Núm. 265 Maig 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

εsglésiade τarragona

«Silenci i paraula: camí d’evangelització»

Jornada mundial de les comunicacions socials

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona

εsglésiade τarragona

L’orde de les Germanes Clarisses compleix 800 anys d’existència seguint els principis de fraternitat i pobresa. Per aquest motiu,

visitem a la ciutat de Reus l’únic monestir existent de Clarisses a l’arxidiòcesi, que acull les comunitats de Reus, de Tarragona i de Montblanc, per parlar amb la mare abadessa del Monestir de Santa Clara de Reus, la germana Teresa Pujal.

A Vida Consagrada

Pàgina 8

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 4), Editorial (p. 5), Radiografia arxiprestats (p. 6), Vida consagrada (p. 8), Joventut (p. 9), Tarragona Missionera (p. 12), La veu de Càritas (p. 14), Mitjans de comunicació social (p. 16), Reflexió (p. 25), Santa Joaquima de Vedruna (p. 26), Notícies (p. 32), Arxiprestats (p. 33), Pastoral de la salut (p. 34) i Cinema (p. 35).

La Fundació Bonanit, que té cura de donar allotjament a persones sense sostre a Tarragona, ha atès 1.500 persones en els sis anys que porta d’activitat. A

banda de garantir un lloc per a dormir i la integritat física també s’encarrega de proporcionar acompanyament social i d’orientar els usuaris sobre serveis i recursos necessaris. Bonanit va celebrar, el mes d’abril, la Primera Assemblea d’Amics al Centre Tarraconense El Seminari.

A Solidaritat

Pàgina 29

SUMARI 265Maig 2012

3

Núm

ero 265 -Maig 2012

www.arquebisbattarragona.catuna finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep SabatéAnna Robert

SecretariaMontse Sabaté

Assessorament lingüísticRosalia Gras

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.catPàgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

εsglésiade τarragona

La Quarta d’εdτAra vénen ellsAntoni Coll Gilabert, periodista

Després de segles d’exportació de sacerdots, ara els natius

ens tornen la visita. A Espanya ja són més de 500 els que treballen a les diòcesis, uns 100 només a Madrid. N’hi ha de tot arreu. En un hospital de la capital, un sacerdot camerunès atén els malats; a Galícia, un polonès celebra per als pelegrins al Monte do Gozo.

També a Tarragona tenim l’experiència feliç de sacerdots polonesos que es fan càrrec de diversos pobles, i al meu, Ivars d’Urgell, del bisbat d’Urgell, el rector és un colombià, fet que es repeteix en altres pobles del voltant.

A Espanya hi ha 18.633 sacerdots per a cobrir 22.686 parròquies. El dèficit de més de

4.000 fa que siguin benvinguts els sacerdots forasters. Encara que això de foraster s’hauria de relativitzar molt, perquè els que vénen (com els que des d’aquí anaven, o encara van, als seus països), busquen integrar-se ràpidament en la cultura local, aprenent la llengua i estimant els costums; però també perquè a l’Església no hi ha estrangers. Tots pertanyem a una mateixa família de fills de Déu i, els sacerdots particularment, tenen els braços oberts a tothom, com ho va ensenyar Crist.

És una sort poder contemplar aquesta realitat. És l’esperit, no l’accent o el color de la pell, l’important en una relació de fe i amor. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Ediτorial

«Silenci i Paraula: camí d’evangelització» és el tema

triat amb motiu de la XLVI Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que enguany hem celebrat el dia 20 de maig, diumenge abans de la festa de Pentecosta. En un comunicat oficial, el Consell pontifici per les comunicacions socials va explicar que la societat de la comunicació, amb la seva sobreabundància d’estímuls, posa en evidència el silenci, un valor que a primera vista podria semblar oposat o paradoxal. El text afegeix que «en el pensament del Sant Pare el silenci no representa únicament un cert contrapès en una societat marcada pel flux comunicatiu continu i incessant, sinó que es tracta d’un element essencial per a la seva integració. El silenci és el primer pas per acollir la paraula, precisament perquè afavoreix el discerniment i l’aprofundiment.» Així doncs, no hi ha cap dualisme sinó complementarietat de les dues funcions que, en equilibri adequat, enriqueix el valor de la comunicació i la converteix en un element essencial del servei a la nova evangelització. Amb això es posa de manifest el desig del Sant Pare de sintonitzar el tema d’aquesta Jornada Mundial amb la celebració del Sínode de bisbes que portarà precisament com a tema la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana.

El missatge del Sant Pare per a aquesta Jornada, publicat tradicionalment el 24 de gener coincidint amb la festa de Sant Francesc de Sales, patró dels

periodistes, ajuda a reflexionar els fidels sobre algun tema relacionat directament amb els mitjans de comunicació i tot el que els envolta. En aquesta ocasió posa el silenci en l’espai públic, un tema poc contemplat en l’espai virtual. «Del silenci» —diu Benet XVI— «brolla una comunicació més exigent encara, que evoca la sensibilitat i la capacitat d’escolta que sovint desvetlla la mesura i la naturalesa de les relacions» i afegeix que

«aprendre a comunicar vol dir aprendre a escoltar, a contemplar, a més de parlar, i això és especialment important per als agents de l’evangelització: silenci i paraula són elements essencials i integrants de l’acció comunicativa de l’Església.»

És interessant, doncs, amb motiu d’aquesta Jornada, reflexionar i conèixer amb més profunditat el context comunicatiu en què ens movem, caracteritzat per la immediatesa i la brevetat; les eines

de què disposem, la força amb què han irromput les xarxes socials en el món digital i com podem fer arribar el nostre missatge d’una manera més eficaç dedicant, potser, no tant d’esforç a les persones ja convençudes sinó a aquelles que no tenen cap tipus d’afecció amb l’Església. En la predicació quaresmal que Mn. Xavier Morlans, prevere de l’arxidiòcesi de Barcelona i consultor del Consell pontifici per a la promoció de la

nova evangelització, va fer aquest any a la nostra arxidiòcesi, va explicar que «hem de pensar que el primer anunci cristià que reben milions de persones cada matí són les notícies o imatges de l’Església a través dels mitjans de comunicació, d’aquí la importància que hi hagi bon professionals cristians que donin un bon testimoni». Aquest és el gran repte dels mitjans de comunicació: la professionalitat i l’autenticitat. εdτ

Escoltar per saber comunicar

5

Núm

ero 265 -Maig 2012

5

Un arxiprestat rural: el Tarragonès Llevant

Radiografia dels arxiprestats

L’arxiprestat del Tarragonès Llevant es pot definir com

rural, terra d’antics castells que acompanyen el riu Gaià fins a la seva desembocadura. Té uns 46.000 habitants i una superfície d’uns 150 kilòmetres quadrats. La principal població és Torredembarra, centre de referència de la gran majoria dels pobles d’aquesta zona. Al seu servei hi ha nou preveres, dels quals tres són polonesos, i un diaca.

L’arxiprest del Tarragonès Llevant és Mn. Xavier Roig Rovira, rector de les parròquies dels Pallaresos, de Perafort i de Puigdelfí.

—Mossèn, de quina manera estan agrupades les parròquies de l’arxiprestat?

—Les parròquies que en formen part estan agrupades de la següent manera: Sant Pere Apòstol de Torredembarra i Sant Joan Baptista de Clarà-Torredembarra. Sant Salvador dels Pallaresos, Sant Pere Apòstol de Perafort i Sant Sebastià de Puigdelfí. Sant Martí d’Altafulla i Santa Maria Magdalena de la Nou de Gaià. Santa Margarida de la Riera de Gaià, Santa Maria de Salomó i Sant Miquel Arcàngel de Vespella. Sant Joan Baptista del Catllar, Sant Roc de l’Argilaga i Santa Maria de la Secuita. Sant Jaume Apòstol de Creixell i Santa Maria de la Pobla de Montornès. També en forma part la parròquia no agrupada de Sant Bartomeu de Roda de Barà. A més, hi ha les esglésies de Sant Jordi d’Ardenya (Parròquia de la Riera), la bella església del Sagrat Cor de Vistabella, obra de l’arquitecte modernista Josep Maria Jujol (Parròquia de la Secuita), l’església de Sant Llorenç

(Parròquia de Roda de Barà) i l’església de Sant Joan Baptista del barri marítim de Torredembarra (Parròquia de Sant Joan Baptista de Clarà-Torredembarra). El nostre arxiprestat té també les següents ermites: Sant Antoni d’Altafulla, Mare de Déu de Fàtima de Creixell, Mare de Déu de Montornès de la Pobla de Montornès, Mare de Déu de Barà de Roda de Barà.

—Com s’articula l’activitat arxiprestal?

—Els preveres i diaques de l’arxiprestat ens trobem cada quart dijous de mes al Catllar, on portem a terme les nostres reunions. Aquestes reunions comencen amb la pregària de tèrcia i tot seguit treballem els punts de l’ordre del dia que toquen a la pastoral comuna de l’arxiprestat. També hi ha un Consell Pastoral Arxiprestal

format per un laic de cada una de les parròquies i per un prevere en representació dels preveres de l’arxiprestat. Existeix també una coordinació de catequesi arxiprestal en què els catequistes enllaç de les parròquies es troben amb el prevere encarregat de la catequesi arxiprestal per a preparar la Trobada del segon curs de catequesi i la Trobada de nens i nenes que continuen després de la primera comunió anant a catequesi, fent d’escolans, o senzillament participant en l’eucaristia amb els seus pares. Aquest any, la Trobada de segon curs de catequesi la vam fer al Catllar, on hi van participar 107 infants. La Trobada dels nens i nenes que continuen després de la primera comunió l’hem fet a Santes Creus conjuntament amb els nens i nenes de l’arxiprestat de l’Alt Camp, amb els quals ja vam fer una trobada conjunta fa dos anys.

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Per altra banda, la preparació al sagrament del matrimoni també la fem conjuntament amb uns cursets de diferents sessions portades a terme per matrimonis i preveres a Torredembarra i als Pallaresos.

Mn. Xavier Roig també explica que entre les activitats que es porten a terme a l’arxiprestat hi ha la romeria a Montserrat, durant un cap de setmana a inicis de la Quaresma, i la Trobada de Cristians que es fa al maig-juny en poblacions diferents de l’arxiprestat. Aquest any es farà al Catllar amb motiu dels 200 anys del vot d’aquest poble a sant Nicaset.

—Mossèn, cap a on anem des del punt de vista dels arxiprestats de l’arxidiòcesi de Tarragona?

—Som conscients que són necessàries unes parròquies de referència que tinguin tots els serveis, cosa que les parròquies petites no poden tenir ni organitzar.

També veiem necessari que els laics tinguin un paper importantíssim treballant conjuntament amb els preveres en la pastoral. εdτ

Torredembarra

Altafulla

7

Núm

ero 265 -Maig 2012

Vuit segles de la fundació de les ClarissesEl monestir de Santa Clara de Reus, sota el signe de la fraternitat i de la pobresa.

Fraternitat i pobresa: aquest és el carisma de les germanes

Clarisses, institució que compleix, aquest 2012, els 800 anys d’existència. La ciutat de Reus té l’únic monestir de monges clarisses existent a l’arxidiòcesi de Tarragona, que acull tres comunitats: la pròpia de Reus i les de Tarragona i de Montblanc.

L’any 1212, Clara d’Assís fundava l’Orde de les Germanes Clarisses pobres. La influència de sant Francesc d’Assís va ser decisiva per a santa Clara, que sempre va ser fidel a l’ideal de pobresa del sant d’Assís. Actualment, en el món hi ha 1.248 convents i 18.000 religioses clarisses. A Espanya hi ha 2.600 monges, 90 de les quals són a Catalunya.

Va ser l’any 1866 quan les clarisses es van establir a Reus. El 1982 el convent va acollir la comunitat de Tarragona, i el 1983 es va inaugurar el nou Monestir de Santa Clara al carrer Bernat Metge de Reus, que, l’any 2008, va rebre, també, la comunitat de Montblanc.

La germana Teresa Pujal Mata és l’abadessa del Monestir de Santa

Clara de Reus, que actualment compta amb onze monges d’edats compreses entre els 45 i els 87 anys.

—Quin és el carisma de santa Clara?

—El carisma es fonamenta en la fraternitat i la pobresa. Es tracta que, entre la pregària i el silenci, es visqui l’evangeli per a fer realitat el «privilegi de la pobresa». Aquest signe d’identitat va constituir una autèntica revolució a l’Europa del segle XIII…

Per a santa Clara, la pobresa era el camí a través del qual es podia fer realitat la unió amb Crist. La vida de santa Clara va ser una lluita constant per allunyar-se de tot allò que l’apartava de Déu.

Actualment, l’Orde de Santa Clara està estructurada en federacions. El monestir de Reus pertany a la federació integrada per Catalunya, Castelló i Menorca. La vida al monestir està determinada pel treball i la pregària, comunitària i personal.

—Com afecta a l’Orde la crisi vocacional?

—A Europa la manca de vocacions és més forta, mentre que a Amèrica comencen ara a sorgir els primers indicis d’aquesta crisi. El futur vocacional és incert, però el que importa és que tenim la plena seguretat i confiança que estem en mans de Déu.

—Quines perspectives hi ha de cara al futur?

—Davant la situació actual, la tendència és procedir a la fusió de monestirs, com ja s’ha fet aquí, a Reus. Per altra part, és necessari continuar la tasca entre la joventut per a fomentar les vocacions.

La comunitat de clarisses de Reus viu entre la pregària i el silenci. Tot i això, segueixen el batec de l’actualitat dia a dia alhora que atenen les peticions d’ajut que reben en aquests moments de crisi. Molt a prop del Monestir hi ha el santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, la silueta del qual s’endevina entre els arbres… εdτ

Vida consagradaεs

glés

ia d

e τa

rrag

ona

8

Joventut

Els joves i la Congregació Mariana de ReusAmb motiu del mes de maig, el mes de Maria, coneixem una Congregació de la nostra arxidiòcesi i el seu treball amb joves.

La Congregació Mariana de la Mare de Déu de Misericòrdia

i Sant Lluís Gonçaga de Reus sorgeix de la refundació, el dia 6 de gener de 1925, de les diferents congregacions marianes existents a la ciutat des del s. XVII. El fundador i primer director va ser el Dr. Josep Ricart i Alier, i l’actual és Mn. Pere Llagostera Tous, que és congregant i en va ser directiu. La Congregació ha realitzat i realitza les seves activitats mirant sempre cap al mateix objectiu: la joventut, donant-li el suport que necessita per a desenvolupar les seves activitats. D’entre les seves seccions destaquen la secció pessebrista, la secció de pregària, la secció d’esplai i la de Setmana Santa.

Secció pessebrista

Són ja vuitanta-quatre les edicions del Concurs de Pessebres organitzades des de la Congregació, amb una participació que passa dels cent cinquanta concursants en les categories de Populars, Populars Entitats, Infantils, Infantils Entitats, Aparadors i Diorames; trenta-una les edicions del Concurs Escolar de Redacció de Tema Nadalenc, i setze les de la Mostra Pessebrista a la prioral de Sant Pere, al santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia i al vestíbul de l’Ajuntament de Reus. També organitzen la gala de repartiment de premis al teatre del Col·legi La Salle. Tothom té el seu premi i a més el pot triar, després de veure una actuació musical o teatral. És tradició organitzar una sortida pessebrista normalment per a visitar la localitat que organitza la

trobada de la Federació Pessebrista de Catalunya i Balears.

Secció de pregària

La pregària és del tot necessària per a la vida espiritual de la Congregació i dels seus integrants.

Cada divendres al vespre s’apleguen per a pregar a partir d’una lectura de l’Evangeli del dia, un comentari d’aquest Evangeli, una lectura lligada amb el temps litúrgic o d’actualitat, peticions mitjançant les pregàries, accions de gràcies, adoracions i cants de lloança. Al mes de maig fem la Romeria a un santuari o monestir. Aquest 27 de maig anirem a Solsona i al monestir de Santa Maria del Miracle.

Secció d’esplai

Com a entitat que es dedica des de sempre al foment de les virtuts cristianes entre la joventut, aquesta és una secció d’importància vital dins de la Congregació. Es fan tot un seguit d’activitats, algunes dins

del propi local i d’altres a fora, entre elles jocs, dibuix i pintura, repàs, esports (escacs, tennis taula i futbol), cinema, excursionisme i convivències. D’aquesta secció surt el cartell del Concurs, el dibuix de les Catifes de Corpus, com la que van elaborar l’any passat amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, i altres activitats. És la veritable pedrera de la Congregació.

Secció de Setmana Santa

El Misteri de la Congregació és l’Ecce Mater Tua, de 1942, donació del directiu Sr. Antoni Pedrol Rius. Acompanyen el Misteri els penitents amb vesta blanca i blau marià, fanals, guió infantil, nens portadors

dels Set Dolors, Banda de Timbals, Ministrers de Vilanova, Schola Cantorum-Coral Infantil Els Somniadors de l’Orfeó Reusenc, la Guàrdia Noble d’Alabarders, l’estendard del Grup de Misericòrdies de Reus, l’estendard principal i la Banda Simfònica de Reus. Organitzen el viacrucis del Diumenge de Rams i participen en la processó del Sant Enterrament de Reus, de la qual són la formació amb més participants. Des de la

9

Núm

ero 265 -Maig 2012

Congregació Mariana s’elabora el cartell i el programa de Setmana Santa i assisteixen a les celebracions litúrgiques a la capella dels Pares Paüls, on ofereixen el Ciri Pasqual, les palmes per al monument del Dijous Sant i les flors per a la vetlla pasqual. També organitzen una sortida per a veure alguna de les passions que s’escenifiquen a Catalunya.

Tanmateix també confeccionen les catifes de Corpus i organitzen, per delegació del Sr. Prior, les processons del Corpus Christi i de Sant Pere; l’acte d’admissió de nous congregants, i la benedicció i imposició de medalles al Cambril de la Mare de Déu de Misericòrdia el dia 8 de desembre, festivitat de la Immaculada Concepció, patrona de les Congregacions Marianes. D’aquesta manera participen en tots els actes i celebracions religioses que se celebren a la ciutat de Reus i d’altres. La Congregació Mariana forma part del Consell Pastoral Arxiprestal.

La secció de voluntaris es nodreix de les altres, i es fan tasques continuades o concretes. L’última, i més reeixida, ha estat ocupar-se dels voluntariat, a proposta de Mn. Creu Sáiz, amb motiu dels Dies d’Acollida previs a la JMJ 2011 a Reus. Cent cinquanta voluntaris hi van participar, i la major part eren joves.

«Hem de fer el que calgui perquè la llavor dels Dies d’Acollida JMJ fructifiqui»

(Albert Prats)Un dels joves congregants que va viure molt

intensament les Jornades d’Acollida va ser l’Albert Prats Rojals. «Primer ens vam espantar una mica. Molts dies de feina, de passar dades per confeccionar les llistes de voluntaris, de fer les fitxes per poder combinar el quadrant d’activitats, de trucades als nostres voluntaris i als que venien de col·legis i parròquies. De tant en tant la visita del coordinador de les Jornades a Reus, el Sr. Miquel Marimon, sempre atrafegat per tanta feina. Vam organitzar dues reunions per adaptar les tasques a les disponibilitats reals de cadascú i veure en què ens podien ajudar més. La resposta va ser molt bona i la il·lusió dels voluntaris ens donava molta força. A mi en van demanar que fos encarregat, junt amb el Xavi Margalef, del Pavelló Olímpic de Reus, on anava el contingent més gran de joves txecs. Es va creure convenient que en cada lloc de més responsabilitat hi haguessin persones de la Congregació, i així va ser. I van arribar els joves txecs i també els belgues per a viure els Dies d’Acollida JMJ a Reus. Em va impressionar la seva educació exquisida, l’ordre intern, la devoció amb què resaven en qualsevol lloc i a qualsevol hora. Va ser

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

un orgull com a creient que els mateixos encarregats i guardes de seguretat del Pavelló ens felicitessin i quedessin alhora meravellats pel seu comportament exemplar, ja que deien que mai no havien vist res igual. Guardo gran record i amistat amb les responsables d’aquest grup, entre elles la Katerina Venysova. Vull esmentar també que els sacerdots i religiosos que acompanyaven els joves eren uns més del grup, així com també els seus bisbes. Ja fa anys que formo part de la Congregació i aquestes Jornades han estat, sens dubte, les que més empremta ens han deixat a tots. Els joves voluntaris que vam conviure en aquests quatre dies d’acollida ho recordarem sempre. Penso que hem de fer el que calgui perquè aquesta llavor fructifiqui.»

El Roger Pàmies Recasens en descriu la seva relació amb la Congregació. «Hi vaig entrar pels meus pares. Des de fa uns anys toco a la Banda de Timbals i, des de l’any passat, faig el redoble. El meu germà petit, l’Eduard, també hi toca. Anem als viatges i participem en l’esplai. És un lloc obert on s’està pels joves. El meu germà i jo ens ho passem molt bé a la Mariana.» εdτ

La secció d’esplai és la veritable pedrera de la Congregació

11

Núm

ero 265 -Maig 2012

La missió ‘ad gentes’ i la nova evangelitzacióDn. Anastasio Gil García, Director Nacional de les Obres Missionals Pontifícies

Tarragona Missionera

La crida del Sant Pare a la nova evangelització, amb la creació del Consell pontifici i la convocatòria

del XIII Sínode de Bisbes, és una ocasió més per a reflexionar sobre la distinció i complementarietat entre la missió ad gentes i la nova evangelització. Redemptoris missio (cf. n. 35) situa ambdues accions en la mateixa línia de l’activitat evangelitzadora, que té com a finalitat principal el primer anunci, preàmbul de la primera conversió. Per a la seva comprensió correcta convindria:

a) Evitar el perill proper i immediat de creure que la urgència i immediatesa d’atendre els reclams de la nova evangelització en clau missionera sigui en detriment de la sol·licitud de cadascuna de les Església locals amb la tasca irrenunciable de sortir a l’encontre d’una humanitat que encara no ha rebut l’evangeli.

b) Obrir el cor i la ment a l’experiència multisecular de l’Església, que durant tants segles és experta a sortir a l’encontre de l’altre per a desvetllar el misteri de Déu i de la seva vida. La tasca missionera de l’Església en els territoris de missió i la donació generosa de tants missioners i missioneres s’ofereixen com a paradigma de la metodologia per a una nova evangelització genuïna.

Prioritat de la missió ad gentes

Cada dia es fa més necessari evitar equívocs en el llenguatge i aclarir què volem dir quan parlem de la missió ad gentes, quina n’és la naturalesa, la finalitat i els desafiaments, i les principals tasques de l’activitat missionera de l’Església. En altres paraules, cal «prevenir-se contra el risc d’igualar situacions molt diferents i de reduir, sinó de fer desaparèixer, la missió i les missions ad gentes. Dir que tota l’Església és missionera no exclou que hi hagi una missió ad gentes específica» (RM 32).

La missió ad gentes, que té com a destinataris «els pobles o grups humans que encara no creuen en Crist, els qui estan allunyats de Crist, entre els quals l’Església no ha arrelat encara i la cultura no ha estat influència encara per a l’evangeli» (RM 34), «es caracteritza com a tasca d’anunciar el Crist i el seu evangeli, d’edificació de l’Església local, de promoció dels valors del Regne. La peculiaritat d’aquesta missió ad gentes està en el fet que s’adreça als no cristians» (RM 34).

Es tracta, fonamentalment, d’una missió essencial i primera de l’Església, una activitat que no es conclou mai, una missió permanent que consisteix a «portar l’evangeli als qui encara no coneixen Crist, Redemptor de l’home» (RM 31). Cal, per tant, reconèixer la prioritat de la missió ad gentes, i no seria just «equiparar la situació d’un poble que no ha conegut mai Jesucrist amb la d’un altre que l’ha conegut, l’ha acceptat i després l’ha rebutjat, encara que hagi continuat vivint en una cultura que ha assimilat en gran part els principis i valors evangèlics. Pel que fa a la fe, són dues situacions substancialment diferents» (RM 37).

Si ens atenem a les estadístiques religioses mundials, veiem que aproximadament el 67% de la humanitat seria destinatària de la missió ad gentes, el 17% de l’atenció pastoral i el 16% de la nova evangelització. Malgrat que aquestes dades siguin aproximades, són prou suggerents i raonables per a comprendre la urgència i la prioritat de la missió ad gentes i el lloc que correspon a les Obres Missionals Pontifícies en la pastoral ordinària de l’Església.

Vers una Església que dóna prioritat a l’animació missionera

L’animació requereix capacitar tots els agents de pastoral perquè descobreixin que la implicació missionera és una dimensió de la pastoral, no una activitat més, sinó un compromís irrenunciable. Potser calgui preguntar-se, en sintonia amb les afirmacions de Pau VI a l’Evangelii nuntiandi, sobre la necessitat de considerar l’animació missionera com un ministeri profètic per a ajudar les comunitats a situar la seva

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

missió de manera concorde. Quants recursos s’han emprat per a la formació dels catequistes, i això no obstant s’ha oblidat a les diòcesis la formació dels qui poden fer possible l’acció missionera en un món allunyat de Déu. I conclou Joan Pau II: «Les Esglésies locals, per tant, han d’incloure l’animació missionera com a element primordial de la seva pastoral ordinària a les parròquies, associacions i grups, especialment els juvenils» (RM 83).

Són freqüents les aportacions que els grups d’animació missionera estan oferint a l’activitat pastoral:

— Ajuda agrair la fe i des d’aquí mostra la urgència de comunicar-la, superant tot allò que fereix la unitat, com són les divisions i tensions…

— Obre l’horitzó a l’Església universal fent que l’Església local visqui amb vitalitat universal, en oferir el testimoniatge d’altres Esglésies més vives, malgrat la pobresa de mitjans;

— Valora amb equilibri les necessitats i objectius de l’Església, estimant les veritables prioritats que té el poble de Déu i reconeixent la necessitat d’una austeritat de mitjans, en constatar necessitats més grans;

— Qüestiona les seguretats adquirides i les rutines pastorals;

— És l’altaveu dels missioners que amb el seu testimoni lliuren la vida;

Ja ho advertien els bisbes de la Comissió Episcopal de Missions a l’inici d’aquest segle: «Encara que l’activitat missionera constitueix un capítol central en l’acció pastoral de les diòcesis d’Espanya, sembla que no se li dóna la importància i valor que mereix. En efecte, la preocupació missionera és, sovint, intermitent. Es concentra en les grans campanyes, i s’esllangueix la resta de l’any. Aquesta percepció ens porta a pensar que ni a les nostres diòcesis, ni a les parròquies no hi hagi la proporció adequada entre l’atenció pastoral a aquesta activitat i el lloc central postulat per a ella pel manament evangelitzador del Senyor. Si s’ha d’afrontar una conversió pastoral des de la missió universal, l’animació missionera no pot ser un capítol més, sinó una clau, un eix vertebrador de qualsevol projecte pastoral diocesà i, per analogia, de qualsevol programació pastoral elaborada per qualssevol dels sectors o

instàncies de la vida eclesial» (La missió ad gentes i l’Església, p. 45).

Els qui treballen en l’animació missionera de les diòcesis són els primers a ponderar la necessitat d’una nova evangelització. De la revitalització de les comunitats cristianes i del compromís evangelitzador dels convertits sorgirà una nova resposta missionera envers els qui encara no coneixen l’evangeli. Però, a més, ha arribat el moment que la pastoral que aposta per una nova evangelització descobreixi en la missió ad gentes el paradigma metodològic de com procedir perquè el primer anunci provoqui la conversió en aquells que fa temps van deixar de ser cristians. Parafrasejant sant Jaume, des de la missió ens permetem dir als qui atenen «la missió aquí» que els missioners i el seu treball als territoris de missió mostren clarament què és l’evangelització i com es fa per anunciar l’evangeli. εdτ

13

Núm

ero 265 -Maig 2012

La vεu de Càritas

«Un gest multiplica l’ajuda. A tu no et costa res»

Aquesta és la invitació que, amb motiu de l’inici de la campanya anual de la Declaració de la

Renda, Càritas torna a llançar a tots els contribuents perquè marquin simultàniament les dues caselles de l’Assignació Tributària: la dedicada a fins socials i la destinada a donar suport al sosteniment de l’Església catòlica.

En marcar les dues caselles conjuntament, totes les accions que desenvolupa Càritas per acompanyar les persones en situació més precària poden beneficiar doblement, tant amb els fons econòmics destinats a les ONG a través de la casella de fins socials com amb el suport que reben de l’Església a cada diòcesi.

Cal recordar que molts dels recursos de Càritas procedeixen de l’Església mateixa, de la qual forma part. De fet, la majoria de programes socials que du a terme utilitzen infraestructures de propietat diocesana o parroquial, sense els quals no seria viable la seva posada en marxa

Multiplicar la solidaritat amb un simple gest

Sense cost afegit, cada ciutadà pot multiplicar la seva ajuda amb les persones més empobrides, ja que en marcar les dues caselles es destinarà un 0,7% de la quota íntegra de la seva declaració de la renda al

sosteniment econòmic de l’Església catòlica i un altre 0,7% a fins socials.

Des del 2000 es poden marcar les dues caselles conjuntament. A més, triar aquesta possibilitat no suposa cap cost, ja que si la declaració és «a retornar» no es restarà cap percentatge d’aquesta quantitat, i si és «a pagar» tampoc suposarà cap increment. En el cas que el contribuent no marqui cap casella, serà Hisenda la que percebrà l’import corresponent a l’assignació tributària.

Un de cada cinc projectes de Càritas rep fons per a inclusió

Un de cada cinc projectes socials desenvolupats per Càritas —una confederació integrada per 68 Càritas Diocesanes i més de 6.000 Càritas parroquials, en què col·laboren de manera gratuïta més de 62.000 voluntaris— té una part dels seus recursos que procedeixen directament de la solidaritat d’aquells ciutadans que decideixen marcar en la seva declaració de la renda la casella de fins socials.

En els últims anys, Càritas ha anat elaborant un nou marc d’intervenció orientat a promoure la inclusió social de les persones més vulnerables on cadascuna d’elles sigui l’eix central de la seva activitat,

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

des d’una perspectiva integral i, alhora, individualitzada, perquè no hi caben processos d’inclusió homogenis on la realitat d’exclusió de cada persona és diferent.

En la nostra societat del

benestar hi ha persones excloses, ciutadans que no participen en l’intercanvi econòmic, polític i social, ni en la construcció comuna de la societat i que es veuen privades d’alguna de les dimensions

fonamentals de la seva dignitat humana. Aquestes circumstàncies s’han accentuat a causa de la crisi i afecten un nombre creixent de persones, que estan a un pas de l’exclusió social.

Per experiència, Càritas sap que aquest procés pot ser invertit gràcies a l’acció col·lectiva, el teixit social i les polítiques públiques. D’aquí la importància transcendental que té el compromís que els ciutadans manifesten a través de l’IRPF, que permet a la nostra institució sostenir els programes de promoció de les persones a qui acompanyem perquè recuperin l’autonomia i accedeixin a una vida digna com a ciutadans de ple dret.

Dia de la Caritat

El proper 10 de juny se celebra el Corpus Christi i les

comunitats cristianes actuen i es posen a disposició dels més necessitats. Càritas, durant aquest any, ha hagut de donar suport a moltes persones que, a causa de la crisi, han perdut l’habitatge, el lloc de treball i no han pogut fer front a les necessitats més bàsiques. És una situació a què s’enfronten, cada

cop més, famílies del nostre entorn.

En el dia del Corpus, en què es promou la comunió i la participació de tots, Càritas demana que es faci un gran esforç perquè cap ciutadà no hagi de sofrir les conseqüències d’un model de societat que no ha tingut en compte els interessos de la persona humana.

Amb el lema «Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure», Càritas manifesta, de nou, el compromís amb els últims, amb els pobres, amb els exclosos, i demana justícia, dignitat, solidaritat per a tots.

Càritas també vol sensibilitzar la ciutadania perquè la nostra manera de viure, d’actuar, de comportar-nos serveixi per a canviar el món que ens envolta. En definitiva, Càritas convida a fer una reflexió profunda sobre la necessitat urgent de crear, entre tots, un nou model de desenvolupament que tingui com a eix central el bé de l’ésser humà. El Departament de mitjans de comunicació social (MCS) de l’Arquebisbat ha estat pioner en l’ús de xarxes socials als bisbats amb seu a Catalunya. εdτ

15

Núm

ero 265 -Maig 2012

Mitjans de comunicació social

Una finestra oberta a l’arxidiòcesi El Departament de mitjans de comunicació social (MCS) de l’Arquebisbat ha estat pioner en l’ús de xarxes socials als bisbats amb seu a Catalunya.

Això no és cap gran descobriment si constatem que en el panorama comunicatiu actual ser present

a Internet és força rellevant i significatiu. Qualsevol institució que no hi sigui present és gairebé com si no existís. D’aquí la gran aposta del Departament de MCS, amb l’impuls i la visió des d’un inici del Sr. Arquebisbe de ser present a la xarxa i, en conseqüència, a l’esfera pública. Entre moltes altres funcions, el Departament de MCS procura informar amb rigor de la vida de l’arxidiòcesi a través dels seus canals informatius i mantenir-los actualitzats, respondre a les peticions dels mitjans de comunicació i difondre tota aquella informació que els pugui ser d’interès, convocar i organitzar rodes de premsa amb motiu d’algun esdeveniment rellevant, cercar col·laboracions en les persones o institucions de l’arxidiòcesi més les corresponents funcions intrínseques d’edició, redacció, maquetació i secretaria.

Actualment, el web de l’Arquebisbat (www.arquebisbattarragona.cat), renovat fa un parell d’anys aproximadament, s’assembla ben poc al primer creat entre els anys 1999-2000. Amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels llocs web referents dels bisbats amb seu a Catalunya. El portal web esdevé un lloc on trobar l’actualitat informativa, l’agenda, la biografia, els escrits i decrets del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; permet conèixer quins són els organismes diocesans, les parròquies que formen part de l’arxidiòcesi i els seus horaris de celebracions, es poden consultar on-line les lectures de la missa, les publicacions periòdiques com el Full Dominical, la revista diocesana Església de Tarragona, el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat i la Col·lecció TAU, documents d’interès per a l’arxidiòcesi, de la Conferència Episcopal Tarraconense, de la Conferència Episcopal Espanyola, de la Santa Seu, les catequesis del sant pare

Benet XVI, o bé la secció de serveis d’ús intern, com l’accés a la intranet, al correu web o a l’apartat per a la descàrrega de documentació útil per als preveres o per a les parròquies. El web també és un accés directe al bloc del Sr. Arquebisbe, posat en marxa el febrer de 2011, que és un espai que està donant resposta al que li havien preguntat en més d’una ocasió: «Què fa un arquebisbe?»

En l’apartat de documents cal destacar l’esforç de traducció al català dels documents vaticans i de la Conferència Episcopal Espanyola, i la transmissió d’aquestes traduccions als altres bisbats amb seu a Catalunya per a les seves publicacions i difusió dins el seu àmbit.

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El web està disponible en català i castellà, i algunes parts fixes també en anglès. Com a curiositat, a la capçalera del web es pot trobar una llista de vocabulari religiós que ha esdevingut referent per a altres diòcesis amb seu a Catalunya i per a molts fidels.

Sovint el ritme de vida que es porta no permet entrar a visitar, tant com voldríem, aquells llocs web que són del nostre interès. És per això que pren rellevància el Newsletter, creat l’any 2011, un butlletí informatiu enviat setmanalment per correu electrònic amb les darreres notícies o vídeos penjats al web i amb els actes d’agenda programats per a la propera setmana o quinzena. Per a rebre aquest butlletí només cal entrar al web de l’Arquebisbat, al menú de la banda esquerra, i subscriure-s’hi.

Tal i com s’ha esmentat anteriorment, una de les principals funcions del Departament és la relació amb els mitjans de comunicació. Per aquest motiu, el març de 2011 es va obrir un bloc, un espai per a comentar d’una manera més distesa aspectes d’actualitat i des d’on els periodistes dels mitjans poden accedir al servei per a la premsa per a descarregar-se fotografies o notes i dossiers de premsa. D’aquesta bona sintonia amb els mitjans cal destacar la pàgina dedicada a Religió que es publica els diumenges al Diari de Tarragona sobre temes de rellevància a l’arxidiòcesi.

Pioners en l’ús de xarxes socials

El web també és una important porta d’entrada a les xarxes socials de l’Arquebisbat, i ha esdevingut pioner i referent en l’àmbit eclesiàstic de Catalunya i Espanya respecte al web i l’ús de xarxes socials. El portal de vídeos Youtube va ser la primera xarxa social que es va crear. El juny de 2007 va començar a funcionar el canal en castellà i no va ser fins dos anys més tard, el juliol de 2009, quan es va posar en marxa

el canal en català. A dia d’avui, ambdós canals superen les 25.000 visites. En aquesta xarxa social es penja el comentari dominical «Als Quatre Vents» del Sr. Arquebisbe, emès pel Canal Català i pel Canal Reus TV; les entrevistes que es realitzen al plató de televisió de l’Arquebisbat a diferents personalitats; la secció «Al Món Passa» de Mons. Miquel Barbarà, on es reflexiona sobre qüestions d’actualitat; els comentaris de les lectures dominicals de Mn. Joan Magí; el programa anglès Catholic news and views, subtitulat en castellà i en l’anglès, d’una durada de 15 minuts, que s’emet per Televisió de Cambrils i que gira entorn de l’Evangeli del diumenge, i cròniques d’actes rellevants i espais d’algunes delegacions diocesanes.

Les xarxes socials Facebook i Twitter són les següents: Des del mes de març de 2011, i amb el nom «Arquebisbat de Tarragona», la pàgina a Facebook compta amb més de dos-cents «amics». En aquest espai es pot opinar, comentar, compartir notícies i fotografies i assabentar-se ràpidament dels actes programats arreu de l’arxidiòcesi, com també d’allò que ha estat notícia. Uns mesos més tard apareixia el compte a Twitter amb el nom d’usuari @McsTgn. En

aquest espai l’extensió màxima es limita a 140 caràcters i la immediatesa de la informació és clau. Per tant, la comunicació es basa a anunciar actes que s’estan realitzant en el mateix moment o bé a anunciar actes programats, reflexions o recomanacions d’algun llibre, com s’ha fet amb motiu de la Diada de Sant Jordi.

Per altra banda, l’Arquebisbat també és present a la plataforma digital Issuu, que permet visualitzar publicacions en línia com el Full Dominical, la revista Església de Tarragona o el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat.

17

Núm

ero 265 -Maig 2012

La ràdio

Al llarg dels anys, la ràdio ha esdevingut un dels mass media on l’arxidiòcesi, ja sigui a través de la producció pròpia o de les col·laboracions, s’ha fet visible a través del Departament de MCS. Cada divendres el programa de Ràdio Estel (100.6 FM) El Primer Cafè, conduït pel periodista Ignasi Miranda, compta amb la presència d’una persona de la nostra arxidiòcesi per a parlar de temes d’actualitat des de l’òptica cristiana. Cada

divendres, a les 13.35 h, també es fa una connexió amb l’emissora Ràdio Maria (99.5 FM) a l’espai «Revista diocesana», on s’anuncia l’agenda i alguna notícia. Com a actes extraordinaris, hi ha la retransmissió per Tarragona Ràdio de la missa de Santa Tecla, cada 23 de setembre a les 10.00 h del matí, i la retransmissió de la Processó del Sant Enterrament del Divendres Sant des del palau arquebisbal.

Anteriorment hi havia hagut espais setmanals de les delegacions diocesanes, com la de Missions, anomenat Tarragona Missionera, comentaris a càrrec de Mn. Ricard Cabré en què reflexionava sobre temes actuals de caire social a la llum del Magisteri de l’Església, el programa El Campanar emès a Tarragona Ràdio (96.7 FM) i a Ràdio Estel, que de cara el curs vinent es tornarà a reprendre. La presència de l’Arquebisbat a la COPE-Tarragona (93.5 FM) i Reus es concretava en els programes El Mirall de l’Església a Tarragona i Reus, Als Quatre Vents i Valors Cristians. εdτ

Plató TV Roda de premsa

Consell de redacció

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

A casa nostra Dídac Bertran, director del Departament de MCS de l’Arquebisbat de Tarragona

La comunicació és un fet humà, una necessitat de l’home per a transmetre les seves idees, coneixements, experiències i emocions, i és fonamental per al desenvolupament de la seva existència.

Els impressionants avenços de la tecnologia han incidit de manera notable en les comunicacions:

transmissions via satèl·lit, televisió per cable, ús de la fibra òptica, videotelefonia, telefonia mòbil, Internet i altres innovacions de la telemàtica i les telecomunicacions han generat una «societat de la informació» més instantània i global.

«Societat de la informació», «cultura dels mitjans de comunicació» i «generació dels mitjans de comunicació». Totes elles són expressions que denoten que la saviesa i el pensament dels homes i dones del nostre temps està condicionat, en bona part, pels mitjans de comunicació.

Els continguts van des de les notícies rigoroses fins al mer entreteniment, des de la contemplació fins a la violència. Les persones, segons com emprin els mitjans de comunicació social, poden augmentar la solidaritat, la proximitat i la compassió o poden tancar-se en un món egoista i aïllat.

Els mitjans de comunicació condicionen en l’actualitat la manera de pensar i el contingut del pensament de les persones d’avui. Per a moltes persones la realitat correspon només al que els mitjans de comunicació defineixen com a tal, i allò que els mitjans de comunicació no transmeten sembla que no existeixi.

Immersa en aquesta «cultura i generació dels mitjans de comunicació», l’Església considera els mass media com «nous areòpags» per a portar l’Evangeli en el codi de «nous llenguatges» amb estratègies que permetin la inculturació de l’Evangeli en una societat globalitzada, despersonalitzada, transculturizada i sense fronteres.

Breu recorregut històric

Què fem, en aquest sentit, a l’arxidiòcesi de Tarragona? Cal assenyalar que, en nombroses ocasions, ha estat pionera pel que fa als mitjans de comunicació social. Per exemple, el Butlletí Oficial es remunta a un ja llunyà 1865, mentre que l’ara anomenat Full Dominical va iniciar el camí l’any 1950,

alhora que Església de Tarragona, la revista que acull aquest escrit, va veure la primera llum l’any 1987. Des de 2010 és també l’única diòcesi que manté una pàgina de Religió cada diumenge a la premsa, concretament al Diari de Tarragona. Altres ubicacions, sobre paper o virtuals, publiquen també les glosses setmanals del Sr Arquebisbe.

Els altres mitjans no són aliens a la nostra Església arxidiocesana. Així, per exemple, la ràdio va tenir el seu bressol cap a l’any 1950 en un petit estudi al Seminari Pontifici, des d’on es va traslladar fins a l’actual ubicació, al palau arquebisbal. Els seus

19

Núm

ero 265 -Maig 2012

treballs, al principi, s’emetien a través de l’extinta Ràdio Tarragona, mentre que ara són quinze les emissores col·laboradores, i fins i tot s’emeten espais de producció pròpia a través de les antenes de Ràdio Estel (Barcelona) i Ràdio Maria (Madrid).

La imatge també té cabuda en les activitats del Departament. Va ser la també desapareguda Tarraco Visió qui, l’any 1997, va oferir un espai al llavors arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach, que seria el primer prelat a tenir un espai regular —setmanal— a tot l’Estat espanyol.

Per qüestions d’ordre pràctic es va decidir la instal·lació d’un petit plató també al palau arquebisbal, que va començar a produir les intervencions episcopals l’any 1999. Aquell mateix any es va realitzar el primer vídeo (un documental sobre els viatges paulins), al qual n’han seguit d’altres.

Per altra banda, les noves tecnologies no han estat oblidades, atès que el web va iniciar la seva presència a la xarxa cap al 1999, i actualment és

una de les més completes de totes les que radiquen a Espanya.

Per cert, i a tall d’anècdota, el nostre Departament va ser el primer del món a cobrir una visita ad limina, la que van efectuar els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense, de la de Barcelona i de la de Santiago de Compostel·la.

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

Què vols que et digui, Eva?Això del Facebook és una enganyifa. Fa dos mesos que estic cercant amics i només m’has contestat tu!

Humor en Digital

Visita ad limina

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Comunicació

Internet i xarxes socials, un «nou» escenari d’evangelització Anna Robert, periodista

«Si un comunicador incansable i apassionat com sant Pau

visqués avui dia estic segur que estaria present al Facebook.» Ja fa uns mesos que vaig llegir aquesta declaració en un setmanari d’Església i reconec que em va impactar, no tant per la certesa de la frase sinó per la seva contundència. Internet és una finestra al món i al coneixement que ens obre possibilitats infinites a moltes limitacions, sobretot d’espai i de temps. És ben cert que s’ha convertit en el paradigma d’una nova cultura —la digital—, un concepte que es caracteritza per ser directe, immediat, interactiu i participatiu, mundial i descentralitzat, plural, flexible, hipertextual, il·limitat… i podríem continuar afegint adjectius a aquesta llarga llista. Però, sobretot, s’ha convertit en un espai social, d’encontre. I com sempre, en aquest gran potencial comunicatiu també ens podem trobar perills com l’anonimat, l’absorció passiva, l’aïllament, l’escletxa digital entre persones de diferent estatus social… Davant d’això, haurem d’identificar els perills i aprofitar les oportunitats. A mi sempre m’agrada dir que «tot pot ser bo o dolent, tot depèn de l’ús que se’n faci».

Avui dia, la comunicació és ràpida, accelerada, oberta… i així és el món de les xarxes socials. Hem superat el concepte 1.0 per parlar del 2.0 o, fins i tot, del 3.0. El protagonisme i la participació són les claus que han impulsat aquestes noves fases de la xarxa superant així les pàgines web estàtiques i rudimentàries. El nou concepte traspassa l’individualitat,

el tu a tu, per parlar del «nosaltres», i les eines són d’allò més variades Facebook, Tuenti, Twitter… Només un exemple: el Facebook té 800 milions d’usuaris actius arreu del món i en els seus vuit anys d’existència s’ha convertit en el màxim exponent de la «transformació cultural» a la qual es refereix el Sant Pare en els seus missatges.

El gran potencial de les xarxes socials permet posar en comunicació milers de persones en pocs segons, generar opinió, crear fidelitat, ser font d’informació o moure masses, entre molts altres. Sense aquestes xarxes 2.0, concepte que es caracteritza per la interacció entre els usuaris i la creació de continguts, moviments com el 15-M o les revoltes de l’anomenada Primavera àrab ni tan sols haurien existit. Davant d’això, l’Església no pot quedar al marge dels canvis com a mera espectadora passiva enfront d’un panorama que està evolucionant a un ritme vertiginós.

I l’Església, com pot entrar en aquest nou continent? A través de la seva gran riquesa, que és el missatge, la Paraula: «Al principi existia el qui es la Paraula» (Jn 1,1). Des del mes de juny de 2011, el Vaticà ha concentrat totes les seves accions comunicatives a través del lloc news.va creat

pel Consell pontifici per a les comunicacions socials i l’Oficina de Premsa de la Santa Seu. En aquest lloc —que disposa de versions en espanyol, anglès, francès i italià— el Vaticà transmet discursos i esdeveniments rellevants del Sant Pare així com també continguts creats per Ràdio Vaticana i pel Centre Televisiu Vaticà que funciona des de l’any 1983. El mateix Consell pontifici va desenvolupar també el lloc web pope2you.net (que traduït de l’anglès significa ‘el Papa per a tu’) que permet descarregar continguts a l’Iphone,

21

Núm

ero 265 -Maig 2012

oferint una plataforma interactiva que conecta amb el canal del Vaticà a Youtube i enllaça amb la xarxa social Facebook. Però la seva acció no es queda aquí, també s’estén per les xarxes socials amb iniciatives que van des d’un perfil a Facebook i Twitter com un canal de vídeos a Youtube i un compte a l’àlbum de fotografies Flickr. De fet, el primer tweet del Pontífex, aleshores amb 84 anys, va ser per anunciar l’obertura d’aquest nou portal web. No cal dir que la imatge va ser molt mediàtica.

En l’actualitat, són nombrosos els llocs webs dedicats al tema religiós. Podem trobar des de llocs institucionals i oficials, congregacions, santuaris, mitjans de comunicació, moviments, parròquies, grups de joves, o bé persones que a títol personal també tenen presència a la xarxa, un mitjà més per a crear comunitat, on compartir recursos, per a apropar Déu i l’Església als més joves, per a donar testimoni, per a ser presència del fet religiós a l’espai públic, per a fomentar el diàleg, etc. L’escenari pot haver canviat però la missió és la de sempre: evangelitzar.

Benet XVI i el món digital

En els darrers anys, el món digital ha centrat els missatges del Sant Pare en ocasió de les Jornades Mundials de les Comunicacions Socials. L’any 2009, Benet XVI ens va advertir que les noves tecnologies digitals estan provocant profundes transformacions en els models de comunicació i les relacions humanes, sobretot entre els joves. En va parlar novament l’any 2010 en ocasió de l’Any Sacerdotal, demanant sobretot als preveres que prestessin atenció al món digital i que posessin al servei de la Paraula els nous mitjans de comunicació que tenim a l’abast dient que «la pastoral en el món digital ha de mostrar a les persones del nostre temps i a la humanitat desorientada que Déu és a prop». Arran de la 45a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, l’any passat, ens va transmetre que les noves tecnologies no modifiquen només la manera de comunicar sinó el sentit de la mateixa comunicació, anunciant que estaven naixent noves oportunitats d’establir relacions i construir lligams de comunió.

Enguany, amb el tema «Silenci i Paraula: camí d’evangelització», també en fa referència. «Cal considerar amb interès els diversos llocs, aplicacions i xarxes socials que poden ajudar l’home d’avui a viure moments de reflexió i d’interrogació autèntica, però també a trobar espais de silenci, ocasions de

pregària, de meditació i de compartir la paraula de Déu. En l’essencialitat de missatges breus, sovint no més extensos que un verset bíblic, es poden formular pensaments profunds si ningú no descuida el conreu de la interioritat pròpia. No sorprèn que en les diferents tradicions religioses, la soledat i el silenci siguin espais privilegiats per ajudar les persones a retrobar-se amb elles mateixes i amb la Veritat que dóna sentit a totes les coses.» Benet XVI destaca el paper fonamental del silenci per a discernir el que és important del que és inútil o superficial, com també que «aprendre a comunicar vol dir aprendre a escoltar, a contemplar, a més de parlar, i això és especialment important per als agents d’evangelització: silenci i paraula són elements essencials i integrants de l’acció comunicativa de l’Església, per a un anunci renovat de Crist en el món contemporani».

Una oportunitat!

Personalment crec que no podem menysvalorar o ignorar tot allò que ens faciliti la comunicació amb els altres perquè serà aquesta via la que ens permetrà transmetre el missatge salvador de Jesús. Recordo que Mons. Dominique Rey, bisbe de Fréjus-Toulon (França), durant una de les seves ponències en el Congrés de Nova Evangelització a Manresa deia que hem de passar de la pastoral de la campana a la pastoral del timbre. Un exemple prou clar d’això succeeix amb els joves. La Jornada Mundial de la Joventut de Madrid 2011 ha estat, per excel·lència, la JMJ de les xarxes

socials, encara que Sidney, l’any 2008, ja va fer les primeres passes. A través d’Internet i de les xarxes els joves d’arreu del món van estar interconnectats, van seguir els preparatius, accedir a les novetats, conèixer altres joves mesos abans de les jornades… va ser tota una revolució.

I per altra banda, constatem que a les nostres parròquies i realitats

molts joves s’allunyen de l’Església. Potser en aquests escenaris tenim l’oportunitat per apropar-nos-hi de nou, per a conversar i convidar-los, novament i sense defallir, a tot allò que els pugui interessar i fer créixer en la fe. Ara, amb motiu de l’Any de la fe, l’Església ens convida a revitalitzar la fe cristiana que en alguns casos s’ha anat diluint amb el pas del temps. Potser és un bon moment per a perdre la recança a les noves tecnologies, apropar-nos des de la humilitat a una nova era de la comunicació plena de reptes i oportunitats per a complir l’encàrrec que se’ns va encomanar: transmetre la millor notícia que podem donar. No ho creuen així? εdτ

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Conversem amb Jordi Llisterri (Barcelona, 1972),

periodista, director del portal web CatalunyaReligio.cat i corresponsal de Vida Nueva, setmanari d’informació religiosa a nivell estatal, i amb Daniel Arasa (Barcelona, 1971), professor de Comunicació digital y vicedegà de la Facultat de Comunicació Institucional de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu de Roma. Llisterri es dedica a la informació religiosa des de principis dels anys noranta. Per la seva part, el principal àmbit d’investigació de Daniel Arasa és la comunicació religiosa a la xarxa i, en particular, la comunicació de les institucions catòliques a Internet.

—Quins són els reptes i les oportunitats de l’Església en el panorama comunicatiu del s. XXI?

Jordi Llisterri (J.Ll.). El principal repte d’una comunicació cada vegada més immediata i breu és saber sintetitzar en poc espai un missatge molt profund i gens banal com molta de la informació que circula. De tota manera, l’Església fa segles que va aprendre a resumir l’Evangeli en menys caràcters que els 140 d’un missatge de Twitter. Només cal veure que la majoria de versets de la Bíblia caben en aquest espai, i, per exemple, alguns «twittaires» il·lustres, com el cardenal Ravasi, han utilitzat aquesta fórmula per a fer-se presents amb èxit a la xarxa: seleccionant un verset bíblic cada dia. Alhora, tots tenim al cap grans frases de la predicació de Jesús que resumeixen molt bé el missatge evangèlic. Són frases que en el

seu moment es van incorporar al llenguatge popular, o conceptes que també es van incorporar en l’imaginari artístic i literari. No és difícil, doncs, pensar que aquests conceptes poden fer forat a la xarxa.

Daniel Arasa (D.A.). En part, els reptes són nous i al mateix temps antics. L’evangelització és una tasca que l’Església i els cristians hauran de fer sempre, actualitzant-la als temps actuals. Potser el repte més important és transmetre els continguts de la fe a un món que està perdent el sentit sobrenatural de la vida i que no entén els conceptes religiosos. És un autèntic repte per als comunicadors d’Església saber presentar la bellesa de la fe en aquest àmbit.

Les oportunitats neixen cada dia: des dels petits esdeveniments a nivell local fins a les grans manifestacions de caràcter internacional. Dues grans oportunitats que tenen els comunicadors de l’Església en els propers mesos són el 50è aniversari del concili Vaticà II, que, en continuïtat amb el Magisteri, ha revolucionat la manera com l’Església es relaciona amb el món, i l’Any de la fe proclamat per Benet XVI a partir d’octubre de 2012. Ara és el moment per a pensar com es poden aprofitar aquests dos grans esdeveniments a nivell comunicatiu.

—Sabem comunicar de manera eficaç el nostre missatge? Què hem de millorar?

J.Ll. Tècnica, tècnica, tècnica... i autenticitat. A cap parròquia

sensata no se li acudeix posar un director de cants que no hagi fet almenys un curset, i la litúrgia és molt més lluïda si els encarregats de la part musical de la celebració en saben. No es tracta de si saben més o menys teologia o de si són més bons cristians que els que no saben cantar. Es tracta només que dominen una tècnica adequada al servei que s’ha de fer. Per tant, el que ha de fer l’Església es tenir la gent formada en les tècniques de comunicació, cadascú al seu nivell. De la mateixa manera que no es demana el mateix grau d’erudició musical al director de la capella del Vaticà que als cantaires de la coral de la parròquia.

Així, es tracta que els qui s’ocupen d’aquests temes siguin sobretot persones formades en les tècniques de comunicació actuals, i que els responsables de la institució eclesial, a tots els nivells, valorin el seu criteri adequadament. Grans errors han vingut de la idea que, com que sóc el bisbe, el rector o el responsable d’economia de la parròquia o el president del moviment, sé millor que ningú com s’han d’explicar les coses. Evidentment, el domini de la tècnica és condició necessària però no suficient. Al final sempre

Església i comunicació al segle XXI Dos experts del món de la comunicació, com Jordi Llisterri i Daniel Arasa, opinen sobre els reptes i les oportunitats de l’Església en el paradigma d’una «nova» cultura, la digital.

Anàlisi

23

Núm

ero 265 -Maig 2012

ha de conduir a una realitat autèntica. Una bona campanya pot vendre un bon producte, i una bona comunicació pot crear una bona imatge, però si després no es correspon a la realitat acaba sent totalment contraproduent.

D. A. Suposo que es poden trobar exemples positius o millorables a tot arreu. Potser una cosa a millorar és no parlar tant ad intra, és a dir, a gent que ja està convençuda, sinó més ad extra, és a dir, intentar arribar a tantes persones que no senten una gran vinculació amb l’Església, però que comparteixen tants valors i admiren la profunditat de la fe cristiana. En aquest sentit, si bé és cert que els mitjans catòlics i institucionals tenen un gran paper, l’impacte més gran el tenen periodistes i comunicadors catòlics que treballen en mitjans seculars no confessionals. Per tant, formar amb mentalitat cristiana aquests periodistes és una tasca primordial.

—Quin impacte està tenint Internet i les xarxes socials en la comunicació i de quina manera aquests instruments poden ajudar l’Església en l’evangelització i la informació?

J. Ll. Internet en general i les xarxes socials en particular han representat que totes les institucions han vist reduït el monopoli que tenien en emetre i controlar els seus missatges. Tot i que els grans mitjans (televisions, diaris de referència…) continuen pesant molt, la xarxa ha permès un certa democratització de l’opinió pública. Això no vol dir que els que cridin més o els més actius a la xarxa tinguin més raó i més sentit comú, però en aquest context les institucions ja no es poden permetre un missatge unidireccional: jo parlo, i els altres m’escolten. Sinó que ha d’estar més preparat per donar respostes a les demandes que rep i a les opinions que posen els seus plantejaments. Alhora, aquesta democratització

permet que qualsevol cristià, sigui quin sigui el seu grau de responsabilitat eclesial, pugui generar discursos, ser escoltat i influir en l’opinió pública. En definitiva, aquest nou panorama permet que la difusió del missatge impliqui més a tots els cristians i sigui més plural i divers.

D.A. Estem encara als inicis del «tsunami» que han portat les xarxes socials i els social media en general. No hi ha encara criteris clars al respecte, i difícilment n’hi haurà, vist que és un àmbit en canvi constant. La millor opció és aprendre de les experiències positives, encara que siguin petites. És un terreny de prova i error. Si un s’equivoca, fa marxa enrere i recomença de nou. Si la comunicació de l’Església té com a objectiu arribar a les persones, cal anar allí on són les persones, i és un fet que la gent es troba avui a les xarxes socials. Per això és molt important formar persones que puguin presentar adequadament l’Església (no necessàriament l’Església jeràrquica o institucional) amb el llenguatge propi del web 2.0, que és un llenguatge principalment multimedial, breu i dialògic.

—Avui dia, quins exemples ens mostren una Església adaptada a les noves tecnologies i als nous llenguatges?

J. Ll. Malgrat que l’Església hagi fallat molt en adaptar-se a les servituds del mitjans de comunicació, s’ha de reconèixer que la presència en les noves tecnologies de l’Església és molt més amplia del que a vegades sembla. A nivell institucional a vegades es va una mica lent i hi ha comunitats que és un camp que tenen totalment abandonat, però només mirant a Catalunya podem veure el gran nombre d’iniciatives de presència a la xarxa que hi ha. La majoria de bisbats han adaptat la seva presència a Internet, les

comunitats religioses més potents també estan cuidant aquests àmbits, els mitjans més antics en paper com Catalunya Cristiana o Foc Nou tenen una presència digna a la xarxa, i han sorgit noves iniciatives com l’agència de notícies Flama.info o CatalunyaReligió.cat. Alhora, mitjans audiovisuals com Signes dels Temps, de Televisió de Catalunya, Ràdio Estel o les produccions diocesanes, també es poden seguir a través d’Internet.

La medalla se l’emporta Montserrat amb la creació d’un canal de ràdio i de televisió a través d’Internet per fer arribar principalment la seva litúrgia a tots els racons del país. Finalment, també hi ha una xarxa prou activa de cristians que de manera individual participen en les xarxes socials, que alhora aquests mitjans que he anomenat contribueixen a cohesionar. Amb excepcions, en aquestes presències personals a la xarxa sí que s’hi troba a faltar de manera més viva i activa bisbes, capellans i religiosos, ja que la majoria són laics.

D.A. N’hi ha molts. Un canal que crec que cal aprofitar és el de YouTube i, en general, els canals multimedials. Ho han fet molt bé els joves de www.arguments.es, amb vídeos senzills, però de qualitat, en els qual es toquen temes polèmics i d’interès, d’una manera agradable i atractiva. Hi ha altres temptatives, com la de http://it.cathopedia.org, tot i que es troba, en els seus inicis, que és una wiki d’àmbit catòlic nascuda en italià i que vol començar ara en espanyol i en altres llengües. εdτ

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Pasqua és una simfonia de vida i de llum que es perllonga durant

cinquanta dies, fins que arriba l’esclat de Pentecosta. Com un castell de focs en ple estiu, on es van succeint les figures polícromes i de formes variades fins que arriba una tronada final, que és plena de foc i de remor, igualment la festa de Pentecosta és una explosió que tanca la cinquantena pasqual. En el relat de la primera Pentecosta, que es troba en el llibre dels Fets dels Apòstols, es parla amb termes semblants. La casa de la comunitat és plena: hi ha cent vint persones, reunides totes juntes, entre les quals els deixebles més propers de Jesús (els dotze apòstols) i la seva família (Maria i els germans d’ell) (1,14). És la imatge de l’Església a l’espera de l’Esperit que ha de venir aviat. Hi ha confiança que la promesa del Senyor no pot fallar, que Jesús ressuscitat no deixarà orfes els seus amics, que arribarà la força que aquests necessiten per a ser testimonis.

Però calen el foc i la remor, dos senyals inconfusibles de l’entrada de l’Esperit en el cor de l’Església, de la qual no es mouran mai més. Sense foc no hi ha Esperit.

L’Evangeli, o es viu amb passió per a comunicar-lo o no es viu. Tan bon punt reben l’Esperit, surten a fora de casa i la plaça es converteix en l’espai on ressona per primera vegada la paraula de Jesús. Sense remor l’Esperit no se sent ni es percep. La Paraula ha de ser escoltada, i només ho serà si algú l’explica i la viu, la celebra i la posa en pràctica tot escoltant la veu de l’Esperit. Quan els apòstols es planten al carrer, plens de l’Esperit, hi ha molta gent que s’interessa pel que diuen. La Paraula pot ser acollida o pot no ser-ho, però mai no deixa de suscitar l’atenció del qui cerca i vol trobar.

És possible, avui, una nova Pentecosta? Un missatge tan antic, de dos mil anys, ¿no serà un

missatge envellit? Ho seria si els qui parlessin de l’Evangeli —i tots som missatgers de la bona notícia!— tinguessin el cor trist o desfet, dur o altiu. Però si vivim a fons la novetat de Pasqua, llavors el missatge de Jesús, el Salvador del món, es convertirà en la llengua de foc que baixarà damunt cada persona, i deixarem per sempre l’home vell. Pentecosta és la festa de l’Esperit que omple la terra. I en aquesta terra hi ha molts homes nous que poden començar el camí de l’amor del Senyor. εdτ

Rεflexió

La Pentecosta Armand Puig, prevere

25

Núm

ero 265 -Maig 2012

Santa Joaquima de Vedruna

«Per a ser feliç cal fer en cada moment el que Déu vol»

Germana Joaquina Colás, carmelita de la Caritat Vedruna a Tarragona

La germana Joaquina Colás, carmelita de la Caritat Vedruna,

ha dedicat gran part de la seva vida a la docència dels més petits a l’escola del Sagrat Cor de Jesús de Tarragona. Són moltes les generacions d’alumnes que han passat per la classe de la germana Joaquima —com tothom la coneix a l’escola—al llarg dels quaranta-cinc anys que hi va exercir la docència. És el reflex d’una vida lliurada al servei del proïsme i a Déu seguint l’exemple de la seva fundadora. Nascuda a Alfambra (Terol), va descobrir la seva vocació religiosa gràcies al sacerdot del seu poble, que li va fer conèixer la comunitat Vedruna. Arreu de l’arxidiòcesi són set les comunitats de vedrunes. A Tarragona ciutat hi ha dues comunitats amb un total de trenta-nou germanes. Totes elles estan jubilades en el camp de l’educació, però l’escola, dirigida per seglars, continua funcionant amb el carisma vedruna. Actualment, la comunitat, situada al primer pis de l’escola, és la infermeria provincial, on les germanes dediquen el seu temps a tenir cura de les més grans i malaltes.

Amb motiu de la festa de Santa Joaquima de Vedruna, que se celebra cada 22 de maig, la germana Joaquina Colás ens obre les portes

de la seva comunitat per a conversar amb ella sobre la figura de la Santa, l’Escola, la seva vida i la vocació.

—Germana, quin és el carisma de la congregació?

Santa Joaquima de Vedruna va tenir sempre el carisma d’atendre els infants més pobres, i així va començar a fer-ho a Vic, bressol de la congregació. L’educació, la sanitat i les missions són els tres pilars de la nostra congregació. El compromís vocacional Vedruna ens porta a concentrar les nostres forces i energies a aquest únic fi: «La glòria de Déu i el bé del proïsme», que era el lema de santa Joaquima.

—Qui va ser santa Joaquima i quin aspecte de la seva vida o de la seva persona l’ha ajudat més en la seva vocació?

Santa Joaquima, provinent d’una família acomodada, va ser una dona que va viure moltes etapes de la vida: soltera, casada, vídua i, finalment, fundadora d’una congregació. El seu pare va voler que es casés amb un noi amic de la família. Quan el marit es va morir va fundar la congregació, això va ser el dia 26 de febrer de 1826. En els inicis de la fundació no disposaven de mitjans econòmics suficients perquè vivien en extrema pobresa, però era una dona de molta fe. I la congregació es va anar estenent per tot Catalunya i arreu del món. A nivell personal m’ha ajudat molt el que ens demana santa Joaquima: que siguem senzilles, humils, orants, caritatives i alegres.

—Com tot en aquesta vida, amb el

pas dels anys, l’Escola i, amb ella, la comunitat vedruna a Tarragona ha anat canviant…

Efectivament, el Col·legi va començar l’any 1866 al Pla de Palau número 2. Per recomanació del Sr. Arquebisbe Fleix i Solans al Consell Municipal d’aleshores les germanes van passar a dirigir també l’orfenat. Anys després, el 1917, les germanes es van traslladar al carrer August número 7 de la ciutat, i com que l’edifici va anar resultant petit ens vam traslladar a la ubicació actual, al carrer de Santa Joaquima de Vedruna 10, l’any 1964. Tot això era un autèntic desert i patíem pel fet de no tenir alumnes, però aquest problema es va solucionar gràcies al transport escolar. Amb tots aquests anys han canviat les persones que han estat al capdavant de l’ensenyament, però no la institució, ja que les persones les formem en la línia del carisma vedruna.

—Com és el seu dia a dia a la comunitat?

Després de molts anys dedicada a l’educació infantil, ara, un cop jubilada, em toca fer un altre tipus de tasca. El dia a dia es viu en comunitat, atenent les germanes en allò que puguin necessitar, dedicant estones a la pregària, resem laudes i vespres a l’oratori i participem diàriament en l’eucaristia i en tot allò que se’ns demani des de l’Escola. Sovint a les tardes planifico el que faré l’endemà, però arriba i no puc complir res del que he previst perquè el Senyor posa en el meu camí altres prioritats o plans.

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

27

—Què significa aquesta escola per vostè?

Significa tota la meva vida. He estat feliç en la docència i en tots els llocs on he estat. Ara em toca estar en un camp diferent, que és la infermeria provincial, però no era més feliç abans que ara perquè l’amo a qui serveixo és el mateix, Déu. En cada moment es tracta de fer el que Déu vol.

—Com celebren i viuen les germanes la festa del 22 de maig?

Nosaltres, les germanes, ens preparem interiorment amb un tríduum de pregària i col·laborem amb l’Escola en tot el que podem, participant en la tómbola que s’organitza, en la celebració de l’eucaristia que es fa al pati central de l’Escola… La festa que organitza l’Escola és més de cara enfora, plena d’activitats per als alumnes, però nosaltres ens preparem més de cara endins.

—Avui dia és visible la manca de vocacions a la vida religiosa en l’Església, quina és la situació a la comunitat?

Anys enrere, quan la congregació estava en ple auge érem unes 3.000 germanes vedrunes, però ara, amb les poques vocacions que hi ha i les defuncions que es van donant, per raó de l’edat avançada de les germanes, som unes 1.800 amb presència a Amèrica, Àsia i Europa (Espanya, Itàlia i Albània).

Enguany, com que la festivitat de Santa Joaquima de Vedruna, 22 de maig, s’escau en dimarts, l’escola ha traslladat la festa al divendres dia 18. «Sempre ho fem coincidir amb divendres», explica Josep Nolla, director del Col·legi. Durant aquesta jornada festiva hi ha una cercavila, la celebració de l’eucaristia al pati central presidida per Mn. Xavier Roig, ball de gegants, esmorzar, lliurament de premis literaris, fotogràfics, matemàtics, etc., tallers, playbacks i la tómbola. A la tarda els alumnes tenen actuacions musicals

i d’animació. «Amb motiu d’aquesta festivitat, el dissabte celebrem la festa de la família amb un cercavila, esmorzar, balls, activitats esportives, jocs inflables, exhibició de dansa, concert, que enguany ha estat a càrrec de la Banda Unió Musical de Tarragona, i s’acaba amb un dinar. El mateix dia també hi ha la trobada d’exalumnes», destaca Nolla.

Al llarg de l’any, els alumnes de l’escola també aprenen algun detall més del carisma de la seva fundadora. Ho explica el seu director. «A l’escola, els alumnes coneixen la figura de santa Joaquima en les hores de tutoria, ja sigui a partir d’uns quadernets que es treballen els cicles inicial i mitjà, o bé a partir dels materials que ens fa arribar l’equip de pastoral de la província i que després adaptem a cada etapa educativa. Amb tot això també expliquem la missió de la congregació, i tots els diners que s’hagin recollit enguany van destinats a Gabón, a la protecció de nens al carrer i a les víctimes de trànsit.» εdτ

Santa Joaquima de Vedruna, una vida lliurada «a la glòria de Déu i el bé del proïsme»

Joaquima de Vedruna Vidal va néixer a Barcelona el 16 d’abril de 1783, en el si d’una família profundament cristiana que pertanyia a la burgesia intel·lectual de la ciutat. Va ser la cinquena de vuit germans i va compartir amb tots ells una educació austera, rica en aquells valors que donen garanties a una personalitat destacada. L’escenari familiar va oferir-li unes possibilitats d’educació poc accessibles per a la majoria de dones de la seva època. Aquest fet serà determinant per a la futura fundadora. Amb inquietuds religioses des de ben jove —als dotze anys demana entrar en un convent de Carmelites Calçades—, accepta la proposta del seu pare i contrau matrimoni amb Teodor de Mas, jove advocat de Vic, amic de la família Vedruna, convençuda que d’aquesta manera complia la voluntat de Déu. Aleshores tenia setze anys.

Joaquima i Teodor van viure junts una intensa experiència d’amor conjugal i van ser pares de nou fills. Junts van compartir també temps de tribulació, i el dolor de la guerra entre l’Estat espanyol i l’Estat francès de Napoleó, que els va dur a experimentar la separació, l’exili, l’empobriment, i fins i tot la mort. Malalt després de la guerra, Teodor va morir prematurament, quan Joaquima tenia només 33 anys.

La jove vídua va traslladar-se a Vic, al Mas Escorial, on va lliurar-se a l’educació dels sis fills que li quedaven. Va lluitar amb fermesa per defensar el pa dels seus fills i va compaginar aquesta lluita amb l’atenció i acompanyament als malalts de l’Hospital de pobres de la ciutat. Amb els seus fills ja grans, va pensar que era el moment d’entrar al convent, però la trobada

provindencial amb el caputxí P. Esteve d’Olot la va orientar vers la fundació d’un institut amb finalitat apostòlica: l’educació i la salut.

Va ser a finals de l’any 1825 quan Joaquima va presentar al bisbe de Vic la sol·licitud formal per a iniciar el projecte fundacional de la Congregació de germanes carmelites de la Caritat Vedruna. El 26 de febrer de 1826 fundava, a Vic, amb nou companyes, l’Institut de Germanes Carmelites de la Caritat.

«L’educació, la sanitat i les missions són els pilars bàsics del nostre carisma.»

El papa Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i va ser canonitzada per Joan XXIII el 12 d’abril de 1959. Les despulles mortals de santa Joaquima de Vedruna són venerades a la capella del Mas Escorial de Vic. Orientades cap a l’únic objectiu de «treballar per la glòria de Déu i el bé del proïsme», les comunitats Vedruna es van establir en llocs populars i ambients marginals amb la finalitat de promoure l’educació de les dones, assistir els malalts pobres, sostenir i acompanyar els exclosos i així fer present en la terra el Regne promès als pobres. εdτ

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Solidaritat

La Fundació Bonanit celebra la seva primera assemblea al Centre Tarraconense El Seminari En sis anys ha donat llit i menjar a 1.500 persones sense llar a Tarragona.

La Fundació Bonanit, que té cura de donar allotjament a persones

sense sostre a Tarragona, ha atès 1.500 persones i ofert unes 15.000 pernoctacions en dues pensions de la ciutat amb les quals té contractats serveis. A més, els beneficiaris reben també menjar gràcies a les col·laboracions establertes amb Càritas i amb l’Ajuntament de la ciutat.

La dada va ser donada en el transcurs de la Primera Assemblea d’Amics, el dimarts dia 17 d’abril, celebrada al Centre Tarraconense El Seminari. El secretari de l’entitat, Òscar Busquets, va explicar l’origen i desenvolupament de la Fundació i va donar la paraula als patrons presents. A continuació es va projectar un vídeo explicatiu i l’acte va acabar amb unes paraules del president de la Fundació, Sr. Antoni Coll; l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol.

Els sense sostre

En aquests sis anys la Fundació Bonanit s’ha convertit en una solució per als anomenats sense sostre a Tarragona. Es tracta de persones sense llar. Algunes busquen feina i la majoria es troben en condicions cròniques de pobresa a causa del temps que fa que malviuen en aquesta situació. La Fundació ha facilitat en els sis anys d’activitat unes 15.000 pernoctacions a la pensió Carmen, amb la qual ha establert un conveni de contractació de 20 places diàries,

i a la pensió Al-hambra, amb la qual en té contractades cinc més. A més, ofereix ajudes puntuals a famílies en situació de vulnerabilitat.

A part de dormir, higiene personal, rentatge de roba i servei de consigna, una altra de les importants assistències que presta la Fundació als indigents és la del menjador. Als acollits s’ha ofert, gràcies a la col·laboració amb l’Ajuntament i amb Càritas, esmorzar, un dinar calent diari i sopar. El total de serveis complets en el període esmentat ha estat d’uns nou mil.

Objectius i ajudes

Bonanit s’ha fixat quatre objectius operatius principals: garantir un lloc per a dormir i la integritat física de les persones ateses, proporcionar acompanyament social, facilitar la higiene personal i alimentació, i orientar-los sobre serveis i recursos necessaris.

En el pla econòmic, el Patronat de la Fundació gestiona els fons necessaris per a dur a terme els

objectius fixats. Ho fa en una doble vessant: sol·licitant subvencions (com les rebudes de l’Estat, de la Diputació i de l’Ajuntament) o signant convenis amb institucions, entitats o empreses, i mitjançant el col·lectiu d’Amics de la Fundació Bonanit (140 en aquests moments) i amb donatius particulars.

Patronat

El Patronat està compost actualment pel Sr. Antoni Coll Gilabert, president; per Càritas Diocesana de Tarragona i la Fundació Santa Tecla, vicepresidents; pel Sr. Xavier Mas, tresorer; pel Sr. Òscar Busquets, secretari, o pels vocals Sr. Joan López, de l’Ajuntament de Tarragona, Consell Comarcal del Tarragonès, Sr. Josep Bertran, Sr. Josep Boronat, Sr. Antoni Vives, Sr. Antoni de Sales, Sr. José

Luis García i Sr. Luis de Grandes.

Considerant les necessitats creixents d’atenció a les persones més necessitades, des de la Fundació s’agraeix qualsevol tipus de donació de persones particulars, que serviran per a poder incrementar els serveis bàsics d’un llit per a dormir i menjar per a aquestes persones. El número de compte de la Fundació és el 2073-0074-33-0111026193 (Catalunya Caixa). εdτ

29

Núm

ero 265 -Maig 2012

Mn. Joan Miquel Bravo, nou doctor en Teologia a l’arxidiòcesi

El passat dilluns 23 d’abril, diada de Sant Jordi, Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón va defensar, a la

Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, la tesi doctoral titulada «“Si us estimeu els uns als altres, tot el món coneixerà que sou deixebles meus” (Jn 13,35). L’amor, signe de la credibilitat de l’Església», dirigida pel professor Dr. Dario Vitali.

Mn. Joan Miquel Bravo explica l’argument que presenta la tesi. «Si la Revelació constitueix el fonament i centre de tota reflexió teològica, perquè forma el referent últim del seu saber, preguntar-nos, primerament, sobre la seva credibilitat és el que li correspon com el seu dinàmic romandre en l’actualitat de la història, perquè constitueix la provocació primera davant l’home que rep la Revelació de Déu que se li comunica. Aquesta reflexió ens duu a afirmar que no existeix una altra possibilitat de conèixer Déu fora d’aquell camí que ell mateix ha construït per a donar-se a conèixer. Aquest camí és Jesús de Natzaret. Heus aquí, doncs, l’expressió última i radical per a provocar l’opció de fe: Jesús de Natzaret, que equival a dir que l’amor es converteix en l’última paraula que teològicament és possible pronunciar als nostres contemporanis en tant que l’amor és l’última paraula que el Pare ha pronunciat per a permetre conèixer el seu misteri. Aquest és l’horitzó de reflexió. Però abans de comprovar aquesta afirmació, ens hem detingut en la gran Tradició viva de l’Església. I tot aquest recorregut ens duu a afirmar que la credibilitat de la Revelació es tradueix, de fet, en la credibilitat de l’Església.

Així doncs, l’Església pot ser igualment creïble, dins la fiabilitat de Jesús, malgrat les contradiccions humanes i evidents en el seu anunci permanent als homes d’avui. Per tant, tota aquesta reflexió ens duu a afirmar que l’amor de Déu arriba a ser principi per a la comunitat cristiana, és a dir, l’Església que ha de viure el mateix amor amb què és estimada. Per tant, l’amor passa a ser el signe expressiu que, a través dels temps, haurà de caracteritzar la vida eclesial i que figura com a condició per a ser reconeguts els cristians fins i tot en els nostres dies: «Si us estimeu els uns als altres, tot el món coneixerà que sou els meus deixebles» (Jn 13,35).

L’Acte acadèmic va ser presidit pel Dr. Javier López, s.j., com a president del tribunal; pel Dr. P. William Henn, OFMCap, que actuava de censor, juntament amb el director de la tesi, el professor Dr. Dario Vitali. També hi eren presents el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume

Pujol; Mn. Francisco Giménez, vicari episcopal del Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, l’Urgell i les Garrigues; Mn. Josep M. Gavaldà, director de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, que representava també la Facultat de Teologia de Catalunya, i la Sra. Rosalia Gras, secretària general i cancellera, així com altres preveres, familiars i amics de l’arxidiòcesi. També el van acompanyar diversos monsenyors de la cúria vaticana, professors de diferents universitats tant italianes com espanyoles, així com preveres i amics d’altres diòcesis, tant catalanes com d’Espanya o d’Itàlia, entre d’altres.

Després de l’acte acadèmic van poder compartir un refrigeri a la mateixa Universitat, per a gaudir després d’un sopar plegats per a festejar el nou doctorat, que Mn. Joan Miquel va obtenir amb una qualificació de magna cum laude.

Actualment Mn. Joan Miquel Bravo és rector de les Parròquies de Santa Maria de l’Albi, de Sant Miquel Arcàngel de Cervià de les Garrigues, de la Mare de Déu de la Jonquera de la Pobla de Cérvoles i de Santa Maria del Vilosell, i arxiprest de l’Urgell-Garrigues.

Moltes felicitats! εdτ

Notícies

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Vetlla de Santa Maria a MontserratLa tradició es remunta a l’any 1947, quan es van celebrar les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat

Un any més, centenars de persones procedents de totes les diòcesis amb seu a Catalunya es van

aplegar a la basílica de Santa Maria de Montserrat, el dijous dia 26 d’abril a la nit, en la vigília de la Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. De nou, les catifes van substituir gran part dels bancs de la Basílica, on nombrosos joves s’hi van fer presents. Durant la vetlla de Santa Maria, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, l’escolania de Montserrat va interpretar diferents peces en moments destacats com l’ofertori o la postcomunió.

Enguany, la primera part de la Vetlla va ser conduïda per un grup de música Ítaca de la Parròquia de Sant Vicenç dels Horts, del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, que va interpretar al llarg d’una hora diferents cants, entre ells alguns dedicats a Maria. La música va ajudar a crear un ambient de pregària de cara a la Vetlla, presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada pel P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler i per l’arquebisbe Mons. Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, i per preveres de tots els bisbats amb seu a Catalunya. De l’arxidiòcesi hi va concelebrar el vicari general, Mn. Joaquim Fortuny; el vicari episcopal de Tarragona, Mn. Jordi Figueras, i el vicari episcopal de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès, Mn. Josep Bofarull, entre molts altres preveres. Entre les autoritats civils hi havia el conseller de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, Sr. Josep Lluís Cleries, i el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Sr. Xavier Puigdollers, entre d’altres.

Mons. Jaume Pujol, en l’homilia, va remarcar que «en aquesta vetlla de Santa Maria de l’any 2012, som d’una manera especial en la vetlla d’una nova evangelització, perquè el nostre estimat pontífex, Benet XVI, ens ha convocat a un Any de la fe a partir del proper 11 d’octubre en ocasió dels 50 anys de l’inici del concili Vaticà II: un any per a revifar la fe de tota l’Església.» Seguint la crida que fa el Sant Pare, va convidar a tots els presents a rellegir els textos del concili Vaticà II i els del Magisteri dels darrers grans pontificats de Pau VI i Joan Pau II. El Sr. Arquebisbe va puntualitzar que no som nosaltres els qui hem de fer la nova evangelització. «És —serà un cop més— Jesús, que ve, que fa, que enamora, que il·lumina, que alegra, que guareix, que evangelitza», va afegir. «Tant de bo aquesta vetlla de Santa Maria signifiqui per a cadascun de nosaltres una renovació sincera de la fe. Res no s’encomana més i

millor que la fe viscuda amb naturalitat i l’estimació veritable als altres», va concloure.

En el moment de l’ofertori el Pare Abat va rebre l’ofrena de l’oli simbòlic per al manteniment de les llànties que cremen durant tot l’any a la Basílica i que representen moviments i institucions d’arreu de Catalunya que les han anat ofrenant des de 1947. L’abat de Montserrat, P. Josep Maria Soler, va donar les gràcies a tots aquells, persones i institucions, que fan possible que Montserrat compleixi la seva missió, i va destacar que amb aquesta vetlla de Santa Maria s’iniciaven les emissions regulars per Internet de Montserrat Televisió, tot i que l’emissió inaugural ha estat, excepcionalment, l’eucaristia de la Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat del dia 27 d’abril. «La crida a la nova evangelització ens ha de portar a una vivència cristiana sòlida que doni respostes a les necessitats dels homes i els pobles, sobretot de les persones més necessitades. Que Maria, l’estrella de la nova evangelització, ens ajudi a realitzar-nos per camins de pau i justícia», va remarcar el P. Abat de Montserrat.

La història de la Vetlla de Santa Maria és una tradició que es remunta a l’any 1947, quan es van celebrar les festes de l’entronització de la Mare de Déu. Aquell any van ser molts els pelegrins i devots que, en grup, en família o individualment, van pujar a la basílica de Montserrat la nit del dia 26 per a venerar la Moreneta abans de ser col·locada definitivament en el seu nou tron. Des d’aquell moment, la Vetlla de Santa Maria s’ha celebrat ininterrompudament. εdτ

31

Núm

ero 265 -Maig 2012

La vetlla de pregària per la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, celebrada el dissabte

28 d’abril a la nit al claustre de Sant Pau del Seminari de Tarragona, va girar entorn del foc com a símbol de la força renovadora de Déu i presència de l’Esperit Sant. Va ser una vetlla vespertina, presidida pel Sr. Arquebisbe, que es va realitzar a tots els bisbats amb seu a Catalunya amb el lema «Les vocacions, do de l’amor de Déu», tot implorant al Senyor que no manquin mai vocacions a la nostra Església. La capella de Sant Pau va restar oberta amb una icona que la presidia a l’entrada, amb una representació de la Pentecosta, on l’Esperit va baixar en flames de foc sobre la comunitat naixent.

En començar, el director del Secretariat diocesà de vocacions, Mn. Simó Gras, va donar la benvinguda als presents animant-los a tenir «un cor generós i una

oïda atenta per escoltar el que l’Esperit diu a la nostra vida». Els cants, dirigits per la Jove Orquestra i Cor de l’Arquebisbat de Tarragona (JOCAT), la il·luminació, els silencis, la lectura de fragments de l’Evangeli, les pregàries i els salms, la projecció i les introduccions dels tres monitors van ser el fil conductor durant tota la vetlla.

La vocació laïcal, la vocació consagrada i la vocació sacerdotal van ser els tres grans eixos en què es va estructurar la pregària. Davant la capella, tres espelmes de colors simbolitzaven les tres vocacions. La llum que representa la vida laïcal correspon a una vida cridada a ser casa i escola d’humanitat, a esdevenir

una autèntica vocació pel fet de ser abraçada com un compromís de vida. La vida consagrada, una vida en comunitat al servei dels germans a través de la lloança contemplativa o de l’acció caritativa. I, finalment, la vocació a la vida presbiteral, una entrega alegre i generosa, nois cridats a ser de Déu i per a Déu. Tres joves van ser els encarregats d’anar encenent cada espelma en el moment de la vocació corresponent.

Durant la Vetlla, també es va resar la pregària proposada enguany per a aquesta Jornada i un fragment del missatge del sant pare Benet XVI amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, celebrada el diumenge 29 d’abril. «Tota vocació específica neix de la iniciativa de Déu, és el do de la caritat de Déu. […] El Senyor ve al nostre encontre a través dels homes en els quals ell es reflecteix; mitjançant la seva Paraula, en els sagraments, especialment l’eucaristia.» La pastoral vocacional i juvenil de l’Arquebisbat, els joves, el Seminari Menor, les congregacions religioses i comunitats que treballen i viuen a l’arxidiòcesi o les famílies cristianes van ser les principals imploracions en les pregàries llegides per tres joves com a símbol de les tres vocacions.

Un bonic i senzill gest va concloure l’estona de pregària: cadascú va intercanviar el llantió que tenia a les seves mans com a signe de la vida i l’alegria entregada i compartida. A banda del llantió, tothom es va endur cap a casa una estampa amb un fragment del missatge del Sant Pare per a aquesta Jornada, on s’hi podia llegir la força de la resposta de sant Pere a Jesús: «Senyor, tu ho saps tot, tu saps que t’estimo» (Jn 21,17). εdτ

«Les vocacions, do de l’amor de Déu»El claustre de Sant Pau del Seminari de Tarragona va acollir una vetlla de pregària amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions.

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Arxiprestats

Aquest és el principal objectiu dels aplecs o trobades arxiprestals de cristians: compartir una estona o tot un dia festiu amb altres persones, tant joves com grans, de les altres parròquies de l’arxiprestat amb qui no s’acostuma a compartir habitualment les celebracions o la vida parroquial. La majoria d’aquests aplecs se celebren en ple temps Pasqual, moment de joia i alegria per als cristians.

Amb el lema «Acollim la Paraula», l’arxiprestat de l’Urgell-Garrigues ha celebrat el trentè aplec. Enguany, el lema estava basat en l’exhortació apostòlica de Benet

XVI titulada «La Paraula del Senyor», i recorda la centralitat de la Paraula de Déu en la vida cristiana. Amb joia i festivitat, així ho van viure el diumenge 22 d’abril nombrosos cristians d’aquest arxiprestat. La jornada va començar amb una descoberta de la vila seguida d’un dinar de germanor i d’un concert coral a càrrec d’un grup de nenes de l’escola del poble, el cor parroquial de Vinaixa i la interpretació de diverses peces a trompeta per part d’un alumne de catequesi i escolà de la Parròquia, i, finalment, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista d’aquest municipi, plena de gom a gom, es va celebrar el moment central de l’aplec, la solemne eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada per l’arxiprest de l’Urgell-Garrigues, Mn. Joan Miquel Bravo; el rector de la Parròquia, Mn. Jaume Sanahuja, i altres preveres de l’arxiprestat. Aquest arxiprestat conclourà el curs pastoral amb un aplec de pregària, un diumenge a la tarda, que aquest any es farà el mes de juny a l’ermita de la Mare de Déu de la Bovera de Guimerà.

Una setmana més tard, el diumenge 29 d’abril, diumenge del Bon Pastor, l’arxiprestat del Baix Penedès va celebrar la 27a Trobada

arxiprestal de cristians a Banyeres del Penedès. La trobada va congregar tots els participants davant l’església parroquial de Banyeres per començar l’aplec amb una visita guiada per diferents indrets del poble. En acabar el dinar de germanor, a l’església de Santa Eulàlia de Banyeres, Mn. David Compte, vicari general del Bisbat de Vic, va pronunciar una conferència sobre l’Any de la fe proclamat amb motiu del cinquantè aniversari del concili Vaticà II. A continuació, es va celebrar l’eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada pel P. Lluís Noguero, rector de la parròquia; per Mn. Joan Maria Padrell, arxiprest del Baix Penedès i per altres preveres de l’arxiprestat que s’hi van voler fer presents.

Paral·lelament, aquest mateix dia va tenir lloc la trobada de cristians de l’arxiprestat del Tarragonès Llevant al Catllar, que se celebra des de fa quatre anys. Segons Mn. Xavier Roig, l’arxiprest, «enguany hem triat el Catllar amb motiu del bicentenari del vot que va fer aquest poble a sant Nicaset». Aquesta trobada, juntament amb la romeria a Montserrat a inicis de la Quaresma, són les activitats que es duen a terme a nivell arxiprestal.

Més d’un centenar de persones, entre petits, joves i grans, van participar en l’aplec al Catllar, que va començar a mitja tarda amb una xerrada sobre el cinquantè aniversari del concili Vaticà II a càrrec de

Mn. Josep Gil. Tot seguit, els participants van visitar el Castell del Catllar, catalogat com a Bé Cultural d ’ I n t e r è s Nacional per la Generalitat de Catalunya. En

acabar, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista, hi va haver la celebració de la Paraula presidida per Mn. Josep Bofarull, vicari episcopal de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès; i l’acompanyaven Mn. Xavier Roig, arxiprest del Tarragonès Llevant; el P. Joan Brulles, rector de la Parròquia, i altres preveres de l’arxiprestat. Un cop fora l’església els participants van berenar tot compartint el viscut durant la jornada. εdτ

Trobades arxiprestals de cristiansUn dia de convivència i fraternitat de les diferents parròquies de l’arxiprestat.

33

Núm

ero 265 -Maig 2012

«L’empatia és un concepte clau en tot procés d’acompanyament de malaltia o de mort»Maria Padreny

La segona Jornada diocesana de pastoral de la salut, de la

Campanya 2012, es va celebrar a la sala d’actes de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona el dissabte dia 14 d’abril, amb la ponència a càrrec del Dr. Joan Viñas, membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. El Dr. Viñas ens va presentar el programa en dues parts molt interessants: «L’experiència religiosa durant la malaltia i la mort» i «L’espiritualitat, té influència en el procés de guarició de la malaltia?», sempre expressat des de l’experiència de docent i acompanyant. Meravellós!

Escoltant-lo, des de la seva vessant de metge cirurgià tan compromès en l’ajut i comprensió necessaris en els moments límit dels pacients, et sents molt petit i fas el propòsit de donar bona part del teu temps, obrint-te a escoltar i acompanyar en la fe cristiana els malalts més propers. Els continguts impartits pel doctor, tots molt esquematitzats, van partir de l’antic nacionalcatolicisme per avançar cap a les resolucions del Concili Vaticà II, continuant amb la

definició de salut que va fer l’OMS l’any 1948, i també a Perpinyà el 1977, i endinsant-nos finalment en el model de societat de consum que tenim actualment. No es vol pensar en la mort real. Fins i tot la mort es «virtualitza». La ciència dóna aparença de poder, de controlar-ho tot, però, on tenim dipositat el nostre cor?

Per una banda, veiem les metes de la medicina: la prevenció de la malaltia, l’alleujament del dolor, l’evitació d’una mort prematura, les cures pal·liatives, etc. Per altra banda, el camp de l’espiritualitat multidimensional: les necessitats espirituals, la recerca de la veritat, de l’esperança, el sentit de la vida, d’un més enllà, de sentir-se perdonat, de llibertat, d’alliberar-se… S’ha d’aprendre a viure acceptant el sofriment inevitable. Estimar sense esperar res a canvi. La felicitat no està en el domini d’allò material sinó en el que transcendeix.

La jornada va ser amena i profitosa a partir del diàleg i el treball sobre el concepte

d’«empatia» per a enfortir recursos i unificar criteris conjunts als que s’imparteixen en els cursos de preparació d’acompanyament en el procés de la mort. Cada persona viu la malaltia pròpia segons la circumstància del seu entorn i la capacitat mental, emocional i espiritual. Tanmateix, l’espiritualitat té influència en el procés de guarició de la malaltia, i amb certesa en el procés terminal, si ho veiem com un fet natural.

Si m’ho permeteu, faig un petit incís d’un punt que va colpir-me i que em conforta, sobre les paraules del cardenal Tarancón a La dimensión cristiana del hombre, quan diu: «El sofriment, el dolor, la malaltia i el fracàs, perden el seu aspecte tràgic per als qui viuen joiosament la nova dimensió cristiana que ens ve per mitjà de Jesucrist.»

Moltes gràcies, una vegada més, a la Sra. Mercè Guasch, delegada diocesana de pastoral de la salut, que ho fa possible i ens convida a aquestes jornades tan enriquidores com necessàries. εdτ

Pastoral de la Salut εs

glés

ia d

e τa

rrag

ona

34

Cinεma

Arriba a les nostres sales una versió cinematogràfica de

la minisèrie italiana Prefiero el Paraíso, dirigida l’any 2010 per Giacomo Campiotti. Aquest biopic sobre la vida de Sant Felip Neri, es va emetre per la RAI i la van veure en la seva estrena televisiva gairebé set milions d’espectadors a Itàlia, amb un share del 25,6%. La minisèrie, produïda per la RAI i per Lux Vide i protagonitzada per Gigi Proietti, reflecteix els episodis més interessants de la vida d’aquest sant del segle XVI, de manera convincent i commovedora.

Un cop més, la productora de la família Bernabei, Lux Vide, dóna el do de pit amb les seves minisèries televisives que, en general, són senzillament excel·lents. Només cal citar Pius XII, Pau VI, Clara i Francesc, Joan Pau II, Don Bosco, Santa Rita de Càssia, Maria Goretti, Joan XXIII, Sant Antoni de Pàdua, Pare Pius… Però també han donat la talla en sèries profanes com Coco Chanel, La Ventafocs, Enrico Mattei, Pinotxo, Guerra i Pau, Callas Onassis, La filla de Mussolini o Soraya. En aquesta ocasió giren la mirada cap a una de les figures amb més carisma del segle XVI, sant Felip Neri, un home que va anar responent els signes de la realitat sense plans ni projectes propis previs.

La pel·lícula comença amb un Felip ja sacerdot, adult, que es presenta a Roma per intentar que Ignasi de Loiola l’enviï com a missioner. Se’ns retrata un home lluminós, amb molt sentit de l’humor, humil però fort, i molt atent a la seva relació amb Déu. A partir d’aquest moment, el guió selecciona alguns episodis de la seva vida que expressen commovedorament els aspectes essencials del seu carisma. Però

no pensem que es tracta d’una cinta episòdica i inconnexa. Està construïda com un gran llargmetratge en el qual les trames es van enllaçant sense solució de continuïtat. Per això, la versió cinematogràfica que ara s’estrena, encara que suposa un remuntatge en nom d’una major brevetat, no afecta ni a la comprensió de la història, ni a la dosificació de l’emoció i la intriga. No és la primera vegada que un projecte es concep per a cinema i televisió, amb dues durades diferents. Ho va fer Bergman amb Fanny i Alexander, ho va fer Jerry London amb Escarlata i negre i Garci amb El Abuelo.

Prefiero el Paraíso no seria igual sense la presència de Gigi Proietti. Es tracta d’un actor molt versàtil, bregat en els escenaris, i amb una trajectòria àmplia com a actor de doblatge. Aquí es treballa a fons i aconsegueix atrapar tota la simpatia del públic, que des del primer moment es veu impel·lit a acompanyar-lo en la seva fascinant aventura de fe. El seu somriure autèntic i contagiós, la seva mirada humil i lluminosa, i la seva sornegueria neta fan creïble un personatge que viu de la seva relació amb Déu. Per altra banda, una àmplia galeria de secundaris molt ben dirigits per Giacomo Campiotti fan de la pel·lícula una presentació excel·lent no sols de la vida del Sant, sinó de la novetat de la fe cristiana en general.

El cineasta Campiotti va néixer a Varese el 1957, es va llicenciar en pedagogia i ha treballat molts anys en l’àmbit teatral. Va ser durant molts anys el primer ajudant del director Mario Monicelli i del cineasta catòlic Ermanno Olmi. Aquest còctel es nota en la seva sensibilitat i en la seva estudiada posada en escena. També la seva

formació pedagògica es tradueix en la importància que dóna als aspectes educatius de la relació de sant Felip amb els seus nois.

És una gran notícia que s’estreni aquesta cinta, la versió completa veurà la llum més tard en DVD. Esperem que li vagi prou bé a taquilla perquè la distribuïdora s’animi a estrenar altres títols de l’esmentada Lux Vide.

FITXA TÈCNICA

Preferisco il Paradiso.

Itàlia, 2010

Direcció: Giacomo Campiotti.

Durada: 126 min.

Gènere: Drama.

Interpretació: Gigi Proietti (Filippo Neri), Francesco Salvi (Persiano Rosa), Roberto Citran (cardenal Capurso), Sebastiano Lo Monaco (Nerano), Francesca Chillemi, Josafat Vagni, Francesca Antonelli (Zaira). Guion: Mario Ruggeri.

Adreçada a tots els públics

Prefiero el ParaísoJuan Orellana, director del Departament de Cinema de la Comissió Episcopal de Mitjans de la CEE

35

Núm

ero 265 -Maig 2012

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona