1455 Primer llibre imprès

(una edició de la Bíblia)

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material

. Segons la tradició, la Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents[

cal citació], en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües (hebreu, arameu i grec). Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC. Segons els crítics literaris, les discordances

dels relats de l'Antic Testament demostren que com a molt d'hora es va començar a redactar al segle VII aC,[cal citació] possiblement sota el regnat de Josies.[cal citació] Segons els mateixos crítics, abans del

segle IX aC les discordances entre la història i l'arqueologia són massa profundes com per poder admetre un redactat gaire immediat.[cal citació

] Amb tot, hi ha relats com el del Diluvi Universal que també són presents en cultures molt més antigues com la mesopotàmica (les

primeres versions del qual daten del 2700 aC).[1]Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la

humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una

branca tradicional de la teologia.Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 438 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.168 idiomes més, i porcions del text

traduïdes en uns altres 848. En total 2.454 idiomes disposen de traduccions completes o parcials del llibre.[2]

Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

1474-1516. Regnat dels Reis Catòlics

Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França

. En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de

Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó,

però totes dues corones van conservar l'organització independent.Van començar la colonització de les illes Canàries.

Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la

ciutat de Santa Fe.Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom

cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492.

1492. Presa de Granada

Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad

(Granada, 1452 - Fes, 1528),

conegut pels cristians com

Boabdil, va ser el darrer

rei de Granada amb el nom

a la dinastia nassarita o nasrí.

Nascut a l'Alhambra, fill de Muley Hacén i la sultana Aixa, es va sublevar en Guadix contra el seu pare en 1482, i va accedir al tron

gracies al suport del clan Banu Sarray (conegut també com Abencerrajes) i de la seua pròpia mare. Va combatre al seu pare i

al seu oncle, els quals també es consideraven legítims reis de Granada, durant una guerra civil en la que va ser apressat pels Reis Catòlics. El seu alliberament va implicar donar a Castella la

part del regne que governava el seu oncle, la qual cosa va afavorir la penetració cristiana i la finalització de la guerra el 2 de gener de

1492, amb la presa de Granada pels Reis Catòlics després d'un setge.

Segons una llegenda què no està testimoniada ni es recull en cap document, Boabdil, al eixir de Granada camí de Las Alpujarras,

quan coronava una muntanya, va tornar el cap per a vore la seua ciutat per darrera vegada i va plorar, escoltant de la seua mare la sultana Aixa: "no ploris com una dona el que no saberes defensar

com un home".En el seu exili en les Alpujarras va instal·larse a la població de

Laujar de Andarax (avui a Almeria), sent aquesta la seua darrera residència en la península abans d'anar definitivament cap al

Marroc.

Expulsió dels jueus de la Peninsula ibèrica 1492

la Expulsió dels jueusAmb instauració de la Santa Inquisició amb el frare dominic, el convers Tomàs de Torquemada com a primer general inquisidor, els monarques catòlics van fixar una política de "neteja religiosa". El 31 de març de 1492 es va dictar Decret de l'Alhambra per a l'expulsió dels jueus. Aproximadament 200.000 persones va ser expulsades del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó, mentre que els que es van restar es convertiren al cristianisme (conversos) i foren investigats constantment per la Inquisició.Per les Capitulacions de Granada la zona de Granada conquerida fou destinada als musulmans que tenien llibertat de culte reconeguda pel tractat. Però a partir de 1502 s'instaurà una política de conversió (moriscos) i finalment d'expulsió dels mateixos musulmans.

Descobriment d’Amèrica 1492

El terme descobriment d'Amèrica s'usa per a referir-se a la primera arribada documentada d'europeus a Amèrica amb grans conseqüències històriques. No fou la primera arribada d'europeus, perquè hi ha indicis que els víkings arribaren a l'actual Canadà i probablement als actuals Estats Units al final del segle X (de fet, s'atribueix a Erik el Roig el descobriment de Vinland, un 9 d'octubre de l'any 1000, sent el primer europeu a trepitjar Amèrica); no obstant això, la seua visita no tingué efectes importants en la història posterior del continent, cal esmentar que al segle XV el terme descobriment era sinònim de cristianització.[1] Per les raons anteriors, s'anomena descobriment d'Amèrica a l'arribada d'espanyols comandats per Cristòfor Colom a una illa del mar Carib. Per als indígenes americans no fou un descobriment sinó l'inici d'una invasió.

1513 Balboa descobreix l’oceà pacífic

Vasco Núñez de Balboa (Jerez de los Caballeros, Extremadura; 1475 - Acla, Panamà; 15 de gener de 1519) va ser un explorador, governant i conqueridor espanyol. És famós per haver estat el primer europeu en arribar a aigües de l'oceà Pacífic i el primer en haver fundat una ciutat en el territori continental d'Amèrica

1517. Carles V arriba a Espanya

Carles V del Sacre Imperi RomanogermànicDe ViquipèdiaDreceres ràpides: navegació, cercaComtes de Barcelona+Casal de BarcelonaReis d'Aragó+Casal de PamplonaReis de la Corona d'Aragó+Casal de Barcelona+Dinastia TrastàmaraDinastia dels Habsburg Carles I d'Aragó Infants   Felip   Maria   Joana   Margarida   JoanFelip I d'AragóFelip II d'AragóFelip III d'AragóCarles II d'AragóCarles III d'Aragó Retrat de Carles d'HabsburgCarles d'Habsburg i d'Aragó, I de Castella i Aragó, V d'Alemanya (Gant, Bèlgica 1500 - Yuste, Càceres 1558 ), príncep d'Astúries (1504-1516), rei de Castella i Lleó, rei de València, Aragó i Sicília i comte de Barcelona (1516-1556); rei de Nàpols (1516-1554); Arxiduc d'Àustria (1519-1522); i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556).

Carles I va rebre quatre herències per part dels seus avis: els materns Ferran II el Catòlic i Isabel I de Castella, i els paterns:

Maximilià I, emperador romanogermànic i Maria de BorgonyaDe Ferran II el Catòlic: la Corona d'Aragó, el Regne de Nàpols, Sardenya i

SicíliaD'Isabel I de Castella: la Castella i Lleó, el Regne de Navarra, les illes

Canàries, les places del Nord d'Àfrica, els territoris americans i el regne de Granada.

De Maximilià I, emperador romanogermànic: Àustria i els drets de la corona imperial

De Maria de Borgonya: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat.

Tant a la Corona d'Aragó com a Castella, Carles I va haver d'acceptar un cogovern teòric amb la seva mare Joana la Boja, la qual, però, a causa de

la seva alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes, reclosa a Tordesillas.

Per mantenir tot aquest imperi, Carles I i els seus successors van haver de fer llargues i costoses guerres durant el seus respectius regnats. També a

causa de les guerres i l'absorció de totes les riqueses que arribaven d'Amèrica, van provocar l'esgotament i decadència de Castella.

1521. Excomunió de Luter

Martí Luter (originalment Martin Luder[1], Martinus Luther o Martina Luther com és conegut en alemany) (Eisleben 10 de novembre, 1483 - 18 de febrer, 1546) va ser un teòleg, frare catòlic de l'Ordre de Sant Agustí i reformador religiós alemany; en les seves ensenyances es va inspirar la Reforma Protestant. Va inaugurar la doctrina teològica i cultural anomenada luterana i va influir en les altres tradicions protestants. La seva exhortació perquè l'Església tornés als ensenyaments de la Bíblia va impulsar la transformació del cristianisme i va provocar la Contrareforma, com es coneix la reacció de l'Església Catòlica Romana enfront de la Reforma protestant. Les seves contribucions a la civilització occidental van anar més enllà de l'àmbit religiós, ja que les seves traduccions de la Bíblia van ajudar a desenvolupar una versió estàndard de la llengua alemanya i es van convertir en un model en l'art de la traducció. El seu matrimoni amb Caterina Bora el 13 de juny de 1525 va iniciar un moviment de suport al matrimoni sacerdotal dins de molts corrents cristians.

1545-1563. Concili de Trento

El concili de Trento va ser un Concili ecumènic de l'Església Catòlica celebrat en periodes discontinuats entre 1545 i 1563. Es va celebrar a Trent, una ciutat del nord de la peninsula Itàlica, actualment Itàlia que llavors era una ciutat lliure regida per un príncep-bisbe.

1535. Enric VIII trenca amb L’Esglésiacatòlica

Enric VIII (28 de juny de 1491 - 28 de gener de 1547) va ser rei d'Anglaterra i senyor d’Irlanda des del 22 d'abril de 1509 fins a la seva mort. Va ser el segon monarca de la casa Tudor, descendent del seu pare, Enric VII. Famós per haver-se casat sis vegades i per exercir el poder més absolut entre tots els monarques anglesos. Entre els fets més notables del seu regnat s'inclou la seva ruptura amb la Església Catòlica Romana, i el seu establiment com cap de l’Església d'Anglaterra (Església Anglicana), la dissolució dels monestirs, i la unió de Anglaterra amb Gal·les.

BiografiaVa ser fill d'Isabel de York i Enric VII d'Anglaterra. Va ser un àvid

apostador i jugador de daus. En la seva joventut va practicar, esports com justes, caça i royal tennis, avantpassat de l'actual tennis.

Va ser també un músic complet, escriptor i poeta. També es va involucrar en la reconstrucció i millorament de diversos edificis

importants, com el Palau Nonsuch, la capella del King's College a Cambridge, i l’Abadia de Westminster a Londres. En molts casos es

tractava d'edificis confiscats, per exemple al Cardenal Thomas Wolsey, entre ells Christ Church a Oxford, el palau de Hampton Court, el palau

de Whitehall i el Trinity College a Cambridge.