25 anys, després dels quals es podrà accedir a renovar-ne la compra», ha concretat.Aquest és el segon espai memorial a l’arxidiòcesi en espais parroquials. εdτ

No podem viure la fe cristiana sense el diumenge.

7

Núm

ero 261 - Gener 2012

325 anys educant a Tarragona

L’escola Sant Domènec de Guzman de Tarragona està de celebració. La comunitat de les germanes Dominiques de la Immaculada Concepció compleix 325 anys de presència educativa, pastoral i social a la ciutat de Tarragona (1686-2011).

Sant Domènεc de Guzman

El passat dia 26 de novembre, l’Escola va donar el tret de sortida als actes commemoratius amb

una solemne eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, a la capella de l’Escola, on hi havia la rèplica de la imatge de la Mare de Déu del Claustre. Va ser una celebració emotiva, acompanyada amb guitarres, en què hi van participar autoritats, alumnes i exalumnes, germanes, professors i famílies.

En acabar l’eucaristia, a la sala d’actes de l’Escola, va tenir lloc l’acte acadèmic d’inauguració de la commemoració presidit pel Sr. Arquebisbe de Tarragona; per la Gna. Maria Jesús Equiza,

representant de la congregació de les Dominiques; pel P. Enric Puig, secretari general de la Fundació d’Escoles Cristianes; per Maria Àngels González, directora del Serveis Territorials d’Ensenyament de la Generalitat a Tarragona; per la tinent d’alcalde, Sra. Begoña Floría, i per la titular de l’Escola, Sra. Josepa Tomàs.

El primer torn de paraula va ser per al director de l’Escola, el Sr. Marcel Pallejà, el qual va fer un breu recorregut pels 365 anys d’història d’una institució molt lligada a «l’evangelització i l’ensenyament» a la ciutat. «Som una gran família d’una comunitat educativa i estem de festa gran», va afirmar. El Director va apuntar que la presència de la comunitat de les germanes Dominiques es remunta a les darreries del segle XVII, quan dues religioses vingudes del convent de Barcelona van arribar a Tarragona per a fundar una nova casa-beateri i dedicar-se, entre d’altres tasques, a l’educació. La primera casa convent va ser a l’Arc de Sant Bernat, a prop de l’actual plaça del Fòrum. Des de l’agost de 1951 l’Escola s’ubica a les actuals instal·lacions.

La germana dominica Maria Jesús Equiza va destacar el valor que ha tingut la comunitat al llarg dels anys. «No ha estat senzill però sempre han mirat endavant.» La Gna. Equiza va agrair el suport que han trobat en les persones i institucions de la ciutat. «Avui tinc un

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

8

sentiment de gratitud: gratitud a Déu i a les persones que han donat suport a les germanes, i també a tots aquells pares que han confiat en l’Escola per a portar-hi els seus fills. D’altra banda, tinc un sentiment d’esperança, perquè hi ha molta gent al darrere que comparteix aquest mateix projecte.»

El P. Enric Puig, de la Fundació d’Escoles Cristianes,

va destacar l’Escola com una de les més antigues, no solament de Tarragona sinó de tot Catalunya. En nom de la Fundació va reconèixer públicament a les germanes, professors, alumnes, aquests 325 de vida que han fet de l’Escola «una realitat arrelada i reeixida a la ciutat». «Que sant Domènec continuï vetllant per les persones que hi treballen», va concloure.

«En una societat on tot canvia i tan centrada en el materialisme, qui segueix dóna consistència i solera», apuntava la directora del Serveis Territorials d’Ensenyament. Maria Àngels González va reconèixer i valorar molt positivament la gran adaptació als avenços tecnològics que ha fet l’Escola, així com també l’aplicació dels valors evangèlics amb els alumnes nouvinguts procedents d’altres països.

El Sr. Arquebisbe va tancar les intervencions de l’acte acadèmic amb un sincer agraïment a tots els qui l’han fet possible. Mons. Jaume Pujol va recordar una vivència personal de la seva infantesa. «Em vaig educar a les Dominiques, però de l’Anunciata, i guardo un record especial de les celebracions que fèiem a l’escola per sant Domènec, el dia 8 d’agost.» L’Arquebisbe va explicar que l’educació té lloc en tres

9

Núm

ero 261 - Gener 2012

grans famílies: en la natural, amb els pares, germans i avis, a la parròquia i al col·legi. «L’amor i l’afecte que s’aprenen en aquests àmbits s’ha de transmetre a fora, on a vegades solament hi ha fredor», va afirmar. En acabar els parlaments es van lliurar uns records, amb el logotip de Sant Domènec creat especialment per a aquesta commemoració per l’artista tarragoní Menpo, a persones vinculades directament amb la institució.Tot seguit, i abans d’un petit refrigeri, la banda de sacaires de Tarragona va presentar i interpretar una peça musical titulada Caminant, composada exclusivament per a aquesta celebració, i altres peces nadalenques. Els actes commemoratius finalitzaran el mes de maig de 2012, amb les festes patronals de l’Escola.

L’ENTREVISTA

Sr. Marcel PallejàDirector del Col·legi Sant Domènec de Guzman de Tarragona

— Com va començar la tasca educativa de les germanes a Tarragona?

L’any 1684 van arribar a Tarragona dues germanes Dominiques del beateri de Barcelona amb la intenció de fundar un convent a la nostra ciutat i dedicar-se, entre d’altres tasques pastorals i socials, a l’educació. Però no va ser fins l’any 1686 que es va inaugurar oficialment el beateri de Sant Domènec de Guzman. En els primers anys del nou convent de Dominiques

de Tarragona, les germanes vivien de les labors que feien i de l’ensenyança que impartien a nenes que les famílies deixaven al seu càrrec. Deu anys més tard de la fundació, concretament el 15 de juliol de 1696, la comunitat religiosa va adquirir l’edifici que ocupaven els Dominics a la plaça del Pallol, que el van deixar per a ocupar un gran edifici que avui és l’Ajuntament de Tarragona.

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

— Quina ha estat l’evolució de l’escola des dels inicis fins ara?

La comunitat i el col·legi de les Dominiques de Tarragona sempre ha tingut una vocació d’anar evolucionant per a adaptar-se a la realitat de cada moment. De la primera casa de l’Arc de Sant Bernat van haver de traslladar-se deu anys després de la fundació del convent per l’augment de vocacions de beates que hi entraven a professar. El nou convent de la plaça del Pallol va anar desenvolupant-se i adaptant els seus espais al també progressiu augment d’alumnes, sobretot entre el segle XIX i la primera meitat del XX. Però el veritable canvi va arribar després de la guerra civil, el 1939. Quan les Dominiques van recuperar el seu convent i col·legi, el van trobar molt malmès, i, en canvi, l’augment d’alumnes era considerable. Va ser en aquest moment que la comunitat va decidir fer un nou pas endavant i construir, a la zona de l’eixample de la ciutat, un nou i ampli edifici, que és el que actualment ocupem al carrer de Rovira i Virgili, que va ser inaugurat l’estiu de 1951. L’etapa de les dècades dels 70, 80 i 90 van ser de creixement constant.

L’any 2004 la Congregació va nomenar la primera titular no religiosa, i això va representar que la gestió directiva del centre la portem laics que compartim missió amb les germanes. Ara estem en una etapa en la qual portem a terme molts projectes d’innovació pedagògica, com el de Servei-Aprenentatge, en què interactuen alumnes de diferents etapes en diferents activitats i moments del curs, el de l’Escola Multilingüe, amb un increment efectiu de l’exposició oral i escrita de la llengua anglesa dels alumnes, o el Projecte EduCAT a l’ESO i el 2.0 a

Primària, amb pissarra digital i ordinadors.

— Què suposa per a l’equip directiu i la comunitat de germanes aquesta commemoració?

Per una banda, festejar la llarga i fecunda història d’una comunitat de germanes que, tot i passar per moments històrics difícils com la Guerra del Francès o la Guerra Civil a conseqüència dels quals van trobar-se el convent i el col·legi ben malmesos i amb problemes econòmics, van continuar endavant amb un projecte educatiu cristià que ha arribat fins als nostres dies. D’altra banda suposa refermar-nos com a comunitat educativa i projectar-nos cap al futur.

— La clausura serà per la festa patronal de l’escola, al mes de maig. Fins aleshores, quins actes heu programat amb motiu d’aquesta celebració?

Després dels actes d’inauguració, dissabte 26 de novembre passat, s’han programat dues xerrades formatives sobre educació, escola i famílies, una trobada de músics amb el lema «325 anys, 325 músics», que desfilaran per la ciutat, una mostra nocturna de cultura popular tradicional amb gegants, castellers i balls populars que faran cercavila recorrent els indrets on les Dominiques han tingut convent durant la seva història, i un pelegrinatge a Montserrat, al mes de març, per oferir a la Moreneta el nostre aniversari. Clourem l’aniversari la setmana patronal de Sant Domènec amb un dinar popular, una eucaristia i la presentació oficial de l’Himne de Sant Domènec que ens està component Mn. Joan Àguila i que interpretarà el grup Canta la Teva Fe. εdτ

11

Núm

ero 261 - Gener 2012

Radiografia dels Arxiprestats

L’arxiprestat de l’Urgell-Garrigues és la demarcació

territorial de l’arxidiòcesi integrada per vint-i-quatre parròquies per tal «d’afavorir la cura pastoral a través d’una acció comuna» amb una peculiaritat: es troba a la província de Lleida i comprèn les comarques de l’Urgell i les Garrigues que pertanyen a l’Arquebisbat de Tarragona.

— Mn. Joan Miquel Bravo, ens fa un retrat del territori, situat a la Terra Ferma.

Ens trobem a l’Urgell, terra planera inclinada cap a ponent on destaquen les planes, que s’esglaonen d’est a oest, i els tossals modelats pels rius i les rieres. És una comarca oberta, amable i cordial que té una gran varietat de recursos naturals, culturals i humans que fan que sigui difícil definir-la en poques paraules. La comarca de les Garrigues, en canvi, perfilada per les oliveres i els ametllers, es caracteritza per ser un terreny sec i eixut excepte en zones molt concretes. La seva pedra també té un espai important dins el llegat cultural de la comarca i queda perfectament integrada en el paisatge garriguenc. Tots aquests aspectes marquen el tarannà dels seus pobles i d’aquesta gent entranyable.

—Amb quants preveres compta l’arxiprestat?

Les parròquies de l’arxiprestat estan confiades a set preveres, dos dels quals es troben ja en la

jubilació pastoral. També tenim una laica amb missió pastoral que, juntament amb els preveres, porten les sis agrupacions de parròquies de tot l’arxiprestat. Una gran peculiaritat del nostre arxiprestat és que té el gran pulmó espiritual del Monestir de Santa Maria de Vallbona, amb la presència de les monges cistercenques. També, en l’àmbit religiós tenim l’associació Família Fe i Vida a Rocallaura i els ermitans del Santuari de la Mare de Déu del Tallat. A més, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la Bovera a Guimerà, així com nombroses ermites que s’estenen per tota la geografia del nostre territori. Tots aquests aspectes fan del nostre arxiprestat de l’Urgell-Garrigues un dels de més gran riquesa humana i espiritual de l’arxidiòcesi tarragonina.

ACTIVITATS

— Quines són les principals activitats de l’arxiprestat?

Per tal de promoure i coordinar la pastoral de conjunt a l’arxiprestat, els preveres, juntament amb la laica amb missió pastoral, ens reunim el segon divendres de cada mes a Belianes. També tenim tres reunions amb el Consell Pastoral Arxiprestal. A més, es fan els cursos bíblics, quinzenalment, de novembre a abril, a Belianes, i cada últim dimecres de mes a Arbeca. Tenim una llarga tradició de trobar-se un grup de persones per a pregar. Exemple d’això és la pregària que s’organitza a l’església de Sant Pere de Maldà l’últim divendres de cada mes.

Arxiprestat de l’Urgell-Garrigues.

L’arxiprest de l’Urgell-Garrigues, Mn. Joan Miquel Bravo, ens fa un retrat del territori, situat a la Terra Ferma però arrelat a l’Església de Tarragona.

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Més puntualment tenim els recessos d’Advent i de Quaresma a Vallbona de les Monges. També tenim diferents xerrades de formació de laics en les celebracions litúrgiques en absència de prevere, tot participant en les iniciatives diocesanes.

— Cóm està format el Consell Pastoral Arxiprestal?

Per l’Arxiprest, que n’és el president, i pels laics del principals pobles de l’arxiprestat: Arbeca, l’Albi, Belianes, Belltall, Ciutadilla, Guimerà, Maldà, la Pobla de Cérvoles, Rocafort de Vallbona, Rocallaura, Sant Martí de Maldà i Vinaixa. També hi són presents la secretària del Consell, la laica amb missió pastoral i una representació

dels preveres de l’arxiprestat. Entre tots volem que sigui «realment una mediació eficaç per a fer realitat la comunió i la coresponsabilitat de tots els membres de les respectives comunitats i llur acció evangelitzadora» en aquest territori de l’Església diocesana que és el nostre arxiprestat de l’Urgell-Garrigues.

Mn. Joan Miquel Bravo explica també que el curs pastoral s’inicia amb una trobada festiva i de reflexió en un dels pobles, en què es convida un ponent que orienti els objectius que s’han programat per a seguir durant el curs. Per al present s’ha escollit l’exhortació apostòlica postsinodal de Benet XVI titulada «La Paraula del Senyor», perquè en un llenguatge a vegades nou i atrevit

torna a recordar la centralitat de la Paraula de Déu en la vida cristiana.

El mateix curs pastoral s’acaba amb un aplec de pregària, un diumenge a la tarda, també en un dels pobles, aquest curs a l’ermita de la Mare de Déu de la Bovera de Guimerà, el juny de 2012. A mig curs, però, durant tot un diumenge, hi ha l’aplec arxiprestal, que enguany ja es troba en la 30a edició i que se celebrarà a Vinaixa.

Mn. Joan Miquel Bravo destaca també la coordinació de la pastoral en tots els àmbits, com és el curset de preparació al matrimoni que es fa a Arbeca. També remarca l’aplicació del Pla pastoral 2010-2013, tot seguint la Carta pastoral del Sr. Arquebisbe, amb una especial incidència sobre la pregària per les vocacions o a incentivar el compromís dels laics en la nostra societat. εdτ

L’ESPLUGA CALBA

13

Núm

ero 261 - Gener 2012

Paτrimoni

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

El Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor, ubicat al

carrer Méndez Núñez 14, de Tarragona, és un dels llocs de culte més desconeguts per bona part dels ciutadans de dins i fora de la ciutat, excepció feta d’aquells que, en el període d’escolarització, començaren el corresponent aprenentatge a les aules de l’extingit Col·legi de Jesús-Maria. Avui, aquest espai de culte i pregària de l’ esmentat centre educatiu, és reconegut històricament i considerat com el primer i capdavanter santuari d’Espanya dedicat a la Mare de Déu sota l’advocació de Nostra Senyora del Sagrat Cor.

El carisma del P. Chevalier

El 1854 el P. Jules Chevalier va voler fundar una congregació religiosa on els seus membres havien de prevenir i guarir la societat dels mals del seu temps quan el laïcisme decimonònic defensava la independència de l’home i de la societat de qualsevol influència eclesiàstica o religiosa, i pretenia remuntar-se i enfonsar les seves arrels en certs principis antropocèntrics del Renaixement, de l’humanisme ateu, del gal·licanisme i de la Il·lustració. El culte al propi jo, la reducció i justificació de la religió a l’àmbit privat i l’enaltiment emblemàtic de grans paraules com llibertat i progrés, exerciren una influència notable, no només a la França de la Tercera República, sinó a la majoria dels països europeus al

llarg del segle XX. Als inicis del segle XXI les profundes arrels del laïcisme cultural, social i polític tornen a rebrostar sense pietat. Si bé el Concili Vaticà II

va reconèixer l’autonomia de les realitats terrenals i la llibertat de l’ésser humà davant les diverses opcions religioses, culturals i

polítiques, no podem per menys de lamentar que la pretensió d’elevar a categoria d’absolut les idees de llibertat, democràcia i progrés les hagi convertit en els grans mites de la societat moderna, actuant com a tals en el subconscient col·lectiu. Aquest fet ens indica que les persones de qualsevol època o indret no poden viure sense referència a una determinada realitat que considerem absoluta: si no tenim a Déu, ens fabriquem ídols.

Tot això ho va entendre molt bé el P. Jules Chevalier que va canalitzar els sentiments i els afectes, els dolors i les esperances dels seus coetanis vers el Sagrat Cor de Jesús i la Mare de Déu, a qui sol·licitava repetidament la seva poderosa intercessió, primer com a coadjutor i després com a rector i arxiprest de l’església i feligresia de Issoudun (França). El maig de 1857, tenaçment

El Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor i llur instauració a Tarragona (I)

Antonio P. Martínez Subías, prevere.

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

il·lusionat en honorar-la d’una manera especial i nova, propagà el títol de Nostra Senyora del Sagrat Cor. Tres anys abans, el 1854, havia fundat a la citada ciutat francesa la Congregació de Missioners del Sagrat Cor. Foren ells els encarregats de transmetre al poble cristià els “tresors inesgotables del Cor de Jesús” valent-se de la intercessió de la seva Santa Mare. El 1864 va constituir, també a Issoudun, una associació de devots de la Mare de Déu sota aquesta advocació, i el 1866 va aparèixer el primer número de la revista Anales de Nuestra Señora.

La promesa del P. Victor Jouet

L’esmentada devoció fou introduïda a Espanya per un sacerdot missioner, de nom Víctor Jouet, que havia fet els seus estudis al Seminari de Marsella i que posteriorment va ingressar a la congregació de Missioners del Sagrat Cor. Era fill de pare italià i mare catalana. Segons els apunts manuscrits de la mare Benedicta –transcrits fidelment per la germana Mª del Claustre Bonet, de la comunitat de Tarragona– el P. Víctor “contrajo una tisis que lo llevó a las puertas de la muerte. Viéndose en ese trance, prometió a nuestra Señora del Sagrado Corazón de Jesús que, si le devolvía la salud, vendría a la Península a propagar su devoción bajo este nuevo título”. Deixant per la llegenda la forma en que va arribar a les costes de Tarragona, i agraït a la Mare de Déu per haver superat la greu malaltia, complí la seva promesa. Relata la mare Benedicta –religiosa que es va encarregar, des del principi, de la devoció a Nostra Senyora al col·legi de Tarragona–, que el pare Víctor Jouet es preguntava amb insistència “¿Dónde queréis Madre mía [...] que levantemos vuestro primer trono? Y siempre le parecía ser la contestación: en la antigua Tarraco”. El cert és que, a Tarragona, el 28 d’agost

de 1857, festivitat de sant Agustí, s’establí per primera vegada aquesta nova devoció al pensionat de les Religioses de Jesús-Maria, primer nucli de monges franceses fundades per Santa Claudine Thévenet. Vingueren sota els auspicis del Molt Iltre. Ramon Vionnet –canonge Magistral de la

Catedral–, i amb el beneplàcit de l’arquebisbe de Tarragona Josep Domènec Costa i Borràs (1857-1864). Poc després a Issoudun, el P. Jules Chevalier constituí, en 1864, l’Arxiconfraria o associació de devots i, set anys més tard, el 31 de maig de 1871, Tarragona tingué l’honor de ser la ciutat que acollí el primer Santuari i la primera arxiconfraria establerta a Espanya

sota l’ esmentada advocació, difonent llur devoció a la península i a les colònies d’ultramar. Escriu la germana Benedicta: [...] “El fuego encendido en Tarragona no tardó en atravesar los mares, propagándose con gran velocidad por las Islas Filipinas, varios puntos de América y otras posesiones

españolas, de suerte que, transcurrido algún tiempo, talleres de escultura de Barcelona habían embarcado preciosas estatuas que fueron recibidas y veneradas con fervoroso entusiasmo por sus hijos de allende los mares”. εdτ

15

Núm

ero 261 - Gener 2012

El Sεminari

En el marc del conjunt monumental del Seminari,

i amb una manifesta aposta de servei a la nostra societat, es reobre un espai en el qual es poden desenvolupar diferents activitats formatives, culturals, empresarials i socials de màxim interès per a les comunitats parroquials, organitzacions públiques i privades, institucions, empreses i també per a tots els ciutadans. Tot això dins l’àmbit que ofereix la muralla romana o la mateixa capella de Sant Pau.

Cal recordar que, actualment, l’edifici del Seminari ja allotja la Residència sacerdotal Sant Fructuós, el Seminari Menor diocesà, l’Institut de Ciències Religioses Sant Fructuós, la Biblioteca del Seminari Pontifici, la capella del Seminari i els claustres de Sant Pau i del Sagrat Cor.

— La directora del Centre Tarraconense El Seminari, Marisa Jiménez, ens explica el conjunt d’obres realitzades en aquesta primera fase del projecte.

En aquesta primera fase es pot observar la remodelació del claustre de Sant Pau i les seves dependències realitzada pels arquitectes Jordi Fernández i Eduard Gutiérrez. Cal destacar la restauració de la capella de Sant Pau, el cobriment del claustre, que permet la cel·lebració de concerts

i actes diversos… D’altra banda, l’Institut de Ciències Religioses Sant Fructuós estrena noves instal·lacions acadèmiques a la vegada que es continuarà oferint el servei de biblioteca mentre durin les obres de remodelació de la segona fase, que inclou la Biblioteca del Seminari, amb més de 100.000 volums.

Diàleg pastoral i cultural

Marisa Jiménez ens explica, també, que en aquesta primera fase es contempla la disponibilitat d’una nova llibreria oberta a la ciutat amb una temàtica molt diversa amb l’objectiu d’oferir una

experiència en la qual la cultura i el lleure es complementin en un espai únic com és la muralla romana.

—El Seminari es perfila, també, com un centre de pastoral en el marc de la nova evangelització. Què representa el Centre El Seminari per a la pastoral diocesana?

És molt significativa la participació del Consell pontifici per a la promoció de la nova evangelització en la inauguració del Centre. Precisament, s’ha demanat que el projecte pastoral i cultural de les instal·lacions siguin incloses en l’esmentat consell pontifici. Es tracta, doncs, d’un espai que neix amb una clara vocació de servei i de diàleg amb la cultura, obert a la societat i a les persones per a la promoció d’accions pastorals.

El Centre disposa de sales i espais polivalents equipats amb les darreres tecnologies per a la celebració de reunions, exposicions, congressos o conferències. Les instal·lacions estan preparades per a acollir actes amb una assistència d’entre 15 i 300 persones. Tarragona disposa, doncs, des d’ara, d’un centre pastoral i cultural amb la vocació de facilitar el diàleg ciutadà en els àmbits formatius, pastorals i culturals. εdτ

El Centre Tarraconense El Seminari, un servei en l’àmbit pastoral i cultural Josep Sabaté, periodista

El Centre Tarraconense El Seminari obre les portes, oficialment, aquest mes de gener. D’aquesta manera es posa punt i final a les obres realitzades, que han completat la primera fase de la rehabilitació de l’edifici.

Marisa JiménezDirectora del Centre Tarraconense El Seminari

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

La parròquia de Sant Fructuós de Tarragona té un nou lloc de culte

La Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona ha incrementat els seus llocs de culte amb la capella situada a l’antiga residència d’avis de les Germanetes dels Pobres, gestionada, ara, per la mútua Sanitas.

Aquesta iniciativa constitueix una fita molt important per a l’acció pastoral de la Parròquia de

Sant Fructuós, que té un àmbit territorial molt ampli perquè comprèn una població situada des d’Estanislau Figueras i l’avinguda d’Andorra fins a Sant Pere i Sant Pau. El rector de la Parròquia de Sant Fructuós, Mn. Josep Masdéu, ha manifestat que l’inici d’aquest nou servei religiós representa un esforç per a la comunitat parroquial.

«En realitat, es tracta d’un doble repte per a la Parròquia. En primer lloc, perquè cal atendre un col·lectiu de gent gran en una residència que té una capacitat de 170 places, és a dir, una xifra que supera la població d’alguns pobles. I en segon lloc, la capella beneficia un nucli de població que resideix a prop de l’avinguda d’Andorra, en els límits amb la Parròquia de Sant Pau. Es tractava, per tant, de valorar si el projecte valia la pena o bé es deixava perdre una oportunitat, perquè la capella ja existia i no calia fer res de nou. »

Mn. Josep Masdéu, en aquest punt, destaca la col·laboració i sensibilitat de la mútua Sanitas, que en tot moment ha facilitat la prestació d’aquest servei religiós, no només per a la residència mateix, sinó també per als feligresos de la Parròquia.

— Quines accions litúrgiques se celebren ja a la capella?

En aquests moments estem organitzant ja un grup de voluntariat. Comptem també amb les comunitats de les germanes Vedrunes i Dominiques al mateix temps que treballem amb el grup de laics que es responsabilitza de les accions litúrgiques de dilluns a divendres, com són el rés del rosari o la litúrgia de la Paraula. I l’eucaristia que els diumenges a la tarda celebràvem a la Parròquia, l’hem traslladat a la capella. És a dir, no suprimim res sinó que reubiquem l’acció pastoral.

Mn. Masdéu explica que la prioritat actual de la Parròquia és la consolidació de la capella i de l’equip que fa l’acompanyament dels serveis litúrgics.

«Confiem també en la creació de nous equips de voluntaris per ajudar els vint-i-dos col·laboradors de

la Parròquia. D’aquesta manera podrem consolidar l’estructura parroquial per a fer front a les necessitats i peticions de la nostra comunitat.»

Important tasca social

Entre aquestes necessitats, Mn. Masdéu destaca la tasca de Càritas parroquial, que en aquest any passat ha repartit vint mil euros en aliments entre la població de la comunitat de Sant Fructuós.

«En termes generals, es considera que a les parròquies del centre de les ciutats no hi ha tantes necessitats com als barris perifèrics, per exemple. La veritat, però, és que no és així. En els últims cinc anys, les necessitats de la nostra comunitat parroquial s’han multiplicat considerablement, i aquestes necessitats les atenem amb recursos propis o mitjançant el banc d’aliments. »

L’obertura de la capella i la proximitat amb un important nucli de població permetrà a la Parròquia de Sant Fructuós l’ampliació del camp d’actuació de la pastoral juvenil a través del voluntariat amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats de la comunitat parroquial.

Com diu Mn. Josep Masdéu, tot un repte per a l’acció pastoral. εdτ

17

Núm

ero 261 - Gener 2012

Notíciεs

Maria, mare de les vocacions La vetlla diocesana de la Immaculada va girar a l’entorn de les vocacions a l’Església, especialment a la del sacerdoci. En acabar, es van poder visitar les instal·lacions del nou Seminari Menor.

Organitzada pel Seminari Menor en col·laboració amb

el Secretariat diocesà de vocacions i amb la Delegació diocesana de pastoral de joventut, la capella major del Seminari va aplegar la vetlla eucarística, el passat 7 de desembre, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol. Va ser una estona de pregària davant el rostre de santa Maria, implorant el seu auxili en bé de les vocacions a l’Església en una festa tan significativa com la Concepció Immaculada de Maria.

L’entrada en processó dels preveres concelebrants i del Sr. Arquebisbe va anar acompanyada del cant d’entrada de les lletanies de la Mare de Déu. La música, de la mà de la Jove orquestra i cor de l’Arquebisbat de Tarragona (JOCAT), va tenir un especial protagonisme a l’hora de conduir la vetlla amb cants dedicats a Maria. L’estreta relació de santa Maria amb la Santíssima Trinitat, ja que d’Ella diem que és filla de Déu Pare, mare de Déu Fill i esposa de Déu Esperit Sant, es va veure

també reflectida en el moment de la litúrgia de la Paraula. Els tres lectors van apropar-se al presbiteri amb una espelma que van dipositar als peus de la icona de la Mare de Déu just abans de llegir.

Maria, exemple de virtut per als joves

. L’evangeli de l’anunciació de l’àngel Gabriel a Maria va ser llegit a tres veus recordant aquelles paraules d’esperança dirigides a Maria: «No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim.» Fent referència a aquestes paraules i destacant l’exemple valent i generós de Maria, el Sr. Arquebisbe en la seva homilia va definir el temps de la joventut com l’època en la qual el Senyor fa conèixer la vocació més clarament.

Un cop acabada la vetlla de la Immaculada, Mn. Joan Anton Cedó, rector del Seminari Menor, va convidar tots els fidels assistents a visitar les instal·lacions de les dependències del Seminari Menor, ubicades al segon i tercer pis del claustre de Sant Pau de l’edifici del Seminari Pontifici. εdτ

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Trobada de pares de preveres i diaques

Dissabte dia 17 de desembre, com ja és costum des de fa

sis anys, els preveres, diaques i seminaristes de l’arxidiòcesi es van aplegar amb els seus pares per a celebrar el Nadal juntament amb el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol.

La trobada d’aquest any va tornar a tenir lloc al Seminari de Tarragona, però aquest cop al

renovat claustre de sant Pau. Dues projeccions, una sobre el viatge a Turquia del Sr. Arquebisbe el passat mes de febrer i l’altra sobre els dies d’acollida previs a la Jornada Mundial de la Joventut del passat mes d’agost, van iniciar aquest encontre familiar. Tot seguit, es va celebrar l’eucaristia a la capella Major del Seminari i, en acabar, el rector del Seminari Menor, Mn.

Joan Anton Cedó, va acompanyar a tots els assistents a fer una visita per les remodelades instal·lacions d’aquest Seminari Menor. La trobada va concloure amb un dinar de germanor al mateix Seminari i un cant de nadales al llevant taula. εdτ

La trobada d’aquest any va tornar a tenir lloc al Seminari de Tarragona, però aquest cop al renovat claustre de sant Pau.

19

Núm

ero 261 - Gener 2012

La veu de Càritas

En el Dia internacional del migrant, que es va celebrar el

passat 18 de desembre, Càritas vol unir la seva veu a la dels milions de persones que es veuen obligats, per diverses circumstàncies, a abandonar la seva casa, la seva família i el seu país d’origen a la recerca d’una possibilitat de futur.

Càritas sosté que les migracions constitueixen una oportunitat, tant per al país que els acull com per al país d’origen, fins i tot en un context socioeconòmic tan complex com el que vivim. En aquests moments en què ens preguntem per la sortida de la crisi, té absoluta vigència del principi de «si no és de tota la persona i de totes les persones, no és un desenvolupament veritable» (Populorum progressio, Pau VI).

Tres propostes en política migratòria

Càritas reafirma la seva aposta per la construcció d’una

política d’immigració que tingui en compte, de manera especial, aquestes tres propostes:

– Eradicar la vulnerabilitat i indefensió vinculada a la irregularitat administrativa dels immigrants a través de la posada en marxa de procediments d’arrelament i autoritzacions de treball provisional. En les actuals circumstàncies, és clau mantenir la figura de l’arrelament laboral, social o familiar (autorització temporal per circumstàncies excepcionals), que ara mateix constitueix l’única via per regularitzar la situació jurídica d’aquells immigrants que es troben al nostre territori en situació irregular. En aquest sentit, ens preocupa seriosament la situació d’irregularitat sobrevinguda que està afectant moltes d’aquestes persones pel fet de no poder renovar els permisos de residència i treball a causa de la rigidesa de les condicions exigides per a la renovació.

– Desenvolupar propostes dirigides al tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers. Cal avançar en la clausura d’aquests centres per mitjà d’alternatives més eficaces, menys costoses i més beneficioses per a les persones i per a la societat. Recordem, a més, el retard de més d’un any que s’acumula ja en la redacció, proposta i publicació del Reglament dels CIES.

– Garantir una adequada protecció als menors no acompanyats, d’acord amb les recomanacions donades, entre altres, pel Defensor del poble, com a subjectes de protecció per damunt de la seva situació d’estrangeria, així com un trànsit dins de la regularitat administrativa en arribar a la majoria d’edat que els posi a resguard de situacions d’irregularitat i de condicions de vulnerabilitat. εdτ

Dia internacional del migrant Càritas sosté que les migracions constitueixen una oportunitat, tant per al país que els acull com per al país d’origen, fins i tot en un context socioeconòmic tan complex com el que vivim.

Acolliment lingüístic a Campclaren les Jornades d’experiències

en acolliment lingüístic que es van dur a terme el passat 16 de desembre a l’IMET, l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona, Teresa Sardà, responsable del projecte del Curs de la Dona de Càritas Interparroquial de Tarragona, va

informar, en la sessió de Pràctiques de referència, sobre la formació i promoció de la dona que es fa aquest curs.

La inauguració de la Jornada va anar a càrrec del director de l’IMET, Carles Cepero, i a continuació Tecla Martorell, professora del

CFA, el Curs de Formació d’Adults, va fer una xerrada sobre el context i marc global de la formació d’adults i de l’acolliment lingüístic al barri.En el moment de l’Espai vivencial, una alumna del curs de la dona, Hind, va explicar la seva vinculació amb el barri de Campclar i la seva experiència amb Càritas.

Acolliment lingüístic a Campclar

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

«El meu marit va venir a treballar a Tarragona amb un contracte laboral. Em sentia sola a casa durant tot el dia, però una amiga em va animar a anar al curs de la dona. He treballat d’assistent de la llar, en servei domèstic. Però he de dir que, per a mi, ha estat molt complicat trobar feina —i assenyala el hijab. Ara em sento feliç perquè he obert una petita botiga de roba.»

Després de les intervencions

d’altres nouvinguts, en l’apartat d’Experiències de voluntariat, Marina Solé, voluntària del projecte des de fa 18 anys, va intervenir agraint, en primer lloc, el treball desenvolupat per Paquita Gassó, responsable de la Parròquia de Santa Tecla de Campclar. «Han estat anys intensos, en els quals he redescobert el valor del sacrifici, de l’amistat, de l’agraïment. He conegut persones fantàstiques que m’han aportat molt a nivell

personal, perquè hem parlat de religió, de la figura de la dona, de la independència, i hem arribat a tenir una amistat vertadera. En el projecte som 15 voluntàries i treballem amb gran interès, com en una veritable feina, en un ambient fantàstic.» εdτ

21

Núm

ero 261 - Gener 2012

Noticies

El Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus va

acollir divendres passat, dia 16 de desembre, l’acte de la Llum de la pau amb la representació de tots els agrupaments de Minyons Escoltes i Guies de l’arxidiòcesi.

Enguany, el lema triat ha estat «Teixim la pau», i ha volgut transmetre la importància de fer actes de pau. Moguts per aquest esperit, una seixantena de persones es van aplegar al Santuari per

endur-se la flama, provinent de Betlem, cap a les seves comunitats. La distribució de la Llum de la Pau

es fa des de Viena (Àustria). Allí, unes setmanes abans del Nadal es reparteix la Llum —encesa cada any per un nen o nena austríac a la cova del naixement de Jesús a Betlem— a totes les delegacions escoltes i guies assistents d’arreu del món perquè la facin arribar als seus països tot portant un missatge de pau, amor i esperança. εdτ

La Llum de la pau de Betlem arriba a Tarragona

Concert de l’Escolania de Montserrata l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus

L’església parroquial de Sant Joan Baptista de Reus es

va omplir per acollir, el passat divendres 2 de desembre al vespre, un concert de Nadal a càrrec de l’Escolania de Montserrat, sota la direcció de Bernat Vivancos, amb Mercè Sanchís al piano. Va ser una actuació estructurada en dues parts: la primera iniciada amb una peça del P. Àngel Rodamilans i posteriors lletres de Mn. Cinto Verdaguer, mentre que les nadales tradicionals, com Les dotze van tocant, El desembre congelat o Allà sota una penya van protagonitzar la

segona part. L’actuació va finalitzar amb el cant del Virolai a la mateixa capella de la Mare de Déu de Montserrat.

Aquesta destacada actuació musical és una de les més importants que s’han celebrat fins al moment —també hi ha hagut exposicions, conferències i concerts— amb motiu de la Commemoració del Centenari de la col·locació de la primera pedra del temple parroquial.

Actualment l’Escolania està formada per més de cinquanta nois, de nou a catorze anys, procedents de tot Catalunya i també de la resta dels Països Catalans. εdτ

Què li passa a Auguri?

Res, es que hem provat el turró que havia fet per Nadal i ens han caigut les dents a tots

Fra Eulogi i Auguri per Bernabé

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Un any més, prop de 800 nens i nenes de les escoles religioses

de Tarragona ciutat han esdevingut sembradors d’estels durant una tarda. Aquesta iniciativa fa més de trenta anys que es fa arreu de l’arxidiòcesi per a desitjar als vianants un bon Nadal en nom de tots els missioners.

L’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona es va omplir d’infants plens d’alegria, el passat dimecres 14 de desembre, abans de repartir els estels pels carrers de la ciutat. Dins l’església hi va haver uns moments de trobada acompanyats de cants, de la lectura de l’evangeli del Naixement i de la benedicció del Nen Jesús que tant les escoles com els infants van portar a l’acte. A l’altar, un nen i una

nena van representar sant Josep i la Mare de Déu, mentre els infants representants de cada escola, alguns d’ells vestits de pastorets, van anar presentant un compromís, cadascun d’ells relacionat amb un dret de la infància. Els infants congregats es van comprometre a ser respectuosos, a buscar el diàleg per a resoldre els conflictes, a ser persones sensibles davant les injustícies i a saber aprofitar bé les oportunitats que els dóna la família i la societat, entre d’altres.

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va destacar la importància de fer el pessebre a casa i també la rellevància de la festa de Nadal. «En aquesta festa recordem que Déu és nat i s’ha encarnat», va dir. El Sr. Arquebisbe va explicar als infants

que cada any, per aquestes dates, a Roma, el Sant Pare beneeix totes les imatges del Nen Jesús que els fidels porten a la plaça de Sant Pere, com ho havien fet ells durant l’acte.

A nivell diocesà es van repartir uns 46.000 estels, un do petit i brillant que es lliura sense esperar res a canvi, com la tasca que exerceixen els missioners. Però aquesta no és l’única raó per la qual sorgeix Sembradors d’Estels. L’altra raó és també molt missionera: si pel Domund es demana col·laboració per les missions, per Nadal se surt a agrair aquesta aportació realitzada.

Sembradors d’Estels és una activitat organitzada per la Delegació diocesana de missions de l’Arquebisbat conjuntament

Els nens i nenes escampen l’alegria del NadalEls sembradors d’Estels esdevé el punt de partida de la Jornada d’Infància Missionera que se celebra el dia 22 de gener amb el lema «Amb els nens d’Amèrica… parlem de Jesús!»

Tarragona Missionera

23

Núm

ero 261 - Gener 2012

amb els col·legis de l’Ensenyança-Lestonnac, Santa Teresa de Jesús, Sant Pau Apòstol, El Carme, Mare de Déu del Carme, Sagrat Cor de Jesús i Sant Domènec de Tarragona.Concert de Nadal en benefici de Kampanga

Concert de Nadal en benefici de Kampanga

En el remodelat claustre de Sant Pau del Centre Tarraconense el Seminari de Tarragona, el passat dia 16 de desembre es va celebrar un concert de Nadal en benefici del projecte social missioner d’un Centre de formació i assistència social a Kampanga (Rwanda), d’on és rector el missioner diocesà Mn. Josep Cabayol. És un projecte de l’arxidiòcesi de Tarragona fruit de l’Any Jubilar de Sant Fructuós. En aquest concert, estructurat en quatre parts, hi van actuar el Cor infantil Estels, Joves Veus i el Cor i l’Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona, amb Anna Mateu i Mons. Miquel Barbarà com a directors, i Albert Díez, Miquel Castillejo, Josep Enric Peris i Jordi Vergés a l’orgue. El repertori del concert va ser molt ampli i variat de cançons populars i nadalenques.

Durant tot el concert es va anar creant un bon ambient nadalenc que va culminar amb el cant del Santa Nit per part de tots els assistents juntament amb tots els cantors —grans, joves i petits— i els músics, amb un solo de Laura Comas.

Paral·lelament, al mateix claustre, s’exposava una mostra fotogràfica de 16 imatges realitzada pel fotògraf Xavier Jurío durant la seva estada a Kampanga amb Mn. Cabayol, el desembre de 2010. εdτ

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

L’ENTREVISTAXavier Jurío (Reus, 1973) és

fotògraf d’institucions com la Cambra de Comerç de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili. Actualment, col·labora amb el setmanari Indicador d’Economia, La Vanguardia i altres agències i revistes especialitzades. Jurío explica la seva experiència durant l’estada a Kampanga (Rwanda) amb el missioner Mn. Cabayol a finals del mes de desembre de 2010.

— Com va sorgir la idea de fer una experiència d’aquesta mena a Rwanda?

La idea va sorgir després de veure una noticia al Diari de Tarragona que feia referència a Kampanga. En aquell moment vaig pensar que aquella imatge no era la més indicada per atraure la gent. Més tard, vaig descobrir que no hi havia cap tipus de documentació gràfica sobre el projecte que es volia fer a Rwanda, i em vaig oferir a fer aquesta experiència per a tenir material gràfic suficient, i amb la Delegació diocesana de missions de l’Arquebisbat vam començar aquest projecte. Des d’un primer moment ens vam entendre molt bé.

— Què va viure a Kampanga? Com és el dia a dia amb Mn. Cabayol?

Kampanga és una altra història, res semblant amb el nostre concepte de vida aquí. Allà tot

el ritme de vida és més lent. Els seus problemes quotidians estan relacionats amb l’aigua, el menjar, les distàncies, etc. Realment ells viuen amb molt poc. Jo vaig viure el dia a dia com un d’ells, sense pensar ni en la data de tornada ni en el demà. Vaig menjar i beure poc, vaig aprendre moltíssim d’un senyor que està donant la seva vida per intentar ajudar a molta gent, Mn. Cabayol. No és un heroi com els que m’imaginava de petit, però és tot un heroi. Mn. Cabayol és la bondat feta persona.

— Ha estat el primer cop que fa una experiència d’aquest tipus?

Sí, ha estat el primer cop però no serà el darrer. Sempre hi ha raconets al món.

— Parlem de la mostra de fotografies exposades al claustre de Sant Pau del Seminari. Què reflecteixen o transmeten les fotografies?

Sobretot transmeten sensacions. He volgut fugir de la icona africana on la gent passa fam. És una mostra amable, tot i la temàtica que estem tractant.

— Amb què es trobarà la persona que visiti la mostra?

Es trobarà amb una invitació a la reflexió. Estaria bé que el visitant s’endinsés, mirant els ulls dels protagonistes, en la història personal que s’hi amaga al darrere. S’ha d’anar més enllà de les fotografies. εdτ

25

Núm

ero 261 - Gener 2012

El mar Mediterrani no és el Mare Nostrum que deien els romans.

Aquests, com imperialistes que eren, tot ho feien seu. I així, el Mediterrani es va convertir en el seu mar, el Mare Nostrum, denominació que, per simple mimetisme, encara es conserva avui. En concret, el Mediterrani no és de ningú. Ni és dels romans ni és nostre. És de tots, d’uns i altres.

El Mediterrani no és un clot ple d’aigua que separa els països d’Orient i d’Occident, sinó tot el contrari: és un nexe d’unió entre

ells. Per això, concretament, és la mediaterra, és el mar que hi ha al mig de les terres d’Orient i d’Occident. És el mar que uneix Konya —Pau i Tecla— amb Tarragona. És hora d’obrir els ulls i de no deixar-nos enlluernar per la història dels romans que tot s’ho feien seu, territoris i poblacions. Ex Oriente lux. Certament, és hora de tornar a mirar a l’Orient, d’on, a través del mar de la mediaterra, ens van arribar els testimonis de Pau i de Tecla, els quals ens van portar la Llum d’Orient. Tarsus, Konya, Tarragona…

Deixem els romans al seu lloc, sense magnificar-los.

A la ciutat de Tarragona hi ha la temptació de mirar-ho tot des de l’òptica de la romanitat. I Tarragona té quelcom més que les petjades dels romans, per importants que siguin. És el cas dels testimonis que van venir a través del mar de tots. El mar que ens va portar la paraula de Pau i de Tecla… εdτ

Observatori

Pau i Tecla

Josep Sabaté, periodista

Senyors, els prego que vulguin lliuraramb càrrec al meu compte/llibreta, els

rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona enconcepte de subscripció anual.

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal Població

Data: Signatura

Butlleta de subscripció Domiciliació bancària

Nom

Cognoms

Adreça

Codi Postal Telèfon

e-mail

Població

Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €)

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

εsglésiaδe τarragona

Entitat Agència d.c. Número de compte o llibreta

✄

Benvolguts subscriptors, els fem saber que aquest any 2012 girarem el rebut de la subscripció anual tot descomptant l’import corresponent a tres números de la revista Església de Tarragona, els quals no es van publicar durant el darrer any 2011.

Agraïm la seva confiança.

RENOVACIÓ SUBSCRIPCIÓ 2012

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Vivències

Estada a Colòmbia

Aquest estiu vaig ser convidat a visitar terres de Colòmbia,

a unes parròquies de Valledupar, regentades per la comunitat del Seminari del Poble de Déu, que des de fa tres anys porta el Seminari de formació laïcal aquí a Montblanc, al Santuari de la Mare de Déu de la Serra.

Valledupar és un ciutat i diòcesi de 400 mil habitants, amb unes 24 parròquies. Està situada a la regió del Caribe, al N.E. de Colòmbia.

Tot i ser una gran ciutat, totes les cases són de planta baixa, molt senzilles, amb teulada d’uralita, amb un pati al fons de cada habitatge, on a vegades hi tenen algun morrocoides —tortuga— o lloro engabiat, amb molts arbres pels carrers, que en diuen palos, i amb moltes flors i ocells tropicals, com els colibrís, els cucarachuelos, periquitos i d’altres per tota la ciutat. A la casa missió on jo dormia, hi havia un gran mango amb un niu de colibrís.

La gent és molt amable, acollidora, senzilla, molt religiosa i alegre, i amb un gran esperit musical. Valledupar és la capital dels vallenatos, amb els cantants típics colombians, amb acordió, capses —tambó— i guacarachas.

Però jo no hi vaig anar de turista, sinó per a col·laborar en les missions parroquials organitzades a tota la ciutat

aquests darrers anys. Hi vaig anar sobretot per veure una altra realitat d’Església, molt bonica, basada en petites comunitats a cada Parròquia.

Els primers quinze dies vaig participar a la missió de Sant Rafael. La presidia el Sr. Bisbe de Valledupar, amb el rector P. Sullivan i el director de les

missions, P. Audrei. Hi havia uns 24 equips de missioners que teníem encomanat un sector de la Parròquia, un centenar de famílies, als quals anàvem a visitar durant aquests quinze dies. A la tarda teníem assemblees al mateix barri, i durant la missió també es van organitzar marxes d’infants, de joves, de valors i del rosari.

Es començava a cada sector i s’acabava sempre a la parròquia. Es visitaven els malalts i els vellets, i es beneïen les cases que visitàvem. Totes les cases ens rebien molt bé. Alguns eren evangèlics —cristianos, que deien ells— però sempre van ser molt educats, i a vegades també compartíem amb ells l’evangeli i les pregàries. Cada matí, a les 7, es començava el dia amb la missa, amb tots els missioners laics de tots els sectors. Es revisava el dia anterior i es preparava el dia. A cada visita es feia el cens de cada família i se’ls preguntava quins sagraments havien rebut.

Mn. Albert Palacín, plebà de Montblanc, relata la seva vivència en terres colombianes, on ha col·laborat en les missions parroquials de la ciutat de Valledupar. És un testimoni que ens apropa a una altra realitat d’Església.

Els diumenges, a vegades se celebraven festivals gastronòmics. Feien el dinar al mig d’una plaça del barri, amb el seu plat favorit, que és el sancocho, una espècie d’olla barrejada on hi posen tota classe de verdures, iuques, moresc, guineos —plàtans verds— i carn salada de vaca i gallina criolla. És un país ple d’arbres fruiters tropicals, com el mango, la papaia, els alvocats, però també taronges, mandarines i llimones —rodonetes i verdes…

Aquests dinars els feien per les obres de les esglésies, algunes d’elles encara en construcció. Algunes Parròquies tenien només un magatzem, i alguna feia el culte a l’aire lliure. Les catequesis amb els nois tot sovint es feien a l’aire lliure.

Després vam anar a Ocaña, a la coronació de la Mare de Déu de Torcoroma, patrona d’aquella diòcesi. A l’estadi érem un centenar de capellans, i presidien la missa el Nunci, cardenals i bisbes. En aquest lloc el diaca Pastor ens va acompanyar pertot arreu. Un dia vam anar a la seva finca, on vam dinar amb un bon sancocho. Jo vaig ajudar a arrencar iuques.

Una altra activitat en què vaig participar va ser a fer classes de català a les noies colombianes del Seminari de Poble de Déu. Eren molt estudioses, i algunes d’elles ja havien estat a Catalunya i sabien parlar-lo. A la nena Katerin, de la primera missió, li ensenyava cançons catalanes que ella s’apuntava a la llibreta i les cantava: Anant a la font del gat, El Patufet…

La darrera setmana vaig intervenir en una altra missió entre dues parròquies, la de la Candelària i la de Santa Mònica, aquesta darrera encara en un magatzem, sense església.

Vaig conèixer un altre rector, el P. Jairo, jove, i un nou equip de simpàtiques missioneres, amb els quals vaig compartir la darrera setmana d’estada a Colòmbia.

Encara que la temperatura era molt alta, 40-45º, i que havíem de matinejar molt, a les 5 del matí els dies que hi havia rosari de l’aurora, vaig fer molt bons amics. El P. Yoni, colombià, amb el P. Àngel, em van acompanyar en els sopars i l’estada als vespres a la casa missió. Tots em van demanar que hi tornés, també el Sr. Bisbe d’allí.

Demano al Senyor que l’octubre de l’any 2013 pugui assistir a noves missions a Valledupar. Que així sigui.

Paraules típiques

Un tinto, és un cafè.

La salutació del matí: «Cómo amaneció?»

Las mulas, són els grans, enormes camions que transporten de tot per les grans carreteres del país. εdτ

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

En aquesta exhortació apostòlica s’explicita aquesta vocació invitant a viure, en nom de Jesús,

la reconciliació entre les persones i les comunitats, i a promoure per a tots la pau i la justícia en la veritat. En nom de Jesús confia aquesta tasca «als bisbes, als preveres, als diaques permanents, a les persones consagrades, als catequistes i als laics d’aquest estimat continent i de les illes veïnes» (1).

Exposada la finalitat de l’Exhortació apostòlica i els seus destinataris, a través d’una introducció ben minuciosa fa un repàs de tot el que s’ha dit en tots els sínodes de l’Església africana, en les cartes del Romà pontífex i en les diverses manifestacions de l’episcopat africà i, analitza tot el que ha anat avançant aquella Església, així com ressalta el treball i aportacions que han fet: «M’ha impressionat la qualitat de les intervencions dels pares sinodals i d’altres persones que han participat en l’Assemblea. El realisme i la clarividència de la seva contribució han demostrat la maduresa cristiana del continent» (3)

Tenint per lema les paraules de Jesús «vosaltres sou la sal de la terra […]. Vosaltres sou la llum del món» (Mt 5,13.14), ens presenta el seu pensament assumint tot allò que s’ha reflexionat al Sínode, en una introducció i dues parts.

La primera part ens ve subdividida en dos capítols, en què el papa convida al servei de la reconciliació, la justícia i la pau, partint de la paraula de Déu «Reconcilieu-vos amb Déu» (Co 5,20) i de la justícia a l’hora de construir un ordre social just d’acord amb el Crist i en l’esperit de les Benaurances: «Només una autèntica reconciliació engendra una pau duradora […]. Després d’un conflicte, la reconciliació, gestionada i duta a terme sovint en el silenci i la discreció, restaura la unió dels cors i la convivència serena.» Però al

mateix temps, «per arribar a ser efectiva, aquesta reconciliació haurà d’anar acompanyada d’un gest valent i honrat: cercar els responsables d’aquests conflictes, dels qui han ordenat els crims i s’han lliurat a qualsevol tipus d’avinences, determinant-ne la responsabilitat. Les víctimes tenen dret a la veritat i a la justícia. És important actualment i per al futur purificar la memòria per a construir una societat millor on aquestes tragèdies no es tornin a repetir» (21).

«Segons la lògica de les benaurances, s’ha de tenir una atenció preferencial amb el pobre, el famolenc, el malalt —per exemple de sida, de tuberculosi o de paludisme—, amb l’estranger, l’humiliat, el presoner, l’immigrat menyspreat, el refugiat o el desplaçat» (27).

Per a obtenir la reconciliació basada en la justícia i la pau, el Papa es fixa en la persona humana, a la qual demana una «conversió autèntica», i un dels mitjans és el sagrament de la reconciliació, al qual anomena escola del cor (32), i partint de la reconciliació viure una «espiritualitat de comunió»,

tenint presents les tradicions culturals africanes, sense oblidar que «l’Esperit Sant és el vertader protagonista de la inculturació» (37). Fa una remarca breu però profunda quan parla de l’eucaristia i la paraula de Déu: «L’eucaristia ens ajuda a entendre la sagrada Escriptura, així com la sagrada Escriptura, per la seva part, il·lumina i explica el misteri eucarístic» (40).

Dins el camp de la reconciliació, el papa assenyala la convivència partint de la família com a «santuari de la vida i cèl·lula vital de la societat i de l’Església» (42), i el respecte als ancians, estimats i perfectament integrats en la família. Dedica una paraula especial i per separat als homes, a les dones, als joves i als nens.

Havent escoltat els pares sinodals i partint d’altres moments importants, de paraules de papes anteriors,

Africae Munus

Exhortació apostòlica postsinodal Africae Munus Josep Pascual, prevere.

Del Sínode sobre l’Àfrica neix l’exhortació apostòlica Africæ Munus, firmada per Benet XVI a Ouidah (Benin) el 19 de novembre de 2011. El Papa convida l’Església africana a aprofundir en la vocació cristiana

29

Núm

ero 261 - Gener 2012

de conferències episcopals, fa una explanació ben acurada de «La visió africana de la vida». Parla de la protecció de la vida, des de l’infant en el si matern i tot allò que pot destruir o deteriorar la vida: drogues, alcohol, malalties endèmiques com el paludisme, la tuberculosi, la sida… Dedica una atenció especial a l’alfabetització, al respecte al medi ambient i a l’economia.

Un aspecte important per a la reconciliació és el diàleg entre els creients, entre els diferents moviments religiosos, amb altres religions tradicionals africanes o amb l’islam.

A la segona part del Document marca els camins perquè l’esmentat en la primera part es realitzi. Realment serà així si l’Església sap actuar, a) guiada per l’esperit Sant, i b) en comunió, com un sols cos. Fa referència als mals de l’Àfrica en comparança al paralític de Cafarnaüm (Mc 2,1-11), el qual, ajudat per les persones que el van conduir, va recouperar la salut i va caminar. Va esmentant els subjectes que han de fer possible la transformació de l’Àfrica: bisbes, sacerdots, missioners, diaques permanents, persones consagrades, seminaristes, catequistes i laics, als quals indica els principals camps d’apostolat on cal portar l’Església com a presència de Crist: El món de l’educació, el món de la salut, el món de la informació i de la comunicació…

I fa referència a un altre paralític, el de la piscina de Betesda, com amb veu imperiosa que diu: «Aixeca’t, pren la llitera i camina» (Jn 5,8): «L’acollida de Jesús ofereix a l’Àfrica una curació més eficaç i més profunda que qualsevol altra»: Sagrada Escriptura,

eucaristia, reconciliació, nova evangelització… i així mostra les actituds dels cristians com a portadors de Crist, «llum del món», com a «testimonis de Crist ressuscitat», com a missioners seguidors de Crist.

«Aixeca’t, Església a l’Àfrica, família de Déu, perquè et crida el Pare celestial al qual els teus avantpassats invocaven com a Creador» (173). «El rostre de l’evangelització porta avui

el nom de reconciliació, condició indispensable per instaurar a l’Àfrica relacions de justícia entre els homes i per construir una pau justa i duradora» (174). «Que la Santíssima Mare de Déu, Mare del Verb de Déu i Mare de Déu de l’Àfrica, continuï acompanyant a tota l’Església amb la seva intercessió i la seva invitació a fer tot el que el seu Fill ens digui» (Jn 2,5).

I acaba: «Que l’Església catòlica a l’Àfrica sigui sempre un dels pulmons espirituals de la humanitat i es converteixi cada dia més en una benedicció per al noble continent africà i per a tot el món» (779)... εdτ

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

L’Apunt musical

L’estat actual de la música litúrgica a l’arxidiòcesi de Tarragona

A continuació us mostrem un breu extracte de les respostes que s’han recollit de 135 parròquies i

llocs de culte sobre l’estat de la música litúrgica a la nostra arxidiòcesi.

— Directors-animadors dels cants. Només n’hi ha un: 45%. N’hi ha més d’un: 23%. No n’hi ha i ho fa el mateix prevere celebrant: 31,9%. On només n’hi ha un, la majoria són laics i laiques, 41% i 32,8% respectivament. On n’hi ha més d’un hi ha més laiques i religiosos, 35% i 32%.

— Formació musical del director-animador. Un 43,7% afirma que té alguna formació musical, mentre que un 56% no en té. En els llocs on no hi ha un director/a - animador/a, ho fa el mateix prevere.

— Cantors. En un 24% dels casos hi ha un grup de cantors que ho fan a una veu. Un 10% ho fa algun cop acompanyat d’una coral, i un 11,9% està acompanyat d’una coral cada diumenge.

— Orgue o harmònium. Un 12,6% de parròquies o llocs de culte han respost que tenen orgue (de tubs), un 45% ho fa amb teclat electrònic, un 26,7% té

harmònium i un 11% afirma que no n’hi ha cap.

— Organista. Un 37% té organista cada diumenge, mentre que un 20% en tenen ocasionalment. Un 17,8% no té organista tot i haver-hi instrument.

— Músics instrumentistes que hi participen. Un 4% dels músics hi participa habitualment, mentre que un 25% ho fa algunes vegades l’any. Només hi ha un cas que tingui orquestra completa, mentre que a 23 llocs, un 17% tenen guitarres.

— Participació del poble en les celebracions. Molt: 19%. Bastant: 68%. Poc o gens: 11,8%.

— Renovació del repertori de cants. Molta i bastant: 26%. Poca: 65%. Mai: és el 15%.

A partir de l’enquesta realitzada, des de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la CET, el Centre de Pastoral Litúrgica i el Secretariat diocesà de música sacra fan els següents suggeriments: fer un recull i una publicació de cants religiosos populars i actualitzar i renovar els cants. εdτ

Nou orgue a l’església parroquial de la Pobla de Mafumet

L’església parroquial de Sant Joan Baptista de la Pobla de Mafumet va inaugurar diumenge

passat, dia 11 de desembre, el nou orgue. El concert inaugural, davant una església plena de gom a gom, va anar a càrrec de l’organista i monjo de Montserrat Jordi Agustí Piqué i Collado. L’acte va comptar amb la presència del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; de la vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Sra. Joana Ortega, i del delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Sr. Joaquim Nin. La benedicció de l’orgue es va fer el passat dia 13 de novembre.

L’orgue, construït a Collbató per l’empresa Blancafort Orgueners de Montserrat, té 1.346 tubs —agrupats en 21 registres— i fa 6,3 m d’altura, 3,7 m

d’amplada i 2,5 m de fondària. El procés de creació s’ha estès durant dotze mesos. εdτ

31

Núm

ero 261 - Gener 2012

Museu Bíblic Tarraconense

Les sepultures dels arquebisbes a l’antic cor de la Catedral de Tarragona (i II): La intervenció arqueològica Andreu Muñoz Melgar, Director del Museu Bíblic Tarraconense

En el darrer número de la revista Església de Tarragona feia una descripció de la ubicació de les

sepultures dels arquebisbes, situades a l’antic cor de la Catedral. Sobre aquest coneixement es va afrontar una part dels treballs arqueològics efectuats el passat mes de juliol a la nau central de la Catedral. D’aquesta manera, i amb l’objectiu de documentar la seqüència estratigràfica del subsòl de la Catedral, es van extreure les lloses de l’actual paviment de la nau central com ja s’havia fet l’estiu de l’any 2010.

Treure l’enllosat de la Catedral sense trencar les lloses és una feina difícil i delicada. Hem de pensar que el gruix de les lloses oscil·la entre els 15 i els 35 cm. Primer de tot s’ha de dibuixar el paviment i numerar totes les lloses. A través de la tècnica de la fotogrametria, que combina dibuix, ordinador i fotografia, obtenim una documentació òptima gràcies a la informació bidimensional que ens aporta l’esmentada tècnica. Ara les lloses es numeren físicament amb etiquetes adhesives d’acord amb la numeració reflectida en el plànol. L’extracció és una feina manual i delicada que exigeix força i precisió. D’aquesta manera, un cop acabada la intervenció arqueològica, el paviment és restituït sense cap problema. Com ja comentava en el capítol anterior, l’enllosat afectat no respon a la pavimentació original de la Catedral, sinó que és resultat de la intervenció ordenada pel cardenal de Arriba y Castro l’any 1963. L’estat de l’enllosat, en aquest sector, era pèssim, presentava moltes

peces desnivellades i descantellades. Després de la intervenció arqueològica i amb la posterior reposició de les lloses, s’ha millorat notablement l’estat del paviment.

La intervenció arqueològica a la nau central ha comportat la localització de les restes de cinc sepultures episcopals. Així, ha estat exhumada l’estructura escapçada de la sepultura de l’arquebisbe Josep Sanxís, i al seu costat s’ha excavat parcialment la sepultura de l’arquebisbe Joan Emmanuel d’Espinosa. A l’interior d’aquestes sepultures van aparèixer petites restes de vestuari litúrgic, fragments de taüt que devien quedar del moment del trasllat de les restes a l’actual presbiteri. També s’han pogut documentar les restes molt deteriorades i pràcticament desmuntades de les tombes dels arquebisbes Bartomeu Sebastián, Francesc Armanyà i Joaquim de Santiyán. Sobre la base d’una planimetria signada a Madrid l’any 1953 hem aconseguit ubicar l’espai funerari exacte que van ocupar totes aquestes tombes.

L’element més preciós i singular recuperat entre els nivells estratigràfics superiors de les tombes, remoguts l’any 1963, és una «medalla» amb la imatge d’un Crist en majestat. De fet es tracta d’una placa amb esmalt que la Sra. Lourdes de Sanjosé Llongueras, doctorand de la Universitat de Barcelona, especialitzada en orfebreria medieval, ha tingut l’amabilitat d’examinar. A l’espera de l’estudi definitiu, la peça es data en

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

l’últim quart del segle XIV. És d’argent parcialment sobredaurat, gravat a la talla dolça i amb aplicació d’esmalt translúcid amb restes de color melat i verd maragda. Presenta 4,2 cm de diàmetre i es tracta, com ja hem esmentat, d’una representació de la Majestat de Crist o Maiestas Domini amb la figura de Crist entronitzat, beneint amb la mà dreta i portant la imago mundi a l’esquerra, i assegut al tron com a Rex Gloriæ. La tècnica de la talla dolça emprada en aquesta placa i els colors dels esmalts, dels quals es conserven el melat més o menys degradat i el verd maragda, confirmarien la seva pertinença a l’obrador català. Segons Lourdes de Sanjosé, abans de 1936 el Tresor de la Catedral de Tortosa tenia un calze amb la seva patena, un conjunt que ha estat relacionat tradicionalment amb Benet XIII, conegut com el Papa Luna. El centre de la patena estava ornat amb una placa circular d’esmalt amb la figura de Crist en majestat. Segons la mateixa estudiosa aquesta imatge mostrava una gran qualitat artística i és un referent per a l’anàlisi de la placa trobada a la Catedral de Tarragona, que possiblement és deutora de la imatge principal. Llurs similituds són evidents: ambdues majestats mostren un mateix llenguatge estilístic amb un tractament molt similar dels nimbes,

les ondulacions dels cabells, una mateixa manera d’entendre el dibuix dels ulls i les celles, i, en general, el tractament de la mateixa figura de la Majestat. En aquest context, s’ha de significar la importància d’aquesta troballa, perquè són relativament poques les peces que han perviscut amb els colors originals dels esmalts. Inicialment aquesta placa podria formar part d’un calze o d’una patena i posteriorment hauria estat reutilitzada com a medalló donat el seu valor simbòlic i la qualitat artística. εdτ

33

Núm

ero 261 - Gener 2012

Jornada Mundial de la Pau

1 de gener, Jornada Mundial de la Pau 2012 : «educar els joves en la justícia i la pau » Santiago Camós, membre de Justícia i Pau.

Any rera any el Sant Pare ens adreça un missatge amb ocasió de la Jornada Mundial de la Pau, enriquint amb nous matisos el concepte de la pau i suggerint camins per apropar-s’hi.

Enguany el lema proposat és «Educar els joves en la justícia i

la pau ». En temps difícils, de crisi en tants aspectes, ens cal a tots una esperança, i aquesta esperança se’ns ofereix, als creients, justament en aquestes dates de Nadal. Si Déu s’ha fet home i fa camí amb nosaltres, res no és impossible. Podem treballar pels valors del Regne, per la Pau, per la Justícia, per la Veritat, per l’Amor. Una societat més justa, fraternal i en pau no és una utopia irrealitzable, podem anar apropant-nos-hi...

Tots ens podem engrescar amb aquesta esperança, però sobre tot els joves, amb el seu entusiasme i el seu impuls cap als ideals, com diu el Missatge.. En ells confiem, per l’aportació que poden oferir a la societat, amb iniciatives noves. Per això cal que tots els escoltem i els donem el nostre suport. Ells, darrerament i arreu del món, han manifestat el seu descontentament amb molts aspectes de la societat que han trobat, i el desig de participar en la construcció d’una altra, més justa, més humana. Es, doncs, molt oportuna aquesta crida a educar els joves en aquests valors. El Missatge apunta al contingut d’aquesta educació, i també a qui són aquells a qui correspon donar-la.

En primer lloc, l’educació ha de ser en la veritat, amb reconeixement del valor de tot ésser humà i la necessitat d’una formació integral, que abarqui totes les seves dimensions, inclosa l’espiritual i moral; ha de ser una educació en

la llibertat, en la relació amb Déu i amb els altres, amb respecte, amb capacitat de diàleg i de perdó, amb amor, amb compassió envers els més febles; l’educació ha de ser també en la justícia, amb els valors de la solidaritat, de la gratuitat; i ha de ser educació en la pau, basada en la dignitat de les persones i dels pobles, en el treball per redistribuir la riquesa i per crear-la, en la cooperació i l’esforç comú...; i, finalment, ha de ser educació en l’amor, a Déu i a tothom, especialment els més febles i necessitats... un amor que potencia i estimula el treball per un món més just i en pau. I, a qui correspon educar els joves? El sant Pare apunta a les institucions educatives, però també els responsables polítics, i els mitjans de comunicació. I, naturalment, la família, la primera escola, allà on es poden viure i practicar tots els valors: la pau, la llibertat, la justícia, l’amor. S’hi pot aprendre la solidaritat, la responsabilitat, la gratuitat, el servei, l’ajut a qui més el necessita... Tot allò que un dia el jove haurà de viure i posar en pràctica.

Però en realitat tots estem compromesos en aquesta tasca educativa. I penso ara en la comunitat de creients, sigui quin sigui el lloc que cadascú hi ocupa. Tots, jerarquia i simples fidels, hem de saber donar raó de la nostra fe i dels valors que aquesta comporta. I en aquest punt pot ser bo recordar que, en general, els joves agraeixen la sinceritat i la coherència, i valoren, més enllà de les paraules

i les ideologies, cóm aquestes són portades a la pràctica. Recordo ara com un molt bon teòleg de casa nostra es referia als llenguatges de la fe. Es important la teologia, però encara ho són més l’amor a Déu i als altres (inseparables), i la predilecció per als pobres, i això manifestat no només en paraules, sinó en fets, en la vida diària. No podem educar els joves en la pau i la justícia si els oferim un testimoniatge pràctic d’amor als diners, d’egoïsme, d’insolidaritat, de menyspreu als febles i als qui són diferents, d’autoritarisme i manca de diàleg, d’amor al poder, de luxes i despeses innecessàries i frívoles en unes societats on abunda la pobresa i fins i tot la misèria... No seria educadora una Església rica i aliada als poderosos.No podria educar en llibertat i respecte a la pluralitat si a la pràctica es vol gués imposar a una societat civil que té els seus propis criteris i mitjans de representació No podem oferir alhora valors i contravalors. Potser és urgent aclarir quina és la nostra escala de valors. Una Esglesia (repeteixo, institució i fidels) serà més creible si es presenta neta d’adherències massa humanes, més pobra que rica, més lliure que condicionada als diners i als poders terrenals, més dialogant i respectuosa amb la pluralitat que autoritària, si és vista amarada d’amor, en actitud de servei, solidària amb tothom, despresa i lliure. L’autèntica esposa de Crist, en definitiva... εdτ

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Jovεntut

Recés d’Advent a Poblet

Del 3 al 6 de desembre, una vintena de joves de tots els bisbats amb seu a Catalunya, acompanyats per

Mn. Joan Àguila, han dedicat un temps de preparació personal i espiritual per a viure amb major plenitud el Nadal.

Junts han compartit el silenci, la pregària de laudes i vespres amb els monjos de la comunitat i la reflexió en un marc incomparable com és el Monestir de Poblet. Durant aquests dies han treballat un seguit de textos bíblics d’encontres amb el Senyor en els moments de la passió, mort i resurrecció per veure com s’encarna en les seves vides i quina resposta desperta en ells. Són joves que han dedicat uns dies d’aquest pont de la Immaculada a estar amb el Senyor i a donar-ne gràcies.

400 alumnes participen en la II Setmana del Cinema espiritual

Prop de 400 alumnes de cinc centres educatius de l’arxidiòcesi han participat en la II Setmana del

cinema espiritual a Tarragona, una activitat que va néixer amb la voluntat de crear comunió i col·laboració entre diferents instàncies del món cinematogràfic i educatiu, i de promocionar el cinema de valors espirituals i religiosos que en un sentit ampli plantegi els grans interrogants sobre el sentit de la vida. La projecció ha tingut lloc al Centre Tarraconense El Seminari del 19 al 21 de desembre de 2011.

L’activitat, que ha començat amb una breu visita al remodelat claustre de Sant Pau del Seminari de Tarragona abans de fer la presentació i projecció de la pel·lícula, consisteix en una oferta educativa i pastoral que enguany porta per lema «Viu, resa, perdona, estima», inspirat en la pel·lícula comercial «Come, reza, ama» (2010).

La pel·lícula projectada, En un mundo mejor, mostra la dificultat d’assumir els grans ideals quan obliguen a implicar-se a nivell personal, afectant fins i tot la pròpia família. Guanyadora de l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera, és una història commovedora sobre les relacions paternofilials en la qual dos nois preadolescents, Christian i Elias, s’enfronten a

problemes escolars i familiars que portaran a una intriga dramàtica que desembocarà en un camí d’aprenentatge dolorós de valors autèntics, com ara el reconeixement de l’altre, el perdó o la renúncia a la violència.

L’activitat ha comptat amb la participació d’alumnes d’ESO de les següents escoles de Tarragona: El Carme, Sant Pau Apòstol, Sant Domènec de Guzman i Mare de Déu del Carme, i l’Institut d’Altafulla. Cada centre que hi ha participat disposa d’un material didàctic sobre la pel·lícula per a treballar a l’aula. εdτ

35

Núm

ero 261 - Gener 2012

Inauguració del Centre Tarraconense El Seminari

A les 19.00 h – Conferència: «La nueva evangelización», a càrrec de Mons. José Octavio Ruiz Arenas.Sotssecretari del Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització

A les 20.00 h – Pregària i benedicció de les instalacions, a la capella de Sant Pau

25 de gener

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona