Església de Tarragona

250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250250 250 250 250 250

Núm. 250 Octubre 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εsglésia δe τarragona

El 7 de novembre, benvingut a casa nostra!

Núm

ero 250- Octubre 2010

SUMARI 250 Octubre 2010

I, a més, La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), El DOMUND de TarragonaMissionera (pàg. 6), La Veu de Càritas (pàg. 8), In memoriam (pàg. 10), Cinema (pàg. 14),Reportatge (pàg. 16), Música (pàg. 18), Observatori (pàg. 20), Fra Eulogi i Auguri (pàg. 21),Notícies (pàg. 28), Any Jubilar de la Candela (pàg. 34).

En aquest número han col·laborat Antoni Coll, Mn. Isidre Foguet, Anna Mairal, Comunitat de lesCarmelites Descalces de Tarragona, Mn. Francesc Manresa, Juan Orellana, C. de la Campa, Mons.Miquel Barbarà, Josep Sabaté, Bernabé, Frank Harriman (Brussel·les) i Mn. Josep Bofarull





Contra totes les previsions mediàtiques i contra-riant la visió negativa de la gran premsa britànica iinternacional, la visita de Benet XVI al Regne Unit

es va convertir en un formidable èxitA Viatge del Papa alRegne UnitPàgina 22

Tarragona, per unes hores, va ser la capital mundialdel diàleg interreligiós. La taula rodona del 4 d’oc-tubre, amb un extraordinari estol de ponents, ins-

crita en el marc de la Trobada Internacional per la Pauorganitzada per la Comunitat de Sant’Egidio, va ser unesdeveniment de gran nivell.

A Diàleg Interreligiós a TarragonaPàgina 26

Potser serà el penúltim anyque l’Arquebisbe de Tarra-gona celebri la missa a l’ac-

tual presó el dia de la Verge de laMercè, com té per costum desdel seu nomenament l’any 2004.El centre penitenciari, que acullmés de 400 presos, es tancaràd’aquí a poc més d’un any i lesseves funcions es faran al noucentre en construcció, situat enterrenys del Catllar.

Vaig ser testimoni de la dar-rera celebració en aquest àmbitespecial, una sala d’actes que estransforma en parròquia els diu-menges per celebrar-hi la missa,que és seguida habitualment peruns 40 presos.

A l’homilia, el Dr. JaumePujol va parlar als detinguts dellibertat interior: que la llibertatdel tracte amb Déu ningú no elshi pot negar. I els va animar a

aprofitar aquest temps de privació de la llibertat exterior per acceptarla responsabilitats del fets i preparar-se per quan puguin sortir.

Pensant en això, es podria reflexionar que estar o no a la presó no éstan determinant en una persona com la causa per la qual hi es tancada.Per una causa noble moltes personalitats foren empresonades. Percitar-ne algunes de diferents segles, sants com Joan Baptista, Pere, Pau,Joan de la Creu, Tomás Moro, els cardenals Minsdzenty, Stepinac, VanThuan...i líders socials com Adenauer, Gandhi, Luther King, NelsonMandela...

Estar empresonat no seria una humiliació si la causa fos justa. I si noera justa, sinó un delicte que no pot tenir aprovació moral, és l’ocasióde reflexionar, de buscar dins de cada persona la llibertat interior quesuperi les reixes de l’egoisme i de la mala conducta anterior amb elproïsme. En aquest sentit, la presó no és una desgràcia, sinó una opor-tunitat que potser no hauria arribat d’una altra manera.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

4

εsglésiaδe τarragona

DirectorDidac Bertran

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep Sabaté

SecretariaMontse Sabaté

FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica [email protected]àgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legalT-14-1988

Subscripció anual(11 números): 14,52 €

Subscripció anual Europa (11 números): 35,00 €

Preu unitari: 1,45 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

Els articles publicats aεsglésia δετarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

εδτ

www.arquebisbattarragona.cat

una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

La Quarta d’εδτ

Llibertat a la presó

Antoni Coll Gilebert, periodista

Iarribem al mes d’octubre de 2010. Amb aquest núme-ro arribem al 250, una xifra remarcable que ens parlad’il·lusió —que no ens ha mancat mai— per servir a

l’Església diocesana. 250 números donen per molt; n’hiha hagut d’excel·lents, d’altres molt fluixets. Hem rebutlloances com la portada del número de març de 2003,seleccionada entre les 10 millors de les realitzades perrevistes de tot l’Estat, i també he rebut crítiques. Enarribar aquest número 250 no farem cap celebracióespecial, perquè el que es tracta és d’anar millorant lanostra revista amb l’ajut de tothom. Aquesta serà la mil-lor celebració.

En aquest número parlarem del ressó de la Taularodona del passat 4 d’octubre, on representants de lestres grans religions monoteïstes debateren a Tarragonael paper de la religió com a vehicle de pau. També par-larem —tal com vam dir en el número anterior— delviatge del Sant Pare a la Gran Bretanya, del DOMUND,d’una pel·lícula altament recomanable, etc. Fins i totpubliquem un article que ens agradaria que servís perdesterrar el mal costum que tenim de qualificar de “pal-lasso” a qui no és més que un “brétol”. Formar és tam-bé un deure de la premsa catòlica.

I, a propòsit de premsa catòlica, el papa Benet XVI —qui recordem ens visitarà el proper 7 de novembre—va rebre els participants del Congrés Internacional de

Premsa Catòlica que es va realitzar del 4 al 8 d'octubrea Roma, promogut pel Consell Pontifici per a lesComunicacions Socials, amb la participació de més de180 persones provinents de 85 països.

El Sant Pare es va referir a dos aspectes particularsdel paper de la premsa catòlica. En primer lloc, a "l’es-pecificitat del mitjà", la premsa, és a dir la paraula escri-ta i la seva actualitat i eficàcia, en una societat en la quals’han multiplicat les antenes i satèl·lits ". I per altra ban-da, a "la connotació de 'catòlica', amb la responsabilitatque es deriva de ser fidels de manera explícita i sub-stancial, a través de l’esforç diari de recórrer el camímestre de la veritat ".

El Pontífex va subratllar així mateix que " la premsacatòlica està cridada a expressar totes les seves capaci-tats i donar compte cada dia de la seva missió irrenun-ciable", i va afegir que "la fe cristiana té en comú amb lacomunicació una estructura fonamental: el fet que elmitjà i el missatge coincideixen, perquè el Fill de Déu,el Verb encarnat, és al mateix temps, missatge de sal-vació i mitjà pel qual es realitza la salvació. I això no ésun simple concepte, sinó una realitat accessible a tots ".

"La Paraula de Déu va arribar als éssers humans i s’hatransmès a nosaltres a través d'un llibre, la Bíblia. Laparaula continua sent l'eina fonamental i, en cert sentit,constitutiva de la comunicació: avui s'utilitza en diversesformes, i també conserva tot el seu valor en l'anomena-da 'civilització de la imatge'", va expressar el Papa.

D’altra banda, va advertir que "els cristians nopoden ignorar la crisi de fe en la societat, o simplementconfiar que el patrimoni de valors transmès a travésdels segles pot seguir inspirant i donant forma al futurde la família humana. La idea de viure 'com si Déu noexistís' s’ha demostrat perjudicial: el món necessitasobretot viure 'com si Déu existís', i si no hi ha la forçade creure és produeix un 'humanisme inhumà".

En recordar que els qui treballen en els mitjans decomunicació han de "posar sempre a Déu a la part altade l’escala de valors", va afirmar que la tasca de la prem-sa catòlica "és ajudar a l’home contemporani a orientar-se a Crist, únic Salvador, i a mantenir encesa en el mónla torxa de l'esperança, per viure amb dignitat avui iconstruir adequadament el futur ".

En això estem.

5

εditorialN

úmero 250- O

ctubre 2010

εδτ

250

En aquella encíclica elpapa Píus XII vaadreçar a tots els

bisbes del món una seriosai apressant crida en favorde les missions a l’Àfrica,en un mo-ment històric enel que es preveia unaimminent descolonitza-ció. D’aquí ve que moltesde les missions diocesaneses desenvolupessin enl’esmentat continent.

L’esmentada encíclicaes pot considerar, doncs,com el preludi del decretAd Gentes del concili VaticàII, sobre l’activitat missio-nera de l’Església, que técom a objectiu propi“l’evangelització i la plan-tació de l’Església en elspobles o en els grups, onencara no ha arrelat” (AdGentes, 6).

Poc temps després elpapa Pau VI va escriure lesencícliques Evangelii nuntiandi iPopulorum Progressio, les quals vantenir un gran ressò.

A la Evangelii nuntiandi es remar-ca el pol teològic de la missió: donarla fe, rebuda gratuïtament com un

do, amb un lliuramenttotal de si mateix; i tambépalesar la catolicitat o uni-versalitat de l’Església, quecal estendre arreu del món(no oblidem el significatde la sigla DOMUND:“diumenge mundial de lapropagació de la fe”).

A la Populorum Pro-gressio es fa alçaprem delpol antropològic de lamissió: constatar la mi-sèria dels països delTercer Món, tot contem-plant l’esguard compassiudel Senyor que trobem so-vint a l’Evangeli: “Sentouna gran compassió peraquesta gent, perquè ja fatres dies que no es mouend’aquí amb mi, i no tenenres per a menjar. I no vullque se’n vagin dejuns, nofos cas que defallissin pelcamí” (Mt 15,32).

Un lema molt adequat

El lema del DOMUND d’engua-ny “Volem veure Jesús” ve a ser una

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

El món de les missions,tot un repte del nostre tempsIsidre Foguet, prevere i missioner

El DOMUND δεTarragona Missionera

La festa del DOMUND, que sortosamentcelebrem cada any, constitueix unaexcel·lent oportunitat per a revisar la nostraactitud respecte d’aquest fascinant i, a lavegada, enigmàtic “món de les missions”.

6

Els que ja tenim una pila d’anys recordem els temps enque els missioners, gairebé sense excepcions, perta-nyien a instituts especialitzats —Pares Blancs,Combonians i tants d’altres— . Qui volia ser missio-ner calia que ingressés en alguna d’aquestes institu-cions. Va ser el papa Píus XII qui, al 21 d’Abril de 1957,solemnitat de la Pasqua de Resurrecció, a l’encíclicaFidei Donum, va donar un caire molt més obert al treballmissioner, fent-nos veure que constituïa una respon-sabilitat de tot el poble de Déu, i obrint així la missió atota mena de persones i d’entitats d’Església. Va ser

llavors quan van començar a funcionar les anome-nades Acadèmies Missionals als nostres SeminarisDiocesans, que van permetre descobrir la compatibi-litat entre la pertinença al clergat diocesà i l’exercicitemporal de la missió de determinats clergues espe-cialment vocacionats per a aquesta tasca. A ells s’hi vanadherir, sortosament, coratjosos laics, donant així ori-gen a les Missions Diocesanes, que encara funcionen amoltes diòcesis, entre les quals s’hi troba la nostra, ique han sigut i continuen essent un repte i un esperóper a les nostres comunitats.

7

síntesi d’aquests dos pols, que en lapràctica esdevenen inseparables enla tasca missionera. Hi ha multitudsassedegades que tenen set d’ali-ments i de medecines, però tambéset de pau, d’amistat, de sentit del’existència; en definitiva: set deDéu. I són els missioners els qui,amb el seu testimoniatge, tant per-sonal com comunitari, palesen imanifesten la presència amorosa,salvífica de Jesús.

La vanguardia de l’Església

Tots som conscients que avuidia patim una allau de crítiquessobre l’Església, de la qual pocs sec-tors o estaments se’n salven. Unade les honroses excepcions és, sensdubte, el món de les missions. Éscert que també hi ha qui el critica ennom del respecte a la diversitat, almulticulturalisme, al pluralismereligiós; consideren que aquestsfactors sociològics el fan incompa-tible amb una de les activitats inhe-rents a la missió: l’anunci explícitde l’Evangeli, i, goso dir, el proseli-tisme o zel a fer nous adeptes omembres de la nostra religió.Malauradament, tots sabem que elsmissioners a vegades es veuen obli-gats a renunciar al proselitismedirecte, normalment per impossi-bilitat legal, i es cenyeixen a ser tes-timonis fefaents del Regne en unentorn hostil.

Malgrat tot, podem constatarque, en general, el món de les mis-sions, amb totes les seves limita-cions i els seus condicionants,segueix essent respectat i admirat,fins i tot per persones que es mos-tren crítiques i càustiques enfrontde l’Església. Hom podria pregun-tar-se: i això perquè?

Tal volta ho podrien respondreaquelles persones, entre les qualss’hi troben molts voluntaris decertes ONG’s, que han tingut oca-sió de viure una curta temporada alTercer Món, i han gaudit de l’opor-tunitat de conviure, frec a frec, ambmissioners, i s’adonen d’alguns

trets diferencials que caracteritzenals missioners:

Els sorprèn —o corprèn— el seucompromís definitiu o, si més no,indefinit o perllongat. Això fa pos-sible el laboriós aprenentatge d’un omés idiomes nadius, la lenta identi-ficació amb un poble per simbiosiprogressiva, i també l’assumpcióocasional de riscs gravíssims delsquals el missioner no en fuig sinóque “es queda” quan d’altres se’nvan.

També n’admiren l’amor dedonació o àgape, amor que es lliuretotalment al proïsme sense demanarni exigir la reciprocitat; és un amorque no exclou ningú però que té lesseves preferències entre els més des-valguts. Això fa que a les missionscatòliques s’hi trobin orfenats, dis-pensaris, escoles de tota mena, pro-jectes de promoció patrocinats perinstitucions com són ara MansUnides, Intermón, etc.

Aquests dos components—compromís definitiu i amor dedonació– no són altre cosa queactualitzacions o modalitats del’amor esponsal de Yahvé pel pobled’Israel, i de Jesucrist per l’Església.El missioner és com l’espòs que eslliura totalment a la missió, la sevaesposa. Precisament aquest amor

esponsal constitueix una de lesmancances més grans de la nostrasocietat occidental en la qual expe-rimentem abastament una destruc-tiva banalització o trivialització del’amor, provocant una allau defamílies desestructurades, amb lesseqüeles de nens mancats de la ten-dresa i de l’amor que els pertoca.

Si fossim capaços...

Això demostra que, en el fons hiha recança d’aquest amor sublim,que resta arraconat i endormiscaten algun indret del nostre psiquis-me, tot esguardant que algunimpacte fort el faci aflorar de bellnou a l’àmbit de la consciència, comaixí ha succeït en aquestes personesque han tastat temporalment elmón de les missions.

Així hauria de succeir també acasa nostra si fóssim capaços de dura terme una engrescadora tasca desensibilització vers el món de lesmissions prenent-nos seriosamentel triple compromís missioner detot batejat: la pregària, la generosi-tat i el do d’un mateix.

Núm


εδτ

Si volen col·laborar amb lesMissions, poden informar-se a laDelegació Diocesana (Pla dePalau, 2, de Tarragona) o al telè-fon 977 23 34 12 (extensió 235).

La Jornada Diocesana deCàritas és un esdevenimentque va néixer amb l’objectiu de

compartir un dia de convivència itreball amb tots els voluntaris deCàritas. Una jornada especial peraprofundir i reflexionar sobre latasca de Càritas al servei dels mésnecessitats.

Aquest 2010, la Jornada Dio-cesana es farà a Reus. La idea és “fercopartícips tots els arxiprestats dela realitat activa i compromesa deCàritas. La millor manera és orga-nitzar aquestes jornades anuals deforma rotativa a tota la diòcesi, pertal que l’equidistància de la solida-ritat sigui evident a qualsevol indreton regni la voluntat de com-promís”, explica Francesc Roig,director de Càritas Diocesana deTarragona.

“Per a Càritas de Reus és un goigi un honor haver estat triada peracollir, per primera vegada, la cele-bració de la jornada. El nostre desigés que la VII Jornada serveixi perdonar-nos més a conèixer a tota laresta de voluntaris i a la societat engeneral.

També és un repte, per l’equipde Càritas de Reus, la participacióactiva en un esdeveniment comaquest, pel volum de participants,pel nombre d’activitats que s’aniransucceint al llarg del dia i pels dife-rents espais físics on tindran lloc,distants entre si”, expressa MaiteMurria, directora de Càritas Inter-parroquial de Reus.

La parròquia Crist Rei serà l’es-pai d’acolliment i recepció delsassistents. A la sala d’actes es farà lapregària inicial que anirà a càrrec deMn Santiago Soro, delegat episco-pal de la pastoral social.Seguidament, Francesc Roig oferiràla salutació de benvinguda “on des-tacarà la gran importància de laparticipació dels voluntaris en lalluita constant contra les adversi-tats d’una societat en crisi“.

14 de novembre:VII Jornada diocesana de

Càritas Anna Mairal,responsable de Comunicació de Càritas Diocesana

La VII Jornada Diocesana deCàritas se celebrarà a Reus elproper 14 de novembre de 2010.L’acte inaugural, xerrada icol·loqui es farà a la parròquiaCrist Rei.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

La Veu δεCàritas

8

Enguany, la jornada comptaràamb la presència del teòlegJosé Ignacio González Fausque presentarà la ponència“L’espiritualitat de Càritas i lalluita per la justícia”.

Un powerpoint de motivaciófarà d’enllaç amb la xerrada inau-gural que impartirà el prestigiósteòleg José Ignacio González Faus,amb la ponència “L’espiritualitatde Càritas i la lluita per la justícia”.

José Ignacio González Faus ésuna de les principals figures de lateologia mundial. Nascut a Valenciael 1935 és responsable de l’àrea deteologia de Cristianisme i Justícia.És professor emèrit de la Facultatde Teologia de Barcelona i ha publi-cat més de 50 llibres i innumerablesarticles.

Després de la ponència, elsvoluntaris i treballadors de Càritas

realitzaran treballs en grups pertractar i dialogar el tema presentat.Es faran grups entre deu i quinzepersones aproximadament, que esdistribuiran per les diferents aulesque té la parròquia i que s’usenhabitualment per a les classes decatequesi. Un qüestionari i unaplantilla ja predeterminada recolli-ran les aportacions de cada grup.Després es farà un diàleg amb lesconclusions.

A continuació, Francesc Roiginformarà de les novetats i nousprojectes que es duran a termedurant el curs 2010-2011, entre elsquals cal destacar “un nou impuls a

l’acció social per tal de motivar per-sones i conscienciar col·lectius”.

Seguidament, els voluntaris estraslladaran a la casa-parròquia dela Puríssima Sang, que té accés tantpel carrer de Sant Roc, núm. 11, compel carrer del Roser, núm. 44 per ferel dinar de germanor. El dinar tin-drà lloc a la sala gran de la plantabaixa.

Pel que fa els voluntaris deReus, cal dir que “només puc sen-tir-me’n orgullosa de tots ells. Tincla sort de disposar d’uns col·labora-dors a Càritas que sempre són apunt per arromangar-se, tal comquedarà demostrat el dia 14. Ja sem’han ofert les persones necessà-ries per a cobrir els diferents llocson es desenvoluparà la JornadaDiocesana. És gràcies als volunta-ris que podem obrir portes cada diai continuar oferint l’ajuda als mésnecessitats”, manifesta MaiteMurria.

La jornada finalitzarà amb unavisita guiada a la Prioral de SantPere, a càrrec del Prior Mn. CreuSaiz i la celebració de l'Eucaristia,presidida pel Sr. Arquebisbe deTarragona, Mons. Jaume PujolBalcells.

9

Núm


Butlleta de col·laboracióper lliurar a Càritas Diocesana

Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Domiciliació bancària

Nom

Cognoms

Adreça

Codi Postal Telèfon

e-mail

Població

Import de l’aportació: euros

❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Senyors els prego que vulguin lliurar, amb càrrec al meucompte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas enconcepte d’aportació

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ anual

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal Població

❏ Interessa poder desgravar ❏ No interessa desgravar

Data: Signatura

Entitat Agència d.c. Número de compte o llibreta

✄

εδτ

Aquells versos, “elsmés bells que mais’han escrit en la llen-

gua castellana” —en pa-raules mossèn Ballarín—,que tu havies assaborit infi-nitat de vegades, que et sa-bies de memòria esplaianten ells el teu cor, i queesmentaves ben sovint enles homilies, ja no són unMisteri insondable per a tu.Sí, aquell “rompe la tela deeste dulce encuentro” querepeties com una súplica iuna pregària contemplati-va, ja s’ha realitzat per a tu...

Ens imaginem com sub-mergit, envoltat, fet tumateix silenci profund,deus gaudir, contemplantembadalit tot “allò que l’ullno ha vist mai, ni l’orella hasentit, ni el cor de l’homesomniava”.

Perdona, mossèn, ensha passat com a tu quanparlaves de Déu, de Jesús,de la Mare de Déu, delssants, que t’enrotllaves..., iens hem posat a escriure’t sensepresentar-nos; però de segur que tuja ens has intuït perquè en la tevamemòria prodigiosa i en el teu corgran i sensible, ha quedat, persempre més, imprès el record de lespersones que han tingut la sort detrobar-se amb tu en el camí de lavida. Doncs sí, mossèn, som lesMonges Carmelites Descalces deTarra-gona, les teves monges, com

tu ens havies nomenat més d’unavegada.

Ja fa molts anys que ensconeixem. En fa quasi 37 quecomençares a ser Capellà de la nos-tra Comunitat; hi va haver un inter-val quan tu vas anar a estudiar i atreballar a Roma. Quan feia poc quehavíem estrenat el segon mil·leninovament vam tenir la sort que tor-

nessis a aterrar aquí, a casanostra. Què satisfet n’es-tava el nostre ArquebisbeJaume! Més d’una vegadaens va dir el content queestava per la doctrina quepodríem rebre donada lateva preparació, a totnivell, difícilment igua-lable; i sobretot per la tevavida espiritual intensa.

Però les teves homilieseren una filigrana nonomés en doctrina, el teubell dir ajudava a que,sovint, escoltant-te, et sen-tissis com transportat, ele-vat. També cal dir que, avegades li ho feies tant,d’elevat, que no podíemcapir tot el que hauríemvolgut. Amb les tevesparaules i la manera de dir-les deixaves veure la tevaexperiència espiritual queno es quedava mai en lesbranques. Quina ressonàn-cia més profunda tenienaquelles paraules teves:“Per a rebre Déu no calrebre més que Déu i prou”.

Més d’una persona venia a lanostra celebració dominical perescoltar-te; un monjo de Montser-rat ens exhortava a que te les enre-gistréssim i que, si ens decidíem,que els hi féssim arribar.

Posades a recordar també ésveritat que el teu fervor i saviesafeia que sovint et passessis una

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

“Carta”a Mn. Josep Martí i AixalàUna ocasió joiosaComunitat de les Carmelites Descalces, Tarragona

In mεmoriam

Déu te guard, benvolgut mossèn Martí,ja fa un parell de setmanes que va arribaraquell moment tan desitjat per tu, pelteu esperit assedegat de Déu, en què esva trencar el vel i vas ser acollit amorosa-ment i silenciosa pels braços del Pareque t’introduí al més íntim de la SantaTrinitat per tu tan sovint invocada.

10

11

mica d’hora...; més d’una vegada lesmonges t’ho havíem dit, i com queseguies fent-ho més o menys igual,hi tornàvem... Ho escoltaves ambaspecte compungit i, amb pregonahumilitat, reconeixies que ja hoveies que ho feies llarg, però que note’n sorties de fer-ho més curt; i aca-baves demanant perdó i que pre-guéssim perquè et poguessis “cor-regir”. També aquí ens donaves lalliçó de la teva humilitat i sezillesa.

Mossèn Martí, aquestes lletressom com una expansió del nostrecor ple d’enyorança per la teva ines-perada partença. El Bon Pastor,havent-te trobat ja digne d’Ell, t’hacridat, i la diligència amb què hasseguit la seva veu ens ha deixat, amolta gent, tan sorpresos i per-plexos que encara no ens ho aca-bem de creure... Els veïns de laPlaceta pregunten com ha estat, idiuen dolguts i convençuts: “Erauna persona molt bona”; “Era todoun caballero”; “Ell sempre ens salu-dava molt amablement”; “Feia casdels nens i dels vells, de tots”; “Loecharemos de menos”... Més d’unafamília trobarà a faltar el pollastrea l’ast pel dinar del diumenge, i elsindigents que per ací transiten, la

propina que els donaves malgrat lainterferència dels guardes...

I hem d’acabar, mossèn, perquèels records que aflueixen serienimparables. Si hem de remarcar lesteves virtuts i qualitats tampoc aca-baríem. Has estat un home de Déu,un home espiritual, i d’un humanis-me profund, que et feia sentir-teidentificat sobretot amb els quepateixen. No tenies un no per a ningúi escoltaves pacientment els que etdemanaven per parlar.

També hem estat testimonis de lateva discreció, de la teva finesa d’es-perit i de la teva educació; de la deli-cadesa tractant les persones, lescoses, i no cal dir en tot el que fa refe-rència a la litúrgia, al teu estil de cele-brar els Sants Misteris. Era ben palèsel teu abandó confiat a la voluntat deDéu, i un llarg etcètera com conse-qüència que el teu àmbit habitual erael viure la presència de Déu.

Encara és bonic d’esmentar que,essent senyor canonge, monsenyor,persona de títols i càrrecs benmerescuts, fins i tot al Vaticà, veniesde bon matí, per celebrarl’Eucaristia, amb la bossa del pa ode la fruita que ja havies anat a com-

prar, quan la teva germana vacomençar a tenir dificultats demobilitat.

El saber que eres patidor, i quesempre anaves curt de temps, pot-ser va ser un dels determinants per-què no ens adonéssim abans de lamalaltia greu que portaves. Veiemque estaves desmillorat, que teniesaspecte de cansat, però ho atri-buíem a la preocupació per la saluttan precària de la teva estimada ger-mana Ramona, i al poc temps quededicaves al dormir, perquè de nitfeies el treball que la teva dedicacióals malalts o als que et sol·licitaven,no t’havia permès d’acabar-lo.

Acabem aquestes lletres ama-rades d’afecte i d’agraïment; peròno ens acomiadem perquè sabemque seguim en comunió; ens hoconfirmen aquests paraules teves:

“En Ell estem més a prop els unsdels altres que no ho podem estarde cap més manera. Oh la inefablepresència de Nostre Senyor que ensuneix molt més estretament que lanostra mateixa presència. Submer-gim-nos en Ell, perdem-nos en Ell, iens trobarem en Ell”.

Núm


εδτ

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Memòria agraïda en la mortde Mons. Josep Martí i Aixalà

Francesc Manresa, prevere

12

Aquestes ratlles son nomésuna ombra esvaïda de lareflexió que vaig fer el dia 20de setembre, a les 9 del matí,assabentat de la mortde Mn. Josep, justament quananava a celebrar l’Eucaristia.

Tots els qui l’hem conegut itractat, ni que sigui ocasional-ment, convindrem que Mn.

Josep fou una persona excepcional,com ens recordava el Sr. Ar-quebis-be, “sacerdot eminent i estimat, araja patrimoni qualificat de la nostraesglésia, tant pel seu testimoni comper la categoria de la seva obra pas-toral, literària i artística, tota ella alservei de l’Evangeli”, amb una fide-litat insubornable a l’Església i amb

una atenció prefe-rent pels malalts iper la gent méshumil i senzilla. Endonarien fe alsquatre vents moltspobres i transeünts.I sobre tot aquellsquatre indigents dela part alta deTarragona que cadadiumenge erenobsequiats amb unpollastre a l’ast i unaampolla de cava.

No és aquest elmoment ni el llocper fer una valoracióglobal de la vida i del’obra de Mn. Josep.És una personalitattan rica i ampla i a lavegada tan singular

en la vida de l’Església deTarragona, que bé mereixeria, ambjustícia, una aportació plural pelque ha significat i significarà el seupas entre nosaltres. Sense oblidar ales dues personalitats que, al meuparer, van forjar l’ànima sacerdotalde Mn. Josep. Em refereixo a aquellsant rector cartoixà de Cervià de lesGarrigues que va fer alenar l’Esperitde Déu en el naixement de la sevavocació. I a Mn. Francesc Camí, el

sant i humil rector de Guimerà, elprimer poble d’on Mn. Josep en vaser també rector.

Tanmateix, vull deixar constàn-cia de la seva opció radical, presa enun moment clau de la seva vida, dela qual me’n va fer confident. Ell,home intel·ligent, dotat d’una elo-qüència eminent i del sentit de lesbelles arts, tenia les portes del mónben obertes als cinc sentits. I, comMn. Cinto Verdaguer, es va trobaren la crisi de triar entre “el Calze”(el Ministeri Ordenat) o “la Lira”(l’Art i la Literatura). Fou dura iinternament angoixosa la prova.Ell, home de gust estètic, pulcre irefinat, coneixedor com ningú del’ars mètrica i apassionat de la bel-lesa visual, va renunciar al reclammundà i no va anteposar res a laseva crida al ministeri sacerdotal.

Així doncs, la Literatura la posàal servei del poble fidel en les nom-broses composicions de Goigs i alservei de l’estudi dels grans Pares imestres de l’Església. En l’anyJubilar dels nostres màrtirs ens enva deixar uns bells textos erudits illuminosos.

El seu saber en l’art el posà alservei de l’Església universal en elsseus anys com a Secretari General

Puc donar testimoni fidel d’haver estat a propde la vida i de la mort d’aquell qui em foumestre, germà, amic i guia en el discerniment del’Esperit, fins a l’hora del seu traspàs. Una rela-ció personal tan estreta dificulta la crònicaescrita, perquè el garbuix de sentiments, confi-

dències i complicitats d’una amistat tan sòlidason més un entrebanc que una ajuda a l’horad’objectivar el testimoni. El capteniment i elrespecte, delicadament afectuós, m’obliguen a lacontenció discreta, sense renunciar però al focinterior.

del Pontifici Institut d’ArqueologiaCristiana a Roma, sense deixar ladedicació a la seva església deTarragona.

I sobretot, la seva paraula,oratòria singular i molt personal,nodrida de saviesa i convicció, verbroent en el fornal poètic de la sevavida interior, es va fer servidorahumil de la Paraula de Déu que elsseus llavis convertien en una bellís-sima catequesi, com si de la sevaboca en sortís tota la imatgeria,color i bellesa d’aquestes porta-lades i retaules del romànic i delgòtic de les nostres esglésies i cate-drals. I han de quedar a la memòriacol·lectiva de la nostra església laglosa en el retorn de les despullesdel nostre estimat Cardenal i la glo-sa en les exèquies del Sr.Arquebisbe Pont i Gol. Dos textossignificatius, el més formós, just imerescut tribut a la vida i a l’obradels dos nostres Pastors.

Dono testimoni, també, d’al-guns trets vitals a partir del seu iti-nerari interior en els últims dies dela seva vida i que el Sr. Arquebisbeva glossar, en part, en la seva homi-lia exequial. Ell, tan amarat de lamística de Joan de la Creu, de SantaTeresa i, sobretot, de SantaTeresina, va viure en ell mateix lanit fosca de l’ànima. Ell, que de laParaula en feia Poema i del Poemaen creava Bellesa, va experimentarcom el mateix Déu imprimia en elseu cos i en la seva ànima elsPoemes del Servent de Javhè. Hasentit la fiblada de la temptació, havist la lletjor del pecat i es veié abo-cat a l’abisme del “Déu meu, Déu

meu, perquè m’heuabandonat?”. ComTeresina, s’ha asse-gut a la taula delspecadors. Huma-nament desfiguraten el seu cos elsúltims dies, pucassegurar que vis-què transfiguratsen l’Esperit.

En la seva extre-ma feblesa i debili-tat, el seu rostre esfeia més transpa-rent i el seu somriu-re amatent i agraït aqui l’anava a visitarera com el d’uninfant que esperal’abraçada definiti-va. De la nit de Joande la Creu passavaara a la simplicitat i pobresa d’unFrancesc d’Assís, un altre dels gransreferents de la seva vida. Com elpobrissó, deia sovint “Deus meus etomnia” – el meu Déu i el meu tot-.La cadira del dolor ha estat la mésfecunda i definitiva càtedra del seumestratge.

Mn. Josep Martí era un homeapassionat de la Bellesa, enamoratde l’Amor, això és, del Déu, tresvegades Sant, com em deia sovint.Amor que l’ànima poètica de Mn.Josep el vivia a la manera dels ama-dors i cavallers de la poesia trova-doresca. Aquest enamoramentcristià el cristalitzà en els misterisdel Rosari, síntesi de la vida deJesús en la contemplació de Maria.Ho diré amb les seves mateixes

paraules “Santa Maria, roser de totl’any, florit de goig i de llum, dedolors i al·leluies, “laus perennis”d’un rosari que no cau mai dels ditsdels amadors”.

Ben cert, el mateix rosari que elva acompanyar fins a la mort amb lamelodia de l’estrofa que ell mateixva escriure als Goigs de la Mare deDéu de les Besses: “Mare de Déu ador-mida, vetlleu per la nostra mort/ Ohque dolça la ferida/ si ens occísl’amor fort”. I acaba amb el millor, elmés bell i el més breu testimoni queMn. Martí ens deixa d’ell mateix:“Ah cor meu, com et professes / cavallerenamorat”. I tu, que em llegeixes ijo, que ho he escrit, acabem l’estro-fa: Mare de Déu de les Besses, acol-liu-lo a l’Eternitat.

13

Núm


εδτ

Blood MoneyEl valor d’una vidaJuan Orellana, director de Pantalla 90

Amb l’adjectiu “tècnica” volemdir que es tracta d'una lecturaamb vocació d'objectivitat des

de les perspectives biològica, jurí-dica, econòmica i mèdica. La doc-tora Alveda King —neboda deMartin Luther King— fa de cicero-ne en aquesta pel·lícula per la qualdesfilen biòlegs, juristes, teòlegs ...així com dones que han avortat oex-directius d’empreses avortistes,com Planned Parenthood. El resul-tat és un mosaic impactant de larealitat de l’avortament, no del quees diu, es pensa o s'argumenta sobreell, sinó de la seva realitat al “car-rer”, concreta i quotidiana. La granvirtut d'aquest calidoscopi és queen cap moment cau en el sensacio-nalisme, en el macabre o en eldemagògic: no trobarem imatgessanguinolentes de fetus ni d’altresbarbaritats, que no per ocultardeixen d’existir, certament.

Una denúncia impactant

El film comença amb dadesbiològiques sobre l’inici objectiu dela vida humana en el moment de lafecundació, i ens fa veure, a partird’aquest fet científic, com l’avorta-ment legalment només potrespondre a la invenció d’un falsdret que no es s’arrela en la realitat,sinó que surt del no-res per obra igràcia d’uns jutges. Aquests jutgescontradiuen a la pròpia Constitucióamericana, que salvaguarda el dret ala vida, i es recolzen en l’extrapola-ció de la sentència del cas Roe ver-sus Wade (1973) per inventar-seuna doctrina jurídica que dóna l’es-quena a la realitat.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Aquest documental de David K. Kyle és unaaproximació "tècnica" al tema de l'avortamenten el context nord-americà, encara que ambprojecció internacional.

14

Cinεma

El documental fa un pas més i ensinforma de qui són els més afectatsper aquesta legislació fraudulenta: lapoblació afroamericana i els llatins.Els números són tan eloqüents queés impossible no veure una voluntatracista i eugenèsica en els legisla-dors: l’avortament delma la poblacióafroamericana i llatina. Les clíniquesavortistes s’aixequen en els barris noblancs de les grans ciutats, així comen els campus universitaris. I d’aquíel film ens porta a la part més originali esgarrifosa de la seva proposta: el

negoci de l’avorta-ment. Anticonceptiusdeliberadament defec-tuosos es posen en elmercat per a generaruna onada d’embaras-sos no desitjats.L’objectiu de lesempreses és aconse-guir X avortaments aldia, i els seus em-pleatsfan qualsevol cosa peraconseguir-ho: fins itot diagnosticarembaràs on no n’hi ha,per practicar una falsaintervenció i cobrar.Aquests relats es com-binen amb els testimo-nis de dones que vanser víctimes dePlanned Parenthood, ialtres que van ser exe-cutives d’aquesta em-presa, i entre ambduesescoltem declaracions

esgarrifoses.

El documental és molt pedagò-gic, i va dirigit no tant als conven-çuts com als indiferents que, sensemala voluntat, s’han empassat eldiscurs oficial que l’avortament ésuna decisió sobirana de la dona.Aquest documental mostra que eldiscurs feminista és un epifenomenque amaga la veritable realitat delgran iceberg: l’avortament és uncrim organitzat al servei de gransempreses que han aconseguit per-

vertir a la mateixa llei.Un error de la distribuïdora

En l’edició espanyola els distri-buïdors han afegit al final unes decla-racions d’Ignacio Arsuaga, BenignoBlanco, Jesús Poveda i Alicia Latorreque a molts els sembla que trenquenel to i la unitat del film.

La veritat és que li dóna un topolític que pot predisposar inne-cessàriament contra la pel.lícula.Encara que el que diuen, molt espe-cialment Benigno Blanco, és cohe-rent amb la resta de la pel·lícula.

15

Núm


εδτ

Fitxa tècnica

Direcció:David K. KyleProductor Executiu:John ZippProductors:David K. KyleJohn ZippRoman JáquezGuió:David K. KyleMúsica:John Wenger,Eric Genuis,Nathan Kohrs

Distribuïdoras:European Dreams FactoryDigidocu Distribuciones

“Quan arribava de la feina,sovint estava enfadada. Lidemanava a la meva famí-

lia que em deixés tranquil·la —diuuna participant, “però aquest tallerrealment està tenint un efecte en mi.Quan torno a casa després del taller,els meus fills diuen: ‘Vaja, estàs can-viant de veritat!... Ens somrius i

jugues amb nosaltres’. Fins i tot elpetit dels meus fills em diu: ‘Si usplau, porta’m a aquest curs amb tu’”.

Un taller singular

Fins ara unes 50 dones iraquianeshan participat en els tallers ofertspels tres membres catalans de

l’equip de Pallassos sense Fronteres, i lamajoria d’elles han expressat quesenten més optimisme i confiançaen si mateixes com a resultat de lesactivitats del taller que inclouenteatre, humor i comunicació.

Algunes de les participants deltaller s’han permès a si mateixes

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Rεportatge

16

Aquests dies, però, Abeer està sentint noves espe-rances. Amb l’objectiu de donar més poder i capa-citats a les dones refugiades, l’Alt Comissariat de lesNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha llan-çat un projecte pilot amb l’organització Pallassos

sense Fronteres per millorar la seva autoestima,treballar tècniques de relaxació i habilitats decomunicació per a les dones més vulnerables inecessitades. I en qüestió de poques setmanes, estàdonant resultats visibles.

Aprendre a riureuna altra vegadaEls pallassos també ajuden DéuC. de la Campa, periodista

A casa nostra, el mot “pallasso” té connotacionspejoratives i sovint s’utilitza com a insult. És unde tants tòpics injustos. Gràcies als pallassosnombroses refugiades iraquians participen enun taller a Damasc per redescobrir una cosaabsent de les seves vides durant molt de temps:el riure.

Gràcies a Pallassos sense fronteres aquestpetit refugiat ha recuperat el somriure

17

riure per primera vegada des delcomençament de la guerra. Altres

confessen que laseva recuperadaalegria sortosa-ment està re-sultant conta-giosa per a la res-ta de la sevafamília, que de-pèn en gran partde la mare perperseverar enaquesta situació.

“He de man-tenir-me fortaper tots ells, finsi tot pel meumarit, perquèno té feina aquíi està a casa totel dia amb elsnens. Sóc jo laque ha de empè-nyer a tots” ex-plica Abeer, ex-pressant unsentiment co-mú entre aques-tes dones, quefan front a unaenorme pressiódomèstica.

L ’ A C N U Respera que mol-

tes d’aquestes dones puguin serd’ajuda per identificar altres ira-

quians vulnerables dins la comuni-tat de refugiats. Algunes han estatcontractades com a treballadoressocials per anar casa per casa per leszones de Damasc on viuen els refu-giats iraquians, tractant d’identificarels qui estan en extrema necessitat.Des que els treballadors de camp peridentificar els refugiats més necessi-tats van ser creats l’octubre de 2007,uns 2.500 casos vulnerables hanpogut ser localitzats, permetent al’ACNUR i a organitzacions com araCàritas una intervenció directa.

Una situació molt greu

Hi ha uns 215.000 refugiats ira-quians registrats amb ACNUR aSíria. D’aquests, més del 19%pateixen afeccions mèdiquesseveres, i el 17% tenen necessitatslegals i físiques especials.

Al mateix temps, gran nombred’iraquians arribats a Síria no s’hanregistrat, de manera que les sevesnecessitats no estan avaluades.Moltes persones refugiades hanhagut de recórrer a la prostitució i eltreball infantil com a mitjà desupervivència.

“Algunes de les dones enscomenten que aquest taller no ésuna situació normal per a elles”, diuCristina Aguirre, la responsable del’equip de Pallassos sense Fronteres.“Normalment estan envoltades desorolls, crits o gent. Però volemdonar-los-hi l’oportunitat perquèescoltin el seu propi interior, persentir-se a si mateixes, en un entornrelaxat. Mitjançant aquest tallerpoden recuperar la seva autoestimai a revifar-la en altres persones alseu voltant.”

A més de proporcionar formacióa dones vulnerables, Pallassos senseFronteres ha format també a tresclowns iraquians que fan espec-tacles diaris per als nens i nenes ira-quians en els centres de l’ACNUR aDamasc. Càritas Síria col·laboratambé en aquestes activitats.

Núm


εδτ

L’Abeer ja no recordavaquè és somriure

Ajudar a qui ho necessita no sap de races,llengües, nacionalitats o religions

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

El cant litúrgic (i 3)Sobre la direccióMons. Miquel Barbarà,mestre de capella de la Catedral de Tarragona

Músicα

Oferim, per acabar aquesta sèrie unes breusobservacions sobre algunes parts de la celebracióde l’Eucaristia. Si pot ser, és bo que es cantinels diàlegs del celebrant amb l’assemblea.

18

Ens podem preguntar: sinomés es pogués cantar uncant, quin seria el primer que

s’hauria de cantar? Els entesosdiuen que hauria de ser el sant,sant, sant, que comença amb lesparaules de la visió d’Isaïes (Is 6)i expressa la unió de la litúrgia del’Església peregrina amb la litúr-gia celestial: els pecadors d’aquí iels sants d’allà cantem junts. És elcant principal de la litúrgiaeucarística que no s’ha de treureper principi de l’assemblea. Si escreu necessari, donades les cir-cumstàncies d’una comunitat,que s’ha de fer una excepció, quesiguin les menys possibles. Isempre amb la lletra del missal, ino una altra lletra més o menyssemblant.

Durant la processó d’entrada,el cant ha d’estar ben escollit, peròno ha de durar més del que dura laprocessó. De vegades passa que elcelebrant ja està a la seu i l’assem-blea o el cor canten i canten llar-gament.

El Senyor tingueu pietat pròpia-ment no és part de l’acte peniten-cial. És una lletania d’invocació aCrist Salvador demanant la sevamisericòrdia.

El Glòria a Déu s’ha de cantarrealment com el que és, com unhimne joiós que inclou tota lariquíssima varietat d’elements dela pregària cristiana, dirigit a glòriai lloança de Déu. Cal posar-hienergia.

El salm responsorial no s’ha desuplir mai per un altre cant. És laresposta a la Paraula de Déu ambuna Paraula de Déu. L’importantés el salm. Les antífones podenser les pròpies o unes d’adients. Elsolista del salm responsorial ha desaber cantar i declamar de talmanera que s’entengui la lletra delque canta. No és una peça de lluï-ment sinó un servei a l’assembleaorant.

A l’ofertori cal triar bé el que escanta de manera que correspon-gui a una bona formació litúrgica.En aquest sentit queden una micafora de lloc alguns cants que esvan introduir al començament dela reforma litúrgica. És un bonmoment per a cantar un cantcoral o una bona ambientaciód’orgue, si el temps litúrgic hopermet.

No cal dir que el Pare Nostrel’ha de cantar o recitar tota l’as-semblea i amb la lletra pròpia sen-se variacions, ni afegits, ni muti-lacions. Com diu Jordi Guàrdia al’article citat, és l’única pregàriaque canten junts el celebrant il’assemblea.

Sobre el gest de la pau serànecessari fer una bona explicaciói convincent, en molts llocs. Calque ens anem mentalitzant queno és el moment de fer una grancantada, ni de donar-nos simple-ment la “nostra” pau, sinó que ensexpressem la pau de Crist, des del’altar fins a tota l’assemblea. Caltrobar les formes que no trenquin

el ritme de la celebració i no ama-guin el cant o el recitat de l’Anyell deDéu que ha de coincidir amb la frac-ció del Pa, un gest ple de significat,com Crist amb els deixeblesd’Emaús, que va donar nom al’Eucaristia.

Sobre la participació dels fidelscal entendre-la amb tota la seva ple-nitud que certament inclou el resaren veu alta i el cantar, però tambéinclou els silencis als seus deguts

moments i la interiorització del ques’està fent.

Amb aquests plantejaments jaes veu que queda molt reduïda lapossibilitat d’interpretar missespolifòniques —diguem-ne clàs-siques — com a música litúrgica. Elcor, l’orquestra i l’orgue no han detreure, salvades poques excepcions,el que correspon a l’assemblea.Aquestes no són, actualment i ambpropietat, música litúrgica, però

són música religiosa que calvalorar i estimar i no deixarcaure en l’oblit. Poden serobjecte de concerts que aju-din a preparar o a celebrarjoiosament una festa i avalorar tota la riquesa artís-tica que s’ha creat a partir dela vida de l’església en lesdiferents èpoques. Tant pelque fa al gregorià com a lapolifonia som hereus d’unariquesa impressionant quehem de mantenir viva tro-bant per a cada cosa el seupropi lloc que actualment licorrespon.

Per acabar

Les reflexions d’aquest capítol idels dos anteriors són molt breus isenzilles. Ben segur que hi deuenfaltar moltes coses. Voldria que aixòens servís per a esperonar el desigd’una més ampla i millor formacióen tots els aspectes al servei d’unescelebracions ben espirituals, beneclesials i ben viscudes i profitosesper tots els participants a glòria illoança de Déu, Pare, Fill i EsperitSant.

19

Núm


Alguns documents que cal tenir presents,entre molts altres:—Concili Vaticà II: Sacrosantum Concilium—Concili Provincial Tarraconense (1995)—Joan Pau II: Ecclesia de Eucharistia ( 2003)

i Mane nobiscum Domine (2004)—Benet XVI: Sacramentum Caritatis (2007)

εδτ

Sants del segle XXI

Josep Sabaté, periodista

La santedat no és cosa del passatsinó del present. El passat tam-bé va ser present en el seu

moment. I és que, a vegades, quanes parla dels sants, una imaginacióequivocada ens porta a pensar enles iconografies d’èpoques pretè-rites que ofereixen venerablesimatges de sants martiritzats o mís-tics. Són imatges veritables d’untemps que no invaliden el fet que,avui, també hi hagi sants. O, almenys, camins de santedat.

Això és el que ha recordat el SantPare, Benet XVI, durant una al.locu-ció adreçada a quatre mil joves deles escoles britàniques. El Sant Pareha dit que “el que més desitja Déu ésque, cadascú de vosaltres —elsjoves— sigueu sants”. I ha afegit que“el millor per a vosaltres és crèixeren santedat”. En punt de partençadel camí cap a la santedat és volerser amics de Déu. El Papa explicaque, a mida que es coneix millor aDéu, comença també el procés de la

pràctica de les virtuds cristianes i derebuig de les tendències destruc-tives i negatives, com l’egoïsme. Uncop iniciat aquest camí, el Sant Pareafirma que “quan tot això us comen-ci a passar, aleshores estareu ja en elcamí de la santedat”.

Ser sants avui: aquest és el repte.Tot i les dificultats sorgides des de lamateixa societat, cal emprendreaquest camí que, molt gràficament,ha dibuixat Benet XVI que ha afegit,encara, un altre concepte: no es potignorar la dimensió religiosa i èticade la vida.

Això és fonamental per a totaaquella persona que vulgui anarmés enllà de les aspiracions perso-nals i professionals. Es tracta de ferel salt qualitatiu que permeti situar-se en el camí correcte.

El missatge del Sant Pare alsjoves és aplicable a tothom. La san-tedat no és cosa del passat. Es, comdiria algún filòsof, “sempiterna”.Per a ser sant només cal seguir ladrecera que, des de fa més de dosmil anys, ens indiquen elsEvangelis. Per això és oportú elrecordatori del Sant Pare.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

20

εδτ

Oβservatori

La visita apostòlica del papa Benet XVI dels propers dies 6 i 7 de novembre

es podrà seguir en tots els seus detalls a través del nostre web diocesà

www.arquebisbattarragona.cat

Acompanyem al Sant Pare a Santiago de Compostel·la i a Barcelona si ens és possible.

Si no podem, no oblidem que podem fer-ho mitjançant el nostre web.

21

Núm


Fra εulogi i αuguri per Bernabé

Renoi, i quinsbolets més macos hi haper aquí!... Prepararé unbon àpat per a Fra... Esllepará els dits!

Aquí hi ha bolets per atiparun regiment... No ens els acaba-

rem pas, no!... I que macos són!

N’estàs segur queaquests bolets són bons?

Auguri, nopateixis!... Aquestsbolets són ideals...Precisament esta-va buscant un bon

matarrates!

El papa Benet XVI va arribar el 17de setembre a Edimburg, capi-tal d’Escòcia, per iniciar una

visita d’Estat de característiqueshistòriques al Regne Unit. Va serrebut a l’aeroport pel príncep Felip,duc d’Edimburg i consort de SaMajestat la reina Isabel IId’Anglaterra. Des d’allí es va dirigiral palau de Hollyroodhouse (Casa dela Santa Creu), residència oficial dela Reina a la capital escocesa durantl’estiu, on va ser rebut per la reinaIsabel II, cap d’Estat britànica iGovernadora Suprema de l’EsglésiaAnglicana.

De la seva estada, inoblidableper a tots els catòlics, com a perio-dista remarcaria tres moments.

1.- Visita a la reina Isabel II Per a un catòlic britànic va ser

un moment corprenedor, sobretotquan Benet XVI va agrair a la ReinaIsabel per la seva gentil invitació avisitar oficialment el Regne Unit iper les seves atentes paraules desalutació en nom del poble britànic,i va estendre la seva salutació alshabitants del Regne Unit, oferint laseva amistat a tots i cada un, ambl’anhel d’enfortir les relacions

amistoses entre la Santa Seu i elRegne Unit.

En començar la seva visita a lacapital històrica d’Escòcia, elPontífex va posar èmfasi que el nomde Holyroodhouse, la residènciaoficial de Sa Majestat a Escòcia,“recorda la ’Santa Creu’ i evoca lesprofundes arrels cristianes queencara estan presents en tots elsàmbits de la vida britànica.”

“Els reis d’Anglaterra i Escòcia—va recordar el Papa— han estatcristians des de temps molt antics itenen destacats sants, com Eduardel Confessor i Margarida d’Escòcia.Molts d’ells van exercir conscient-ment les seves tasques de govern ala llum de l’Evangeli, i d’aquestamanera modelar profundament lanació al voltant del bé.”

“Va resultar així que el missatgecristià —va continuar el Pontífex—ha estat una part integral de la llen-gua, el pensament i la cultura delspobles d’aquestes illes durant mésde mil anys. El respecte dels seusavantpassats per la veritat i la justí-cia, la misericòrdia i la caritat, usarriben des d’una fe que segueixsent una força poderosa per al bé delvostre regne i el major benefici per acristians i no cristians per igual.”

Entre els nombrosos exemplesd’aquesta “força del bé” que mar-quen tota la història de GranBretanya, el Papa va citar William

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

L’èxit personal de Benet XVIUna visita que marcarà una fitaFrank Harriman, periodista UCIP

(Traducció de l’original anglès: Didac Bertran)

Viαtgε del Papa al Regne Unit

Contra totes les previsionsmediàtiques i contrariant lavisió negativade la gran premsa britànica i internacional, la visita de BenetXVI al Regne Unit es va convertiren un formidable èxit

22

Així ho va fer saber el Primat anglicà en ser entre-vistat per Ràdio Vaticana. “Crec que una de les mil-lors coses és la percepció que moltes de les previ-sions que s’havien fet han resultat errònies”, va afir-mar l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams.“El més important que vull dir —va afegir— és que ha

estat una ocasió extremadament feliç i que la rebudaque el Papa va tenir dels bisbes anglicans, de la gental carrer i en Westminster Hall ha estat enormementpositiu”. Aquest periodista en pot donar fe que lapregària ecumènica de la tarda a l’Abadia va serintensament commovedora per a tots els presents.

23

Wilberforce i David Livingstone,que van combatre fermament eltràfic internacional d’esclaus, i a lesdones que inspirades per la fe, comFlorence Nightingale, van servir alspobres i als malalts, i van establirnous mètodes en l’assistènciasanitària que posteriorment es vandifondre per tot arreu. També vaesmentar homes d’Església com elcardenal John Henry Newman, “labondat, eloqüència i l’exemple de la

seva vida de cada diavan honorar els seuscompatriotes.” “Totsells, i com aquestsmolts més —va subratl-lar— es van inspirar enuna fe forta, que va ger-minar i es va alimentaren aquestes illes”.

2.- Visita a l’Arque-bisbe de Canterbury

En arribar a Lam-beth Palace el Sant Pareva ser rebut a laBiblioteca per l’actualarquebisbe de Canter-bury, Rowan Williams.La biblioteca, una de lesmés antigues del país,té més de 120.000llibres sobre la història

política, social i econòmica dels paï-sos de parla anglesa i custòdia entrealtres l’arxiu dels arquebisbes deCanterbury des del segle XIII i el del’Església d’Anglaterra. Estaventambé presents l’arquebisbe deYork, el Primat d’Escòcia, l’arque-bisbe de Gal·les i els bisbes deLondres i Winchester.

El Sant Pare va visitar l’exposi-ció en curs actualment a laBiblioteca amb motiu del 400 ani-

versari de la seva fundació i desprésd’una breu oració i del discurs del’arquebisbe Williams es va dirigirals presents.

Benet XVI va recordar com l’ar-quebisbe de Canterbury havia citaten el seu discurs l’històric la troba-da fa gairebé 30 anys del papa JoanPau II amb el llavors arquebisbe deCanterbury, Robert Runcie, i vaobservar que tot i “les dificultatsque el camí ecumènic ha trobat enels 40 anys transcorreguts des delcomençament dels treballs de laComissió Internacional Anglicano-Catòlica, hi ha hagut un notableprogrés en molts àmbits del diàleg.”

“Per als cristians —va afirmar elPapa—, això ens obre la possibilitatd’explorar, juntament amb elsmembres d’altres tradicions reli-gioses, formes de donar testimonide la dimensió transcendent de lapersona humana i de la vocació uni-versal a la santedat. La cooperacióecumènica en aquesta tasca segueixessent essencial, i certamentdonarà fruits en la promoció de lapau i l’harmonia en un món que,amb tanta freqüència, corre el riscde fragmentar-se.”

“Al mateix temps, els cristiansmai hem dubtat a proclamar la nos-tra fe en la unicitat de la salvacióque ens ha guanyat Crist, i en explo-rar junts una comprensió més pro-funda dels mitjans que Ell ens hadonat per arribar a aquesta salvació.Déu vol que tots se salvin i arribinal coneixement de la veritat i la veri-tat no és altra que Jesucrist. Fidels ala voluntat del Senyor reconeixemque l’Església està cridada a serinclusiva, però mai a costa de laveritat cristiana. En això rau el dile-ma que afronten tots els qui estansincerament compromesos amb elcamí ecumènic".

En aquest àmbit, el Papa es vareferir al cardenal John HenryNewman, de qui va dir que "la visióeclesial va créixer amb la seva for-mació anglicana i va madurardurant els seus molts anys com aministre ordenat de l’Esglésiad’Anglaterra. Ell ens ensenya lesvirtuts que exigeix l’ecumenisme:

Núm


Apunts sobrel’Església anglicana(Church of England)

L'Església d'Anglaterra, esglésianacional que es va separar de l'Esglésiacatòlica en 1533 amb l'Acte de Supremaciad'Enric VIII, està formada per les provín-cies eclesiàstiques de Canterbury i York,que comprenen les 43 diòcesis del RegneUnit i de les que formen part uns 25milions de fidels, el 43% de la població delRegne Unit. La reina Isabel és elGovernador Suprem de l'Esglésiad'Anglaterra, mentre el seu cap espiritualés l'arquebisbe de Canterbury, primat detota Anglaterra. Els dos arquebisbes quepresideixen les dues províncies, ambaltres 24 bisbes, pertanyen per dret a laCambra dels Lords. La ComunióAnglicana compta amb uns 80 milions defidels pertanyents a 38 províncies ecle-siàstiques autònomes en 164 països.

d’una banda, seguia la sevaconsciència, fins i tot ambgran sacrifici personal, i del’altra, el caliu de la sevaconstant amistat amb elsseus antics companys. Totplegat el va conduir a inves-tigar amb ells les qüestionssobre les quals diferien,impulsat per un profundanhel d’unitat en la fe”.

“Amb aquest mateixesperit d’amistat-vaconcloure-renovem la nos-tra determinació de buscarla unitat en la fe, l’esperançai la caritat, d’acord amb lavoluntat de Jesucrist, elnostre únic Senyor iSalvador”.

3.- La Beatificació del cardenalNewman

El diumenge 19 de setembre, elpapa Benet XVI es va acomiadar dela Nunciatura apostòlica deLondres y a les 8.30 (hora local) vaemprendre el vol en helicòpter aBirmingham per celebrar la missade beatificació del cardenal JohnHenry Newman. A les 9.30 va arri-bar a l’heliport de Birmingham i desd’allí es va traslladar en automòbil aCofton Park, a la localitat deRednal, molt a prop del lloc de lasepultura del cardenal Newman.Després de saludar des del papamò-bil a les 70.000 persones que es vandonar cita per veure-ho i de rebre lasalutació de l’arquebisbe deBirmingham, monsenyor BernardLongley, va celebrar la santa missaper la beatificació de John HenryNewman.

En la seva homilia, abans dereferir-se al nou beat, el Papa varecordar que aquell diumenge“representa també un momentsignificatiu en la vida de la nacióbritànica, en ser el dia escollit percommemorar el 70 aniversari de laBatalla d’Anglaterra. Per a mi, quevaig estar entre els qui van viure ivan patir els foscos dies del règimnazi a Alemanya, és profundament

commovedor estar amb vosaltresen aquesta ocasió, i poder recordara tants conciutadans vostres quesacrificaren les seves vides, resis-tint amb tenacitat a les forcesd’aquella ideologia demoníaca.Setanta anys després recordemamb vergonya i horror l’espantóspreu de mort i destrucció que laguerra comporta, i renovem la nos-tra determinació de treballar per lapau i la reconciliació, on sigui queamenaci un conflicte”.

Però —va afegir— “hi ha unaaltra raó, més alegre, per la qualaquest dia és especial per a GranBretanya, per al centre d’Anglaterrai per a Birmingham. Aquest és el diaen que formalment el cardenalJohn Henry Newman ha estat ele-vat als altars i declarat beat”.“Anglaterra té una llarga tradició desants màrtirs, el valent testimonidels quals ha sostingut i inspirat ala comunitat catòlica local durantsegles. És just i convenient reco-nèixer avui la santedat d’un confes-sor, un fill d’aquesta nació que, si béno va ser cridat a vessar la sang pelSenyor, mai es va cansar de donarun testimoni eloqüent d’ell al llargd’una vida lliurada al ministerisacerdotal, i especialment a predi-car, ensenyar i escriure. És digne deformar part de la llarga filera desants i erudits d’aquestes illes com

ara sant Beda el Venerable, l’aba-dessa santa Hilda, l’abat sant Elred,el beat John Duns Escot, per men-cionar-ne només uns quants”.

“El lema del cardenal Newman—va recordar el Sant Pare—, ’Corad cor loquitur’ (el cor parla al cor),ens dóna la perspectiva de la sevacomprensió de la vida cristiana comuna crida a la santedat, experimen-tada com el desig profund del corhumà d’entrar en comunió íntimaamb el cor de Déu. Ens recorda quela fidelitat a la pregària ens va trans-formant gradualment a semblançade Déu”.

Àmplia cobertura de la premsabritànica a la visita del Papa

Hi ha molts altres temes quemereixerien ser ressaltats en aques-ta crònica, però això exigiria unespai del qual no disposem. Això sí,com a periodista, no puc estar-med’acabar-la amb amb un repàs acom va cobrir l’històric esdeveni-ment la premsa del meu país.

Els principals diaris anglesosvan destacar a la portada de lesseves edicions la visita de BenetXVI al Regne Unit amb una àmpliacobertura del programa del viatgedel Sant Pare i articles d’opinióreferents a la visita.

El diari The Times, un dels demés tirada en paper del país, va titu-

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

24

25

lar “Benet XVI, benvingut a la GranBretanya” amb una fotografia delPontífex a la seva arribada. Va des-tacar, igualment, que el Papa vaqualificar de “perversió” els abusossexuals comesos per sacerdots i varemarcar el “xoc” de Benet XVIdavant aquest problema. D’altrabanda, va informar diàriament iextensa sobre la visita.

The Sun va publicar una foto delPapa amb la reina Isabel II, i vaacompanyar la imatge amb un textque feia al·lusió a una visita apostò-lica després de 28 anys, quan JoanPau II va arribar al Regne Unit el1982, en plena guerra de les illesMalvines (o Falckland, com diemnosaltres). Igualment, hi va dedicaramplis espais diàriament.

The Guardian, d’altra banda, varealitzar una àmplia coberturainformant als lectors de tots elsesdeveniments de la seva visita i —en la seva edició digital— va seguirels passos del Pontífex minut aminut. En un article signat per tres

periodistes anglesos, s’afirmavaque, deixant de banda les contro-vèrsies que van precedir a la sevaarribada, igual que havia passatquan va viatjar a França i a laRepública Txeca, Benet XVI va teniruna “càlida acollida” per part de lacomunitat catòlica i “respectuosa”per part de la resta.

The Guardian, a més, va publicaruna curiosa síntesi de “Les 10 cosesque s’han de conèixer sobre el capde l’Església Catòlica”: que vanéixer el 1927 a Baviera (Alemanya),que es va unir a les JoventutsHitlerianes sota coacció, a l’edat de14 anys; que va ser seleccionat per auna unitat de l’exèrcit alemanydurant la Segona Guerra Mundial al’edat de 18 anys, però va abandonarel seu lloc sense disparar un tret;que del 1946 al 1951 va estudiar filo-sofia i teologia a l’Escola Superiorde Filosofia i Teologia de Freising ien la Universitat de Munic, abansde ser ordenat sacerdot del’Església Catòlica el 29 de juny de

1951; que va ser ele-git Papa el 2005 al’edat de 78 anys,convertint-se en elPontífex de mésedat des ClimentXII; que és el primerpapa alemany engairebé 500 anys;que el 2008 va posaren marxa laFundació Ratzingerque finança bequesper als nens méspobres del món; queparla deu idiomes,incloent alemany,italià, anglès, fran-cès i llatí eclesiàstic;que va triar el seunom papal en honorde sant Benet, elpatró d’Europa, i delpapa Benet XV que,com a Papa durant laPrimera GuerraMundial, va fer cam-panya per posar fi alconflicte; i que visi-

tava Gran Bretanya després que hofes Joan Pau II el 1982.

La nota negativa la va posar l’ha-bitualment circumspecta BBC, que—comparativament— va donarmés relleu a les poques protestesque hi va haver contra la visita itambé va donar més joc a disidentscatòlics i anglicants que no pas a lesEsglésies diguem-ne “oficials”. Resd’estrany, per altra banda,si tenimpresent que va ser la BBC, amb unainformació molt esbiaixada en lesseves emissions per als països islà-mics, el mitjà que va esbombar elfamós discurs del Papa a laUniversitat de Ratisbona i que tantrebombori va causar en el mónmusulmà.

Resumint, una visita valenta iespero que fruitosa, que no oblida-rem mai ni els qui professional-ment vam tenir la sort de poder-laseguir, ni els catòlics britànics que,malgrat les dificultats, anemcreixent en nombre arreu del RegneUnit.

Núm


εδτ

El debat va ser presidit pel Sr.Arquebisbe de Tarragona,Mons. Jaume Pujol Balcells

que va encetar l’acte manifestantque cal mantenir l’esperit d’Assísen un encontre entre les religionsque no és fàcil. Mons. Jaume Pujolva afegir, també, que ens trobem enuns moments de secularització queafecten a totes les religions. Tot iaixò, va explicar, malgrat els pro-blemes, s’ha aconseguit recuperarel fet religiós.

El mosaic de les religions

Per la seva banda, el cardenalMons. Paul Poupard, president

emèrit del Consells Pontificis de laCultura i del Diàleg Interreligiós, vamanifestar que les religions s’hananat succeïnt a través del temps is’han iuxtaposat per arribar a for-mar un mosaic.

El Cardenal va remarcar que calesforçar-se en el coneixement entreles religions mitjançant el respectemutu que permeti la pau social.Mons. Paul Poupard va denunciartambé la manipulació de les reli-gions amb finalitats polítiques i vadir que s’ha d’avançar en la civilit-zació de l’amor per aconseguir undesenvolupament harmoniós.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Mn. Armand Puig:“El diàleg entre les religionsno és una quimera”Josep Sabaté, periodista

Diàleg interreligiós αTarragona

El diàleg, únic camí per a superar les diferènciesteològiques insalvablesentre les tres grans religionsmonoteïstes

26

El diàleg i el coneixement mutu entre les tres reli-gions monoteïstes —Cristianisme, Islamisme iJudaisme— van ser els eixos sobre els quals es vacentrar el debat celebrat al Col·legi d’Advocats deTarragona sobre les relacions entre les religions

com a vehicle per a construir la pau. La taula rodo-na formava part de les jornades organitzades perla Comunitat de Sant’Egidio, celebrades també aBarcelona i a altres ciutats catalanes els dies 3, 4 i 5d’octubre.

27

En el debat també hi va partici-par el Dr. Boikary Fofana, presidentdel Consell Superior d’imams deCosta d’Ivori, qui va explicar ladiversitat política, cultural, ètnica ireligiosa del país, motiu deconflictes. En aquest aspecte, però,va afegir que s’ha d’invertir aquelladiversitat per a convertir-la en fontde riquesa.

El Dr. Fofana també es va referira la instrumentalització de les reli-gions per motius polítics, raó per laqual va insistir a dir que el diàleg ésl’autèntica fòrmula pel coneixe-ment interreligiós.

La religió, ferment de pau

Per la seva banda, el rabí RonaldKronish, Director del Consell deCoordinació Interreligiosa d’Israel,va manifestar que era optimistasobre el conflicte entre Israel iPalestina i que no es podia perdrel’esperança per aconseguir la pau.

Per al Dr. Kronish, el foment deldiàleg, i no la destrucció, junt amb elconeixement mutu entre les reli-gions, són el camí per a la convivèn-cia. També va destacar que, a mésdel procés polític per la pau, caldràuna campanya religiosa massiva pera ensenyar a conviure i caminarjunts cap a la pau.

En la seva reeixida intervenció,el degà-president de la Facultat deTeologia de Catalunya, Mn.Armand Puig va dir que la convi-vència és l’únic camí possible i quela societat necessita la religió que ésel ferment de la pau.

El Dr. Armand Puig també vaexplicar que criminalitzar les reli-gions és confondre el seu credo i vaafirmar que ‘pau’ és el nom de Déu ique “el diàleg entre les religions noés una quimera”.

El públic que va omplir la saladel Col·legi d’Advocats va sortircomplagut de l’experiència .

Núm


εδτ

El Dr. Armand Puig Tàrrech

El Sr. Arquebisbe amb els doctors Fofana, Puig i Kronish

El Sr. Arquebisbe saludant el cardenal Poupard

L’Encontre s’inaugurà en unasolemne Eucaristia el diu-menge dia 3, a la basílica de

Santa Maria del Mar de Barcelona,l’homilia de la qual va ser pronun-ciada conjuntament, en un fet derelleu històric, pel cardenal-arque-bisbe de Barcelona, Dr. LluísMartínez Sistach i el Metropolitaortodox Filaret, exarca deBielorússia, del Patriarcat deMoscú. Ambdós dignataris vansubratllar la importància de la bonaentesa entre les confessions reli-gioses per promoure la pau arreudel món.

A la tarda del mateix diumengedia 3 va tenir lloc l’assemblead’inauguració al Palau de la Música

Catalana, presidida per S.A.R.Maria Teresa, gran duquessa deLuxemburg, i en la qual van inter-venir el cardenal-arquebisbe deBarcelona, el nunci Aapostòlic aEspanya, Mons. Renzo Fratini, elpresident de la Generalitat deCatalunya, M. Hble. José Montilla,l’alcalde de Barcelona, Excm. Sr.Jordi Hereu, el president de laComunitat de Sant’Egidio, Sr.Marco Impagliazzo, i altres autori-tats religioses i polítiques vingudesd’arreu del món.

El dilluns 4 i el matí del dimarts5 es van celebrar vint-i-quatretaules rodones, formades per per-sonalitats religioses i polítiques dediversos continents, que van trac-

tar un ampli ventall de temes, entreells, Israelians i palestins: aspiracionscomunes de pau; L’ètica de la globalit-zació; La pau: una missió oberta per ales religions; Els pobres són el tresor del’Església; La Mar Mediterrània: unespai d’encontre; Jerusalem; No hi hajustícia sense vida; La urgència de launitat dels cristians; Jueus i cristiansen diàleg; Els cristians a l’OrientMitjà, entre crisi i convivència; El dià-leg entre l’Islam i el Cristianisme, avui;El diàleg entre les religions perconstruir la pau; Creients i no creients:reptes comuns; Àfrica en el segle XXI;La ‘força dèbil’ de la pregària; i Lafamília i les religions.

A la tarda del dimarts 5, els par-ticipants en l’Encontre, segons lesdistintes confessions religioses, esvan retrobar en intensos momentsde pregària en sis llocs del barriGòtic de Barcelona i després vanconfluir en processó al Pla de la Seuper l’acte final. El cardenalMartínez Sistach; el professorAndrea Riccardi, fundador de laComunitat de Sant’Egidio; el vice-president de la Comissió Europea,Antonio Tajani; el president delConsell d’Ideologia Islàmica,Muhammad Khalid Massud; i elcardenal-arquebisbe emèrit deWashington, Theodore E.McCarrick, es van dirigir als assis-tents animant-los a treballar incan-sablement per aconseguir un mónen pau, segons el designi de Déu.

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

La Pau és el do més grande DéuCrònica de l’Encontre Internacionalper la Pau

Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya

El dia 5 d’0ctubre, al vespre, al Pla de laSeu, davant de la Catedral deBarcelona, va tenir lloc el solemneacte de cloenda de l’EncontreInternacional per la Pau, celebrat aBarcelona i altres ciutats de Catalunya,durant els dies 3 a 5 d’octubre, organit-zat per la Comunitat de Sant’Egidi il’Arquebisbat de Barcelona. El lema del’Encontre, Conviure en un temps decrisi. Família dels pobles, família deDéu, n’ha estat el fil conductor.

28

Una iniciativa per α l’esperança

29

Tot seguit, i com a cloenda del’Encontre, es va proclamar la“Crida per a la pau”, en què esconstata la dècada difícil de contra-posició i de conflicte que acabemde viure en el món i s’expressa eldesig d’entrar en una dècada ques’obri amb la força de l’Esperit, percrear un temps d’esperança per atots els homes i dones del món.

Com a símbol d’aquest desig, lesautoritats religioses presents vanencendre unes llànties i van lliuraruna còpia del document a infantsde diverses races i nacionalitats.Entre aquestes autoritats, a més deles ja esmentades, hi havia l’arque-bisbe metropolità de Tarragona iprimat, Mons. Jaume Pujol; l’ar-quebisbe-bisbe d’Urgell, Mons.Joan-Enric Vives; el bisbe de Vic,Mons. Romà Casanova; el bisbe deGirona, Mons. Francesc Pardo: elbisbe de Sant Feliu de Llobregat,Mons. Agustí Cortés; el bisbe deTerrassa, Mons. Josep Àngel Saiz il’Abat de Montserrat, Dom JosepMaria Soler, així com representantsde les esglésies ortodoxes i protes-tants i de les religions jueva, musul-mana, sintoista i budista.

En acabar l’acte, es va anunciarque el pròxim EncontreInternacional per la Pau s’inaugu-rarà l’11 de setembre de 2011, aMunic (Alemanya).

Homes i dones de diferents reli-gions, provinents de moltes partsdel món, ens hem reunit aBarcelona, en una terra que celebraamb l’art la bellesa de la família deDéu i de la família dels pobles, perdemanar a l’Altíssim el gran do de lapau.

Hem deixat enrere una dècadadifícil. Ha estat un temps en què elmón ha cregut més en la contrapo-sició i en el conflicte que en el dià-leg i en la pau. Tenim presents lespors de molts homes i dones ennombrosos llocs del món, el dolorde guerres que no han portat la pau,les ferides causades pel terrorisme,el malestar de societats afectadesper les crisi del treball i per la incer-tesa del futur, el patiment de moltspobres que truquen a la porta d’unmón més ric i que sovint trobenportes tancades i desconfiança.

El nostre món està desorientat acausa de la crisi d’un mercat ques’ha cregut omnipotent i a causad’una globalitza ió que de vegadesno té ni ànima ni rostre. Però en rea-litat la globalització és una oportu-nitat històrica: Uneix móns allu-nyats, i per aconseguir-ho ha de tro-bar una inspiració generosa. En can-vi, s’ha vist acompanyada per la por,la guerra, el tancament cap a l’altre iel temor a perdre la identitat.

Cal obrir una nova dècada en quèel món globalitzat es converteixi enuna família de pobles. Aquest mónnecessita ànima. Però sobretotnecessita pau. La pau és el nom deDéu. No és una cosa superficial.Prové del més profund de cada tra-dició religiosa. Qui utilitza el nomde Déu per a odiar i humiliar l'altreabandona la religió pura. Qui invocael nom de Déu per a fer la guerra iper a justificar la violència actuacontra Déu. No hi ha mai cap raó oofensa rebuda que pugui justificarl’eliminació de l’altre. El més pro-fund de la nostra identitat religiosa,les nostres històries diferents, lapregària viscuda els uns al costat

dels altres, ens permeten dir al món:hem de viure junts en un destícomú. Les religions donen testimo-ni que hi ha un destí comú delspobles i els éssers humans. Aquestdestí s’anomena pau.

A través del diàleg, es fa realitataquest destí comú que és la pau. Eldiàleg és el camí per a trobar-lo iconstruir-lo. Ens protegeix acadascú de nosaltres i ens fa conti-nuar essent humans en un momentde crisi. El diàleg no és ingenuïtat.És la capacitat de veure lluny, fins itot quan tots miren només de prop alseu voltant i per això se senten sols,resignats i espantats. El diàleg noafebleix, sinó que enforteix. És laveritable alternativa a la violència.Res no es perd a través del diàleg.Tot és possible, fins i tot imaginar lapau. En una societat on cada vegadaés més freqüent que persones dife-rents visquin juntes, cal aprendrel'art del diàleg. No debilita la identi-tat de ningú i permet redescobrir elmillor d’un mateix i dels altres. Lesnostres societats necessiten tornar aaprendre l'art de conviure.

Després d’aquests dies estemcada vegada més convençuts que unmón sense diàleg no és un món mil-lor. Necessitem pau, i no hi ha pausense diàleg. La pau és el do mésgran de Déu. La pau necessita ora-ció. No hi ha odi, ni conflicte, ni murque pugui resistir-se a la pregària, al'amor pacient que es converteix endo i perdó, alhora que educa des del’arrel per a construir un món en elqual no tot és mercat i on el que ésrealment important no es compra nies ven.

Volem entrar a la nova dècadaamb la força de l’Esperit, per a crearun temps d’esperança pel món. Calesperança. Però nosaltres tenimesperança. La nostra esperança vede lluny i mira cap al futur. Un destícomú és l’únic destí possible.

Que aquesta pugui ser la dècadade la pau, el diàleg i l’esperança.

Núm


Crida per la Pau

εδτ

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

El metropolita Hilarion de Volokolamsk,doctor honoris causaper la Facultat de Teologia de Catalunya Departament diocesà de MCS de l’Arquebisbat de Tarragona

30

El metropolita Hilarion Alfeyevde Volokolamsk (Moscou,1966), en l’actualitat president

del Departament de RelacionsExteriors del Patriarcat de Moscou,

doctor en Filosofia per laUniversitat d’Oxford i doctor enTeologia per l’Institut Saint-Sergede París, va estar investit aquestmigdia Doctor Honoris Causa per

la Facultat de Teologia deCatalunya (FTC). El GranCanceller de la FTC Mons. LluísMartínez Sistach, cardenal-arque-bisbe de Barcelona, va presidir l’ac-te, celebrat a l’Aula Magna delSeminari Conciliar de Barcelona,en el qual va actuar com a padrí deldoctorand el Dr. Armand Puig iTàrrech, degà de la FTC, mentreque el Dr. Joan Planellas, cap delDepartament de Teologia Sistemà-tica de la FTC, va llegir l’acta denomenament per acord del Claus-tre de Professors. A la presidènciatambé hi era present el Dr. JaumePujol Balcells, arquebisbe metro-polità de Tarragona i primat, vice-gran canceller de la FTC.

L’alt honor acadèmic que haconferit la Facultat de Teologia deCatalunya al metropolita Hilarionde Volokolamsk, teòleg eminent del’Església ortodoxa russa, és —segons el degà de la FTC— “un actede reconeixement a la teologiaortodoxa en el seu conjunt, però,per damunt de tot, és un acte d’ho-menatge a un dels seus represen-tants més qualificats”. “L’avinen-tesa d’aquest Doctorat honoris cau-sa conferit a una persona tan relle-vant com és el metropolitaHilarion, tant acadèmicament comeclesial, constitueix un momentfavorable, per tal que la nostraFacultat i les altres institucions aca-dèmiques eclesials de l’Esglésiacatòlica refermin el seu compromísd’estudi i de valoració dels Pares del’Església d’Orient a l’hora de ferteologia en el moment present i en

Rεconεixεmεnt

Enviar a Arquebisbat de TarragonaPla de Palau, 2 —43003 TARRAGONA

el context concret de l’Europa delsegle XXI”, va dir el Dr. ArmandPuig durant la Laudatio.

A la Lectio, el metropolitaHilarion de Volokolamsk va agraïrl’honor que representa aquesta dis-tincióper part d’una institució aca-dèmica com la Facultat de Teologiade Catalunya, que es troba sota l’altpatrocini de la UniversitatGregoriana de Roma. ElMetropolita va manifestar que elgrau de doctor no el rebia “com unhomenatge a les meves realitza-cions personals, sinó com un reco-neixement de la importància de lateologia ortodoxa i com un signe derespecte envers l’Església OrtodoxaRussa”. La seva exposició va estarcentrada en l’actualitat de l’herènciadels Pares en el món d’avui, un temaque tracta sovint en els seus llibresi en les seves intervencionspúbliques.

“Les obres dels Pares mai nosón irrellevants —va dir el metro-polita Hilarion—, ja que tractenqüestions fonamentals, lesrespostes a les quals són decisivesper al destí de la Humanitat. Avuidia està molt de moda parlar d’unaera postcristiana, en la qual la gentjove no estaria interessada en elcristianisme tradicional. Es creu

que aquesta és una fe sense futur.Es prediu que el cristianisme desa-pareixerà del mapa religiós en eltercer mil·lenni i que serà absorbitper l’Islam. Crec que aquestes pre-diccions són errònies. Estic segurque els cristians resistiran junts ipreservaran els seus ensenya-ments, la seva Església i la sevaTradició. El meu país ha palesatque la fe cristiana no és de capmanera una relíquia del passat,sinó una fe viva que atrau milers imilions de persones, incloent-hijoves, novament cap a la fe delsPares”. “Una primavera cristianaés a punt d’arribar —va afirmar elDr. Hilarion de Volokolamsk—. Elsegle XXI veurà la guarició de lesdivisions entre els cristians i unrenaixement de la fe, do de Déu, tal

com va ser predicada pels apòstolsi preservada pels Pares”.

Cal dir que el metropolita i pro-fessor Hilarion Alfeyev deVolokolamsk és autor de monogra-fies remarcables sobre els Pares del’Església i temàtiques de la teologiaortodoxa actual. També és membredel consell editorial de diversesrevistes i col·leccions, entre les qualsStudia Monastica, publicada al’Abadia de Montserrat. La seva acti-vitat que, com a bisbe i teòleg, elmetropolia Hilarion ha desenvolu-pat en el camp de l’ecumenisme idels actual problemes socials i cul-turals, ha estat realitzada al servei del’Església ortodoxa russa, però tam-bé al servei del diàleg en la caritatentre les Esglésies cristianes. εδτ

Diumenge dia 28 de novembre,els catalans estan cridats aacudir a les urnes per elegir

els Diputats del Parlament deCatalunya. D’entre ells, n’ha de sor-tir el President de la Generalitat iaquest nomenarà el Govern delnostre país per als propers quatreanys.

Malgrat els problemes derivatsde la crisi econòmica i l’atur, o elcomplex encaix de la personalitatpròpia de Catalunya, hem de sertots els ciutadans els qui pren-guem consciència del deure devetllar pel present i el futur de lanostra societat. Votar és exercir elsnostres drets i alhora és una mane-ra d’intervenir responsablementen els afers públics. Per això, leseleccions democràtiques són unmoment privilegiat de la participa-ció ciutadana.

Els Bisbes de Catalunya ani-mem els catòlics i tots els ciutadansde bona voluntat a participar acti-vament en les properes eleccions alParlament, de forma reflexiva i aconsciència davant els programesdels diversos partits i grups políticsque hi concorren.

Al moment de fer la nostra triaconscient i emetre el nostre vot,creiem que hi ha uns valors priori-taris i irrenunciables que cal dis-cernir com estan reflectits en elsdiversos programes electorals.Entre aquests valors destaquem elssegüents: les mesures per afrontarla crisi econòmica i crear solidari-tat efectiva envers els qui méspateixen; la tutela del dret a la vida,des de la concepció fins a la seva finatural; el reconeixement, promo-ció i protecció de la família; el res-pecte de la llibertat dels pares en

l’educació dels seus fills; la respos-ta justa i digna al col·lectiu delsimmigrants i a tot el que signifiquimajor justícia social; la promocióde la llibertat religiosa, i la valoraciódel que conforma la identitat pròpiade Catalunya.

Demanem a la Mare de Déu deMontserrat, Patrona de Catalunya,que ens ajudi a superar aquestsmoments d’incertesa que vivim,que mai no ens divideixin les inevi-tables tensions que es produeixenen la construcció de la nostra casacomuna, que la comprensió i el res-pecte presideixin el debat entre lesdiferents opcions polítiques, i quela veritat, la justícia, la llibertat il’amor siguin els pilars on se sostin-gui la vida política del nostre país.

Els Bisbes de Catalunya15 d’octubre de 2010

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Nota dels Bisbes de Catalunya

Reflexions sobre un deure cívic

Davant les eleccions del 28 de novembre

En el decurs de la reuniónúmero 196 de laConferència EpiscopalTarraconense els seusmembres van elaborar lanota que transcribim

32

Nota de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre les eleccions al Parlament de Catalunyadel 28 de novembre de 2010

33

Núm


Un esdeveniment històric

Butlleta de subscripció Domiciliació bancària

Nom

Cognoms

Adreça

Codi Postal Telèfon

e-mail

Població

Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €)

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

Senyors, els prego que vulguin lliuraramb càrrec al meu compte/llibreta, els

rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona enconcepte de subscripció anual.

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal Població

Data: Signatura

εsglésiaδe τarragona

Entitat Agència d.c. Número de compte o llibreta

✄

El passat 23 de setembre, abans de la celebració del ofici de la solemnitat de santa Tecla, Mons. Valentí Miserachs,director del Pontifici Institut de Música Sacra i canonge honorari de la nostra catedral, va lliurar a l’Arxiu

Capitular l’original manuscrit de la partitura de l’oratori Pau i Fructuós que va recollir el canonge arxiver Mn.Manuel Fuentes, en presència del també canonge honorari Mn. Joan Roig, autor de la lletra. El Senyor Arquebisbei Mons. Miquel Barbarà, degà-president del Capítol de la Catedral, van pronunciar uns breus parlaments d’agraï-ment. Al senzill acte hi assistiren també altres capitulars, preveres i membres de la premsa. εδτ

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

αny Jubilar de la Candela

34

Església del monestir de laImmaculada(C/ de Sor Filomena Ferrer, 8 43800 Valls. Telèfon 977600051.Responsable: Gna. Maria ObdúliaAbella San Miquel, Priora)

El dia 1 de març de 1681 sor Basilisade Pereyre amb altres quatre

Mínimes del monestir de barcelo-na, funden el Monestir de laImmaculada Concepció de lesMínimes de sant Francesc de Paula,al Pati de Valls. Per fer aquesta fun-dació hi havia varis factors a favor:primer, a la ciutat hi havia els ParesMínims a Sant Francesc que lespodien guiar espiritualment isegon, aquí a Valls tenien la possi-bilitat de conservar l’esperit de vidaquaresmal: l’abstinència de carn.En data de 15 de febrer de 1763, LluísBonifàs i Massó acabà una imatgede la Puríssima de fusta policroma-da, situada a sobre d’una penya denúvols, amb la lluna en quartcreixent, caps d’angelets i la serpque trepitajava. Mantenia les manscreuades a l’alçada del pit i vestiatúnica i mantell daurats i policro-mats. duia una corona de plataenvoltada de raigs amb dotze estels.Fou destruïda el 1936.

El 19 de febrer de 1860 ingressaen el monestir de Valls una noia quees deia Filomena Ferrer Galceran,que llavors vivia al Pla de SantaMaria. Sor Filomena que voliareconduir l’Orde cap al carisma ori-ginal va introduir algunesreformes.Va morir només vuit anysdesprés del seu ingrés en la comu-nitat. Tenia 27 anys. El 1880 es vainiciar el procés per introduir lacausa de beatificació de sorFilomena Ferrer. Catorze anys méstard, seguint un encàrrec seu, setMínimes de Valls van fundar elmonestir de Mora d’ebre. Lesmonges d’aquest monestir vallenchan estat exclaustrades diversesvegades. El 1952, passada la guerracivil, tornen a habitar el monestirdel Pati, acabat de reedificar. El1960 deixen definitivament aquestlloc i un any després s’instal·len alnou monestir del Camí de laVerneda. El 7 de setembre de 1989el papa Joan Pau II va decretar elreconeixement de les VirtutsHeroiques de la Venerable sorFilomena Ferrer.

Tenen una Capella on s’hi cele-bra culte. Aquesta visita ofereix lapossibilitat d’un contacte directeamb una comunitat contemplativade germanes de vida consagrada,d’una estona de diàleg sobre el sen-

tit de la seva vida de pregària.Enmig d’una societat secularitzada,ens recorden el sentit transcen-dent de l’existència humana i delloc absolut que ha de tenir Déu i laseva Paraula.

Capella de la Mare de Déudel Roser(Carrer de la Cort, Valls; telèfon decontacte, a l’Oficina de turisme: 977600 267. Responsable: Mn. JosepBofarull, rector de la parròquia deSant Joan. Telèfon 977 600 013)

Aquesta capella fou construïda elsegle XIV dedicada a santa Anna.

al costat, a començaments del segleXV s’hi bastí l’hospital que fun-cionà fins al segle XVI amb elmateix patronatge. Posteriormentcanvià d’advocació i es dedicà a laMare de déu del Roser. Ll’actualconstrucció la promogué laConfraria del Roser al segle XVIII.El retaule original va ser destruït el1936. El fresc actual és obra del pin-tor alcoverenc Anton Català Gomis(1954) i hi són representats els mis-

Itinerari espiritualPelegrinant per Valls (2)Mn. Josep Bofarull, prevere

Seguim la presentació dels llocs de la ciutat de Valls onSanta Maria es venerada amb una advocació especial.Formen part de l’itinerari de les visites que faciliten unpelegrinatge fins al lloc més important i central de l’AnyJubilar que és la capella i el cambril de la Mare de Déu de laCandela que es troba a l’interior de l’Església Arxiprestalde Sant Joan Baptista..

teris del Rosari. La imatge de laMare de Déu del Roser és de l’es-cultor reusenc Modest Gené.

L’escut que s’observa a la dretacorrespon a la família Bellver quetenia el privilegi de seguir la Missades de la casa del costat, que era laseva, des de la gelosia de fusta. El

més destacable són els tres plafonsde rajoles. Un de petit situat sota elcor i dos de grans. El de l’esquerrarepresenta el papa Pius V que dónal’estendard de la Lliga Santa contraels otomans a Joan d’Àustria, coma cap militar, cosa que no succeímai. El plafó de la dreta representala batalla de Lepant (Grècia) entreels cristians i els musulmans el 7d’octubre de 1571. A l’angle super-ior esquerre apareix una imatge dela Mare de Déu del Roser que,segons la tradició cristiana, ajudà avèncer. L’autor d’aquesta obra sin-gular sembla ser Llorenç Passoles.

La devoció a la Mare de Déu sotal’advocació del Roser ha estatsempre molt a prop del poble cristiàpel fet que rés del Rosari sigui unade les pràctiques pietoses, adap-tades a tothom, més divulgades imés antigues, molt estimades perles famílies catalanes.

35

Núm


εδτ

La notícia vista amb humor

Fins i tot les notícies més transcendents iserioses poden tenir, sempre des del respecte,

una vessant que pot moure a somriure; cosa, peraltra banda, tan necessària en un temps de crisicom el que estem vivint.

Heus ací com va veure el genial humoristaNapi la Trobada Internacional per la Pau del pas-sat 4 d’octubre, amb el Senyor Arquebisbe com aprotagonista.

L’acudit va ser publicat al DIARIMÉS del 5 d’oc-tubre de 2010. La situació del Nàstic alCampionat estatal de futbol de 2ona Divisió Adóna peu a pensar en cercar eficaces solucionsextraesportives.

Barcelona, 7 de novembre de 2010

εsgl

ésia

δe τa

rrag

ona

Amb el Papa a la Sagrada Família

Església de Tarragona

Documents

Transcript of Església de Tarragona