Església de Tarragona n. 264

Núm. 264 Abril 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIII

Quarta època

εsglésiade τarragona

Bona Pasqua! «Ells l’havien reconegut quan partia el pa» (Lc 24,35)

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona


Aquest mes d’abril s’inicia la campanya de declaració de l’impost sobre la renda. Carles Baches Pla, ecònom diocesà, explica

la importància de marcar la creueta a l’opció de l’Església en la declaració per al seu sosteniment i l’atenció d’activitats socials, caritatives i assistencials en un context com l’actual.

A Renda 2011

Pàgina 14

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 4), Capçalera (p. 5), Catequesi (p. 6), Ensenyament (p. 8), Reflexió (p. 10),Pasqua (p. 12), Conferència Episcopal Espanyola (p. 13), Ecumenisme (p. 15) Patrons de Catalunya (p. 17), Exposicions (p. 24), l’Observatori (p. 27), Tarragona Missionera (p. 28), Notícies (p. 30) i Cinema (p. 35).

Càritas Espanyola presenta el primer dels informes anuals sobre «Exclusió i desenvolupament social a Espanya. Anàlisi i perspectives 2012». L’informe

destaca que la pobresa al país s’ha fet més intensa, extensa i crònica. La realitat social apel·la al compromís i la solidaritat.

A La Veu de Càritas

Pàgina 22

SUMARI 264Abril 2012

3

Núm

ero 264 - Abril 2012

www.arquebisbattarragona.catuna finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep SabatéAnna Robert

SecretariaMontse Sabaté

Assessorament lingüísticRosalia Gras

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica [email protected]àgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya


La Quarta d’εdτEl referèndumAntoni Coll Gilabert, periodista

Al poble de Rasquera s’ha celebrat el referèndum

proposat per l’alcalde per si s’aprovava una plantació de marihuana. Per majoria, encara que petita, ha sortit que sí. Les raons econòmiques han predominat sobre altres plantejaments, per exemple morals i de salut pública.

Això ens porta a considerar la qüestió de si en democràcia la llei de la majoria és raó suficient per a decidir qualsevol cosa.

Aquesta convicció es fonamenta en el fet que no existeix la veritat ni el bé objectius. Tot és relatiu, perquè ningú no ha d’imposar la seva opinió, que decideixi la majoria. Però hi ha valors que són predemocràtics, com la dignitat humana.

Governs emparats per la majoria han fet barbaritats en la història: han discriminat persones pel color de la seva pell, han enviat a forns crematoris d’altres per raó de la raça, han prohibit l’exercici de drets civils… en nom de la majoria!

En aquest cas va predominar l’objectiu econòmic, per a millorar els llocs de treball al poble. Un objectiu bo no es pot assolir amb mètodes indignes.

A Mèxic hi ha una dita: «Si no sona lògic, sona a metall.» És a dir, hi ha interessos econòmics. Però ja hem vist el que ha passat amb l’actual crisi mundial: quan el metall és el valor que s’imposa, es perd primer la dignitat i s’acaba perdent el metall. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Capçalera

Són molts els motius que generen alegria en la nostra vida. Alegria

per una trucada inesperada d’una amistat amb qui feia mesos que no parlàvem, alegria quan un metge diu al seu pacient que «tot sortirà bé», alegria quan després d’una setmana intensa hi ha un moment per estar amb aquells qui estimem, alegria immensa quan s’aprova un examen, quan es troba feina, quan es gaudeix de la natura, quan s’aconsegueix una fita proposada, quan… Són tantes, les alegries que tenim al llarg de la nostra vida! I tantes les alegries que sentiríem si ens oblidéssim una mica més del «jo» per a contemplar tot el que ens envolta… Ja ho diu sant Pau als Filipencs: «Viviu sempre contents en el Senyor!» (Fl 4,4).

La majoria d’aquestes alegries ens arriben per l’anunci d’una gran notícia. Com quan l’àngel anuncia a les dones el diumenge de Pasqua, a primera hora del matí, veient el sepulcre buit: «No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit» (Mt 28,6). Elles, ràpidament, ho van comunicar als deixebles, amb por però amb una gran alegria, ens diu l’Evangeli. La por i l’alegria, quins sentiments més humans!

I a qui no agrada anunciar una bona notícia? I parem atenció en la manera com ho fem? Truquem una i altra vegada aquells qui estimem, ho fem saber als coneguts que ens anem trobant pel carrer, enviem correus electrònics i, el més important, ho fem alegres, entusiasmats, eufòrics! Hi ha algú que s’ho quedi per a ell mateix? No. Necessitem anunciar-ho als quatre vents, donar a conèixer el motiu de la nostra esperança.

Malgrat tot, la majoria de bones notícies són puntuals, i aquella

felicitat que semblava tan intensa s’esvaeix. Llavors és quan tornen els neguits, els problemes… en definitiva. Ens trobem en el camí pedres que, com la del sepulcre, no ens deixen avançar, no ens permeten ser presència de Crist ressuscitat enmig dels nostres germans, en la nostra vida quotidiana. Tots, per experiència pròpia, sabem que no és tan senzill somriure enmig del dolor, de les adversitats, de la crisi, de les males èpoques. Però això és la Pasqua, una bona notícia que ens permet somriure fins i tot en aquests moments, una alegria que no és passatgera. Perquè la Pasqua ens recorda que l’alegria i la felicitat autèntica en majúscules

no es calcula segons els nostres paràmetres ni s’entén amb la raó.

Si de veritat volem viure aquest temps pasqual en plenitud, i sobretot cada dia de la nostra vida, hem d’aprendre a fer del dia d’avui un motiu de celebració, a mirar al nostre voltant i descobrir la quantitat de regals que Déu ens posa en el camí, a somriure perquè Crist és alegria, a cercar-lo en els nostres amics, companys, la nostra gent, a ser llum per a ells… El sepulcre ja és buit, Jesús és viu, és amb nosaltres, i ens demana que l’anunciem, que siguem veritables testimonis. Comencem? εdτ

Alegra’t!Anna Robert, periodista

5

Núm


5

«Cristians en la història», un encontre amb la història de l’Església universal

Catequesi

Més de dos-cents catequistes de les parròquies de l’arxidiòcesi van participar en la jornada de formació.

Dissabte dia 17 de març, a l’Hotel Palas de la Pineda, a Vila-seca,

va tenir lloc la Jornada de Formació per a Catequistes organitzada per la Delegació diocesana de catequesi i catecumenat. El tema de la Jornada, «Cristians en la història», va ser conduït per Andreu Muñoz Melgar, director del Museu Bíblic Tarraconense i professor d’Història de l’Església de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF). A la Jornada hi van participar 230 catequistes de diferents parròquies de l’arxidiòcesi, que van ser rebuts pel delegat diocesà per a la catequesi i el catecumenat, Mn. Francesc Xavier Morell.

El professor Andreu Muñoz va dividir la jornada de formació en cinc blocs temàtics. El primer versava sobre aspectes definitoris de la història del cristianisme, entesa des d’una gran amplitud enllaçant la història del cristianisme amb la història de la Salvació i a la vegada amb la història natural fins arribar a l’acció creadora de Déu. «Des del primer moment que la persona és imaginada per Déu es desplega la seva història. Déu crea, a través de l’espai i el temps, un escenari necessari per tal que la persona desplegui els dons que l’identifiquen amb el seu creador, com són la llibertat, l’amor i la intel·ligència. Des del món material la persona construeix la seva relació personal amb Déu. Per l’adveniment de Crist la persona

ha estat revestida de les funcions sacerdotal, profètica i real. En la mesura que, individualment i col·lectivament, s’harmonitzen aquests dons i aquestes funcions construïm una comunitat més santa i més autèntica», va explicar Muñoz. La història del cristianisme és inherent a la història de la Salvació, plena de llums i ombres, «però de moltes llums».

El segon bloc va consistir a presentar els trets fonamentals de la història antiga del cristianisme: els orígens de l’Església, les primeres persecucions, l’època de tolerància de l’emperador Constantí, l’oficialització del cristianisme a partir de l’emperador Teodosi I i

el desenvolupament de la vida de l’Església fins arribar al pontificat de Gregori I.

Tot seguit, el tercer bloc, va tractar la història de l’Església medieval desenvolupant temes com l’Imperi Carolingi i el Sacre Imperi Romanogermànic i la seva influència sobre la vida de l’Església, la lluita de les Investidures, les Croades, el Cisma d’Orient, el paper dels ordes mendicants, la Inquisició o el Papat a Avinyó. Andreu Muñoz va voler ressaltar els aspectes més positius d’aquesta història fecunda sovint malentesa o projectada a la societat d’una manera deformada per una historiografia interessada.

A continuació es van ressenyar les causes, desenvolupament i conseqüències del Cisma d’Occident, els moviments reformadors anteriors a Luter, l’anomenada Reforma i Contrareforma, el gran paper del concili de Trento o el desplegament de les missions.

I, finalment, el cinquè bloc va servir per fer una recensió sobre

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

els gran temes de la història contemporània. Des de la Revolució industrial fins als nostres dies, es va fer un repàs per les incidències dels moviments revolucionaris de França o Amèrica sobre l’Església catòlica, el moviment obrer i l’Església, el paper de l’Església en les dues grans guerres mundials, el paper de l’Església en temps de la Guerra freda o l’Església actual davant els reptes del tercer mil·lenni.

A cada bloc el professor Andreu Muñoz, amb suport visual i amb textos històrics que a la vegada es posaven en correspondència amb

textos bíblics, va fer referència a la història de la nostra arxidiòcesi. Els textos històrics escollits van ser: la Carta a Diognet (segle II), les Admonicions de Sant Francesc d’Assís (segle XIII), les Cartes de sant Francesc Xavier (segle XVI) i un text de la Beata Teresa de Calcuta (segle XX).

També, al final de cada bloc, el professor Andreu Muñoz oferia un fragment de pel·lícula —Quo Vadis, Becket, La Misión i Escarlata i Negro—, per comentar alguns aspectes que guardaven relació amb les exposicions efectuades.

La valoració dels catequistes va ser molt positiva i es va constatar la necessitat de conèixer amb una certa profunditat la història de la nostra Església, que sovint arriba d’una manera molt adulterada a través de la cultura dels mitjans de comunicació. «Els cristians aprenem de les llums i les ombres projectades en el camí de la història, i el seu aprenentatge i interiorització ha de servir per a construir una Església millor i més autèntica», va destacar el professor Andreu Muñoz. εdτ

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT Foto: MCSAT

7

Núm


VI Jornada de Mestres i Professors de Religió Catòlica

Més de cinc-cents docents es van reunir a Lleida

El dissabte, dia 24 de març, es va celebrar, a Lleida, la VI Jornada de Mestres i Professors de Religió Catòlica, organitzada pel Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica (SIERC) i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

Més de cinc-cents mestres de totes les diòcesis amb seu a Catalunya van participar en la Jornada, que es va iniciar amb un acte a La Llotja, el Palau de Congressos de Lleida. Van donar la benvinguda als participants i van glossar el sentit de la jornada

el delegat d’ensenyament del bisbat de Lleida, Mn. Lluís Sallan; el secretari general d’Escola Cristiana de Catalunya, P. Enric Puig, sj; el regidor d’ensenyament de la Paeria, Sr. Jesús Castillo; el secretari de polítiques educatives del Departament d’Ensenyament, Sr. Lluís Font; el bisbe de Lleida, Mons. Joan Piris, i l’arquebisbe de Tarragona i president del SIERC, Mons. Jaume Pujol.

Seguidament, la Dra. Antonieta Mateus Gorgues va pronunciar la ponència «Pedagogia de l’esperança: un repte urgent», en què va animar els mestres a encaminar la seva important missió sense oblidar l’esperança com a camí per al futur. En acabar la ponència es van programar divuit tallers d’aprofundiment per als participants a la mateixa Llotja i a les instal·lacions del Museu de

Ensεnyament

Fotos: MCSAT

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

8

Lleida. Després del dinar conjunt, tots els participants es van traslladar a la Seu Vella per escoltar les explicacions del Sr. Josep Tort, director del Consorci de la Seu Vella, i també unes paraules de l’alcalde de la ciutat, Sr. Àngel Ros, el qual va destacar que «no es poden transmetre els valors i la pràctica continuada d’aquests valors sense una formació religiosa». La Jornada va concloure amb la celebració de l’eucaristia, presidida pel bisbe de Lleida, Mons. Joan Piris. εdτ

Fotos: MCSAT

9

Núm


Reflεxió

El Sant Sepulcre de JerusalemAntoni Pérez de Mendiguren, prevere

En el goig de la Pasqua, quan els cristians hem entonat el joiós

al·leluia pasqual, crit d’alegria per la gloriosa i victoriosa resurrecció de Jesús, voldria en aquestes poques línies poder explicar-vos alguns dels records que, referents al Crist ressuscitat, guarda la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem.

Primer de tot, ens podem preguntar què hi havia, com era, aquell espai en temps de Jesús. L’evangelista Joan el descriu com un jardí, com un hort (cf. Jn 19,41). Les excavacions arqueològiques han descobert que aquell espai era una pedrera en desús, la qual certament podria haver-se convertit en un bonic jardí. Només cal que recordem i visitem la pedrera del Mèdol, pedrera de la Tàrraco romana avui en desús, plena de vegetació i que sembla un veritable jardí. Així mateix, essent un espai fora de les muralles de la ciutat, i per la facilitat d’excavar en aquella pedra, s’havia convertit en lloc de sepultures, una d’entre les quals va servir per a sepultar el cos de Jesús després de la seva

crucifixió i mort.

Per tant, el primer lloc del qual hem de fer referència és la del lloc de la tomba de Jesús. Els pelegrins de totes les èpoques han venerat aquest lloc, hi han pregat, s’han emocionat en entrar en el lloc de la Resurrecció. En aquest lloc tot l’any es canta l’al·leluia i s’hi celebra l’eucaristia del dia de Pasqua, perquè quan hi entrem podem fer la mateixa experiència que el deixeble estimat: «Ho veié i cregué» (Jn 20,8). Nosaltres també en aquell lloc veiem un sepulcre buit i manifestem la nostra fe en la resurrecció del Senyor. Quan l’any 135 l’emperador Adrià fa construir la nova ciutat de Jerusalem, que va anomenar Elia Capitolina, damunt la tomba de Jesús hi construeix un gran temple romà. Per a poder aplanar el lloc recobreix tota la zona de terra, conservant així intacta la ja venerada tomba. Serà en el s. IV que Constantí, en voler construir la més gran i magnífica basílica del món en aquest lloc, començarà a cercar la tomba amagada. Eusebi de Cesarea explica l’alegria que van tenir

en trobar, amagat sota el temple romà, el monument de la tomba de nostre Senyor Jesucrist. Llavors Constantí va excavar la roca entorn del sepulcre de Crist, deixant-lo isolat i envoltat d’una gran rotonda. L’actual construcció és de 1810, d’estil barroc, construït, després de la destrucció musulmana, en el mateix lloc on sempre s’havia recordat i celebrat la resurrecció de Jesús. És sempre emotiu entrar en el petit espai del sant Sepulcre. És allí on el Crist va ressuscitar, és allí on pren sentit la nostra fe, és allí on Crist venç el pecat i la mort.

Llegint l’evangeli de Joan trobem el passatge on Maria Magdalena plora al costat del sepulcre: «I veié Jesús allà dret, però no s’adonava que fos ell.» És l’aparició del Ressuscitat a Maria Magdalena, recordat en un altar molt a prop del sant Sepulcre. És un espai senzill, és un lloc de pas, però que expressa una realitat de la nostra vida: també el Crist ressuscitat s’apareix en el nostre dia a dia, en les nostres anades i vingudes, enmig dels tràfecs i de

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

les preocupacions, per a cridar-nos pel nostre nom, per a consolar-nos en les nostres tristeses. Busquem la presència del Crist amagat en un racó, en la senzillesa d’un gest… Perquè molt bé podem passar per davant de l’altar de l’Aparició a Maria Magdalena i no adonar-nos-en, podem trepitjar les pedres que marquen el lloc de l’aparició del Ressuscitat i no fixar-nos-hi. És així com s’apareix Jesús, sense fer soroll, com si fos l’hortolà del lloc, això sí, desitjant que el reconeguem cada dia present en les nostres vides.

Encara que no ho recullin els Evangelis, la tradició sempre ha volgut pensar que Crist s’havia

aparegut per primera vegada a la seva mare, Maria. Així, la capella del Santíssim és també anomenada capella de l’Aparició, en record d’aquesta aparició del Ressuscitat a la seva mare. Amb tot, aquest no és el primer lloc on va ser recordat aquest encontre entre Mare i Fill. Sinó que hi ha uns arcs en un dels passadissos que porten fins a la gran rotonda del Sepulcre, que són anomenats des d’època de Constantí els arcs de Maria. És allí on la tradició ha situat aquesta Aparició. Maria estaria a prop del Sepulcre aquell matí de Pasqua passejant pel jardí, plena de confiança i esperança, i el Crist, tot just ressuscitat, li hauria fet la seva primera visita. Ella, que va ser la

primera en tot, la primera a ser fidel a la voluntat de Déu, la primera a dir sí a allò que li demanava, la primera a ser al peu de la creu… —no podia ser d’una altra manera— havia de ser la primera a participar de l’alegria de la Pasqua, de l’alegria de la victòria.

Acabo convidant-vos a tots a fer l’experiència que tants pelegrins han fet al llarg dels segles, a pelegrinar fins a Terra Santa per a poder venerar els llocs sants, especialment el lloc més sant de tots, el lloc de la resurrecció de Jesús, el sant Sepulcre. εdτ

11

Núm


Pasqua

Un dia de celebració a l’aire lliure aprofitant la bonança

del temps. Romiatges i aplecs necessiten aquestes condicions. Per això el dia de Dilluns de Pasqua és quan més se celebren. Aplecs com el de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua d’Albinyana, el de la Mare de Déu de l’Abellera de Prades, el de Santa Cristina de la Bisbal del Penedès, el dels Arquets de Sant Jaume dels Domenys o el de la Mare de Déu de Montgoi a Vilaverd són només alguns dels que se celebren arreu de l’arxidiòcesi. En el passat, el Diumenge de Pasqua a la tarda ja s’iniciava la celebració d’aquestes jornades de caire lúdic i festiu al voltant de les ermites i santuaris. Això no obstant, amb el pas dels anys ha anat canviant i s’ha centrat en el Dilluns. El dolç per excel·lència d’aquest dia és la tradicional mona que els padrins regalen els diumenge de Pasqua als seus fillols i filloles.

Cada Dilluns de Pasqua, el poble de Ciutadilla, a l’arxiprestat de l’Urgell-Garrigues, va en romeria a l’ermita dedicada a Sant Roc, situada a tres quilòmetres del poble. És una ermita que s’aixeca en agraïment al sant per deslliurar el poble de la pesta de còlera de l’any 1720. La celebració de l’eucaristia, el ball de sardanes, els jocs infantils

i el dinar són els protagonistes d’aquest aplec. En aquest mateix arxiprestat, el poble de Guimerà també celebra un aplec al Santuari de la Mare de Déu de la Bovera.

L’ermita de la Mare de Déu de

Montornès, situada sobre un petit turó als afores de la Pobla de Montornès, també és sinònim de trobada social especialment durant aquest dia. L’ermita, d’estil barroc del segle XVIII, acull la diada organitzada pels Amics de Montornès, la mateixa entitat que impulsa en dates nadalenques el pessebre vivent vora l’ermita.

La celebració comença ben d’hora al matí quan la gent va arribant a l’ermita amb cotxes, a peu o amb bicicleta. A mig matí se celebra l’eucaristia a l’ermita, que finalitza amb el cant dels goigs de la Mare de Déu de Montornès i la veneració de la Mare de Déu al cambril. Tot seguit comencen a sonar les sardanes a l’esplanada que hi ha més avall de l’ermita, i, en acabar, té lloc el dinar de germanor.

Un programa similar se segueix a l’aplec del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda organitzat per l’Associació Amics de l’Ermita. Nombrosos veïns del municipi de Vila-seca i els voltants s’hi apleguen per resar el rosari i celebrar-hi l’eucaristia. A partir de les dotze del migdia té lloc el vessant més popular de la festa amb el ball d’un seguit de danses tradicionals. Anys enrere la festa s’allargava tot el dia, però ara la celebració conclou abans de dinar.

Els alcoverencs, a banda del segon diumenge d’octubre, que és la festa de l’advocació de la Mare de Déu del Remei, també troben una ocasió idònia aquesta diada per anar a l’ermita situada a tres quilòmetres del poble i celebrar-hi l’aplec de Pasqua. εdτ

Aplecs del Dilluns de PasquaEl Dilluns de Pasqua molts santuaris i ermites d’arreu de l’arxidiòcesi acullen aplecs de germanor per compartir plegats aquest dia festiu.

Aplec al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda 2012

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

CEE

Sant Fructuós, a la capella de la Successió apostòlicaLa remodelada capella a la Casa de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), a Madrid, compta amb dotze sants bisbes del primer i segon mil·lenis de la història del cristianisme a Espanya.

En aquesta capella, dedicada el dia 25 de febrer de 2011,

s’hi reuneixen, almenys dues vegades l’any, tots els bisbes per a concelebrar l’eucaristia amb motiu de les assemblees plenàries. La decoració de la capella, sota la direcció del P. Marko Ivan Rupnik, posa de relleu, a les parets laterals, el misteri de la successió apostòlica, clau en la constitució de l’Església i a la qual es deu el ministeri episcopal. Tant a la dreta com a l’esquerra de la capella hi figuren els mosaics de sis bisbes sants. La processó comença amb el primer màrtir a Hispània, sant Fructuós, l’any 259, i acaba, a la dreta, amb Florentino Asensio de Barbastro, un dels darrers màrtirs de l’Església contemporània, l’any 1936. Cadascun dels dotze bisbes porta algun tret distintiu de la seva vida, de la seva teologia, tasca espiritual o espiritualitat, i les casulles i mitres mai no es repeteixen per a posar en relleu la diversitat del sacerdoci de Crist en la unitat del mateix Crist. Junt amb la imatge de sant Fructuós hi figura un reliquiari amb forma de corona i amb la silueta d’unes flames, on s’hi conserva la relíquia que pot ser venerada per tots els fidels que s’hi apropen.

Però la successió apostòlica no es visualitza només amb la presència d’aquests dotze bisbes sants sinó que també s’hi fa al·lusió amb la seu i amb la imatge de l’Esperit Sant situada sobre l’altar. La seu, lloc del bisbe que presideix la celebració litúrgica, està envoltada

per l’estola del Senyor ressuscitat que condueix la barca de l’Església. Aquest és el mosaic central que presideix tot l’espai celebratiu: Jesús dalt d’una barca amb els dotze apòstols conduint el timó de l’Església i orientant els 153 peixos cap a la xarxa que han tirat els apòstols. Per altra banda, sobre l’altar, les ales esteses d’un colom, representant la força de l’Esperit Sant, per la virtut del qual s’esdevé tant el misteri eucarístic com la successió apostòlica.

Són molts els detalls significatius que es poden descobrir en aquesta capella. Una talla de la Mare de Déu del segle XIII; unes vidrieres situades, a banda i banda del retaule, que expressen versets de l’Evangeli de sant Joan, i unes línies del concili Vaticà II; un àngel que assenyala la porta d’entrada a la capella; el Crist que porta el timó de la barca, alguns deixebles —Pere i Pau— que estan remant mentre que la resta pesca, o, simplement, les manetes de la porta, que són

una creu en forma de vela inflada pel vent. Segons el P. Marko Ivan, director del projecte, a través de la capella «s’ofereix a l’ull humà la possibilitat de tastar l’experiència de la bellesa i de la llum, tan necessària per a poder acollir el contingut de la doctrina, el dogma i el Misteri». εdτ

13

Núm


Rεnda 2011

L’Església també té fins socials Carles Baches Pla, ecònom diocesà

L’Església ocupa un espai important en totes les activitats culturals, socials i d’educació en la

societat. Cal donar-hi suport. I així es fa, malgrat la crisi, a totes aquelles activitats socials, amb ajut personal i econòmic. L’Església diocesana és conscient del valor afegit que suposa per a la societat en el seu conjunt el fet de no escatimar recursos i posar-los a disposició de tots els ciutadans necessitats.

El sosteniment de l’Església depèn exclusivament dels catòlics i de totes aquelles persones que reconeixen la tasca social que fa. Fer la declaració de renda és una acció de ciutadania responsable, i posar la creueta a l’opció de l’Església és una manera de demostrar el sentit de pertinença i de responsabilitat eclesials.

L’Església destina el 0,7% de la creueta de la declaració de renda a tres grans finalitats: la primera es la celebració del culte i dels sagraments i el manteniment de les estructures: parròquies, temples, ermites… La segona la retribució del clergat, el sosteniment dels Seminaris i els sous de totes les persones —preveres i seglars— que estan directament al servei de l’acció pastoral. I la tercera, vital, és atendre les activitats socials, caritatives i assistencials de cada una de les diòcesis.

Cada any hi ha un augment en el nombre de persones que comprenen aquesta realitat i fan les seves aportacions, però donada la situació econòmica actual la recaptació és menor. Per tant, és important ser conscient de la tasca que es desenvolupa i de la necessitat que cada vegada més persones es comprometin amb la seva ajuda per poder continuar ajudant «tants» que ho necessiten, ja sigui per a combatre la pobresa, la injustícia, la malaltia i tantes altres situacions socials.

La nostra arxidiòcesi de Tarragona té 200 parròquies, a més de 55 llocs de culte, però també compta amb 106 centres socials i assistencials. L’any passat es van atendre més de 2.700 persones i es van destinar a fins socials un milió i mig d’euros. Tot i que les aportacions globals van augmentar un 7,94%, es van incrementar en un 60% les accions socials, pastorals o assistencials directes.

Com es pot veure, l’Església també té fins socials, i el fet de marcar la creueta és un gest senzill que no costa res ni representa pagar més ni que ens tornin menys diners, i a canvi rendeix molt per la seva repercussió en la mateixa societat. εdτ

Foto: MCSAT

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Taizé, símbol visible de comunió en l’Església El germà Héctor forma part, des de l’any 1982, de la comunitat ecumènica de Taizé, a França. Conversem amb ell durant la seva visita a l’arxidiòcesi.

Ecumenisme

—Com descriuria la comunitat de Taizé?

Primer de tot cal explicar que Taizé és el nom del poble on es va fundar la comunitat fa 72 anys. Als anys 40 el germà Roger de Taizé, el fundador, va arribar al poble i volia ajudar a totes les persones que estaven patint a causa de la Segona Guerra Mundial, i va començar a viure una vida de pregària i de solidaritat, ja que acollia a casa seva, on és ara la comunitat, refugiats polítics, la majoria d’ells jueus. Taizé és una comunitat que es va fundar al cor de l’Europa marcada per un moment de gran violència, de guerra, cercant ser un signe de reconciliació entre la família cristiana.

—Com va conèixer els germans de Taizé?

Els germans de Taizé van viure durant molts anys en un barri de Manhattan, a Nova York, que tenia un nom molt famós anomenat la Cocina del infierno. Allí vaig conèixer el primer germà, un català

que estava estudiant en un centre pastoral per als hispans, on jo treballava. Devia tenir uns 18 anys. Tots dos vam fer amistat durant un curs d’anglès en aquest centre i vaig anar a visitar els germans que vivien en un edifici d’aquest mateix barri. Ells treballaven per la gent amb pocs recursos. Més tard, vaig anar a Taizé com a jove pelegrí a passar-hi tot un estiu. Als 22 anys vaig tornar-hi demanant el noviciat.

—Actualment, quants germans formen la comunitat?

Al voltant d’un centenar. Som germans catòlics i protestants que vivim junts, sent un símbol visible de comunió en l’Església.

—Com és un dia a Taizé?

El dia comença amb la pregària del matí, a un quart de nou, i després els joves que estan a Taizé tenen un moment d’estudi bíblic, una mena d’introducció a la Bíblia, per anar a les fonts de la nostra fe, amb dinàmiques, per després veure com la paraula de Déu els

interpel·la en les seves vides. En acabar, tenen grups d’intercanvi, i, a dos quarts d’una, la pregària. La tarda és el moment del treball, perquè a Taizé no tenim cap tipus de servei, tot ho fem entre els germans i els joves acollits. Per tant, a banda de l’oració tenim els tallers de ceràmica, música, etc. A la comunitat solament vivim del nostre treball.

—A la darrera carta del germà i prior Alois de Taizé, titulada «Cap a una nova solidaritat», es fa referència

Foto: MCSAT

15

Núm


en diverses ocasions a la comunió que ha d’existir entre els cristians per servir la humanitat. En el context econòmic i social actual és gairebé una necessitat vital…

Efectivament, és vital. Ens estem donant compte que ja no podem viure de la lògica, que cadascú vagi pel seu costat, hem de buscar mitjans i formes per trobar una nova solidaritat, no solament entre els cristians sinó també amb els no creients i persones d’altres religions. Crist és un Crist de comunió que ens ensenya que ens necessitem els uns als altres.

—Són moltes les persones, sobretot joves, que passen al llarg d’un any per Taizé. Què hi troben, tots aquests joves?

Aquesta és la mateixa pregunta que ens fem nosaltres. En cap moment els germans han anat a buscar la joventut. Al principi, els germans, no estaven gaire segurs d’aquestes estades de joves entre la comunitat, perquè no sabien si podrien compaginar el treball de vida monàstica amb l’hospitalitat. Però cap als anys 60 es van adonar que molts joves es podrien allunyar de l’Església, i és per això que van decidir crear aquest espai. El que els uneix és que són buscadors. Nosaltres també ho som. Busquen alguna cosa que els doni plenitud. I la seva resposta és Crist. Però com que Taizé no és un moviment, nosaltres enviem els joves a les parròquies, que és on han de continuar aquesta recerca.

—A banda de les estades a Taizé, a finals d’any tenen lloc les trobades europees. En què consisteixen aquestes trobades i com serà la propera a Roma?

D’aquestes trobades, que vam començar fa 35 anys, nosaltres en diem «Pelegrinatges de confiança a través de la terra», i la propera serà a Roma, del 28 de desembre al 2 de gener de 2013. Cada ciutat és una etapa diferent d’aquest pelegrinatge. Aquí a Catalunya, a Barcelona, s’ha fet tres cops, la darrera va ser l’any 2000 amb 30.000 joves d’arreu d’Europa. Ara serà a Roma, al cor de l’Església, on feia 25 anys que no se celebrava. Serà important anar a resar a les esglésies, ser acollits en famílies, visitar les catacumbes i tenir una oració amb el Sant Pare a l’interior de la basílica de Sant Pere.

—L’any 2015 serà un any significatiu: el centenari del naixement del germà Roger de Taizé, el 75è aniversari de la Comunitat i una trobada per una nova solidaritat a Taizé…

Sí, a Berlín es va anunciar que el tema d’aquest any 2012 tractaria de com obrir camins de confiança entre els éssers humans. L’any vinent, el 2013, aprofundirem en la confiança entre les persones i Déu, i l’any 2014 volem reflexionar amb els joves sobre el Crist de comunió, com estem cridats a ser signes de comunió. L’any 2015 estem cridats a ser «sal i llum de la terra». Tot això es culmina l’agost de 2015, amb una trobada per a una nova solidaritat. És important que l’Església creï espais per als joves on se’ls escolti i es camini amb ells. εdτ

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Patrons de Catalunya

Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat El calendari del mes d’abril assenyala dues dates significatives per a Catalunya —el 23 i el 27 d’abril— que traspuen tradició, llegenda, identitat i devoció.

El dia 23 d’abril se celebra la festa de Sant Jordi, un soldat romà esdevingut cristià. De la seva vida real se’n saben molt poques coses, però la seva llegenda, segons la qual aquest heroi va deslliurar una bella princesa de les urpes d’un terrible drac, va arrelar amb força a Catalunya. La devoció pel sant cavaller es va estendre sobretot perquè apareixia muntat en el seu cavall blanc batallant al costat dels exèrcits catalans en moments difícils. Heroi almogàver i sant protector dels monarques catalans fins al segle XV, el moviment politicocultural de la Renaixença el va convertir en patró de Catalunya, juntament amb la Mare de Déu de Montserrat, anomenada popularment la Moreneta. Aquest patronatge ha esdevingut, amb la instauració del costum de la rosa i el llibre, la festa patriòtica i cívica de primavera més celebrada arreu del Principat, com també en certes contrades del País Valencià, Andorra, les Illes Balears i alguns pobles de l’Aragó catalanoparlant, on és dia de festa oficial. Avui, la festa de Sant Jordi és una de les més populars a Catalunya.

Antigament, les classes aristocràtiques, pels volts del

23 d’abril, celebraven festes cavalleresques com torneigs, de les qual eren excloses les classes populars, on les dames eren obsequiades amb roses i flors. Segles després, el costum d’obsequiar l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ser, com ho és en l’actualitat, una festa típica celebrada arreu de tot Catalunya. La mateixa data coincideix amb el dia del llibre, que commemora la mort del novelista i dramaturg Miguel de Cervantes.

Destaquem alguns fragments d’aquesta llegenda relatada per Joan Amades en el Costumari català, on es destaca la valentia i protecció divina del sant:

«Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l’heroi d’una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

»El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa.

»El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d’anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

»Aleshores, sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.»

Però, qui va ser sant Jordi?

Sant Jordi va ser un màrtir. Quan als primers segles després de Crist els seus seguidors es negaven a adorar com un déu l’emperador romà, declaraven que l’únic Déu que podien adorar era el de Jesucrist, però aquest testimoniatge era castigat amb la pena de mort. Per això la paraula màrtir ben aviat es va aplicar a aquelles persones que havien donat la seva sang per causa de la seva fe en Crist. Entre els molts milers de màrtirs, sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals. El fet de ser cavaller li donava categoria entre la gent d’armes, això va fer que l’escollissin patró de la cavalleria i la noblesa catalana.

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: [email protected] Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

17

Núm


Molts són els pobles del món que tenen sant Jordi per patró: Anglaterra, Portugal, Grècia, Etiòpia, Rússia, Lituània, Geòrgia, etc. El vessant cavalleresc, guerrer i heroic del Sant el va convertir en un referent ideal per als monarques i els seus exèrcits, que l’invocaven perquè intercedís en les batalles. Així, tots els antics regnes de la Corona catalanoaragonesa adopten sant Jordi com a patró ja des de ben antic: el Regne d’Aragó el proclama patró el 1096, el Regne de València el 1343, el de Mallorca l’any 1407 i el de Catalunya el 1456.

El culte i la devoció a sant Jordi comença just després de la seva mort, l’any 303, i agafa molta rellevància entre les comunitats cristianes primitives de l’Orient de l’imperi romà, que li edifiquen esglésies i temples. L’any 1246, Iacobus de Voragine, dominic i arquebisbe de Gènova, va divulgar la llegenda àuria de sant Jordi, el drac i la princesa, que s’ha popularitzat arreu i de la qual hi ha innombrables versions. Més tard, a partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les quals apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. A Catalunya, sant Jordi intervé en batalles històriques, al costat del comte Borrel II i de Jaume I, entre d’altres, i és invocat pels almogàvers enmig de les lluites.

A Catalunya, per sant Jordi, també són tradicionals els aplecs. Albarca, a l’arxiprestat del Priorat, compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa. Una festa anterior, al segle XVIII, per a demanar la protecció del Sant contra les picades dels escurçons i escorpins. A començaments de segle, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes, en senyal de festa. En l’actualitat se celebra missa a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant el mateix dia 23 d’abril.

Dites populars

—Si plou per Sant Jordi ni prunes ni ordi.

—L’ordi, si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és madurat.

—No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat.

27 d’abril, Mare de Déu de Montserrat

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, anomenada popularment la Moreneta pel color fosc de la seva pell, és una talla romànica policromada del segle XII d’una gran bellesa. L’any 1881 la Mare de Déu de Montserrat va ser proclamada patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Des de 1947 està entronitzada en un retaule d’argent, sufragat per subscripció popular, a la part superior de l’absis de la basílica. D’ençà de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, cada 26 d’abril, vigília de la festivitat, se celebra una vetlla de pregària a la Basílica.

La figura segueix el model molt divulgat de la Mare de Déu en majestat, en actitud estrictament frontal, amb l’Infant Jesús assegut a la falda, al centre. Tant la mare com el fill porten corona. La figura de la Mare de Déu estén la mà dreta, amb la qual sosté l’orbe esfèric, que significa tot el cosmos. Amb la mà esquerra la Mare de Déu fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant indicant que aquell fill seu és rei omnipotent. Aquest, amb la mà dreta beneeix, i amb l’esquerra sosté una pinya, signe de fecunditat i de vida eterna.

Una història, la més coneguda, que ens parla que durant el període de domini àrab en terres catalanes la imatge va ser enterrada per lliurar-la de les ires musulmanes i així va romandre fins que, recorrent a la llegenda, en puguem constatar la seva aparició cap a l’any 880, quan set pastors que guardaven el ramat al Mas de Riusec de Monistrol van sentir música celestial i van veure una llum resplendent i misteriosa a l’interior d’una cova situada en un penya-segat sobre el riu Llobregat. Tot seguit van acudir a la vila per explicar al seu rector el succeït. Aquest va acudir al

bisbe, monsenyor Gotmar de Vic, que entre sorprès i curiós, va decidir investigar l’esdeveniment.

Per això es va acostar a la cova, va comprovar amb els seus ulls mateixos el prodigi, i en entrar-hi va descobrir una petita imatge de la Mare de Déu amb l’Infant en braços que va recollir amb especial mirament. La comitiva es va posar en marxa amb el propòsit de traslladar-la a Manresa, però en arribar a l’esplanada on actualment està construït el Monestir, ningú no va poder fer un pas més malgrat els intents per a continuar el camí. El fet, considerat miraculós pel bisbe, va ser interpretat com el desig de la imatge de romandre en aquell lloc, per la qual cosa es va decidir construir una petita capella on va quedar instal·lada i on avui dia encara es pot venerar.

Montserrat, que etimològicament significa muntanya serrada per la forma de serra dels seus pics, constitueix un conjunt geològic de bellesa singular pertanyent a la serralada prelitoral catalana, d’uns 10 quilòmetres de longitud.

Són incomptables els pelegrinatges que es fan a Montserrat per a venerar la Mare de Déu. Un dels motius és el que està escrit en el Llibre Vermell de Montserrat: «Aquells que són tristos i desconsolats per qualsevulla raó, aquesta Mare de consol els consola i els dóna alegria.»

19

Núm


Montserrat Roig, encarregada de la Llibreria de l’Arquebisbat

Montserrat Roig porta al capdavant de la Llibreria

de l’Arquebisbat vint-i-set anys. Actualment, aquest servei està ubicat a l’edifici del Seminari, al carrer sant Pau de Tarragona, des del mes de juny de 2006. Amb motiu de la diada de Sant Jordi parlem de llibres i de la seva tasca en l’Església diocesana.

—Què hi pot trobar, a la Llibreria de l’Arquebisbat, una persona que no hi hagi entrat mai?

Hi trobarà llibres i material de temàtica religiosa i sobre temes de l’educació i temàtica social. També altres llibres destinats a la investigació i obres de caràcter divulgatiu; llibres pensats per a treballar en grups, preparats per a adquirir coneixements; llibres per a la reflexió i per al coneixement de Déu des de la fe; obres per a transmetre l’espiritualitat al món d’avui; diccionaris; manuals per a comprendre les ciències naturals, els canvis del món, les diferents religions; per a trobar respostes des del cristianisme als interrogants del nostre temps… Hi pot trobar tot el relacionat amb matèries de Bíblia, de catequesi, de teologia, de pastoral, d’espiritualitat, de litúrgia, d’hagiografia, d’història de l’Església, documents del magisteri…

A la Llibreria disposem d’un fons permanent i d’un fons de novetats

editorials que va variant conforme es van rebent les publicacions. El servei que ofereix la Llibreria és adreçat a totes les edats.

—Podríem dir que la Llibreria té una singularitat, que és trobar llibres o material que no es pot trobar en cap més lloc de l’arxidiòcesi…

La Llibreria de l’Arquebisbat és un servei diocesà que, a més d’estar obert al públic en general, també col·labora amb les parròquies, delegacions i secretariats i altres organismes i serveis diocesans posant-los a disposició el seu fons per als esdeveniments diocesans, com poden ser trobades, cursos, reunions, etc.

—De quin volum de llibres i material parlem?

En aquests moments disposem de 12.000 referències. A més tenim un servei de comandes personalitzat per a aquells clients que ho sol·liciten.

—Si pels volts de Sant Jordi hem de comprar un llibre, quin ens recomana?

Us fem algunes recomanacions, com per exemple, el Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions, una lectura recomanada en el cinquantè aniversari de la inauguració del concili Vaticà II. Records i esperances, que amb estil senzill i amè al cap de set anys de la seva consagració episcopal, monsenyor Jaume Pujol Balcells ens obre amb aquest llibre les portes de la seva vida, no només

L’ENTREVISTA

«Per a mi, a més de ser una tasca laboral és un servei a l’Església diocesana»

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

com a arquebisbe de Tarragona, sinó des de la seva infància a Guissona fins a l’actualitat. El llibre es completa amb una segona part que inclou una selecció d’escrits. Jesucrist 2.0, on l’autor, Francesc Torralba, s’interroga públicament sobre el sentit del cristianisme ara i aquí com a opció de vida. S’hi plantegen sense embuts qüestions com la fascinació occidental per l’espiritualitat d’Orient, l’ètica de Jesús, la necessitat del silenci… Aquest llibre, en definitiva, és una oferta de diàleg amb el lector d’avui, sigui creient, ateu o agnòstic. Preguem de la A a la Z: Què vol dir Preguem de la A a la Z? Vol dir poder fer pregària amb els fills, amb els néts, a casa, a l’escola, a la catequesi, a l’esplai, a l’agrupament... Vol dir pregar a partir del més quotidià, de tot allò que ens acompanya en les nostres vides. Perquè entre les 75 pregàries de Preguem de la A la Z n’hi ha almenys una per a cada lletra de l’alfabet. Mares, pares, mestres, catequistes, monitors, nens i nenes. Aquest llibre és per a vosaltres! L’autor és Juanjo Fernández Sola. I el YouCat, el catecisme jove de l’Església, per a conèixer i viure la seva fe. Aquest llibre exposa, amb llenguatge adaptat als joves, la fe catòlica en el seu conjunt. Aquest text s’estructura en preguntes i respostes. A més, ofereix en una columna marginal, present en tot el llibre, elements complementaris com definicions concises, citacions de la Sagrada Escriptura, d’escriptors, de sants i de doctors de la fe…

—Quins són els tipus de llibres o materials més demanats per la gent?

El llibre que es manté en l’interès del públic i que cal estar al dia en les diferents edicions, versions, formats i enquadernacions és la Bíblia. També, i per raó de la singularitat de la Llibreria, el hi ha interès per publicacions del text amb comentaris de l’evangeli que es llegeix a la missa. El que ens demanen és un ventall ampli: des d’un títol que serà motiu d’estudi durant el curs en diferents grups, com material per ajudar en les celebracions del temps litúrgic, o com, per exemple, el llibre infantil, que el venem més en època de les primeres comunions, etc.

—Quin és el perfil de persones que vénen a comprar a la llibreria?

El perfil de les persones que compren a la Llibreria és divers. Vénen persones que tenen responsabilitats pastorals i que hi troben material per a la seva formació personal o per a la seva tasca pastoral, estudiants de ciències religioses,

catequistes, mestres i professors de religió, pares interessats en la formació religiosa dels seus fills… També vénen persones que busquen en la lectura quelcom que els ajudi a créixer en la fe, d’altres per a formar-se culturalment…

Vénen preveres, religioses, religiosos, laiques i laics.

—Amb el pas dels anys ha evolucionat, aquest servei?

La tasca dels últims anys ha estat la consolidació d’aquest servei. En el que fa referència a Internet és un suport tant per a la gestió com per a la comunicació amb els proveïdors i amb als clients. Com a exemple direm que amb Internet hem trobat una eina per apropar-nos a les persones interessades a estar informades de novetats que rebem, del fons de què disposem, etc., i és per això que editem periòdicament un full informatiu. Com a dada significativa, el 20% de les vendes són d’articles anunciats en aquest full informatiu.

—Què és el que més li agrada de la seva tasca?

Per a mi a més de ser una tasca laboral és un servei a l’Església.

La llibreria de l’Arquebisbat està oberta al públic de dilluns a dijous de 10.00 h a 13.30 h i de 16.30 h a 19.00 h. Els divendres, només en horari de matí, de 10.00 h a 13.30 h. εdτ

Foto: MCSAT

21

Núm


La vεu de Càritas

Les dades del darrer estudi de la Fundació FOESSA (Foment

d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada), constituïda l’any 1965 amb l’impuls de Càritas Espanyola per la necessitat de conèixer la situació social del país, confirmen que hi ha una pobresa més extensa, més intensa, més crònica, i una convivència cada vegada més dual.

Una pobresa més extensa perquè la pobresa s’incrementa en nombre de llars i persones, més intensa perquè les situacions de privació material i la dificultat d’accés a drets bàsics ha crescut, més crònica perquè no parlem de situacions de pobresa passatgera sinó d’anys vivint sota el llindar de la pobresa, fins i tot per part de persones amb ocupació que continuen sent treballadors pobres. «Com a conseqüència d’aquests processos d’empobriment la societat es polaritza entre els que tenen i els que no tenen», ha explicat el secretari general de Càritas, Sebastián Mora.

Pel que fa als continguts més destacats de l’estudi, Francisco

Lorenzo, coordinador de l’equip d’Estudis de Càritas Espanyola, ha destacat que en els nivells de renda, FOESSA confirma que la taxa de pobresa a Espanya (21,8%) és una de les més elevades de la Unió Europea, i que els pobres són més pobres, en detectar una disminució en el llindar de pobresa que va passar de 8.000 euros (2009) a 7.800 (2010).

Així mateix, es produeixen dife-rències considerables dins del ter-ritori espanyol. Per exemple, l’any 2010 el nivell de pobresa a Extre-madura superava el de Navarra en més de trenta punts percentuals (38,2% i 7,3% respectivament). A més, s’ha produït un increment de l’exclusió social, ja que el 2010 afec-tava 11.675.000 persones que esta-ven en risc de pobresa a Espanya, és a dir, la quarta part de la població (25,5%).

Aquest augment de la precarietat es veu confirmat, a més, per l’increment de persones ateses pels serveis d’Acollida de Càritas, que van passar de 400.000 el 2007 a 950.000 el 2010.

Pèrdua de drets socials bàsics

En l’Informe s’analitza el retrocés produït en els últims quatre anys en l’accés a drets bàsics com l’ocupació. Així ho demostren diversos fets: que la taxa de desocupació a Espanya sigui la més alta de tots els països que formen la UE-27, a gran distància de la mitjana d’aquest conjunt de països (9,7%); que un de cada dos aturats sigui de llarga durada (més d’1 any); que la taxa d’atur dels sustentadors principals hagi passat del 5 al 19%, dada que constitueix el seu màxim històric, i que la tendència entre les llars amb tots els seus actius en atur hagi passat del 2,5% del total abans de l’inici de la crisi al 9% a finals de 2011, creixent fins i tot a un ritme superior que el de la taxa d’atur mateixa.

També és preocupant el cas dels treballadors pobres, és a dir de persones que, tot i tenir feina, estan per sota del llindar de la pobresa. A Espanya hi ha 940.000 persones en aquesta situació, en condicions de privació material severa (21,5 milions de persones a tota la UE).

Habitatge

En aquest estudi també s’analitza la situació de l’accés a l’habitatge, un capítol en el qual s’assenyala

L’informe FOESSA confirma que la pobresa s’ha fet crònica Càritas Espanyola ha presentat el primer dels informes anuals de FOESSA sota el títol «Exclusió i desenvolupament social a Espanya. Anàlisi i perspectives 2012».

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

que malgrat l’important auge de la construcció dels últims anys no se n’ha facilitat l’accés al mateix ritme. I tot i que el preu de l’habitatge a Espanya va intensificar la caiguda en el tercer trimestre de 2011, l’accés a aquest dret suposa encara un esforç important per a les famílies, al qual han de dedicar un 36,1% dels ingressos. Un indicador que il·lustra molt bé l’evolució d’aquest dret a Espanya és el nombre de sentències d’execucions hipotecàries, que el 2010 van ser gairebé de 100.000, nombre que multiplica per quatre els registrats el 2007.

Creixent dualització socialUna de les constatacions més preocupants de

l’informe és l’avanç que s’està produint en el procés de dualització social i risc de ruptura de la cohesió social. La distància entre la renda corresponent al 20% més ric de la població i al 20% més pobre va passar d’un valor de 5,3% el 2007 a un altre de 6,9% en finalitzar el 2010. Aquest augment ha estat el més gran dels 27 Estats de la Unió Europea.

Ombres sobre la cooperació al desenvolupamentEl balanç de la cooperació espanyola al

desenvolupament dels últims anys també ve mostrant més llums que ombres. Com s’assenyala en l’estudi, «l’evolució experimentada al llarg de les dues últimes legislatures havia evidenciat progressos notables, i encara que no s’havien eliminat les principals deficiències estructurals de la cooperació espanyola al desenvolupament, sí que s’havien identificat i fet passos significatius per a la seva millora».

S’estima, però, que l’any 2011, la retallada efectiva de l’Ajuda per als Objectius del Desenvolupament (AOD) a Espanya no haurà estat inferior al 20%.

Crida al compromís i a la solidaritatDavant «la gravetat i intensitat de la realitat social

que ens mostra l’anàlisi de FOESSA», Sebastián Mora ha llançat una apel·lació directa al compromís. «Ara mateix» —ha afirmat— «és essencial la cooperació de totes les persones, institucions públiques i privades, empreses i altres actors socials per afrontar amb gosadia la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.»

Per al secretari general de Càritas «la crida evangèlica a una opció preferencial pels pobres clara, valenta i decidida és urgent. Milions de persones i famílies en el món estan patint i suportant situacions d’indignitat atroços que no podem permetre».

Resposta de Càritas davant aquest escenariAl costat de la descripció de la realitat social recollida

en l’informe, el secretari general de Càritas va incidir en l’aportació que la institució ve realitzant en els últims anys per a pal·liar l’impacte de la precarietat en les persones més vulnerables. Per a donar idea d’aquest esforç, ha recordat les inversions dutes a terme des de 2007 en programes com els d’Acollida, Ocupació, Habitatge i Cooperació Internacional, que en conjunt sumen uns 350 milions d’euros.

Sebastián Mora va reclamar, a més, una «priorització de les partides pressupostàries per a posar les necessitats dels últims i no atesos en primer lloc». «En moments d’austeritat econòmica hem de tenir en compte els qui menys tenen, els més vulnerables, els més empobrits tant en les polítiques nacionals com de cooperació», va demandar. εdτ

23

Núm


Exposició pictòrica «D’abraham a Fructuós» i d’un diorama del martiri de Sant Fructuós

Míriam Ramon Mas i Jordi-Lluís Rovira Canyelles, Museu Bíblic Tarraconense

La Història de la Salvació ha estat transcrita per l’art a través

d’estils i cultures diferents al llarg dels segles. Una nova proposta del Museu Bíblic Tarraconense, en forma d’exposició, és oferir una visió contemporània d’aquesta Història mitjançant un artista del nostre temps i de les nostres contrades: Lucas Bravo. Aquesta exposició es pot visitar durant tot aquest mes d’abril.

Lucas Bravo, nascut l’any 1945, és un pintor que va iniciar la seva formació als anys seixanta, a l’Escola Industrial de Sabadell i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Al llarg dels anys ha treballat a diversos tallers i ha format part del Centre Artístic de Sant Lluc de Barcelona. La seva pintura es manté fidel al figurativisme, evolucionant des d’un realisme incipient a un expressionisme atroç. El color és la nota predominant de la seva obra, l’estil del traç de les pinzellades marcades esdevé clau per a fer de la seva pintura una obra plena de «realisme». Amb les seves creacions Bravo s’inscriu en la tradició de pintors que prenen els episodis

bíblics com a motor de la seva obra. Aquest diàleg amb artistes com Rembrandt, Caravaggio o De la Tour, s’inscriuen en el corrent de recreació de quadres religiosos, com ho van fer Van Gogh, Rouault o Nolde.

Com a segona activitat, el Museu Bíblic Tarraconense també presenta un nou diorama permanent realitzat pels artistes

Jordi-Lluís Rovira Canyelles (El Vendrell) i Magí Ferrer Egea (Tarragona), que recrea el martiri de sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi amb figures de l’artista de Santa Oliva (Baix Penedès) Iraida Llucià. Seguint criteris reconstructius, s’ha reproduït una part de l’amfiteatre romà i l’escena de la vivi crematio, pena a la qual van ser

sotmesos els màrtirs tarragonins. El diorama, que ha estat, en part,

finançat per l’Associació Cultural Sant Fructuós, s’ubica a la sala Mn. Joan Magí corresponent a l’època paleocristiana. Aquest diorama servirà, a nivell discursiu, per a fer conèixer la Passio Fructuosi, també per fer entendre que la literatura martirial va contribuir en gran mesura a propagar la Paraula de Déu a través de referències directes a les Sagrades Escriptures. En el cas de la Passio Fructuosi se citen, per exemple, l’episodi dels tres hebreus al forn de Babilònia i alguns passatges paulins. εdτ

Exposicions

Fotos: MBT

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Un itinerari pedagògic i catequètic a partir del Llençol Sant

Al fons del presbiteri de l’església parroquial de Sant Francesc

d’Assís de Tarragona es mostra, fins a finals d’aquest mes d’abril, una exposició gràfica i documental del Llençol Sant o Sant Sudari, el llençol que va amortallar el cos de Jesucrist al sepulcre. Una imatge escanejada del Llençol original portada des de València, juntament amb els negatius, són el principal reclam d’aquesta mostra, que es complementa amb una gran imatge del temple de Jerusalem del segle I, obra de l’exprofessor del col·legi Turó Jesús Medina, extreta de la maqueta real, que mesura gairebé sis metres de llargada.

Al llarg dels deu metres d’exposició també es poden contemplar plànols de la Palestina i Jerusalem en temps de Jesús, així com també un itinerari pedagògic, i alhora catequètic, on es mostra el recorregut del Llençol Sant des de Jerusalem fins a Torí, lloc on s’exposa a la veneració pública cada vuit anys. Mn. Josep Ribot, rector de la Parròquia, explica que aquest itinerari històric, amb les dades que s’hi mostren, «ens permet també parlar de Jesús i dels Evangelis». «Durant els dies de vacances de Setmana Santa hem obert les portes de l’església de bat a bat i això ha permès a molta gent, sobretot turistes, apropar-se i entrar en una església. Calculem que hi han passat uns mil visitants des del Diumenge de Rams, dia en què es va inaugurar la mostra», destaca.

A través de les dades científiques i de les fotografies que complementen la mostra el

visitant pot conèixer curiositats extretes durant anys d’estudi, com ara la manera com es va flagel·lar o crucificar Jesús, la concordança del que es veu amb el que relaten els Evangelis i la quantitat d’informació extreta a través de l’anàlisi del teixit.

«Cal distingir entre el debat suscitat sobre l’autenticitat del Llençol de la informació que ens aporta sobre la crucifixió. No és cap acte de fe», subratlla Mn. Ribot. La mostra es pot visitar a l’església parroquial durant el matí, d’11.00 h a 13.00 h, i a la tarda, de 17.00 h a 19.30 h.

PER A SABER MÉS

Aquests són alguns detalls que

s’expliquen als panells expositius:

Anàlisi del llençol

— Va ser blanquejat després de ser teixit. Des del segle VII es blanqueja abans de teixir.

— Les fibres de cotó barrejades en el Llençol són d’una espècie de l’Orient Mitjà. A Europa es manufactura el cotó a partir del segle XVII.

— No apareixen fibres de llana en el teixit. Els telers de lli i cotó també servien per a la llana, en canvi a Judea no passava el mateix, perquè la llei religiosa obligava a utilitzar diferents telers per als animals i per als vegetals.

— La formació de l’empremta d’un home és un misteri, no és una pintura humana ni una tècnica pictòrica coneguda.

— Pol·len. S’hi ha trobat mostres de vint-i-vuit plantes diferents del segle I (vint de Jerusalem i vuit del desert de Judea, catorze que només existeixen a l’Orient Mitjà, vint-

Foto: MCSAT

25

Núm


i-set que floreixen per primavera, i una combinació d’espècies vegetals que només existeix en una regió del món, la que envolta Jerusalem.

— Monedes. Els científics de la NASA que el van analitzar l’any 1978 van descobrir que sobre les parpelles hi havia petits objectes que en un primer moment no es van identificar, però més tard es va veure que eren monedes. A la parpella dreta s’ha identificat un dilepton lituus, moneda encunyada per Ponç Pilat l’any 29, i una altra a la parpella esquerra, un lepton simpulum.

El llençol i els Evangelis

— La corona d’espines té forma de casc.

— El Llençol reflecteix una contusió a la galta, fractura del cartílag nasal, llavis i mentó ple de sang i flagel·lació per tot el cos (les ferides, que semblen petites peses de gimnàs de tres centímetres, coincideixen amb les mides del fuet romà o flagrum romano). Dos botxins romans van colpejar unes cent vint vegades, a un metre de distància, un home corbat i que tenia el cabell llarg.

Probablement Jesús devia portar solament el pal horitzontal de la creu (el patibulum, que pesa entre 35 i 55 quilograms), la crucifixió de les mans (claus d’entre 13 i 18 centímetres de llarg) no hauria estat a la palma de la mà sinó al canell, ja que resisteix més el pes del cos i frega el nervi mitjà —motor i sensitiu—, que provoca un dolor terrible. L’asfíxia obliga el crucificat a una doble posició: recolzar-se sobre els peus o bé deixar-se caure. Els negatius

del Llençol també mostren que ha brollat la sang postmortem barrejada amb líquid serós.

Carboni 14 (C14)

— L’any 1988, tres laboratoris diferents (Oxford, Arizona i Zurich) daten el teixit del Llençol entre 1260 i 1390. Com que tots els estudis científics i disciplinaris afirmen que el Llençol és molt més antic, després de diferents estudis, avui la majoria d’especialistes neguen la validesa de la prova que es va fer amb el C14 l’any 1988, per diferents motius o hipòtesis:

• Les mostres que es van agafar no són de la Síndone original, sinó uns pedaços afegits posteriorment a la tela original. Això s’ha conegut analitzant la composició del teixit amb tècniques específiques a través

de fotografies. Entre d’altres aspectes, la mostra, en ser irradiada amb llum ultraviolada, és més fosca, i la tècnica de blanquejat de la mostra és diferent.

• La mostra estava contaminada amb material orgànic. L’any 1988 es desconeixia la contaminació bacteriana i els processos de neteja.

• Els efectes de l’incendi de l’any 1532 van alterar la composició dels fils i això va afectar directament en el resultat de la datació del Llençol. La manca d’oxigen i les altes temperatures va fer que la fusta del cofre on es guardava sofrís reaccions químiques que van actuar sobre la cel·lulosa del lli. εdτ

Foto: MCSAT

Foto: MCSAT

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

27

Església domèsticaJosep Sabaté, periodista

Recentment, des de diversos sectors, s’ha parlat de l’Església domèstica. Convindria aprofundir

sobre aquesta qüestió, tenint en compte la constant i ràpida evolució de la societat actual. Què és l’Església domèstica? Fa poc, el bisbe de Mondoñedo-Ferrol, Mons. Manuel Sánchez Monge, durant la seva recent estada a Tarragona, es va referir a aquesta qüestió d’una manera molt clarificadora. Només cal afegir que Mons. Sánchez Monge ja va fer referència a la família com a Església domèstica en la seva tesi doctoral presentada a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma.

La família es presenta com a fonament de l’Església domèstica. El bisbe de Mondoñedo-Ferrol explicava que ja a les Sagrades Escriptures, la família era considerada com Església domèstica, perquè les famílies eren les primeres plataformes des de les quals s’evangelitzava. Després, sant Joan Crisòstom i sant Agustí van considerar que les funcions del pare eren equivalents a les del bisbe. Aquest últim té cura de la família diocesana, i el pare en té de la família pròpia dins l’àmbit de l’Església. És a dir, l’Església domèstica ha de ser evangelitzada i, també,

evangelitzadora.

La família, doncs, és també el centre de la nova evangelització, el pal de paller al voltant del qual es fonamenta aquesta Església domèstica: una família en la qual la pregària i la pràctica de la caritat són els eixos de la seva tasca evangelitzadora. I és en aquest aspecte que les famílies cristianes tenen un paper destacat en aquest temps caracteritzat per la crisi de valors.

En aquest context, Mons. Manuel Sánchez Monge explicava que la nova evangelització es farà o no es farà en funció que els laics hi participin activament. Aquest és el repte que l’Església domèstica ha d’assumir en aquests temps marcats per aquella manca de valors i per la crisi econòmica i social. La família, fonament de l’Església domèstica i plataforma de sortida de la nova evangelització. Una aposta de futur… εdτ

Observatori

«Els missioners ja no som protagonistes. Caminem junts amb els natius»

P. Antoni Calvera Pi, missioner combonià

El dia 29 d’abril l’Església celebra la Jornada de les

vocacions natives, amb el lema «Maria encoratja les vocacions en la missió». Amb la convocatòria de l’Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol, aquesta institució té per objectiu sensibilitzar el poble cristià sobre la situació de les vocacions natives i promoure la col·laboració espiritual i econòmica per a la formació dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa. I anima també las comunitats cristianes de les Esglésies joves en la formació i sosteniment dels seus seminaristes.

L’any passat, l’arxidiòcesi de Tarragona va aportar més de 21.000 euros a l’ajut econòmic per a les vocacions natives. Al marge de la qüestió econòmica, el més important és el suport a aquesta tasca missionera, en la qual, des de 1993, treballa el P. Antoni Calvera Pi, missioner combonià que ha viscut cinc anys a Etiòpia i dotze a Sud-àfrica en una parròquia rural al nord-est del país. El P. Calvera té un altre germà, també combonià, que en l’actualitat treballa a Sud-àfrica.

El P. Antoni Calvera explica que la celebració de la Jornada de les vocacions natives no fa altra cosa que recordar que l’Església és evangelitzadora en ella mateixa, és a dir, té una força interior pròpia.

—Això vol dir que s’ha de deixar pas a l’Església nativa?

—No es tracta de deixar pas, però ens hem de convèncer que nosaltres, els missioners, aquests

personatges als quals sempre ens han associat a anar allí, ja no som més els protagonistes. Cada Església és protagonista, ella mateixa, de la seva vida. I nosaltres ja no en som, de protagonistes, sinó que caminem amb ells. Si davant, al mig o al darrere, no ho sé. Però hem de caminar juntament amb ells. I ells han de donar la seva resposta. La fe és una resposta. No és una convicció. Tot això implica moltes coses. L’Església a l’Àfrica sempre ha estat capdavantera en aspectes com l’ecumenisme, la inculturació… L’ Església no ha de ser una fotocòpia d’un lloc muntat en un altre, sinó que està formada per homes i dones i s’ha de manifestar amb unes propostes culturals, econòmiques, socials… pròpies. Tot això és el que ha de conformar aquesta Església.

«La Jornada de les vocacions natives no fa altra cosa que recordar que l’Església és evangelitzadora en ella mateixa»

TarragonaMissionera

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El P. Antoni Calvera explica que les vocacions sacerdotals s’estan incrementant a l’Àfrica al marge de tota la problemàtica que hi ha. En algunes zones de l’Àfrica l’increment de vocacions natives és més notable i, fins i tot, estan sorgint, també, congregacions amb uns carismes molt africans.

«Com a missioners, no hi ha res que faci més goig que deixar una presència perquè el clergat local ja es pot fer càrrec de la missió»

—Això és molt important, perquè una vocació és com una planta que ha de créixer en una terra. És una llavor que ha d’arrelar en una terra, i si aquesta terra és africana ha de tenir aquestes arrels. Pel que fa als Seminaris, certament que n’hi ha, però no ens hem de limitar a traspassar uns esquemes d’aquí cap a allí. Per això hem de buscar, hem de continuar investigant, hem d’arriscar, perquè la fe és risc i l’esperança és risc. A mesura que anem arriscant anirem conformant l’Església. Certament, doncs, que hi ha vocacions. El fet és que, com a missioners, no hi ha res que faci més goig que deixar una presència perquè el clergat local ja es pot fer càrrec de la missió. Jo crec que en lloc de dir que marxem nosaltres i entren ells —consideració que trobo poc cristiana— és millor dir nosaltres i ells. Hem de compartir. Som Església.

La Jornada de les vocacions natives constitueix, doncs, un motiu per a col·laborar en el creixement de l’Església local en les terres de missió. Es tracta de caminar junts perquè tots som Església! εdτ

29

Núm


4a Jornada de la família cristiana

Diumenge dia 4 de març va tenir lloc, al Centre Tarraconense El Seminari, la 4a Jornada de

la família cristiana organitzada per l’arxiprestat de Tarragona Centre amb la col·laboració de les comunitats educatives dels col·legis Sant Domènec de Guzman, Sagrat Cor de Jesús, Sant Pau Apòstol i Mare de Déu del Carme.

Després de la benvinguda i presentació a càrrec de Mn. Josep Masdéu, rector de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona, pares i fills van jugar durant una estona al claustre de Sant Pau de l’edifici del Seminari. Tot seguit, mentre els nens i nenes participaven en tallers lúdics de pintura, manualitats i jocs diversos, els pares van assistir a una ponència impartida per Juanjo Fernández, de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) i autor del llibre La pregària de la porta, sobre el tema «Pregar en família? I tant que és possible!» «La pregària és una activitat sense resultats directes apreciables, per això pot semblar avorrida per als nostres fills», va afirmar Fernández.

A través d’un estil molt pedagògic i participatiu va oferir un ventall de recursos als pares per pregar amb els seus fills. Juanjo Fernández va constatar que les possibilitats de fer pregària o acompanyar-la són infinites. «Es pot pregar amb el text d’una cançó, amb els versets de l’evangeli de diumenge, dedicar la pregària a algú que ho necessita, beneint la taula, creant enigmes, deixant-nos interpel·lar per imatges

que trobem al carrer, treballant amb els evangelis o oferint postals als nens amb un missatge que Déu els fa arribar, entre d’altres.»

Durant la ponència, i seguint el llibre titulat Que n’ets, de bo, Fernández va oferir uns quants exemples de com pregar amb els més petits, «obrint els ulls i admirant, obrint els llavis i agraint, obrint els braços amb confiança, dient-li les meves penes i demanant-ne perdó… Abans de demanar cal agrair.» «Amb els nens, és molt interessant revisar el dia, les nostres actituds», va destacar. La conferència també va donar pistes per pregar els adults, en cas dels pares, amb la pregunta «Com podem pregar nosaltres?» Juanjo Fernández va presentar el PreguIkea, la pregària amb 25 mobles, explicant a través d’un taller quins són els aspectes que hem de cuidar a l’hora de pregar, com el lloc, la posició, el moment, la intenció, els signes, etc. «Hem de dedicar el temps que calgui i tot el que calgui», va destacar.

En acabar la ponència, petits i grans van assistir a la celebració de l’eucaristia, a la capella major del Seminari de Tarragona. La jornada es va clausurar amb un vermut amb tots els assistents. εdτ

Fotos: MCSAT

Notícies

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Trobada arxiprestal d’infants de catequesi de comunió

Els infants de segon curs de catequesi de comunió de les parròquies de Tarragona Centre i Perifèria

van participar, dissabte, dia 10 de març, en la trobada arxiprestal acompanyats dels seus rectors i catequistes. A primera hora del matí es van aplegar al pla de la Seu, on el Sr. Arquebisbe els va donar la benvinguda, i seguidament Maite Muñoz va explicar la façana de la Catedral a partir d’una lectura catequètica. Tots els infants portaven un distintiu que deia El Senyor ens convida.

En acabar la catequesi, els infants es van dividir en quatre grups per visitar paral·lelament la capella del Santíssim de la Catedral, la capella de la Mare de Déu del Claustre, el palau arquebisbal i el claustre de Sant Pau ubicat al Seminari. Tots els infants van passar pels quatres àmbits, on se’ls va explicar la importància de l’espai i del servei que s’hi desenvolupa. Paral·lelament els pares es van desplaçar al Centre Tarraconense El Seminari per assistir a una xerrada de Mn. Joan Àguila

sobre l’educació de la fe dels infants. Per acabar, infants i pares es van aplegar al claustre de Sant Pau i van fer unes pregàries, van resar el parenostre i van cantar els goigs de sant Pau.

Simultàniament, els nens i nenes de segon curs de catequesi de comunió de l’arxiprestat de Reus es van trobar al santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, en una trobada que va portar per tema «El pas del mar Roig.»

Fra Eulogi i Auguriper Bernabé

L’Auguri, estarà content,ha anat a buscar la mona de Pasquaperò no sap l’adreça... Fra, és l’única mona

que quedava.

Fotos: MCSAT

31

Núm


Notícies

Congrés internacional sobre la figura de l’emperador Constantí

Els dies 10 i 11 de març va tenir lloc la segona Trobada general d’acompanyants d’Acció Catòlica General

(ACG) de tot Espanya a la casa d’espiritualitat San José d’El Escorial (Madrid), amb l’assistència de més d’un centenar de persones. La trobada, que va tractar la importància de la formació cristiana en el paper de l’acompanyant de grups de vida cristiana, va convocar perfils de gent molt diversos com a acompanyants de l’ACG, cristians que mai no han acompanyat un grup o bé acompanyants de grups parroquials interessats a descobrir aquest camí de formació. La trobada va comptar amb la participació d’acompanyants de grups, juntament amb els seus rectors, de les parròquies de Sant Pau i Sant Joan Baptista de Tarragona.

L’objectiu de la trobada va ser conèixer i experimentar els diferents itineraris del procés formatiu, proposat des de l’ACG per a infants, joves i adults, per a configurar la identitat cristiana i com poder-ho aplicar posteriorment en cada parròquia. Les etapes

d’aquest itinerari formatiu passen per una iniciació cristiana, consolidació i maduració, treballant quatre dimensions: bíblica, doctrinal, espiritual i social. A través de diferents dinàmiques, durant el matí de dissabte es va treballar la importància de la parròquia i les qualitats ideals de l’acompanyant. La tarda de

dissabte i diumenge al matí va ser el moment dedicat a conèixer de més a prop en què consisteix cadascun dels tres itineraris del procés de formació d’infants, joves i adults, i poder experimentar els materials proposats, cadascú des del sector on desenvolupa la tasca a la parròquia.

Els grups de vida cristiana són les comunitats de laics i laiques que es troben en una parròquia i que, acompanyats pel mossèn, fan un camí de creixement en la formació, espiritualitat i compromís, una prioritat que fa referència al segon objectiu de l’actual Pla pastoral diocesà 2010-2013, que es proposa «urgir en els cristians i cristianes laics el compromís social pel Regne en la nostra societat d’avui i d’aquí.» εdτ

Trobada d’acompanyants de grups de vida cristiana a El Escorial

Del 20 al 24 de març s’ha celebrat el Congrés Internacional «Constantinus, el primer emperador cristià? Religió i política en el segle IV», per a tractar del naixement de l’Europa cristiana a través de la figura de l’emperador romà Constantí. Una trentena de ponents provinents de diversos països europeus han estudiat la qüestió constantiniana, inseparable de temes tan actuals com les relacions Església-Estat i la institució del papat. El Congrés, celebrat a Barcelona i a Tarragona, ha estat organitzat pel Grup de Recerques en Antiguitat Tardana de la Universitat de Barcelona (UB) i pel Departament d’Història de l’Església de la

Facultat de Teologia de Catalunya (FTC).

El darrer dia del Congrés, el dissabte dia 24 de març, els actes es van fer a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF), i es va dedicar una atenció especial a les actuacions politicoreligioses de l’emperador Constantí (272-337). Durant el matí els congressistes van visitar la vil·la romana de Centcelles, al municipi de Constantí. La datació del mausoleu de Centcelles planteja moltes incògnites i s’especula amb la possibilitat que sigui el mausoleu de Constant, un dels fills de l’Emperador.

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Segons el Dr. David Abadias, cap del Departament d’Història de l’Església de la Facultat de Teologia de Catalunya i codirector de la direcció científica del Congrés, al llarg de les diverses ponències s’ha subratllat allò que ja se sabia: que la figura de l’emperador Constantí és molt controvertida i plena d’interrogants. Entre aquests, el més interessant i central en molts debats fa referència a la política religiosa de Constantí, i en particular a la seva conversió al cristianisme. «El meu parer, tot i que hi ha hagut opinions de tot tipus, és que com a fruit del Congrés podríem treure l’interrogant del títol que proposàvem (Constantinus, el primer emperador cristià?).» Que Constantí va anar fent un procés de conversió que ja partia d’una simpatia i proximitat vers el cristianisme seria una de les conclusions més acceptades i compartides (amb excepcions) dels ponents d’aquells dies. «Aquest element és important a l’hora de situar l’element personal per damunt del polític, sense que l’un exclogui l’altre, però subratlla més un procés de coneixement i acceptació de la religió cristiana que no pas un càlcul polític i oportunista fred per part de l’emperador», explica Mn. Abadias.

«També s’ha acceptat majoritàriament que Constantí no cedeix davant l’Església cap dels seus títols o funcions religioses com a emperador (mantindrà el títol de Pontifex Maximus durant tota la seva vida), però sense menystenir cap dels seus privilegis imperials, va apostar per l’Església cristiana com a element clau per a consolidar la pau i la unitat dins l’Imperi romà. Àmpliament acceptat ha estat també el reconeixement del paper clau dels bisbes, que lideraven una minoria influent i important de ciutadans dins l’Imperi, i que van ser també la gran novetat en la política imperial de la majoria del segle IV.»

En aquest Congrés s’han tornat a tractar els temes candents referents a la política i a la religió en el segle IV, centrades en la figura d’aquell que va iniciar un abans i un després en les relacions entre la Christianitas i la Romanitas. «Un emperador, que sense deixar de ser-ho, va fer, d’una aposta personal, un model nou de política que va configurar el nou present de l’Imperi, enfortint la unitat imperial sobre la base d’una unitat religiosa que no sols va configurar l’Imperi romà dels segles IV i V sinó que serà la base del naixement de la nova Europa que sorgirà de la unió entre el poble romà i els pobles germànics units per una mateixa religió: aquella que Constantí, el primer emperador cristià, va protegir i afavorir com a element clau en la seva visió de futur.» εdτ

Fotos: MCSAT

33

Núm


El dia 2 d’abril, Dilluns Sant, va tenir lloc la jornada presbiteral, que va començar amb la missa

crismal a la Catedral de Tarragona, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, amb qui van concelebrar els preveres de l’arxidiòcesi i en la qual es van consagrar els sants olis per a la celebració dels sagraments a l’arxidiòcesi i els preveres van renovar les promeses sacerdotals. En el decurs de la celebració van ser homenatjats els preveres que al llarg d’aquest any 2012 celebren cinquanta anys d’ordenació presbiteral, que són Mn. Isidre Foguet Magriñà, Mn. Joan Llort Badies, Mn. Joan Curieses Garcia i Mn. Manuel Pascual Saperas. El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va felicitar-los per aquests anys de servei i va tenir un record particular pels preveres que ens han deixat en el darrer any.

Un dels moments significatius de la celebració és que enguany, després de la restauració que s’hi està duent a terme, s’ha pogut fer aquesta missa a la Catedral. «Aquest any, encara que no acabada del tot, podem tornar a celebrar aquesta missa crismal a la nostra Catedral. Vull aprofitar per agrair al Capítol de la Catedral i a totes les persones implicades en la restauració l’esforç que hi estan posant», va destacar Mons. Pujol. En el context de la jornada presbiteral, el Sr. Arquebisbe va urgir els preveres a viure una vida cada dia més entregada i de testimoniatge. «Som testimonis de Déu, testimonis de l’amor que s’ha de materialitzar en l’acolliment, en el bon tracte amb els qui són al nostre costat, a ajudar les persones en les seves necessitats, tant les humanes i materials com les espirituals.» El Sr. Arquebisbe també va esmentar un dels desitjos més profunds des de l’inici del seu servei apostòlic: el Seminari Menor. «Compto i confio amb tots vosaltres, estimats preveres, per tirar endavant la tasca de trobar joves que puguin tenir aquesta vocació.» Mons. Pujol va fer esment especial de la nova evangelització que el sant pare, Benet XVI, està impulsant amb fervor de cara a les Esglésies d’antiga tradició cristiana. «La nova evangelització és

una invitació a retrobar la profunda riquesa humana i sobrenatural de la identitat cristiana. Amb la rehabilitació del Seminari, entre d’altres coses, tenim un espai per a facilitar-ho.» Finalment, va anunciar amb goig que el procés de beatificació del bisbe Borràs i companys màrtirs ha entrat a la recta final, «si la comissió de cardenals ho aprova ja s’entregarà al Sant Pare perquè en declari la beatificació. Serà un dia gran per a la nostra Església de Tarragona», va avançar.

Tot seguit, a l’Aula Santa Tecla del Centre Tarraconense El Seminari, Mn. Manuel M. Fuentes va impartir una conferència per als preveres sobre «Els nostres màrtirs (1936-1939)», en la qual va destacar la importància de la contextualització en el temps i la crítica històrica basada en documents i testimonis. La jornada es va concloure al menjador del Seminari Menor amb un dinar de germanor. εdτ

Jornada sacerdotal del Dilluns Sant

Fotos: MCSAT

Foto: MCSAT

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Cinεma

Enguany s’ha estrenat la pel·lícula polonesa Popieluszko, la

llibertat està en nosaltres, dirigida per Rafal Wieczynski el 2009. Encara que es proposa com una història èpica sobre la vida i martiri del pare Jerzy Popieluszko, que va ser brutalment assassinat per la policia comunista l’octubre de 1984, en realitat són el poble polonès, i especialment l’Església i el moviment Solidaritat, els autèntics protagonistes del film.

La pel·lícula arrenca amb el primer viatge de Joan Pau II a Polònia el 1979. Es va tractar d’un esdeveniment extraordinari que va commocionar el poble polonès, durament reprimit sota un règim comunista prosoviètic implacable. El director aprofita aquestes seqüències inicials per presentar-nos el jove sacerdot Popieluszko. Es tracta d’un home dòcil, una mica tímid, però molt disposat. També se’ns presenten elements bàsics de la situació: la propagació de vagues i el lideratge del cardenal Wyscynski. Durant tota la pel·lícula, per anar prenent el pols del moment, s’aniran intercalant imatges documentals, que a més contribueixen a donar veracitat a la història.

La primera «missió» pròpiament dita que rep Popieluszko en el film, és l’agost del 1980, quan li demanen que faci una missa en una fosa a Varsòvia, que es troba en vaga. Quan

arriba allí comença a confessar obrers. Això és important, perquè el guió subratllarà contínuament els aspectes sacerdotals de Popieluszko, que mai no el mostra com un agitador polític, sinó com un pastor i, això sí, també un patriota. Una altra bateria d’imatges documentals ens porta des de febrer de 1981, quan el general Jaruzelski és nomenat primer ministre, fins a les vagues de novembre, passant per l’atemptat contra el Papa al maig i la repressió contra Solidarnosc al juny. La història de Popieluszko es reprèn el 13 de desembre amb la imposició de la Llei Marcial i la detenció de Zygmunt Zdanowicz, en una de les escenes més dramàtiques del film. Assistim a la presa de les drassanes per part de l’exèrcit, els judicis contra els dirigents de Solidarnosc… i en tot això Popieluszko mai no perd de vista la seva veritable condició: «Estic fugint de l’odi», diu referint-se al fet que no vol odiar els seus «enemics». «La meva lluita és contra el mal, no contra les seves víctimes», declara en al·lusió als dirigents comunistes.

Els esdeveniments es precipiten: veiem un any 1982 ple de repressions violentes, i arribem al maig de 1983 i al primer atemptat contra Popieluszko, del qual surt il·lès. Al juny torna Joan Pau II a Polònia, i la situació es tensa més: el 12 de desembre empresonen Popieluszko, i torna a exercir de confessor dels presidiaris.

Comença la nit fosca del sacerdot, que veu com alguns obrers el traeixen i com algunes autoritats de l’Església consideren imprudent la seva notorietat. Altres, però, li donen suport incondicionalment. En aquest sentit és un detall molt significatiu que el cardenal Glemp hagi accedit a representar-se ell

mateix en la pel·lícula. Segurament sigui la primera vegada que un cardenal actua en una pel·lícula de ficció. Després de l’impressionant pelegrinatge dels obrers a Czestochowa, s’acosta el moment fatal. L’octubre de 1984 té lloc un altre atemptat frustrat al sacerdot, que finalment és segrestat i assassinat. Les últimes paraules que se senten són les de Joan Pau II proclamant el martiri de Popieluszko. Un rètol ens recorda que va ser beatificat el 2010. εdτ

FITXA TÈCNICATítol original: Popieluszko – Wolnosc jest w nas (Polonia, 2009)

Direcció i guió: Rafal Wieczynski.

Durada: 109 min.

Gènere: Drama.

Interpretació: Adam Woronowicz (pare Jerzy Popieluszko), Zbigniew Zamachowski (Ireneusz) Marek Frackowiak (Teofil Bogucki), Joanna Szczepkowska (Roma), Radoslaw Pazura (Piotr), Krzystof Kolberger (pare Kanclerz), Marta Lipinska (Janina), Martyna Peszko (Marysia).

Popieluszko, la llibertat està en nosaltresJuan Orellana, director del Departament de Cinema de la Comissió Episcopal de Mitjans de la CEE

35

Núm


εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Església de Tarragona n. 264

Documents

Transcript of Església de Tarragona n. 264