Església de Tarragona n.270

36
Núm. 269 .Octubre 2012 Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV Quarta època εsglésia de τarragona Núm. 270 .Novembre 2012 Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV Quarta època Cridats a donar testimoni de la nostra fe SÍNODE DE BISBES

description

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Transcript of Església de Tarragona n.270

Page 1: Església de Tarragona n.270

Núm. 269 .Octubre 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

εsglésiade τarragona

Núm. 270 .Novembre 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

Cridats a donar testimoni de la nostra fe

SÍNODE DE BISBES

Page 2: Església de Tarragona n.270

Viu-lo!

Page 3: Església de Tarragona n.270

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona

εsglésiade τarragona

Des de finals del mes de setembre el Sr. Arquebisbe fa la visita pastoral a les vint-i-tres parròquies que hi ha

a l’arxiprestat del Baix Camp. Mes a mes farem seguiment d’aquesta visita, que va començar al santuari de la Mare de Déu del Camí de Cambrils i que conclourà el dia 27 de gener de 2013 a la Selva del Camp.

A Arxiprestat del Baix Camp

Pàgina 24

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 4), Capçalera (p. 5), Jornada de Germanor (p. 6), Tarragona Missionera (p. 7)La veu de Càritas (p. 10), Radiografia dels arxiprestats (p. 12), L’entrevista (p. 14), Any de la fe (p. 16), Sínode de Bisbes (p. 19), Formació (p. 22), Notícies (p. 27), Joventut (p. 31) Cinema (p. 34) i Llibres (p 35).

Prop de quatre mil voluntaris van participar, el dissabte 20 d’octubre, en la Trobada de voluntaris

de Càritas Catalunya a Barcelona, que va portar per lema «Voluntaris de Càritas, portadors d’esperança». La trobada va comptar amb la presència del cardenal arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures) i president de Càritas Internacional, Mons. Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga.

A La Veu de Càritas

Pàgina 10

SUMARI 270Novembre 2012

3

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 4: Església de Tarragona n.270

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

www.arquebisbattarragona.catuna finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

La Quarta d’εdτεsglésiade τarragona

DirectorSantiago Grimau

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezDídac BertranAnna RobertLuis-José Baixauli

SecretariaMontse Sabaté

Assessorament lingüísticRosalia Gras

FotografiaMCS

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica [email protected]àgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

La Quarta d’εdτLa bandera cristianaAntoni Coll Gilabert, periodista

A Catalunya, a rel de la manifestació de

l’11 de setembre i que el President assumís el seu lema com a objectiu irrenunciable, ens trobem amb una sorda confrontació de voluntats i emocions.

El que preocupa és que acabi provocant una divisió entre el ciutadans, cosa que pot passar si la minoria no accepta la voluntat majoritària, i si la majoria no respecta el pensament de la minoria.

Seria una pena que els que volen la independència pensessin que els altres són poc catalans i que aquests pensessin que els altres són poc solidaris.

Tenir un concepte negatiu de l’altre, convertit inesperadament en adversari, no ajudaria gens a una convivència fraternal.

Llavors, no es pot defensar

una cosa o l’altra? Perfectament. Com diu l’arquebisbe Jaume Pujol, una qüestió opinable no s’ha d’erigir en un imperatiu moral. El que no convé és que la discrepància entre les idees es traslladi a les persones. Que no mirem malament l’altre perquè no pensi el mateix que jo.

El que fa bona una persona no és la bandera que penja al balcó, o el fet que no en pengi cap. La bandera cristiana, en tot cas, té la forma d’aquell drap amb què Crist va eixugar els peus dels seus deixebles abans que digués: serviu així els uns als altres. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 5: Església de Tarragona n.270

Capçalεra

Nova evangelització?Didac Bertran, Cap del Departament de mitjans de comunicació social

Un dels esdeveniments eclesials més importants

d’aquest mes de novembre ha estat el primer Congreso Nacional de Pastoral de Juventud, celebrat a València, on es va parlar molt de nova evangelització i d’anunci explícit de Jesucrist.

Són moltes les vegades que escoltem i llegim avui —en referència amb l’Església— aquesta expressió: la nova evangelització. Aleshores, ens preguntem: Què és això d’una nova evangelització? És que ha canviat l’evangeli, o què? És que els Apòstols ho van fer malament, o què? És que l’Església estava equivocada fins ara, o què? És que hi ha noves veritats per anunciar, o què?…

No, no hi ha res de tot això. L’evangeli és el mateix, no cal afegir-hi res, i l’Església ha evangelitzat bé. Però el beat Joan Pau II, ara fa uns vint anys, ens va llançar una consigna que s’ha fet famosa. Ens va dir a tota l’Església que ens hem de centrar en una nova evangelització, que no és nova perquè proposi res de nou, sinó perquè nosaltres —evangelitzadors hauríem de ser-ho tots—, conscients del moment històric en què vivim, i conscients també de la gran evolució del món, cal que anunciem avui l’evangeli amb nou ardor, amb nous mètodes, amb noves expressions.

Amb nou ardor, perquè tots hem de ser testimonis amb la nostra vida mateixa del que posem en les nostres paraules.

Amb nous mètodes, perquè hem de saber emprar tots els mitjans possibles, ja que han canviat molt les circumstàncies del món, i cal saber situar l’evangeli en les noves formes de vida. I ho hem de fer amb una nova expressió, perquè a l’home actual li hem de parlar amb llenguatge d’ara.

Llavors, què ha de proclamar la nova evangelització? Què ha d’explicar a l’home d’avui?… El contingut de la nova evangelització es fonamenta en el missatge central de l’evangeli: les promeses finals de la salvació, el perdó dels pecats, el do de l’Esperit Sant i el reconeixement d’una nova humanitat en Crist Jesús .

Cal tornar a anunciar Déu sense por de topar amb un món autosuficient i indiferent. Hem d’anunciar el Déu creador, el Déu que ens estima, el Déu que s’ha

manifestat i s’ha donat en Jesucrist, el Crucificat i Ressuscitat. Cal que prediquem aquest Jesucrist que és el mateix ahir, avui i sempre.

Aquesta és l’única evangelització possible, sostinguda sempre, a més, amb la vida dels creients, amb el som o no som? del nostre llenguatge popular. Això té una

aplicació especial quan clamem contra la injustícia social que regna en el nostre món. Clamem i hem de clamar contra el pecat, contra l’egoisme, contra tot el que fa que hi hagi cada vegada més rics a costa de molts cada cop més pobres. Això no obstant, és una equivocació predicar un paradís ja en aquest món, perquè aquest «paradís» ni es dóna ni es donarà mai. I no cal envejar res als habitants d’aquest «paradís» que molts es munten a base de renunciar del tot a la creu de Jesucrist. Jesucrist ens va salvar per la creu, i la Creu és el camí assenyalat als seguidors del Senyor.

El món es desinteressa de Déu. Aviat serà a molts llocs el Déu desconegut. Per tant, és el nostre deure de cristians fer-lo conèixer, estimar i servir, perquè sigui Déu tot en tots! εdτ

5

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

5

Page 6: Església de Tarragona n.270

«Ajudeu a la vostra parròquia, hi guanyem tots»

Germanor diocesana

El diumenge 18 de novembre l’Església diocesana va celebrar la jornada de Germanor amb aquest lema. És una campanya que es fa extensible durant tot l’any.

Carles Baches Pla, ecònom diocesà

Des de fa molts anys el tercer diumenge de novembre se celebra la Jornada de

Germanor o Dia de l’Església Diocesana, el principal objectiu de la qual és conscienciar els cristians de la seva pertinença a una Església diocesana i recordar la necessitat de col·laborar, d’ajudar al sosteniment pastoral i econòmic de la pròpia Església. Hem de pensar que el seu sosteniment actual depèn exclusivament de les aportacions dels catòlics i de totes aquelles persones de bona voluntat que reconeixen tot el ventall d’activitats que s’han de dur a terme. És un fet constatat que l’Església necessita cada vegada més persones que es comprometin amb el seu ajut.

L’Església diocesana ha de tenir sempre viva una estructura per poder atendre a tothom. Entre les necessitats que es cobreixen hi ha la retribució del clergat, el sosteniment dels Seminaris, de totes les persones que estan directament al servei de l’acció pastoral i l’atenció de les activitats socials, culturals i assistencials diocesanes, entre d’altres.

Sens dubte l’Església, amb tot el seu conjunt d’activitats, reverteix a la societat sobretot la millor xarxa assistencial a nivell social i educatiu. Només cal pensar en la quantitat d’institucions d’Església que dediquen esforços personals i una part important dels seus recursos en tasques d’ajut material, sanitari o d’educació. El fet de fer una aportació a l’Església en aquesta Jornada, per petita que sigui, rendeix molt per la seva repercussió en la societat mateixa.

Les parròquies i els diferents moviments diocesans aporten molt a la comunitat, necessitada d’autèntics valors en fe, pastoral juvenil, formació, acolliment, etc. especialment significatius en aquest Any de la fe proclamat pel sant pare Benet XVI per a reflexionar i pregar per tots aquests aspectes i pensar en tot el que fem pels altres, el nostres germans…

Al llarg de l’any són moltes les activitats que realitza la nostra Església diocesana, i cal, per això, una autèntica Germanor, tant a nivell de les persones, preveres, consagrats o laics com també en l’aspecte del finançament propi de totes aquestes activitats. Aquest és el sentit de la diada de Germanor que celebrem cada mes de novembre. Recordem el que ens va dir Crist: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). εdτ

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 7: Església de Tarragona n.270

Tarragona Missionεra

Benet XVI: «La nova evangelització està essencialment connectada amb la missió ad gentes»En la clausura del Sínode els bisbes van remarcar el missatge de Jesús als deixebles: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles […]. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20).

Ana González, delegada diocesana per a les missions i la cooperació entre les Esglésies.

En l’homilia de la santa missa de clausura del Sínode dels

Bisbes, a la basílica de Sant Pere del Vaticà, el papa Benet XVI assenyalava que la nova evangelització afecta tota la vida de l’Església; una vida de l’Església que el Papa emmarcava en tres àmbits: en primer lloc la pastoral ordinària, que ha d’estar més animada pel foc de l’Esperit, per encendre els cors dels fidels que regularment freqüenten la comunitat i que es reuneixen el dia del Senyor per a nodrir-se de la seva Paraula i del Pa de vida eterna.

En segon lloc, la nova evangelització està essencialment connectada amb la missió ad gentes. L’Església té la tasca d’evangelitzar, d’anunciar el missatge de salvació als homes que encara no coneixen Jesucrist. En el transcurs de les reflexions sinodals s’ha subratllat també que hi ha molts llocs a l’Àfrica, a l’Àsia i a Oceania on els habitants, moltes vegades sense ser-ne plenament conscients, esperen amb gran expectativa el primer anunci de l’evangeli. Per tant cal pregar a l’Esperit Sant perquè susciti en l’Església un renovat dinamisme missioner i que els protagonistes siguin de manera especial els agents pastorals i els fidels laics. La globalització ha causat un notable desplaçament de poblacions. Per tant, el primer anunci s’imposa també en els

països d’antiga evangelització.

El tercer aspecte, subratllat pel Papa, té a veure amb les persones batejades però que no viuen les exigències del baptisme. Indicava que l’Església ha de dedicar una atenció particular, perquè trobant novament Jesucrist, tornin a descobrir el goig de la fe i les pràctiques religioses en la comunitat dels fidels.

El sínode crida a continuar la llarga història de proclamació de l’evangeli

«No es tracta de començar tot de nou» —assenyalaven els pares sinodals en el seu missatge final

de la XIII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre la Nova Evangelització. Prosseguien aclarint que «la nova evangelització s’insereix en el llarg camí de proclamació de l’evangeli que, des dels primers segles de l’era cristiana fins ara, ha recorregut la història i ha edificat comunitats de creients per tota la terra».

«El camí que ha de recórrer tota evangelització és la trobada personal amb Jesucrist en l’Església. Les ocasions de trobada amb ell són: la lectura de l’evangeli, la importància d’evangelitzar-nos a nosaltres mateixos i estar disposats a la conversió.»

7

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 8: Església de Tarragona n.270

«La nova evangelització té un camp particularment ardu però, alhora, apassionant per als joves. Així ho mostren diferents experiències, des de les més multitudinàries, com les Jornades Mundials de la Joventut, fins a aquelles més amagades però no menys importants, com les nombroses i diverses experiències d’espiritualitat, servei i missió.»

Per a concloure, els pares sinodals recordaven el manament de Jesús als seus deixebles: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles […]. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 19-20). Aquesta vegada la missió no es dirigeix a un territori en concret, sinó que surt a trobar les nafres més fosques del cor dels nostres contemporanis, per portar a la trobada amb Jesús, el Ressuscitat que es fa present en les nostres comunitats.

Una paraula a les Esglésies de les diferents regions del món

«Ens dirigim a vosaltres, homes i dones, que viviu als països de l’Àfrica, i ressaltem la nostra gratitud pel testimoniatge que oferiu de l’evangeli moltes vegades en situacions humanes molt difícils. Dirigim una crida d’atenció al món de la política i als governs dels diferents països africans perquè, amb

la col·laboració de tots els homes de bona voluntat, es promoguin els drets humans fonamentals i el continent sigui alliberat de la violència i els conflictes que el turmenten.»

«Us invitem als cristians d’Amèrica del Nord a respondre amb goig a la crida de la nova evangelització, mentre admirem com en la vostra jove història les vostres comunitats cristianes han donat fruits generosos de fe, de caritat i de missió. Sigueu solidaris amb l’Amèrica Llatina en la permanent tasca d’evangelització del vostre continent.»

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

8

Page 9: Església de Tarragona n.270

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: [email protected] Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

El mateix sentiment de gratitud dirigeix l’Assemblea del Sínode a les Esglésies d’Amèrica Llatina i del Carib. «Ara, davant els desafiaments del present, sobretot la pobresa i la violència, l’Església a l’Amèrica Llatina i al Carib és exhortada a viure en un estat permanent de missió, anunciant l’evangeli amb esperança i alegria, formant comunitats de veritables deixebles missioners de Jesucrist, mostrant amb el vostre testimoniatge que l’evangeli és font d’una societat justa i fraternal.»

«També a vosaltres, cristians de l’Àsia, sentim la necessitat de dirigir-vos una paraula d’enfortiment i d’exhortació. La vostra presència, malgrat ser una petita minoria en el continent en què viuen gairebé dos terços de la població mundial, és una llavor profunda, confiada a la força de l’Esperit, que creix en el diàleg amb les diferents cultures, amb les antigues religions i amb tants pobres. Cristians de

l’Àsia, sentiu la proximitat fraternal dels cristians dels altres països del món, els quals no poden oblidar que en el vostre continent, a la Terra Santa, va néixer, va viure, va morir i va ressuscitar el mateix Jesús.»

«Una paraula de reconeixement i d’esperança volem dirigir els bisbes a les Esglésies del continent europeu, avui en part marcat per una forta secularització, a vegades agressiva, i encara avui ferit pels llargs decennis de governs marcats per ideologies enemigues de Déu i de l’home. Les dificultats del present no us poden deixar abatuts, benvolguts cristians europeus: us han de desafiar a un anunci més joiós i viu de Crist i del seu evangeli de vida.»

«Finalment saludem els pobles d’Oceania. Comprometeu-vos a predicar l’evangeli i a fer conèixer Jesús en el món d’avui. Us exhortem a trobar-lo en la vostra vida quotidiana, a escoltar-lo i a descobrir, mitjançant la pregària i la meditació, la gràcia de poder dir: «Sabem que aquest és realment el salvador del món» (Jn 4,42).» εdτ

9

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 10: Església de Tarragona n.270

La vεu de Càritas

Mons. Óscar Andrés Rodríguez, president de Càritas Internacional:

«Càritas posa de manifest el desafiament de l’amor»Prop de 4.000 persones es van aplegar, el dissabte 20 d’octubre, a la Trobada de voluntaris de Càritas Catalunya a Barcelona.

«Càritas no és només una organització, sinó una

acumulació de testimonis que han fet cert el desafiament de l’amor.» El cardenal arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures) i president de Càritas Internacional, Mons. Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, explicava amb aquestes paraules el significat del voluntariat, al qual Càritas va retre homenatge el dissabte dia 20 d’octubre amb una celebració a nivell nacional. Unes 4.000 persones voluntàries de totes les Càritas de Catalunya es van aplegar a l’espai Fòrum de Barcelona al matí, i a la basílica de

la Sagrada Família a la tarda, els dos escenaris on va transcórrer la trobada al llarg del dia.

Sota el títol «Voluntaris de Càritas, portadors d’esperança», Mons. Rodríguez va pronunciar la conferència principal de la jornada, en la qual va ressaltar la importància de l’amor i de la gratitud: «El voluntariat té futur si som capaços d’aprendre l’art d’estimar.» El president de Càritas Internacional va emmarcar aquesta idea en un context social «de relacions líquides», fent referència al concepte del sociòleg polonès Zygmunt Bauman que,

a través de la metàfora d’aquest estat de l’aigua, posa de manifest la fragilitat de les nostres societats i la seva deshumanització. El cardenal arquebisbe de Tegucigalpa va posar com a exemple dues Càritas, la de l’Iraq i la de Mauritània, per explicar com l’amor incondicional té força per cohesionar i fer que les persones puguin viure en condicions adverses: «A la Càritas mauritana tots els que hi treballen són musulmans menys el director», va dir.

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 11: Església de Tarragona n.270

Sistach, va subratllar que «el voluntariat és l’expressió de la fe cristiana». Per la seva part, la presidenta de Càritas Catalunya, Sra. Carme Borbonès, va afirmar que «la pobresa es manifesta de moltes maneres; ho veiem des de les Càritas parroquials», i que «Càritas no pretén substituir la tasca de les Administracions» en un moment en què aquestes no poden donar resposta a la realitat social actual.

La jornada va cloure amb una emotiva celebració de l’eucaristia presidida per Mons. Rodríguez Maradiaga i concelebrada pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull; l’arquebisbe bisbe d’Urgell, Mons. Joan Enric Vives; el bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo; el bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, i nombrosos preveres vinculats a la tasca de Càritas. El cardenal Lluís Martínez Sistach va excusar la seva presència per haver de marxar de nou al Sínode de bisbes que s’estava celebrant a Roma. El cardenal arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures), en la seva homilia, va convidar als voluntaris de Càritas a «fer-se servidors dels més pobres i humils, com ho va fer Jesús de Natzaret». εdτ

11

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 12: Església de Tarragona n.270

Radiografia dεls arxiprestats

Tarragona Perifèria, un arxiprestat constituït per barris de gran diversitat ètnica i religiosa

L’arxiprestat de Tarragona Perifèria, geogràficament parlant, és un arxiprestat que inclou les parròquies de la perifèria sud-oest, com són Sant Josep Obrer de Torreforta, Santa Tecla de Campclar i Santa Maria de Bonavista, al marge dret del Francolí, i al nord-oest, la Parròquia de Sant Salvador del barri que porta el mateix nom. Sociològicament està constituït per barris que van néixer a partir dels anys cinquanta del segle passat amb immigrants procedents bàsicament d’Andalusia i d’Extremadura i que, actualment, experimenten una allau creixent d’immigrants procedents sobretot del Magreb i de l’Àfrica subsahariana, amb el que això suposa: bilingüisme, integració cultural, i pluralisme ètnic i religiós, entre d’altres.

Conversem amb el seu arxiprest, Mn. Isidre Foguet Magriña.

—En aquest arxiprestat no s’hi troba cap agrupació de parròquies…

Exacte, i en part és lògic que sigui així, perquè es tracta de parròquies amb un nombre molt elevat de feligresos, ja siguin reals o potencials. Tal volta es podria parlar que la Parròquia de Sant Josep Obrer de Torreforta, a la pràctica, té les condicions per a ser-ho, ja que està constituïda per vuit barris: Torreforta, Riuclar, Icomar, la Granja, el Pilar, Parc Riuclar, l’Albada i la Floresta.

—Quins són els instituts i associacions de vida consagrada presents a l’arxiprestat?

De comunitats masculines hi ha la Companyia de Jesús, a Torreforta; els germans de les Escoles Cristianes, a Torreforta, i els operaris diocesans, a Bonavista. Pel que fa a les comunitats femenines, hi ha les germanes carmelites de la caritat vedruna, a Campclar; les carmelites missioneres teresianes, a Torreforta; la companyia de Santa Teresa de Jesús, a Bonavista; i les germanetes de l’Assumpció, a Riuclar.

—Quines són les activitats conjuntes que es duen a terme a nivell d’arxiprestat?

N’hi ha que es fan conjuntament amb l’arxiprestat de Tarragona Centre, com és el servei de Càritas, que, juntament amb les Càritas de les parròquies de Tarragona Centre formen la Càritas Interparroquial de Tarragona; els cursos de formació de catequistes; trobades de nens de catequesi, i els serveis funeraris. Les més pròpies de l’arxiprestat són els cursets prematrimonials del CPM, les jornades de dinamització social, la conferència quaresmal del Sr. Arquebisbe, la trobada arxiprestal i les celebracions ocasionals.

—Com s’articula l’activitat arxiprestal?

Bàsicament s’articula a través de reunions periòdiques, com la que manté el vicari episcopal de la ciutat de Tarragona, Mn. Jordi Figueras, i els arxiprestos de Tarragona Centre, Mn. Joan Antoni Cedó i, un servidor, de Tarragona Perifèria. També hi ha el Consell Pastoral Arxiprestal, que es reuneix quatre vegades l’any a cada una de les quatre parròquies que constitueixen l’arxiprestat, i la reunió mensual dels preveres de l’arxiprestat.

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 13: Església de Tarragona n.270

—Quines perspectives té l’arxiprestat de cara al futur?

Creiem que cal seguir en la línia de mantenir i potenciar les activitats conjuntes amb l’arxiprestat de Tarragona Centre. Caldrà treballar conjuntament amb totes les institucions dels nostres barris dedicades a pal·liar els estralls que provoca l’actual crisi econòmica i prendre’s molt seriosament l’aplicació de les iniciatives de l’Any de la fe i els documents del Sínode de bisbes per a la nova evangelització. εdτ

Torreforta

Sant Salvador

13

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 14: Església de Tarragona n.270

L’entrεvista

Mons. Raúl Berzosa, bisbe de Ciudad Rodrigo:

«La nova evangelització és ensenyar l’art de viure en Crist a les persones i comunitats»El degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Armand Puig, conversa amb Mons. Berzosa sobre el concili Vaticà II, la nova evangelització i l’Església.

Mons. Raúl Berzosa (Aranda de Duero, Burgos, 1957) és

doctor en teologia dogmàtica, llicenciat en dret canònic i diplomat en periodisme, i autor de nombroses publicacions sobre fe, laïcisme i nova evangelització. El maig de 2005 va rebre l’ordenació episcopal a la capital asturiana com a bisbe titular d’Arcàvica i bisbe auxiliar d’Oviedo, i sis anys després, el 2 de febrer de 2011, va ser nomenat bisbe de Ciudad Rodrigo (Salamanca).

Armand Puig (A.P.) Comencem parlant del concili Vaticà II. Quins serien, segons la seva opinió, els eixos que conformen aquest gran esdeveniment de l’Església catòlica en el segle XX?

Raúl Berzosa (R.B.) Sens dubte, jo em quedo en aquest moment amb una frase de Danielou, que ja en el temps del Concili, en tres paraules, va resumir tot el que estava sortint, dient que, primer, és un retorn a les fonts de la tradició, a les fonts de la revelació, diríem al genuí del cristianisme; segon, un diàleg sincer amb les cultures d’avui sense por, un concili de portes obertes, i en tercer lloc, la pastoralitat. Si un concili no serveix per a respondre les preguntes dels homes i dones del nostre temps, per a què serveix? Dit això, el concili Vaticà II es va fer dues preguntes que continuen vigents: «Església, què dius de tu mateixa?» «Quin rostre vols presentar als homes i dones

d’avui?»

Per tant, per a mi, el Concili té tres paraules: és redescobriment del Misteri, de comunió per a la missió, i també a l’inrevés, que no es pot fer missió si no hi ha comunitat; i no hi ha comunió si no hi ha al mateix temps misteri i contemplació. Crec que això és el fonamental.

A.P. Vostè ha citat una de les preguntes que es va fer el Concili: «Església, què dius de tu mateixa?» Aquesta frase ressona en els textos bíblics. Em sembla entendre que, per a vostè, el Concili va ser un moment d’auscultació, de percepció espiritual, especialment de la missió i de la funció de l’Església. En aquest món nostre que és complex, fragmentat, que és una mica inconnex, l’Església quin paper pot jugar aquí?

R.B. Crec que l’Església ha de ser el que Pau VI, artífex del Concili, va dir: «Ha de ser, abans que res, experta en humanitat, i fer possible la civilització de l’amor i de la vida.» I em diran: «Com pot ser això?» Església, sigues tu mateixa. Quan un no és el que és, no és res. I en aquest sentit, jo crec que l’Església, en aquest món en què vivim complex, més que mai és la creu, ha de saber portar els homes a Déu i a descobrir la transcendència i el misteri profund, allò que deia Viktor Frankl: «Quan hi ha un perquè tots els “coms” es resolen.» Però també ha de fer possible la part

horitzontal, que tots ens sentim en comunió i fraternitat. Jo crec que l’Església, més que un lloc, més que una institució, més que una mica de poder, o un empori econòmic com a vegades s’ha vist, és llevat, dinamisme per a transformar aquest món en un altre i fer un altre món, les dues coses.

A.P. Llavors tenim una tasca enorme que ens pot semblar gegantina, i ho és, però rellegint l’evangeli de Jesús, aquests conceptes hi apareixen. Té forces la nostra Església per a desenvolupar aquest programa?

R.B. Té forces perquè continua havent-hi testimonis i comunitats que l’han fet possible. Diu el papa Benet XVI que només els homes i dones tocats per Déu seran capaços d’obrir el cor i la ment dels nostres contemporanis a les coses de Déu. Sempre dic als joves: Per què creieu que el papa Joan Pau II i Benet XVI estan beatificant i

Foto: MCS

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 15: Església de Tarragona n.270

canonitzant tanta gent, més que en els vint segles anteriors? Per a mostrar-nos que el cristianisme, i lògicament, l’Església, no és un ideari polític, no és filosofia, ni literatura, ni bones intencions, sinó homes i dones que han canviat aquest món, frase també de Joan Pau II i que no és un tòpic. Els veritables revolucionaris són els sants, i un sant ho revoluciona tot, perquè posa les coses de cap per avall, com les veu Déu, no com les veiem, a vegades, nosaltres. En una paraula, jo crec que dins de l’Església, si es continuen suscitant testimonis coherents i comunitats de referència, les coses canviaran.

A.P. D’això n’estem segurs i també sabem que sense la paraula de Déu no podrem fer gaire cosa, o res. Llavors el concili proposa la Bíblia, la Sagrada Escriptura, la Paraula, com quelcom central, com una cosa constituent. Sempre ho havia estat, no és que estiguéssim sense Paraula abans del Concili, però del Concili tinc la impressió que hi ha una

reapropiació del lloc i de la centralitat de la paraula de Déu…

R.B. En el sentit de la Paraula sempre dic el següent: «El Concili va tornar a redescobrir el misteri de Jesucrist, va ser un concili cristocèntric i va quedar a la penombra la referència trinitària, perquè va tenir menys força, encara que hi era.» Quan la gent pregunta: «Quin sentit té fer pastoral avui, quin sentit té ser cristià?» Jo dic: «Fer present i viu, avui i aquí, Crist.» «I on podem trobar Jesucrist?» En els sagraments, en l’eucaristia, en la paraula de Déu, perquè aquí hi ha Crist viu, i també en cadascun de nosaltres.

Recordo que en un congrés que vam tenir a Barcelona, Enzo Bianchi, després de la seva conferència em va assenyalar amb el dit i em va dir: «Sr. Bisbe, què és el més important que ha de fer un bisbe cada matí?» I jo vaig respondre: «Vostè m’ho dirà.» «Vostè, quan surt al carrer»— em va dir—, «els seus feligresos no esperen que els parli del partit de futbol del Barça o del Madrid, ni que els expliqui l’últim acudit ni el comentari polític, ni que els vengui bolígrafs, ni cotxes, ni taronges. La gent vol que els parli de Déu. I per parlar de Déu vostè ha de fer la lectio divina cada dia, almenys l’evangeli cada dia, pregat, alimentat i portat a la vida.» Això és el que ha descobert el Vaticà II. La Paraula no és un llibre que només coneixen els erudits —per exemple la Bíblia—, empolsat en un armari, sinó que és la Paraula: la vida de cada dia

en l’esperit suscitat i tenint com a referent, lògicament, els escrits.

A.P. Aquest és el programa de l’Església del papa Benet XVI i estem tots d’acord amb el Sínode recent celebrat a Roma. El gran projecte que ja Joan Pau II va iniciar, el papa Benet el continua. De quina manera, aquest Sínode pot obrir un espai nou d’anunci de l’evangeli com a missió de l’Església i com a repte davant el món d’avui?

R.B. El Sínode no és més que recordar que l’Església no és per a ella mateixa sinó que és per a evangelitzar, com va dir l’Evangelii nuntiandi. L’Església sempre estarà en estat de missió. Si no és missionera i evangelitzadora l’Església no és res. Com definiria jo la nova evangelització? És com un examen de consciència per a saber que estem fent l’evangelització i com l’estem fent, i per a saber què és el que no estem fent i per què no ho fem. I en aquest sentit, anar als nous escenaris, anar a la cultura d’avui i tornar a anunciar la Bona nova. Fins i tot amb les claus que el papa Benet ens ha dit, que són precioses: assumir, purificar i elevar. Jo amb una paraula puc definir la nova evangelització com ensenyar l’art de viure. Amb majúscules, l’art de viure en Crist, a persones i comunitats. εdτ

Foto: MCS

Foto: MCS

15

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 16: Església de Tarragona n.270

Any de la fe

El CredoEs tracta d’una «fe viscuda i formulada» fixada oficialment per tal de ser apresa de memòria i transmesa de generació en generació.

Albert Viciano i Vives, prevere i professor de Patrologia de l’ISCR Sant Fructuós

Una llarga història acompanya la professió de

fe cristiana. Està arrelada en el Nou Testament, en el qual es reconeixen diverses estructures simples i altres més complexes. Les simples són: «Tu ets el Messies» (Mc 8,29), «Jesús és el Messies, el Fill de Déu» (Jn 20,31), «Jesús és el Senyor» (1Co 12,3), «Jo crec que Jesucrist és el Fill de Déu» (Ac 8,37). Aquestes fórmules primitives simples es van anar ampliant successivament esdevenint cada vegada més complexes: «Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat» (Rm 10,9).

A partir d’aquí es van elaborar, ben aviat, les fórmules de fe trinitàries, d’acord amb la conclusió de l’evangeli de Mateu: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19).

Símbol apostòlic o símbol dels Apòstols (versió breu del Credo): «catecisme romà més antic»

Ambròs, a la segona meitat del segle IV, ens va trasmetre el Credo baptismal de l’Església de Milà, que és idèntic al que feia servir Agustí a la seva Església d’Hipona. També Rufí ens va fer arribar el Credo que feien servir a Aquileia l’any 404. Totes aquestes fórmules estan emparentades entre elles i tenen com a eix

comú el Símbol apostòlic de l’Església romana, que consta de dotze articles. Hom diu que els dotze Apòstols es van aplegar per a compondre el Credo; però això és una llegenda que es trobava divulgada ja en temps de sant Ambròs i Rufí. L’atribució dels dotze articles a cada un dels Apòstols la trobem en un sermó anònim d’un predicador gàl·lic del segle VI.

Es podria concloure que li escau de veritat el qualificatiu de Símbol apostòlic, ja que les seves afirmacions de fe es fonamenten en la doctrina comuna de l’Església dels temps dels pares apostòlics.

El Credo és l’expressió de quelcom viscut amb sentit.

Credo nicenoconstantinopolità o de Nicea-Constantinoble (versió llarga del Credo): ‘regula fidei o regula veritatis’

El Credo del concili ecumènic de Nicea (325) va prendre com a punt de partença un «símbol» baptismal, però donant-li una nova funció: la de «regla de fe» o «test d’ortodòxia». Els pares conciliars de Nicea —en controvèrsia contra l’heretgia de l’arianisme, que negava la divinitat del Fill de Déu— van fer servir un Credo baptismal de l’Església de Cesarea com a base

per a redactar una confessió de fe més elaborada teològicament; fins i tot van recórrer a algún terme filosòfic per tal de precisar millor algunes veritats que el llenguatge bíblic —més predominant en el Credo— no arribava a expressar amb tota exactitud. Es tracta, per primera vegada en la història de l’Església, d’un nou tipus de Credo: no és ja un senzill símbol baptismal, sinó que és un test d’ortodòxia o regula fidei o regula veritatis (‘regla de fe’, ‘regla de veritat’), encara que l’estreta vinculació que uneix ambdues idees (symbolum fidei, regula fidei) no permet de separar-les completament. El Credo, a partir del concili de Nicea, serveix no només per a determinar la identitat cristiana (symbolum fidei), sinó també per a distingir l’ortodòxia de l’heterodòxia (regula fidei).

Dimensió eclesial del Credo

Sotmesa a la pressió de factors interns o externs, l’Església va complir la missió testimonial des del principi: «Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança» (1Pe 3,15). Per tant, a més del fonament cristològic, hi ha un fonament eclesiològic en l’aparició del que anomenem símbols baptismals, professions de fe o credos. Es tracta d’una veritable creació de l’Església —no gens arbitrària—, sinó connectada amb el nucli del

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 17: Església de Tarragona n.270

missatge del Nou Testament.

El primer element a considerar és que aquests credos, professions o símbols són l’expressió de quelcom viscut amb sentit. La paraula del Credo, paraula de professió, està sempre precedida d’una vivència de fe que necessita expressar-se i que, mitjançant el llenguatge, pot ser compartida amb altres creients. Es tracta més aviat d’una fe formulada que no pas d’una fórmula de fe; millor dit: de la fe viscuda i formulada se’n deriva la fórmula de fe, que quedarà oficialment fixada per tal de ser apresa personalment de memòria i també per tal de ser transmesa de generació en generació.

Pel seu origen i pel seu ús, els credos estan estretament units a la celebració litúrgica. Des de temps antics han cercat d’obrir-se camí i instal·lar-se a l’interior dels ritus majors de l’Església. En un principi, van tenir acollida en la celebració del baptisme com a culminació de la catequesi (traditio symboli i redditio symboli); és a dir: durant el període de formació el símbol era lliurat (traditio symboli: lliurament del símbol) i explicat als catecúmens, els quals, poc abans de rebre el baptisme, a la vetlla pasqual, havien de professar-lo en veu alta (redditio symboli: devolució [o examen] del símbol). Amb el pas del temps, els credos es van incloure en altres celebracions litúrgiques: a l’eucaristia (a Orient i a Hispània des del segle VI, a França i a Milà en el segle VIII, en la litúrgia romana des de l’any 1014); a la penitència (si més no, en els primers rituals de la penitència privada en l’edat mitjana); en la comunió dels malalts; en el viàtic i en l’ordenació dels preveres i bisbes.

El Missal Romà prescriu que,

durant el temps de Quaresma i el temps de Pasqua, es proclami en la celebració eucarística el Símbol apostòlic, perquè els dos esmentats temps litúrgics tenen un contingut marcadament baptismal: la Quaresma, temps de preparació dels catecúmens; la Pasqua, temps de celebració del baptisme. Per a la resta de l’any litúrgic es recomana la proclamació del Credo nicenoconstantinopolità.

Estructura ternària del Credo: «crec en un Déu», «crec en Jesucrist» i «crec en l’Esperit Sant»

L’estructura ternària d’aquest articulat fa referència simultània als misteris de la fe, sobretot al misteri de la Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant; però també al misteri de la salvació i encarnació redemptora i al de la santificació per a la vida eterna. Malgrat el triple «jo crec», el nom de Déu no apareix més que una sola vegada en tot el Credo en senyal de respecte pel monoteisme. Tot el que segueix és com l’explicitació d’aquest nom únic de Déu.

El Símbol de la fe o Credo es compon de tres articles principals. L’estructura ternària del Credo apareix per la presència, tres vegades repetida, de la preposició in ‘en’, seguida d’un terme i d’algunes aposicions afegides a aquest terme. Tenint en compte aquest terme, en què s’expressa l’objecte de la creença: Déu, Jesucrist, Esperit Sant, podem caracteritzar els creients que formulen aquest Credo amb tres adjectius:

—El creient és un subjecte religiós: «Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra.»

—El creient és un subjecte cristià: «Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre.»

—El creient és un subjecte espiritual: «Crec en l’Esperit Sant, present en la santa Església catòlica.»

Les dimensions religiosa, cristiana i espiritual del Credo es fonamenten en el seu contingut. És religiós perquè es refereix a Déu, és cristià perquè es refereix

Concili ecumènic de Nicea (325)

17

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 18: Església de Tarragona n.270

El CREDO en un cartellF. Xavier Morell Rom, prevere, delegat diocesà per a la catequesi i el catecumenat

Des de molt aviat l’Església va voler recollir l’essencial de la seva fe en uns resums orgànics

i articulats, destinats, sobretot, als candidats al baptisme. Aquestes síntesis s’anomenen Credo perquè la seva primera paraula és aquesta: «Crec.»

Amb motiu la l’Any de la fe hem editat el Credo en tres formats diferents: una targeta, un cartell i una pancarta. Cadascun tindrà un ús diferent. Donada la seva utilitat específica en la catequesi, el text va il·lustrat amb un dibuix de fons, que vol expressar icònicament allò que diem de paraula.

Posem el Credo sobre tres franges diferents per a expressar la nostra fe trinitària: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

• La primera, el cel, fa referència al Pare, que amb el seu poder ho crea tot per a nosaltres. El fons del cel s’acompanya de núvols i d’un gran sol, que de sempre ha estat símbol de la divinitat.

• La segona franja és la terra, en referència a Jesús, el Fill de Déu que s’ha fet home. La creu és el signe que ens parla de Jesús. Les petjades que s’hi acosten som nosaltres, els cristians, atrets pel Crist que regna des de la creu.

• La tercera franja és el mar. Ja al principi, l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Són diversos els signes que en el Nou Testament ens evoquen l’Esperit. Un d’ells és el vent. Com el vent que infla la vela de la barca, que ben bé pot ser la imatge de la mateixa Església.

Pràcticament tots ells són símbols que, amb un tractament diferent, apareixen també en la imatge gràfica de l’Any de la fe. εdτ

a Jesucrist, i és espiritual perquè es refereix a l’Esperit Sant. Aquestes tres determinacions il·luminen cada una de les aposicions que segueixen als termes: Déu, Jesucrist i Esperit Sant; i s’il·luminen també entre si.

El creient adopta una actitud original. No pot continuar professant el Credo sense reconèixer-se vinculat al mateix temps a tots els qui amb ell el reciten, l’han recitat o el recitaran en el futur. D’aquesta manera, la seva dependència religiosa amb Déu és inseparable de la dependència a una fraternitat:

els germans i germanes que professen una mateixa fe. És dir clarament que no es pot creure o tenir fe sense la vinculació a uns germans i germanes, sense la voluntat d’estimar a tots aquells que creuen també en Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Aquest amor amb què el creient es compromet, no és quelcom adquirit. Es transcendeix constantment: el futur és la seva llei; inclou, doncs, l’esperança. εdτ

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 19: Església de Tarragona n.270

Sínodε de Bisbes

Com la samaritana al pouMissatge del Sínode de bisbes al poble de Déu

Josep M. Gavaldà i Ribot, prevere

El 28 d’octubre va concloure el Sínode de bisbes aplegats

a Roma per a reflexionar sobre el tema de «La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana». Els bisbes van redactar un Missatge al poble de Déu i van lliurar 58 propostes al Papa. Ara el Papa haurà de redactar un Document final en el qual reculli tota l’experiència sinodal i ell mateix faci les propostes per a tota l’Església.

En aquest breu article els ofereixo alguns fragments d’aquest Missatge del Sínode de bisbes amb algun comentari personal. El text íntegre d’aquest Missatge es pot trobar a la secció de l’Any de la fe del web de l’Arquebisbat de Tarragona www.arqtgn.cat (Documentació/Any de la fe) situada al menú lateral dret del web.

La fe és un encontre personal amb el Senyor

«Ens deixem il·luminar per una pàgina de l’evangeli: l’encontre de Jesús amb la dona samaritana (cf. Jn 4,5-42). No hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi al costat d’un pou amb un càntir buit, amb l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l’existència.»

L’Església se sent urgida a asseure’s —com Jesús al pou de Sicar— al costat dels homes i dones d’avui, per tal que puguin trobar-se amb Jesús i parlar amb

ell. Jesús és qui revela a cada home i dóna la veritat de la seva vida com ho va fer amb la dóna samaritana, que va exclamar: «M’ha dit tot el que he fet.» L’encontre amb el Senyor i el diàleg amb ell fa que a poc a poc sorgeixi en cada persona la pregunta de la fe: «Serà ell el Crist?» (Crist vol dir enviat de Déu). Aquest encontre amb el Senyor possibilita un canvi en la persona i la fa comunicadora d’una nova vida, com la samaritana, que va ser anunciadora de Crist a tots els seus veïns.

L’encontre amb el Senyor es produeix en la quotidianitat de la vida

«Recordem, per exemple, com Pere, Andreu, Jaume i Joan van ser cridats per Jesús en el context del seu treball, com Zaqueu va poder passar de la simple curiositat a l’abric de la taula compartida amb el Mestre, com el centurió

va demanar la intervenció del Senyor davant la malaltia d’una persona propera, com el cec de naixement el va invocar com a alliberador de la seva mateixa marginació, com Marta i Maria van veure recompensada la seva hospitalitat amb la seva presència mateixa. Podem continuar encara recorrent les pàgines dels evangelis i trobant tantes i tantes maneres en què la vida de les persones s’ha obert, des de diverses condicions, a la presència de Crist.»

Els cristians podem ser mediadors de tants encontres de les persones amb Crist. Caldria que ens preguntéssim si cadascun de nosaltres estem disposats a ser en la vida quotidiana aquells que ajuden a tants companys de feina, amics, veïns, etc. a trobar Jesús en les seves vides. εdτ

19

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 20: Església de Tarragona n.270

Les parròquies: llocs d’encontre amb Jesucrist

«L’obra de l’evangelització no és feina exclusiva d’algú en l’Església sinó del conjunt de les comunitats eclesials, on es té accés a la plenitud dels instruments de l’encontre amb Jesús: la Paraula, els sagraments, la comunió fraternal, el servei de la caritat, la missió. En aquesta perspectiva emergeix sobretot el paper de la Parròquia com a presència de l’Església en el territori on viuen els homes, «font de la vila», com li agradava anomenar-la Joan XXIII, en la qual tothom pot beure trobant la frescor de l’evangeli. La seva funció roman imprescindible.»

Probablement un dels punts forts per a la nova evangelització serà la revitalització de les parròquies. Caldrà, doncs, posar més atenció en les parròquies per tal que siguin comunitats acollidores que amb el testimoni

de l’amor «atreguin la mirada desencantada de la humanitat contemporània». També es diu: «A la parròquia continua sent decisiu el ministeri del sacerdot, pare i pastor del seu poble.» Ens cal pregar per les vocacions sacerdotals però també vetllar perquè qualsevol prevere pugui exercir el ministeri de la millor manera possible en funció dels seus talents i aptituds pastorals.

Dues expressions de la fe rellevants: la contemplació i la proximitat amb els pobres

En primer lloc els bisbes destaquen el «do i l’experiència de la contemplació». «Només des d’una mirada adorant al misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, només des de la profunditat d’un silenci que es posa com a si que acull l’única Paraula que salva, pot desenvolupar-se un testimoni creïble per al món. Només aquest silenci orant pot impedir que la paraula de la

salvació es confongui en el món amb els sorolls que l’envaeixen.»

La profunditat interior s’adquireix gràcies a la pregària, al contacte amb la Paraula de Déu, a través d’hores contemplant i adorant el misteri eucarístic… Tanmateix, aquesta experiència espiritual ha d’anar acompanyada d’una altra que els bisbes destaquen tot seguit:

«L’altre símbol d’autenticitat de la nova evangelització té el rostre del pobre. Estar proper a qui és a la vora del camí de la vida no és sols exercici de solidaritat, sinó sobretot un fet espiritual. Perquè en el rostre del pobre resplendeix el rostre mateix de Crist: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). Als pobres els reconeixem un lloc privilegiat a les nostres comunitats, un lloc que no exclou ningú, però que vol ser un reflex de com Jesús s’ha unit a ells. La presència dels

Foto: Osservatore Romano

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 21: Església de Tarragona n.270

pobres a les nostres comunitats és misteriosament potent: canvia les persones més que un discurs, ensenya fidelitat, fa entendre la fragilitat de la vida, exigeix pregària; en definitiva, condueix a Crist.»

És un fragment que cal reflexionar posant-nos a la presència del Senyor. El contacte amb els pobres ens evangelitza a nosaltres mateixos. L’amistat

amb els pobres és proximitat amb Crist que s’ha identificat amb ells. Això només es pot entendre des d’una profunditat de vida espiritual. Les parròquies, els preveres, els laics, etc. necessitem els pobres i ells ens necessiten. Que ells ens necessitin ho veiem clar. Ens cal copsar més l’altra realitat: que nosaltres els necessitem a ells! Cal provar-ho, apropar-se als pobres per rebre aquesta força «misteriosament

potent» que ens farà canviar en molts aspectes: començarem a valorar molt més i millor tot allò que tenim, ens faran sortir de tants egoismes i comoditats per tal de posar en pràctica l’evangeli. εdτ

21

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 22: Església de Tarragona n.270

L’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós inaugura el nou curs acadèmic 2012-2013Mons. Raúl Berzosa, bisbe de Ciudad Rodrigo, va exposar en la lliçó inaugural diverses tesis dels ateismes del segle XXI.

Formació

L’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós

(INSAF) va inaugurar, el dimecres 17 d’octubre, el curs acadèmic 2012-2013, acte que va comptar amb la presència del bisbe de Ciudad Rodrigo (Salamanca), Mons. Raúl Berzosa, el qual va impartir la lliçó inaugural.

L’acte d’inauguració es va iniciar amb la celebració d’una eucaristia a la capella del Seminari, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pel bisbe Mons. Raúl Berzosa i preveres professors de l’INSAF. Tot seguit, a la sala d’actes del Centre Tarraconense El Seminari va tenir lloc l’acte acadèmic presidit pel Sr. Arquebisbe, amb la presència de Mons. Berzosa; del degà president de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Armand Puig; del director de l’INSAF, Dr. Josep M. Gavaldà; de la vicerectora de postgrau i formació permanent de la Universitat Rovira i Virgili, Dra. Aurora Ruiz; del rector del Seminari Pontifici de Tarragona i delegat diocesà per a l’ensenyament, Mn. Norbert Miracle; del vicedirector de l’INSAF, Dr. Rafael Serra; del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; del subdelegat del Govern de l’estat espanyol a Tarragona, Sr. Jordi Sierra; de la directora territorial de governació i relacions institucionals del govern de

la Generalitat a Tarragona, Sra. Rosanna Camps; del degà de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Jordi Tous; del conseller d’espais públics de l’Ajuntament de Tarragona, Sr. Antonio Rodríguez, i de la directora de l’Institut d’Arqueologia Clàssica de Tarragona (ICAC), Dra. Isabel Rodà.

Després de la lectura de la memòria del curs 2011-2012 a càrrec del Dr. Josep M. Gavaldà, el bisbe de Ciudad Rodrigo va pronunciar la lliçó inaugural titulada «Dios no es mudo ni peligroso ni un espejismo. Sigue hablando en los nuevos ateísmos». Mons. Berzosa, doctor en teologia i autor de nombroses publicacions, va exposar les tesis dels ateismes c o n t e m p o r a n i s més actuals citant autors com Harris, Dawkins, o Hitchens, entre d’altres, i les seves obres que defensen l’anomenat « n a t u r a l i s m e científic» segons el qual només la ciència pot proporcionar

un coneixement complet de la realitat. En aquest sentit Déu i la fe són una invenció. Mons. Raúl Berzosa, durant la lliçó inaugural, també va elaborar una crítica positiva de tots els ateismes actuals proposant-los un diàleg seriós amb els teòlegs i experts de la Bíblia.

Foto: MCS

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 23: Església de Tarragona n.270

«Les obres dels nous ateus» —va dir— «són obres impregnades de passió contra les creences que, segons la seva opinió, no tenen proves. Els nous ateismes estan obsessionats a cercar l’explicació del motiu pel qual la gent continua creient si Déu no existeix i la teologia és inútil. Estan convençuts que la gent creu per debilitat», va apuntar Mons. Berzosa, i va afegir que la fe en Déu, com s’ha mostrat en la Tradició cristiana, implica un encontre total, entrega i conversió de vida. «És una experiència de Vida que fa possible l’art de viure», va concloure.

Tot seguit es va homenatjar alguns professors de l’Institut que s’han jubilat de la docència i passen a ser emèrits donant pas a professors més joves que, havent acabat els estudis superiors, han passat a impartir les assignatures assignades. Són: el P. Pere Codinachs, professor de teologia dogmàtica i moral; Mn. Joaquim Claver, professor d’eclesiologia i ecumenisme; Dr. Antoni Martínez, professor d’art religiós; P. Pere Cardona, professor de teologia dogmàtica; Mn. Josep Bofarull, professor de teologia pastoral, i Mn. Francesc Esteso, professor de teologia

pastoral. Acte seguit es van lliurar els títols corresponents als alumnes que el curs passat van obtenir graus de diplomatura o llicenciatura a l’Institut. Per finalitzar el Sr. Arquebisbe va pronunciar un breu parlament i va declarar inaugurat el nou curs 2012-2013. εdτ

Fotos: MCS

23

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 24: Església de Tarragona n.270

Arxiprεstat del Baix Camp

Visita pastoral del Sr. Arquebisbe a les parròquies de l’arxiprestat del Baix CampAquest és el sisè arxiprestat que Mons. Jaume Pujol visita en els vuits anys que és arquebisbe de Tarragona

Després de la darrera visita pastoral a l’arxiprestat de l’Alt Camp, que va concloure el mes de gener

d’aquest any, el diumenge 16 de setembre el Sr. Arquebisbe iniciava, amb unes vespres solemnes al santuari de la Mare de Déu del Camí de Cambrils, la seva sisena visita pastoral, en aquesta ocasió a l’arxiprestat del Baix Camp, que conclourà el dia 27 de gener de 2013 a la Selva del Camp. Mes a mes, a la revista Església de Tarragona, farem seguiment d’aquesta visita.

En primer lloc, cal explicar que la visita pastoral s’inscriu dins una antiga tradició que arrenca amb els Apòstols. Pau i Bernabé, després del seu primer viatge missioner fora de Palestina es van plantejar el següent: «Anem a visitar els germans a cada una de les ciutats on vam anunciar la paraula del Senyor i vegem com estan» (Ac 15,36). Per tant, la visita pastoral és una visita per a conèixer amb més profunditat les parròquies de l’arquebisbat i les persones que en formen part, l’activitat que es duu a terme, i també és un moment escaient per a agrair l’esforç per part del seu bisbe i pastor a tots els germans compromesos que col·laboren en la tasca missionera i evangelitzadora.

De les vint-i-tres parròquies que hi ha a l’arxiprestat del Baix Camp, la primera etapa de la visita va ser a la Tinença de Santa Maria Magdalena de Miami Platja, on el Sr. Arquebisbe va poder conversar amb els membres del Consell Parroquial, anar al Centre polivalent, saludar el Sr. Alcalde i confirmar uns quants joves en la missa estacional. A finals de setembre va ser el torn de la Parròquia de Sant Pere de Cambrils, on Mons. Jaume Pujol va visitar alguns malalts de la Parròquia i va compartir diferents moments amb cadascun dels grups vinculats a la Parròquia, com la Confraria de la Mare de Déu del Carme, la coral polifònica, els membres de Càritas, la Confraria de Setmana Santa, les persones de la neteja… També en aquesta Parròquia va conferir el sagrament de la confirmació a uns quants joves i va inaugurar les obres de rehabilitació de l’antiga rectoria, on s’ubicaran les dependències de Càritas, grups de catequesi, sales polivalents i l’Agrupament Escolta Gent de Mar, entre d’altres.

Seguidament, el Sr. Arquebisbe va visitar les parròquies de Santa Maria de Duesaigües, de Sant Mateu de Riudecanyes, de l’Assumpció de les Borges del Camp, on el dia que hi va ser va presidir la novena de la Mare de Déu de la Riera a la seva ermita; la Parròquia de Sant Andreu d’Arbolí, la Parròquia de Sant Bartomeu de l’Argentera i, el darrer cap de setmana d’octubre, la Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu de Vilaplana. En totes aquestes parròquies el Sr. Arquebisbe, com a pastor de l’Església diocesana, ha compartit el temps escoltant amb fraternitat i interès els diferents grups parroquials i les persones amb les quals també ha pregat tot fent visible la unitat de l’Església particular (cf. LG 23). εdτ

Miami platja

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 25: Església de Tarragona n.270

Cambrils

Duesaigües

Riudecanyes

Borges del Camp

25

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 26: Església de Tarragona n.270

L’Argentera

Vilaplana

Fra Eulogi i Auguri per Bernabé

Arbolí

Auguri, on vas ambaquestes ulleres negres? Vaig a la Catedral i com

m’han dit que brilla com el sol...

Es que el Sr. Arquebisbe es preocupa molt!

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 27: Església de Tarragona n.270

Notíciεs

Ordenació diaconal del seminarista Joan Maria Anglès BatetMn. Anglès durà a terme la tasca pastoral a l’agrupació de parròquies de la Bisbal del Penedès, on fins ara col·laborava.

El Sr. Arquebisbe va ordenar diaca el seminarista Joan

Maria Anglès Batet, fill de Torredembarra, el diumenge dia 28 d’octubre, a l’església parroquial de Sant Pere Apòstol d’aquesta vila, en una celebració que va comptar amb la presència del rector de la Parròquia, Mn. Joan Cañas; del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; de l’arxiprest del Tarragonès Llevant, Mn. Xavier Roig; del rector del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Norbert Miracle; de Mn. Jordi Gual, rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Clarà; del rector de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell i arxiprest del Baix Penedès, Mn. Joan Maria Padrell, i altres preveres, diaques, seminaristes, familiars i amics. La celebració va comptar amb l’acompanyament musical de la Coral Santa Rosalia de Torredembarra.

El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va destacar la caritat pastoral com la primera virtut entre les virtuts que han d’adornar la vida dels ministres sagrats. «Com a pare i pastor teu et demano que m’ajudis en aquest servei. T’encomano en particular els més necessitats, els malalts, els que pateixen en el cos i en l’esperit. Demano al Senyor que tinguis un cor gran que sàpiga estimar a la mesura del cor de Crist», va dir. En el context de l’Any de la fe, el Sr. Arquebisbe va destacar la importància de predicar amb l’exemple remarcant que la

paraula de Déu s’ha d’encarnar en la nostra vida. Durant l’homilia també va anunciar que el proper dia 16 de desembre, a la Catedral de Tarragona, ordenarà prevere un germà seu, el diaca Mn. Albert Fortuny Llaveria.

Com en tot ritus d’ordenació diaconal es van cantar les lletanies dels sants amb l’ordenand prostrat a terra, es va viure el moment més important, que és la imposició de mans del Bisbe i la pregària consecratòria, i acte seguit va ser revestit per Mn. Joan Cañas i Mn. Joaquim Gras amb l’estola en forma diaconal i la dalmàtica. Amb el bes de pau el Sr. Arquebisbe va acollir paternalment el nou diaca com a col·laborador seu, gest que també va fer amb els germans diaques per significar la comunió en el mateix do i ministeri.

Abans de la benedicció final, Mn. Joan Maria Anglès va donar les gràcies a tots els preveres que l’han ajudat al llarg dels anys, a la família i, especialment, a la seva mare

Roser, pel testimoni de vida i fe, així com també a totes les persones que el van acompanyar en aquell dia tan especial. També va tenir un record especial «per aquells que ja no són entre nosaltres, com el meu pare». Emocionat, va recordar Mn. Anton Morell, anterior rector

de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, que el va ajudar a nivell espiritual i va anar forjant a poc a poc la seva vocació. «Una vocació que ha estat un procés llarg, com una olla que bull, que ha costat, però que, finalment, ha vessat, després d’estar trenta-vuit anys al servei de la Parròquia, trenta-un d’ells com a sagristà», va explicar el recent ordenat.

Representants del Consell Pastoral Parroquial van fer entrega a Mn. Anglès d’un conjunt d’estoles i un quadre de santa Rosalia, patrona de la vila, obra de l’artista local Joan Ciuró. El cant dels Goigs a llaor de santa Rosalia va concloure la celebració a l’església parroquial, i tot seguit hi va haver un berenar a l’Escola Antoni Roig de Torredembarra. εdτ

27

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 28: Església de Tarragona n.270

‘Viure la fe. Transmetre la fe’, nova carta pastoral del Sr. Arquebisbe

Amb motiu de l’Any de la fe 2012-2013, el Sr. Arquebisbe

ha publicat una nova carta pastoral. El document, titulat Viure la fe. Transmetre la fe, consta d’una introducció, quatre capítols i un epíleg, agrupats en un opuscle de 16 pàgines de fàcil lectura.

En la introducció, entre d’altres coses, el Sr. Arquebisbe indica que «posar la Mare de Déu com a exemple de fe és mostrar el model més perfecte i més proper perquè també nosaltres en aquest Any de la fe puguem fer un pas endavant en la nostra fe, en el nostre compromís de vida cristiana, i

sapiguem transmetre la fe amb el nostre exemple». Al llarg de la carta es concreten els objectius generals de l’Any de la fe, es parla de la fe i dels seus continguts, es fa un repàs d’algunes de les accions pastorals que tindran lloc a l’arxidiòcesi i, finalment, es fa referència al Pla pastoral 2010-2013 amb un breu epíleg que glossa paraules de Benet XVI al final de la carta apostòlica Porta fidei.

La carta pastoral es pot llegir a l’apartat publicacions-llibres / publicacions de la secció de l’Any de la fe del web de l’Arquebisbat www.arqtgn.cat εdτ

«En qui i en què creiem els cristians?», conferències sobre el Credo en l’Any de la fe

Les onze parròquies de l’arxiprestat de Tarragona

Centre han organitzat durant aquest Any de la fe diferents conferències mensuals sobre el Credo sota el lema «En qui i en què creiem els cristians?», amb l’objectiu, tal com s’indica en el document Porta de la fe, «d’intensificar la reflexió sobre la fe perquè l’adhesió a l’evangeli sigui més conscient i vigorosa tot redescobrint els seus continguts i reflexionant sobre l’acte mateix de creure» (cf. PF 8-9-10).

La primera conferència, als locals de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona, va anar a càrrec de la Sra. Maria Mercè Sardà, llicenciada en teologia i catequista d’aquesta mateixa Parròquia durant molts anys. Sardà va

compartir amb els assistents —més d’un centenar— diverses reflexions sobre què significa creure i tenir fe, per què Déu dóna sentit a la nostra vida, en quin Déu creiem, la revelació que fa Jesús de Déu com a Pare, l’omnipotència de Déu i la gratuïtat del seu amor. «L’atribut més important és que Déu és amor, que m’estima pel simple fet d’existir, que ho pot tot, i que aquesta omnipotència que ens fa qüestionar tantes coses ens posa davant del Misteri, davant de tot allò que ens depassa i que no comprenem», va remarcar Sardà.

Aquest mes de novembre, el dia 16, la conferència titulada

«Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre», ha tingut lloc a la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona. De cara al mes de desembre s’ha organitzat un recés d’Advent al Santuari de Loreto, de les 17.00 h a les 19.00 h, acompanyat per Mn. Jaume Roig, amb el títol «Concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria Verge.» εdτ

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 29: Església de Tarragona n.270

29

Inauguració de les obres d’accessibilitat a les dependències parroquials de Sant Joan Baptista de Valls i presentació del projecte de rehabilitació de l’abadia de Riudoms

La Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls va inaugurar, el diumenge 7 d’octubre, les obres

d’accessibilitat de la rectoria i dependències parroquials que van començar després de les festes de Nadal de l’any passat i que s’han enllestit a finals d’aquest estiu. Les reformes realitzades han consistit a tancar la porta d’accés a la rectoria, que es trobava al carrer de l’Església, i obrir una nova porta a la plaça dels Escolans, a la qual es pot accedir tant per escales com per rampa. Una altra millora amb què compta la rectoria recentment és la incorporació d’un ascensor a l’edifici.

El rector de la Parròquia, Mn. Josep Bofarull, que resideix a la rectoria des de fa deu anys juntament amb altres preveres, en aquests moments amb Mn. Ramon Blas i Mn. Josep Benet, ja jubilats, es mostra satisfet de les obres realitzades, ja que «són de caràcter funcional i s’han fet amb els estalvis de la Parròquia».

Per altra banda, el diumenge 28 d’octubre es va presentar el projecte de rehabilitació de l’abadia de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms. La nova distribució de l’abadia comptarà amb sales per a les diferents activitats parroquials. A la planta baixa s’hi ubicaran la secretaria, l’arxiu i el despatx parroquial, una sala d’actes i el local de Càritas-Riudoms. La primera planta, fins ara residència,

es rehabilitarà per tal d’acollir sis sales per a fer catequesi, una sala de reunions, una sala de joves i un oratori. εdτ

Parròquia Sant Joan Baptista de Valls

29

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 30: Església de Tarragona n.270

Clausura del Bicentenari de la festa de Sant Nicaset al Catllar

El dia 9 d’octubre de 2011 començava la celebració del Bicentenari de la festa de sant Nicaset al Catllar amb un any per endavant, fins al proppassat 14 d’octubre, ple d’actes religiosos, culturals, populars i esportius, entre d’altres, La presentació de la nova pintura-mural de sant Nicasi a l’església parroquial de Sant Joan Baptista del Catllar, la benedicció de dues noves campanes, la presentació dels nous Goigs a lloança del Sant, amb versos de Mn. Joan Roig i música de Mn. Josep Gil, la trobada de corals promoguda per la Coral Sant Nicasi, la trobada anual de parròquies de l’arxiprestat del Tarragonès Llevant al Catllar, un cicle de conferències, la trobada de gegants, tornejos de futbol, ciclisme o tennis organitzats pels clubs o entitats esportives de la vila només són algunes de les moltes activitats que s’han organitzat amb motiu d’aquest bicentenari.

Tot un conjunt d’actes per a commemorar la protecció del Sant a la vila en diverses ocasions. La primera invocació del Sant va ser l’any 1687 en ocasió de la plaga de llagosta que va assolar el terme, i dos segles més tard, l’11 d’octubre de 1812, la vila va tenir l’oportunitat de gaudir una altra vegada de la seva protecció i el seu auxili davant l’epidèmia de pesta que assolava els habitants del poble i les contrades més properes. Des d’aleshores la vila celebra l’11 d’octubre com un dia d’acció de gràcies a sant Nicasi. εdτ

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 31: Església de Tarragona n.270

Descobrint nous camins d’evangelització als jovesEl lema: «També vosaltres sereu testimonis» (Jn 15,27)

Jovεntut

De l’1 al 4 de novembre la ciutat de València ha acollit més de dos mil agents de pastoral de totes les diòcesis d’Espanya, entre els qualsa n’hi havia una quinzena de la nostra arxidiòcesi, durant la celebració del primer Congrés de pastoral juvenil organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) amb el lema «També vosaltres sereu testimonis» (Jn 15,27). Durant els dies del Congrés s’hi han fet presents trenta-quatre bisbes d’arreu de les diòcesis d’Espanya.

Aquest Congrés, emmarcat en l’Any de la fe, ha tingut lloc després del viscut durant la JMJ 2011 de Madrid, i n’ha volgut aprofitar l’impuls per a oferir propostes concretes d’evangelització als agents de pastoral juvenil, amb l’objectiu principal de descobrir nous camins per a evangelitzar els joves i que al mateix temps ells siguin testimonis de l’evangeli en la cultura d’avui.

Durant els quatre dies del Congrés hi ha hagut testimonis, actuacions musicals, més de quaranta experiències d’evangelització en onze esglésies i parròquies distribuïdes pel centre de València, una gran vetlla de pregària a la Catedral, el rés de laudes i vespres, celebracions comunitàries de la fe posant Crist al centre de tota la tasca pastoral; espais 2.0 per a compartir el viscut en les estones de descans al voltant de la Catedral, i també tres grans ponències amb les respectives ressonàncies a la Catedral sobre tres grans eixos: el primer anunci, l’encontre amb Crist i els itineraris de la iniciació cristiana.

Les ponències van tractar sobre el primer anunci, l’encontre amb Crist i els itineraris d’iniciació cristiana.

Primer anunci, encontre amb Crist i

itineraris d’iniciació cristiana

La primera ponència del Congrés va ser impartida per l’arquebisbe de València, Mons. Carlos Osoro, centrada en la mirada que tot agent de pastoral ha de tenir envers Crist, amb el títol «Per a tu la vida és Crist.» «Un dels motius principals pels quals ens costa tant que l’evangeli ressoni en el cor dels joves» —afirmava Mons. Osoro— «és perquè nosaltres mateixos tenim encara un dèficit important per arribar al cor de Crist i conèixer en ell el seu designi cap a tots nosaltres, joves evangelitzadors i joves evangelitzats.»

L’endemà, dissabte dia 3 de novembre, després del rés de laudes, va tenir lloc la segona ponència del Congrés, pronunciada per Mons. José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià i responsable del Departament

31

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 32: Església de Tarragona n.270

de pastoral juvenil de la CEE. La seva intervenció va portar per títol

«L’evangelització dels joves davant l’emergència afectiva», i va explicar les tres ferides que segons el prelat pateix la societat postmoderna i que dificulten conèixer el veritable rostre de Crist però que alhora, paradoxalment, el necessiten per a ser guarides: el narcisisme, el «pansexualisme» i la desconfiança.

El darrer dia del Congrés la ponència va anar a càrrec del cardenal Stanislaw Rylko, president del Consell pontifici per als laics, amb el tema «La pastoral dels joves davant l’emergència educativa hodierna, del dia d’avui: el magisteri de Benet XVI». Mons. Rylko va assenyalar que el compromís de l’Església és educar en la fe, una gran contribució a la societat per tal que se surti de la crisi educativa que es pateix. Benet XVI ens crida a reconsiderar seriosament els fonaments del nostre treball amb els joves. El Sant Pare, gran mestre de la fe, ens ajuda a tornar a l’essencial: no es

comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, a la vegada, una orientació decisiva. El cardenal Rylko va destacar que durant la joventut hi ha un desig, la voluntat de cercar també Déu malgrat les dificultats d’avui dia. Per tant cal mantenir viva la flama d’aquest anhel.

A continuació de la ponència del cardenal Rylko van tenir lloc les ressonàncies per part de Rosendo Soler, responsable del Centre Nacional Salesià de Pastoral Juvenil, el qual va parlar sobre els itineraris de formació, i del P. Carlos Sávio da Costa, coordinador nacional de la Setmana Missionera-JMJ Río 2013, que va donar algunes informacions sobre la propera JMJ a Río de Janeiro 2013.

El Congrés va concloure amb l’eucaristia final d’enviament, presidida pel cardenal Rylko, amb prop de tres mil persones. L’homilia va ser pronunciada per Mons. Carlos Osoro, en la qual va ressaltar que «no podem estimar els altres de veritat si abans no tenim experiència de Déu. Avui les crisis tenen una arrel profunda: l’ocultació de Déu, la crisi de fe».

Finalment, un representant de cada grup

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Page 33: Església de Tarragona n.270

participant al Congrés va rebre una petita gerra de terrissa, on portem el tresor de la nostra fe, amb un missatge de l’evangeli en el seu interior: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix » (Lc 10,27).

La versió íntegra de les tres ponències es pot llegir al web del Congrés www.cnpj2012.es (sala de premsa/ponències i material d’interès). εdτ

33

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 34: Església de Tarragona n.270

Cinεma

‘Amor bajo el espino blanco’

Juan Orellanadirector del Departament de Cinema de la Comissió Episcopal de Mitjans de la CEE

Paige i Leo són un matrimoni feliç i enamorat. Un dia d’hivern pateixen un accident de trànsit i ella entra en coma. Quan torna a la consciència ha perdut la memòria dels últims anys i no recorda ni tan sols el seu marit. Però sí que recorda al nuvi anterior que havia tingut. Leo farà tot el possible perquè la seva dona torni a enamorar-se d’ell, però no serà fàcil. I a més, la família de Paige farà el possible perquè això no passi.

El director televisiu Michael Sucsy debuta en el llargmetratge de ficció amb aquest drama romàntic escrit per Stuart Sender i inspirat en fets reals. El format és molt clàssic, de fórmules previsibles, però amb un guió ben travat, unes interpretacions brillants, i amb un aconseguit to que ni cau en el melodrama ni en la comèdia ximple. Entre Rachel McAdams i Channing Tatum hi ha molta química, i Jessica Lange i Sam Neill són dos secundaris de luxe.

La pel·lícula és un ferri homenatge a l’amor de parella, capaç de renúncia i sacrifici pel bé de l’altre, però també és un cant al perdó i a la importància dels vincles familiars. Encara que es va tractar un tema semblant a la pel·lícula 50 primeras citas, aquesta és incomparablement millor, més profunda, interessant i gens frívola. De fet, és gairebé una pel·lícula familiar. εdτ

FITXA TÈCNICAThe vowUSA, 2012

Direcció: Michael Sucsy

Interpretació:Rachel McAdams (Paige), Channing Tatum (Leo), Jessica Lange (Rita), Scott Speedman (Jeremy), Sam Neill (Bill), Jessica McNamee (Gwen).

Durada: 104 mGènere: Romàntica.

Per a joves i adults.

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

34

Page 35: Església de Tarragona n.270

Llibreria de l’ArquebisbatC/ de Sant Pau, 4 (Tarragona) – Edifici del Seminari

LA PORTA DE LA FE. ‘PORTA FIDEI’Ed. Claret, 2011. Col·lecció Documents del Magisteri n. 55. 23 pàgines. PVP. 2,37 € «L’11 d’octubre de 2012 es compleixen cinquanta anys de la inauguració del concili Vaticà II i vint de la publicació del Catecisme de l’Església catòlica per part del papa beat Joan Pau II. Amb aquesta doble commemoració en ment, el papa Benet XVI ha volgut convocar un Any de la fe des d’aquest dia fins al 24 de novembre de 2013, solemnitat de Crist Rei i últim dia de l’any litúrgic. La promulgació d’aquest Any de la fe és, doncs, una crida del Sant Pare a tots els cristians a aprofundir i consolidar-se en la fe i a «fer resplendir la Paraula de veritat que el Senyor Jesús ens va deixar.»

L’ANY DE LA FEDalmau, B. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012. Col·lecció L’Espiga n. 104. 93 pàgines. PVP: 8,00 €.Els punts de referència que l’autor examina en aquest llibre ens ajudaran a conèixer millor la bellesa i la centralitat del viure cristià a través de la descripció de les bases del cristianisme i dels mitjans pels quals l’Església d’avui vol actualitzar el llegat del concili Vaticà II en el cinquantenari de la seva inauguració.

ELS DOCUMENTS DEL CONCILI VATICÀ IIPublicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012. 208 p. PVP: 16,00€ El concili Vaticà II (1962-1965) convocat pel papa Joan XXIII va produir uns documents. Els setze documents —quatre constitucions, nou decrets, tres declaracions— d’aquest Concili representen allò en què els pares conciliars van estar d’acord a afirmar, i són invocats justament com l’expressió determinada de les seves intencions i decisions. Aquesta edició conté la traducció catalana dels documents conciliars, feta per Bernabé Dalmau.

‘LA ALEGRÍA DE LA FE’Benet XVI. Ed. San Pablo, 2012. Col·lecció Testigos n. 49. 144 p. PVP: 10,00 €.«Aquest llibre repassa els continguts fonamentals del Credo. Benet XVI dóna el millor d’ell mateix per il·luminar no sols la veritat de la fe, sinó l’alegria de la fe que proporciona l’encontre amb el Senyor. Reprenent el que era una pràctica difosa en els primers segles—l’entrega del Credo als catecúmens abans de rebre el baptisme—, es pot considerar aquesta obra com una entrega del Credo a cada un de nosaltres, perquè travessem la «porta de la fe» i tornem a gaudir de l’alegria de l’encontre amb Crist en la comunió amb l’Església.»

LA NOVA EVANGELITZACIÓFisichella, R. Ed. Claret, 2012. Col·lecció A Cel Obert, 16. 126 p. PVP: 15,00 €.En aquest llibre, Rino Fisichella defineix les principals línies del nou anunci: «Ens trobem al final d’una època que ens obliga a prendre seriosament la novetat que es perfila a l’horitzó.» Déu s’ha eclipsat en el món occidental, ha perdut la seva centralitat i, com a conseqüència, l’home ha perdut el seu lloc dins de la creació i de la societat. Però perquè la «nova evangelització» no sorgeixi com una fórmula abstracta s’han de posar de manifest els seus continguts i els seus àmbits.

CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA - COMPENDICoeditors Catalans del Catecisme. 1a edició: novembre 2006. 4a impressió: juny de 2011. 278 p. PVP: 9,00 €. El Compendi és una síntesi del Catecisme de l’Església catòlica. Conté de manera concisa tots els elements essencials i fonamentals de la fe de l’Església, de tal manera que constitueix una mena de vademècum a través del qual les persones, creients o no, poden captar amb una sola mirada de conjunt el panorama complet de la fe catòlica.

35

Núm

ero 270 -Novem

bre 2012

Page 36: Església de Tarragona n.270

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona