1

Ciència i poesia

a l’obra d’en David Jou.

2

SELECCIÓ DE POEMES DE DAVID JOU

(Sitges, 1953), poeta i científic català.

El nombre π

http://pagines.uab.cat/cienciaipoesia/content/el-nombre-pi

A Pilar Bayer

A F Walter Mayerstein

3 La longitud de la circumferència,

la longitud del diàmetre:

deixeu-vos dur per la força del seu quocient,

1 sempre el mateix, constant, etern,

4 tres coma catorze,

tres coma catorze setze,

primers balbuceigs d'un riu infinit

de decimals sense període, sempre nous,

1 únic i infinit, únic i divers,

5 tres coma catorze,

el record escolar de tants càlculs,

tres coma catorze setze,

el record de nombres en clau,

com uns vaixells en un port,

9 fumejants, a punt de partir

riu avall, mentre l'aigua llisca

feta nombres i carícia,

i el llom dels cocodrils de les preguntes

que es fan els matemàtics

anuncia ja tota mena de perills:

és fàcil que una d'elles us enxampi

en les seves mandíbules plagades d'agudeses

i us arranqui anys de vida amb un problema,

2 l'àrea del cercle

dividida pel quadrat del radi,

6 i us arranqui anys de vida amb un problema

difícil, molt difícil de resoldre,

però tan atractiu que n

i tan sols no us adoneu

que hi esteu cremant la vida,

de tan endintre vostre com ha entrat

aquella qüestió que tan pocs poden entendre,

3

5 i els cinc sentits es posin a l'aguait

d'alguna cosa enllà dels cinc sentits,

de les estranyes propietats d'un nombre

qualificat d'irracional i que desborda la raó,

però que es troba en el fons de la raó de l'univers.

3 El primer problema: calcular-lo,

anar-ne obtenint decimals i decimals,

cada cop més decimals,

5 penetrant cada cop més en un món

que ja no pertany a l'univers de la mesura

-si mesureu les longituds

de circumferències reals, de diàmetres reals,

i en féu el quocient,

8 només trobareu dos decimals, tres decimals,

potser quatre decimals del nombre π

(és el que en sabien els egipcis):

els altres quedaran més enllà

dels límits de la precisió de la mesura-;

una definició, doncs, que sembla tan senzilla

-un quocient de dues longituds que esteu veient

dibuixades al paper-

9 i duu, en canvi, a un desbordament de decimals.

I com han calculat tants decimals?

Durant més de mil cinc-cents anys,

els qui gosaren embrancar-se en la proesa,

seguint els passos del gran Arquimedes,

inscrivien polígons en un cercle,

decàgons, dodecàgons, pentadecàgons,

polígons del més i més costats,

i en calculaven el perímetre

7 i el dividien pel diàmetre del cercle circumscrit;

naturalment, com més costats,

més s'acosta el polígon a la circumferència

i més precisió s'assoleix en els decimals,

però també topaven

amb més i més dificultats;

sembla dur, ho sé,

9 sembla àrid, ho sé,

però també hi sé veure els atractius

de navegar per un riu en una selva espessa,

sense saber com serà el curs una mica més enllà,

ara lent -xifres decimals petites-,

ara ràpid -xifres decimals grans-,

sempre fluent però sempre impredictible:

4

quin serà el decimal següent?

valdrà dos, valdrà cinc?, valdrà nou?

3 no hi ha manera de saber-ho,

tret que en feu el càlcul;

quin serà el valor del cinquantè decimal?

2 l'àrea de l'esfera

dividida per quatre vegades el quadrat del radi,

3 no hi ha altra manera de saber-ho

que fer tots i cadascun dels càlculs

que porten fins a aquest decimal,

8 és a dir, calcular tots els decimals anteriors

sense saltar-vos-en ni un

-això em fa pensar en el temps de la nostra vida:

no hi ha altra manera de saber

què passarà dintre d'un any

que viure dia a dia tot l'any,

hora a hora, minut a minut tot l'any,

un temps, doncs, diferent del temps dels astres,

4 predictible a llarg termini.

Però seguim amb decimals del nombre π :

el mètode dels polígons es fa llarg i fatigós:

hi hauria manera de trobar un camí més ràpid?

6 John Wallis, cap a mil sis-cents vuitanta,

troba (a Oxford) que π pot expressar-se

-prengueu nota-

com el doble del producte dels quadrats

de tots els nombres parells

dividit pel producte dels quadrats

2 el volum de l'esfera

dividit per quatre terços el cub del radi,

6 de tots els nombres senars;

sembla misteriós, ho sé,

no és evident, ni senzill de demostrar,

però és un salt, no ho veieu?:

hem passat, per primer cop en dos mil anys,

de la geometria a l'aritmètica,

4 veiem el nombre π

amb una llum diferent,

ens costa arribar a reconèixer en aquest quocient

de productes de nombres

aquell quocient de longituds immediates,

5

3 tan directament visibles i sensibles,

i ara ens sembla esquerp i misteriós,

però s'ha fet més ràpid calcular-ne

3 més i més decimals;

el procés s'accelera encara més

quan es troben altres formes aritmètiques

8 d'escriure el nombre π:

com a suma de potències,

com a suma d'inversos de potències,

com a arrel de sumes d'inversos de potències...

Però cal, per a això,

afinar els instruments de les matemàtiques,

inventar les derivades,

inventar les integrals

3 -inventar o descobrir?:

observeu que són conceptes força diferents

que suposen, també, idees molt diverses

2 dues vegades el producte dels quadrats de tots els parells

dividit pel producte dels quadrats de tots el nombres senars

7 sobre que són els nombres i la ment-,

inventar sèries de Taylor,

inventar sèries de Fourier,

inventar molts altres procediments

que no vull dir per tal que aquest escrit

no deixi de ser el que vull que sigui:

un poema, en certa forma, i no pas una lliçó

9 de matemàtiques o història

-per això no parlo d'altres propietats

del nombre π, com ara la transcendència,

ni dono cap detall d'allò que dic.

No parlo de fórmules concretes,

sinó d'emocions que jo he sentit,

i que abans que jo molts altres han sentit,

i que sentiran molts altres quan jo ja no hi sigui,

emocions de bellesa i de vertigen,

5 de viatge i d'aventura,

d'esforç, de derrota, de victòria,

de rebel·lia, de perseverància,

de fusió amb el món i de distància amb el món,

que algun dia sentireu també vosaltres

0

6

2 l'àrea de l'el·lipse

dividida pel producte dels eixos,

8 si penseu, amb detall, en aquest nombre

o en altres nombres que li són familiars

-l'arrel quadrada de dos, per exemple,

és a dir, el quocient entre la diagonal

i el costat d'un quadrat,

quocient irracional

que amargà la vellesa de Pitàgores,

que havia ensenyat que el món

8 era fet de nombres purament racionals

-però quina ironia, que dues formes,

el cercle i el quadrat, que trobem a tot arreu,

refusin expressar-se en aquests nombres!.

Però podeu preguntar-vos altres coses

que quin serà el següent decimal:

amb els ordinadors, el procés s'ha accelerat

enormement i en coneixem ja

4 milers de decimals,

en lloc dels cinc-cents a què s'havia arribat

amb l'enginy i les forces estrictament humanes;

així, doncs, suposeu que ja tenim

1 milers de decimals,

9 tots ells irrellevants a efectes pràctics,

llevat dels cinc primers o, com a màxim,

dels quinze o vint primers, filant molt prim.

Us podeu preguntar per l'abundància

relativa de les diverses xifres:

la de l'u, la del dos, la del tres, la del quatre,

la del cinc, la del sis, la del set, la del vuit,

la del nou, la del zero.

Doncs bé: es comprova -però molt abans

7 que això fos comprovat ja ho havia demostrat

Borel i d'altres matemàtics-

que l'abundància relativa de les diverses xifres

és la mateixa,

que l'abundància relativa de tots els grups de dues xifres

-quinze, vint-i-tres, noranta-cinc, per exemple-

és la mateixa,

1 que l'abundància relativa de tots els grups de tres xifres

6 -cent vint-i-ú, cinc-cents vint-i-tres, posem per cas-

7

és la mateixa,

i així successivament per a grups

de més i més xifres;

dit d'altra manera: és segur

que en els decimals de π trobareu la data

9 del vostre naixement

(23-10-1953, en el meu cas,

o bé 31-4-1592, si ens fixem

en les primeres set xifres de π)

i també la data de la vostra mort

(que no sabreu reconèixer,

com en el meu cas),

i el nombre del vostre telèfon;

més encara: si designem les lletres amb nombres

3 -1 la A, 2 la B, 3 la C, 4 la D

i així successivament-

ja sabeu des d'ara que el vostre nom és escrit

9 en els decimals del nombre π,

i que en algun lloc nombre π podeu trobar,

junts, el vostre nom i el nom del vostre amor

i el nom dels vostres fills,

i les dates de naixement i de mort

de cadascun de vosaltres.

És vertiginós, certament, però cal dir

que també hi ha escrit, al costat del vostre nom,

el nom de qualsevol altre home o dona

9 que hagin existit o que mai existiran:

és, doncs, alhora vertiginós i fútil:

hi ha tota la vostra història,

però també totes les altres possibles històries

que hauríeu pogut viure,

tots els altres amors

que hauríeu pogut tenir,

de manera que ho diu tot i no diu res,

com alguns antics oracles,

3 o com passa sovint quan es parla massa.

Si mireu el nombre π

després d'haver llegit

aquest poema, el sentireu potser vertiginós,

7 com un pou sense fons, com un infinit

que es desplega il·limitadament davant vostre,

però morireu abans d'haver pogut llegir

una mínima part dels seus decimals.

En el nombre π hi ha alhora el repòs i el moviment

8

(com en el cercle),

l'eternitat i el temps

5 (com en Déu),

la finitud i la infinitat

(com en l'univers),

l'harmonia i el caos

(com en el món):

1 una definició breu i precisa,

0

5 i un seguit inacabable de decimals

que no repeteixen el seu ordre en cap període.

Però hi ha casos més inquietants:

nombres que no es poden definir,

tirallongues infinites de decimals

8 posats a l'atzar, al pur atzar,

nombres, doncs, que mai no podreu reduir

a una definició breu i concisa,

com π o l'arrel de dos,

sinó nombres que són moviment sense repòs,

caos sense harmonia, temps sense eternitat,

nombres que ni tan sols no podem dir,

nombres que ens recorden que el món és inefable,

2 la longitud de la circumferència

dividia per dues vegades el radi,

9 i per això convé que, de tant en tant,

la poesia parli d'aquesta mena de nombres

que comparteixen amb ella els límits del llenguatge,

i qui si sap si del món,

tal com els nombres parlen en ella

a través dels accents, de les síl·labes, de les estrofes.

O potser són nombres que no poden existir

si és que el món, en el fons, és paraula-

no nostra, és clar, sinó d'un Déu

7 que hagués volgut fer-se paraula a la mesura

de la nostra limitada capacitat d'escolta-,

però això ens duu a d'altres viaranys

-els de Déu i la seva presència

en el món i en nosaltres-

que convindria no esquivar com ho estem fent

tan desdenyosament en aquest temps.

4 Però jo m'aturo aquí

i donaré per acabat aquest poema

9

-de fet, inacabat i discursiu-

sabent, però, que el nombre π segueix,

9 cabalós com tots els rius alhora,

amb més xifres que gotes el Nil o el Ganges,

el Volga o l'Amazonas,

amb més xifres que grans

de sorra hi ha

a totes les platges de la terra,

amb més xifres que àtoms hi ha

en tots els planetes del sistema solar,

i sempre refusant un ordre clar i repetitiu,

com un riu escumós i turbulent, infinit,

4 però alhora lent, subtil, discret,

Modest en la seva aparença

però amb més propietats que or hi ha

en les mines d'aquest món,

4 o fins que Déu se'n cansi i digui prou

i faci acabar l'univers per la fatiga

d'haver d'aguantar nombres com aquest,

el nombre π.

La taula periòdica

Mireu-los: a la dreta, els gasos nobles -en vermell, com els diumenges, com els dies de

descans, perquè refusen combinar-se i són tranquils i desvagats-;

dalt de tot, com dues torres isolades, l'hidrogen i l'heli, els grans dominadors del contingut

de l'Univers - potser fóra més lògic posar-los com a arrels que com a cúpules, ja que són

això: origen, fonament, arrel celest -;

sota d'ells, sis pisos més i, com dos sòtans, els lantànids i els actínids;

al sisè pis, les oficines de la vida - el carboni, el nitrogen i l'oxigen, tan fecunds: boscos i

atmosferes, energies enterrades -;

al cinquè - seguim baixant- tota la sorra de les platges i els deserts - el silici- i la sal de

tots els mars - el clor, el sodi i el magnesi -;

al quart pis, el calci i el potassi - que amb el sodi del cinquè flueixen en els nervis com

els somnis- i també, com una porta infranquejable, el ferro.

A partir d'ell, tot s'ha format amb violència, en grans explosions de supernoves: el coure

del quart pis, la plata del tercer i, en el segon, l'or i el mercuri -fascinants- i el plom i el

bari, tan densos.

10

Al primer pis, la brasa encara crema: el radi - i l'urani en el seu sòtan- radioactius, com si

volguessin recordar-nos el tumult eixordador del seu origen.

Al darrer sòtan predomina l'artifici: els àtoms són molt breus, un joc d'enginy que dura el

temps de guanyar un nom i que es desfà - ja no fan cap falta: són una fatiga que el món

no sap ben bé com suportar.

Mireu-los: aquí, els maons del món, arrenglerats en pisos, en prestatges, repetint

regularment propietats, delatant una estructura més profunda,

ja no pas matèria eterna i immutable, sinó història en els estels, rastres de tempteigs,

edificis de nivells i subnivells , núvols d'incerteses, flors combinatòries.

Venim de més enllà d'aquestes peces, anem no sabem on, però quin goig, haver pogut

comprendre rere d'elles la bellesa d'una lògica del món!

Física

Com puc dir-ne fredor si m’ha encès tan sovint,

si tants cops m’ha inundat de desig i de vida,

si m’ha fos al seu foc –la raó feta instint-

i m’ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf?

Si m’ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels

tot fent llei calculable una força intangible,

si, en donar equacions a la llum, m’ha permès

resumir-ne els secrets en un joc de sis signes,

si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa

de preguntes, matisos, raons, teories,

si d’això me n’ha fet llibertat i bellesa

i m’ha fet habitar plenituds i vertígens,

si m’ha estat un llenguatge per dir l’infinit,

si m’ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes,

si s’ha fet una part tan profunda de mi,

com puc dir-ne fredor, de la física?

11

Amor

I

Temptar a les palpentes novetats,

Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,

Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,

Asclar seguretats,

Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,

Tallar lligams, trencar restriccions,

Cremar cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,

Amar el desconegut,

Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,

Amor per plenitud:

Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,

-Guspira, foc, incendi: certitud

Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,

Cercar més lluny encar

-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,

Tractar alhora de ser i d'esdevenir;

Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;

Gestar nous móns en el meu món intern;

Gosar saber-me efímer i mortal.

II

Com morir del tot, anul•lar-me en tu,

I res més després: paradís i fama

Sepultats, amor, en el teu cos nu.

Tota tu domini de claror, de flama,

12

I el teu pas de vent atiant el foc,

Roentor d’incendi que altre cos reclama.

I tant de plaer quan ja flama sóc,

Lliure, arrecerat, hoste dels teus ulls,

En tu, continent enllà de cap lloc.

Gasiva d’instants en què, oberta, aculls

La crema del meu afany freturós,

Naufragar mortal en els teus esculls.

Ara ser com vent en congost boscós,

Ser vertical, alt, i com pedra dur,

Neu blanca com tu en avenc frondós.

Com morir del tot, anul•lar-me en l’U,

Ignorar el meu nom al penya-segat,

Saltar al teu pou, hipnotitzat per tu.

Penetrant en tu, cim de claredat,

Recordar de cop en un llamp el viure,

Ofegar-me en tu i ser-me tu rescat.

Llepar la sal, la mel, la fel del teu somriure,

Enfollir de sol al peu d’una duna,

Ullar-te els ulls per ser claror ben lliure.

Gemegar de goig i cremar tot d’una,

Llum, de cop, d’ un cel totalment encès,

I morir fet foc, èxtasi i fortuna.

[Aquesta composició s'inspira formalment en el codi genètic. Està composta per dos

poemes acròstics: en el primer, les lletres inicials dels tercets indiquen les bases dels

codons en el DNA que codifiquen una certa proteïna; en el segon, les primeres lletres

dels tercets representen les abreviatures usuals dels aminoàcids corresponents als

codons respectius. He escollit, com a proteïna, l'oxitocina, les funcions de la qual em

foren explicades per Adolf Tobeña: composta de tan sols nou aminoàcids (Cys-Tyr-Ile-

Gln-Asn- Cys-Pro-Leu-Gly ), actua com a hormona que provoca les contraccions del

part i la pujada de llet, i com a neurotransmissor relacionat amb l'afecte maternal pel

nadó i amb el plaer sexual. Amor, plaer, evolució, són els temes d'aquest díptic, que és,

també, un homenatge a un dels llenguatges més universals de la naturalesa.]

13

L’ordinador simula el naixement dels estels

L’ordre matemàtic simula el món real,

crea un altre món –de càlcul, i mental-

regit per lleis exactes, hipòtesis, models:

en un ordinador reneixen els estels

com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.

I som com creadors!: veiem a la pantalla

un món tot just nascut. Una galàxia qualla,

es formen els estels –i tot sota control!

I regulem el temps i dominem el sol,

i musiquem i tot la còsmica rondalla!

-fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.

Déu

M’agrada el Déu que riu del que li diu aquest babau

de professor:

“No cal cap Déu, no hi ha cap Déu, Déu és aquesta equació”.

I un riure blau

inunda el món:

el professor va desvetllant les harmonies del pregon

-i diu que nega?

M’agrada el Déu que riu i que s’alegra de la brega

del savi que deleja per una alfa i una omega

i se sent tan satisfet que foragita Déu del món.

Homenatge a Ramón y Cajal

Carrer del Notariat, 1888

Santiago Ramon y Cajal observa per primer cop les neurones

Ni fils ni vasos: cèl·lules,

una rere l’altra, una al costat de l’altra,

cèl·lules com arbres, com piràmides,

com columnes, com papallones, com xarxes,

a contrallum en el microscopi,

cèl·lules properes però separades

per espais minúsculs que jo veig per primer cop,

ara,

després de tant buscar-los

14

en tants teixits, amb tants colorants:

cèl·lules -neurones-, espais -sinapsis-

(els noms vindran després),

cèl·lules com astres

en un univers de laberints i de memòria.

Aquí la matèria fa els salts més prodigiosos:

els sentits,

els instints,

la memòria,

la intel·ligència.

Aquí la matèria es torna

desig, angoixa, voluntat.

Entraré en aquest bosc màgic

que sé tenyir d’incendi, de tardor o de primavera,

habitaré en aquest paisatge de llamps invisibles,

de canals que s’obren i que es tanquen,

i seré l’astrònom d’aquest cel interior

i el llenyataire d’aquesta espessor d’electricitat i de música.

15

Rellotge de sorra

16

Informació sobre l’autor a la xarxa:

http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/mistica-dels-dies-poemes-david-jou-surten http://pagines.uab.cat/cienciaipoesia/content/david-jou David Jou a la pàgina d’escriptors.cat http://www.escriptors.cat/autors/joud/obra.php Àudios dels poemes: Homenatge a Ramon i Cajal, http://www.reddepoetas.com/cat/APOEM.ASP?A=28&VIDEO=4634