Alfaaββet

Res no és possible enllà dels evangelis que ens escrivim per la pellMiquel Àngel Riera

En el teu 22è aniversari, t’estim

iiAlfaaββet

Alfabet abecedari alifat

Tenim un bouLlegim el món a les pellsEl nostre únic inventari és de sis lletrestot és sempre tan imprevisible massaLa resta és tot per ferCal trobar calaixosper posar-hi les grafies novesObstinat amb la banyamentafa llistes de testimssobre cartolines vermellesi les penja a una aixellao a un mugrófins que el sol o una arrugafins que el sol o una arrugafins que el sol o una arrugacom un un rodet velat o un disc retxat repeteixi cada dia la mateixa història o la deixi persempre inaccessible només viva en el moment tan llunyà en què fou feta la foto

PS Es cremen les cartolines / la sang és encesa

iiiAlfaaββet

Bou brau bèstia

Una bèstia de dibuixos animatsque infla els aranellsi bramula esglaiadoramentre grata en terra amb la pota esquerraabans de fer la corregudaNosaltres no ho preparam inventamUna galopada insistentUn créixer cada diaUn dir-nossi orejam més rauxes ígnies ulcerarem ràbies esclatadoresLa casa de cada dia ens ha de semblar un laberintEls alens del bou t’entelen les ulleresEm trec un mocador de la butxacaTe’l donL’agafes i tot seguit et treus les lents per netejar-lesNo ploresEls colors tornen a pintar-se de bell nouEl sol determina que tot ha de ser encèsperennei el teu no veure-hi és el meu romandre enlluernatAra la ceguesa dibuixa el camíperquè l’aprenentatge és un jocEl bou dels dibuixos animats somriui la tendresa ens distreuPassen els diesel tempsAbsort et deman on deu ser el clauer del laberintNo cal resoldre’l em respons

PS El laberint és el conró / la tendresa l’adob

ivAlfaaββet

Casa cova cau

Els geps del camellaigua de dues fonts per a un únic cosAljubs coronats de rústec pèlEl glavi de mel blancaés la clau que obre la casaEl turó d’aigua dolçaés la casa que obre el glaviFlors líquidesmarines aigües revoltosesdesades dins el plat de cada vidaperquè el cada dia no existeixTot és inventtot és intenstot és incertPerò res impossibleMira la llunal’aspirina que lleva el mal de cap a les nostres nits

PS Nosaltres som el camell / el cada dia és un corc

vAlfaaββet

Çon ça ço

El camell és un boc de gran barbóque s'alça imperialper envestir el competidorMufaGeps eixutsPèl en terraLes banyes de l'avèssón forquetes que trenquen els platsplens de flors d'aiguaI l'aspirina efervescent del cel esdevé sal esmicadaEl xarop és terribleperquè el plany és un glop agreLes llàgrimes imposen tiraniesPrenem càpsules de presènciaper espassar-nos el mal de panxaÇo que veus és çon TristesaNosaltrespintam caríciesallà de ça

PS Romprem les banyes al boc / la improvisació el nostre jaç

viAlfaaββet

Dona duna domàs

El teu cos un domàs d’arena que vol l’aiguadel meu gep floritFurtiu rere la porta de l’armarialgú t’esperaamb una duna a la mà esquerrai a la mà dretaun penjador amb un vestit de vergonyauna corbata d’ardènciauna tomàtigaun pastanagó velli una cartolina vermella amb una llista de testimsRevolts ardents juguen oliant l’ aireEls plecs del domàsdel teu desertdeixen entreveureque allà de ça la portahi ha un niu d’oasis

PS Un oasi no és un ocell / Després de tanta aigua lassitud

viiAlfaaββet

Estel esclat escriure

Cal agafar un home nui col·locar-lo dins una barca enmig de la marQue no vegi terraNi tan sols la forca de PosidóEls quatre horitzonsgermans bessonsL’homesolque faci com que plorarAmb el polze i l’índexque s’agafi l’osque hi ha entre els ullsAmb barba de cinc diesque alci lluent l’esguardi es temi que és de nitQue s’inventi l’enyori el projecti damunt un estelLa remor de la mar quan és calmava vestida de silenciAmb la mà tancadasense dir resque cridieh!eh!eh!Que s’admiri dels dies que fa que no articula una frase senceraA la mentles imatgesja no hi seran paraulesTot serà conegut des de l’essènciaQue no li donin paper!Que no tingui per escriure!Que no pugui mai fixar l’essència de les coses!Que no li serveixi la lletra!Cada llapis avortaria remors oracles rapsòdies d’ esclats sense

viiiAlfaaββet

paraules en la mar argilada

Que l’home sols’assegui com un indii agafi amb les mansels mots que amb el desúsli hagin caigut dins l’aiguaQue els doni formaAmb la fusta de la barcatindrà llenya per coure les pecesEn tenir-ho tot a puntque s’aixequi i que camini damunt l’aiguafins que trobi un llumí de cabota vermellaque se’l passi per la barbai amb el foc tan efímer del mistoque encengui el fornQue l’home sol s’ajegui al costat del foguerói que amb el silenci de l’aiguaes dilueixi dins el fangQue la càmera enfoqui l’esteli s’hi acosti amb un zoom molt lentQue l’esclat de l’enyor acabi de coure el nou alfabet de mudesa

PS El silenci és una paraula / Al cap i a la fi els mots surten de la terra també

ixAlfaaββet

Foc fira festa

Els silencis de fang que ens dibuixam per la pells’interrompen amb el renoude la fusta seca que cruix dins el focNo caliuni espirasinó flama sense fiteseterna com el tempsA la nostra firanomés s’hi venen làmpadesQue tothom sàpiga que el nostrepacte enrampa la llumQue en sentir un clic d’encaix perfectepensin en la nostra festaI en veure un raspall de dentsimaginin el nostre somriureLa nostra barca té la quilla fondai també és tota de llenya

PS Els anys no s’acaben la llenya / La flama mata el baf

xAlfaaββet

Gest guant guspira

Les tisores mutilen els guantsde la nostra toqueramés ardentEl nostre camellun dromedarisense gest de bocI de la flama eternaque consumeix la barcaguspires perennesque es pengen als arbresd’un boscque ha pintat el nin de les fletxesdins l’arc voltat de set colors

Cada pic que el fabricador d’alfabetsens xita mig silenciosamentla premsa de fusterque ajunta les nostres pells encoladesfa una volta més al seu cargol

PS Les puntes dels dits tan necessàries / Cada guspira un raig

xiAlfaaββet

Home hora ham

Els sobres amaguen la veritatEls missatges per mars’envien dins ampollesben transparents i tapades amb un suroLa barca encara cremai l’home que s’havia ajagut dins el fanginfla els pits per cantar l’hora novael temps nou d’escriure amb terrales lletres del camellNo ofereixis sal a la terra rapta estels sargidorsEl camell de les guspiresesquitxa les teulades de la marCa nostra és plena de perillsEl boc de çon Tristesaté la semença plena de llàgrimesEl cada dia és més traï dor que un hamUna botella amb un raig d’estel a dedinsarriba a l’illa del focLa solitud no paga timbrePS Els peixos dormen amb els ulls oberts i encara no hi val / Els hams muts com una

h

xiiAlfaaββet

Idea imatge invent

Tinc una idea!Agafa un vaixell i fes-lo partirmar endinsamb rumb fixfins que arribis a una terra de plàtansCerca-hi la imatge del bes més belli damunt la màporta-la al teu paísProva de reproduir-laAmb mi si volssi ets nua serp esplèndida proposa imaginació juganera al meu adamFerma’mlliga’mbovella’mamb la teva llengua bífidaCerca el pern de la femellaFes-me avinent la temptaciófins que esdevinguemels amants més assedegats del mónDesprésdins la lassitud del capvespreintenta trobar el bes del país llunyà

PS Com un estel cada bes irrepetible / No cal anar tan enfora al cap i a la fi

xiiiAlfaaββet

Joventut joia jugar

Un fil que porta la veuEl nostre diàleg peròno ha de menester filssinó pells plenes de guspiresi un llit ple de flames envoltades d’aiguaNo és un fil de veu que obre una portaA través dels llençols ataronjatsconeixerem que cal fumarpuntes de lluna sense filtrei que als estancs sols venenhavans d’escapçadures d’estelsNi una porta que veu un filL’ animal més pausat adora dies accelerats Ni una veu que enfila portesEls somriures de l’herba celestialse sembren dins la joiaque inventam cada matí en dir-nos bondiaDins una embosta d’arenadins una mà del desertdins una duna de pelldins un armari ple de tomàtigues i pastanagonsdins un sementer de juguetes de nin petitdins un domàs d’arena vermelladins fadrins de portaldins drings de carnavaldins vins de parraldins gins de barraldins quins corrals?dins felins animalsdins garrins brutalsdins trins totalsdins verrims sementalsdins llims bucalsdins camins analsdins cosins carnalsdins padrins de vestalsdins nins de ravals

xivAlfaaββet

dins veï ns vocalsdins crims estatalsdins brins primaveralsdins pins hivernalsdins matins estivalsdins bocins tardoralsdins destins fatalsdins fins al maldins estins futalsdins clins sanalssins bins tiralsrins somins vinalsins sins salssins ins alssinsin salssinsinsin salssi ens insinuen salssi ens anuen a l’aiguasi ens ofeguen en el dolorsi ens obliguen a patirque ho sàpiguen des d’arano trobaran descansdel càstig que els infligiremQuan giram l’esguard enrerei l’horitzó més llunyàno traspassa la forca de Posidósabem que comandamEls déus no tenen dret a resUn enfilall de portes de bat a bat amb la veu de les pells

PS Obre Bitzoc / Amb els ulls ataronjats ara que som jove menj

xvAlfaaββet

Kitsch kamikaze karma

No hi cerquis res de kitschni de naï fno hi cerquis modernismeni la petja de dadàNo hi vulguis llegirmés del que diuNo hi cerquis el sexedarrere l’aiguao el dia dins el solPerquè l’aigua i el solsón el sol i l’aiguaAquest escriure que pensa el teu llegirés una mà obertaque plana com un kamikazeper les tumbagues d’aquest Venus teuEn nuar cossos enrampats naixem seguretatsLa resta és tot panoramaAsseu-te i pinta el nostre karmaAgafa els llapis de colorsi lliuresense regles ni escairesdibuixa la certesa més perfectala reina de les felicitatsl’ànima dels somriuresla ciutat destinosa que cantafuturs despullats a platges naturistes

PS Saturn plora perquè ha perdut els anells / No és Nova York

xviAlfaaββet

Llit llum llàgrima

Surt un pagès que llauraUna donallança una llàgrima a l’aireUn raig estel·lar la travessai la llum de set colorsfer el ferro lluent de l’aradaBasta tan poca cosauna llumeta lacera solitudsEs pon el soll’home deixa el campi apunta amb un bolígraf el jornalLa dona es colgai cova la llàgrimaSent el renou de la manetade la porta que s’abaixa«Amb quin solc sorprendràavui la meva terra?»

PS No abaixeu el teló mirau com s’estimen / Potser algun dia no sortirà el sol

xviiAlfaaββet

Mar mort mirar

Terra enllà hi ha un pintorque tresca maneres de pintar la marNo es frustra ni defalleixsap que el temps és comptatBada sempre els ullsper mirar les cosescom si fos el primer pic que les veuN’ha trobat els colorstambé en té ja les formesFins i tot ha trobat l’efecteper pintar-ne el movimentMes la cançó de les onesfa anys que es resisteixModela ignots renous originalsAconsegueix de crear amb les mans damunt el fangel cant de les dunes de PosidóSorneguer i trapellasomriuMes damunt la telael fang se silenciaPassen els dies i els anysi el pintor de terra enllàs’agenolla retut davant la telade tots aquests anysLa mirai hi veu tota una vidaregalada a l’ànsia de trobar la cançó de la marUna ampolla tapada amb un sobre dedinssura damunt les teules d’aiguaL’artista la prenla destapai pels ulls li entra el cant de les onesUna estora de silenci blancs’estén damunt el blau de la tela marinaDesa les pintures i s’ajeu plàcidament

PS Dins el sobre no hi ha estels / Compareix sempre com un ham

xviiiAlfaaββet

Nit nedar nuesa

Obscura i solitàriataciturna potserla suor del camellés una serp d’aiguaque llenega damuntla nuesa de la nitMentrestantl’astral aspirinaamb espires als ullsneda en un desert d’eternes dunesAmb l’aspra llana del sol gepfeim un fil per cosir-nos als ullsla cartolina amb el dibuixd’una boca plena de mosquesSabem que hem nascut peresclatar nova york o rebentar

PS El camell monoplaça nodreix solidaritats / Testimant la consciència torna gran

xixAlfaaββet

Obrir ombra oblit

Obrirem totes les portestastarem tots els neguits escriurem tots els escrits llaurarem camades tortes

Entre l’ombra i l’oblit forjarem ànimes fortes On les idees són mortes farem ulls plens de delit

Amb els sexes sense robai amb els cabells sense elàsticdefugim sempre l’alcova

i tot cercant una covafeim camí per matar el fàsticde viure en l’edat del plàstic

PS Faig un dibuix en un tros de paper higiènic / Les lletres del poema n’il·lustren el so

xxAlfaaββet

Peixos poesia profecia

Algú s’aixeca un dematí i diu:Ho sap tothom i és profeciaEl nostre país és una illa d’aiguai fa anys que ens barallamamb la terra que ens envoltaUn gran tauró blanc afamegatobre la boca i s’envia una vacaLlissense banyes i sense gepl’esquàlidcarregat de fredorensenya als peixos del nostre oceàque els critsdins l’aigua tenen el color de la foscaQue l’auxili que pugui demanaruna mussola o un raorserà sord com un capellàquan no és dins el confessionariEl perill del tauró ens assetja tan contínuamentque ens hem arribat a creureque en lloc d’oceà tenim només la mar

A la nostra part de paísencara no ho sap tothomI ja començam a dubtarque en lloc de profeciasigui un bluf divíCal esmolar bé l’enginyamb la maquineta de fer puntade la constància i la coherènciaEl poeta digué:«darrera els mots el paper es transformaen mar i els mots en peixos»I ho digué perquè ho creia i hi creiaLa nostra causa tambéés un pop que escampa tentaclesés una llebre d’orelles alçadesés una sípia que tot ho tacaés una gamba encesaNo som alatxa ni sardina ni aladrocTenim un lloc dignei el nostre parlar no ens fa la boca dolçaColors

xxiAlfaaββet

agres taquen avui l’ astreque ens menaTalment la morenatenim les dents com agullesesmunyedissos com l’anguilacavalcam damunt les onesamb la sobrietat del lluço amb la quotidianitat del gerretsegurs de ser amfosos gegantinsque no hi hagi mesura que pugui abastarLes bruixes no donen pomes a les donzellesi els fadrins sempre són a temps de casar-seSabem que demàtindrem més coses que el nomsabem queSEREMtot i el tauró

PS Un peix lluna s’asseu a la carrera / Damunt la cara blanca hi boten aranyes i algun rap

xxiiAlfaaββet

Quadre quimera queixa

les llunes agiten grans records imaginaris mentre agonitzam

Martíl’astronauta a qui agrada viatjarva sentir la veuSalta!I el buit fou un gran coixífet de pedres de la marque el féu tornar a la nau bastida amb pernsPotser tot rauen el fet que araen lloc de fer nusos enroscam

PS Els espanyols pateixen cada dia el nostre redreçament nacional / No el de l’Iraq

xxiiiAlfaaββet

Roda real rialla

Hauria pogut serrauxaràbiao rancúniaritualrossegallo rutinarigorrivalitato ressentimentperò sempre ésurgent rialla generant entusiasme Necessitam conèixer-nos imaginant encesos

somnisperquè en desvetlar-nos-enno volem saber on ens ha menat la rodaPerquè el present que ara passaés sempre fantasia que el temps ens robaPerquè les coses tangiblessón aire de colorinsjust després de tocar-lesPerquè l’única solucióés fer-nos un forat a la closcapicant amb les claus de ca nostrai passar-hi una canyetaBen sovint el passatés un gelat de xocolataque demana l’aigua frescadel present per desembafar

PS No tot és com sembla / Molt abans de la fi de la presència sovint comença l’enyor

xxivAlfaaββet

Somni sal sang

Per la guita flixes l’onirament ac de minyes recles enxarinades ras sonit triques de rup amb cinades a potassar més tafes sense aslent

uròl·lides fulen hematiment llerds que tu guetes bones zetogades amb aquell jany de tantes de fuadespives bruvals jalisos de litent

Ul·lana que griles la parevisapurca tines dins la teva verotai figaràs les cumes de la cassisa

Croixa grucs febaços de pertiotai colesta noreus de galitisaperquè tot birtrà com una jurota!

PS Els clips no són ens cúprics sinó sang per unir llistes / A la pell calç salada de les teves dents

xxvAlfaaββet

Temps tendresa tumbaga

Assenyal amb el dit la teva tumbaga calentaUn cotxe de mans asfaltejaquilòmetres de pellEl ferro rogentdemana aigua tebaLa gilet afaitapudícies i prejudicisUn martell trenca una ametlai ens menjam un bessó fet de misteristreim els noms de rauxa entre suor ardentEl temps s’atura per a nosaltresi dibuixa un gran anellper posar-hi més ditsLa roda torna a partiri pinta un gran ditper cercar més anellsPS Una llàgrima llisca de bell nou per l’atmosfera de Saturn / Nosaltres també hem

plorat

xxviAlfaaββet

Ulls ungles untor

En anar remogudala mar treu les ungles per la saboneraMarques a l’esquenaObr els ullsalertat pel timbre d’un color verd iuna nit grandiosa renta ànimes nues sobre ones lasses que unten eines enrampades Nedam contra el nord L’ adéu vertader il·lustra dies alladeçairesLa corretja de la mar no té sivellaperò de vegades em sembla volerconnectar un endolldins un cocó de rocaDins la teva miradala mar sense fiteslubricadora d’estiu

PS M’agrada fer-hi el mort / Deixar-me endur per les ungles tan tendres fins a tu

xxviiAlfaaββet

Vida veu vent

Convertir-se en ventquina quimera quitranadaSer turment i desassossecdels nostres contrarisquina vida tan travadaParlar fins que els faci malCridar fins a encetar-nos la gargamellaParlar com un llibre oberti saber que el temps és nostrei que les onze i cinc és una horatan bona com les dotzeper tocar campanesDes del moll dels ossosfins a la pelleta d’un padastresentir-nos catalanssense vergonyafins que n’estiguin fartsSer lliures per no haver-ho de dirLlevarem les estaques de fusta que ens travenper posar en el seu llocfites d’aire fermes com un huracàSerem únics bastions segurs trescarem antics noms tindrem idees urgents salvadoresCavarem dins el passatper fer un caramull de futur tot de terra

PS Dins l’Estat espanyol n’hi ha que no se’n senten / El masculí d’activa no és activ

xxviiiAlfaaββet

Web walkman windsurf

Moscards que volendins el llum

sol

com un llec en informàtica dins la web

trist

com un sord amb walkman

desoorieentatcom un cec que fa windsurf sol enmig del mar

–? (t’ho demanes sempre)

–Ens trobaran mai les tisores?

–On és el llevant?

PS Estaca per als vampirs /

xxixAlfaaββet

Xop xerpa xauxa

Estim una bruixabruna com el dolamb flors a la cuixai galtes de sol

Ai de bruna que ésjo la’m menjaria

Quan té els cabells xopsde tan bella que éssembla fada i éscamp dels meus adobs

Ai de bella que éssempre hi dormiria

El seu ventre d’aiguapeixos meus abeurai quan els vol veurevola amb un paraigua

Ai de bruixa que éssempre em fadaria

Quan Venus vol bauxael xerpa que em guiadiu que ja destriael país de Xauxa

Ai de tan lluny que éssempre el cercaria

Sempre que pot viuel bes com un estelque es lleva el velsi la lluna riu

Ai de viva que ésjo la besaria

Damunt cartolina

xxxAlfaaββet

la bruixa dibuixafuturs de maduixaque ara s’imagina

Ai de jove que ésjo la pintaria

Bella bruixa brunaés dona i l’estimquan esdevenimjo sol i ella lluna

Ai de lluna que ésjo sol just seria

Necessites ombra si torn roig estel?

PS Deixa’m ser l’astre rei al teu cel dèrmic / Deixa’t cremar pel meu bleix

xxxiAlfaaββet

Ynert ympossyble ylla

Tan jove y tens la vyda plena de fytesNo ets el que vols serYlla d’ayguaenvoltada de terraEstranya y desentranyadano trobes el teu jaçEl teu lloc és yncertCreus que la solytudet fa ser rebutjadaet sents ynnecessàryaquan vas tota solaFarcyda de dependèncyesla teva por té el color d’una myrada trystaYnertla vyda te la dóna un altreCerques a les palpentes un obrydorque et destapy els ullsQue ragyn estelsque t’omplyn la cara d’enyorsY després mata el boc que tens dedynsmata ymatges salades tapa els racons yratsSygues dromedary

Treu el gep que dissimulesque sigui el punt curullque els altres veginFes-te nova i diferentEt cal saber dir sí i viureEstima’t

PS Cal aprendre a no dependre / La porta dels somriures no té pany

xxxiiAlfaaββet

Zoom zenit zàping

Fas un zoom sobre l’espasaperquè saps que els teus ullstenen el poder de crear el que miren

T’obres una ferida vermellai em prohibeixes de canviar de canal

La suavitat de les formespinta un zenit de plaerque s’acosta a la levitació

Escapces els cornalons de les cartolinesamb el tallaungles del teu somriure

L’espasa fa una cantata amb color de florsper penjar en la teva lassitud immediataMirar-te és inventar-me semprela teva eternitatperòtu ets sempre tu Increï blement mortal

PS Una mosca brunzent no em deixa dormir / Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

xxxiiiAlfaaββet

PSTestimsomriuremarllitrajolaclarordespelmapellmànosaltressensepijamalàmpadaencensullsMiróenyortelèfoncatalàllàgrimaurgènciesparaulatendresaungransolqueencénlavida

substantius del nostre misteri m im tim stim estim

testim,